dimecres, 30 de desembre del 2015

A voltes amb les CUP, el procés i el plebiscit

El passat mes de setembre fins i tot aquest blog es va veure arrossegat pel caràcter agònic de les eleccions autonòmico-plebiscitàries, de manera que vaig dedicar un parell d'entrades als meus apunts sobre la campanya, amb l'esperança que m'ajudessin a aclarir-me respecte el vot, i una darrera justificant aquest mateix. L'endemà de les eleccions vaig escriure això a facebook: "Ahir, just quan tancaven els col·legis el·lectorals, vaig penjar al bloc l'argumentació del meu vot. Vistos els resultats -que, d'altra banda, tampoc m'han sorprés-, me'n reafirmo, tant en el vot com en l'argumentació. És a dir, espero que des de l'independentisme se sapigui llegir el resultat com el que és: com una victòria insuficient. En cap cas es pot parlar de fracàs, com diuen alguns, sobretot perquè el resultat d'ahir enterra la presumpta majoria silenciosa que deixava governar el catalanisme per desídia i apunta que, si no hi ha cap oferta, l'independentisme continuarà creixent. Però tampoc no se n'ha de fer una lectura triomfalista en termes maximalistes, perquè el cert és que el plebiscit, com a tal, no s'ha guanyat. No ens discutim pels vots en blanc, pels del Pacma o pels de Catalunya Sí Que Es Pot. Acceptem que ara mateix Catalunya està dividida al 50% en dues opcions, i això vol dir que cap de les dues pot imposar el seu criteri sobre l'altra. Per tant, no independència (almenys de moment) però tampoc es sostenible mantenir l'statu quo. De fet, l'immobilisme, representat per PP i C's (i potser PSC, ja veurem) és el gran perdedor. Per tant, caldrà moure fitxes. Segurament tothom." I, encara en un comentari, vaig afegir: "Ah, i tot i que suposo que la majoria no hi estareu d'acord, per mi no és una bona notícia que la CUP sigui la 'guardiana de les essències' del procés..."

Val a dir que les meves reticències cap a la CUP venien donades perquè a) sóc un ingenu que encara creu en la democràcia parlamentària liberal; i b) perquè ja intuïa que la governabilitat amb la CUP no seria fàcil. Tres mesos després, de fet no hi ha ni govern. Pronòstics acomplerts (en versió extrema). Aplaudiments al pitonís. Gràcies, companys, altre cop féu-me més cas i us estalviareu disgustos. 

Ara el meu entorn digital està ple de persones indignades amb les CUP, però jo no he estic. Penso sincerament que les CUP no van enganyar ningú durant la campanya. Crec que el seu programa era prou clar i, per tant, les diferències respecte el de Junts per Sí també. Jo sempre he dit que, malgrat que potser no els agradi de reconèixer-ho, ERC està molt més a prop de CDC que de les CUP (en tot: en ideologia, en programa, en la manera d'entendre la política...). Ara s'està visualitzant i molts s'estiren els cabells. Però si algú se sent estafat per les CUP, no crec que hagi de queixar-se a elles. Potser s'hauria de queixar a qui li va vendre que el vot de les CUP es podia sumar automàticament a JXS. Com si fossin el mateix. No senyor, no ho eren i segurament no ho seran mai. 

Però a més tot el cul·lebró sobre les CUP i la investidura de Mas estan servint de cortina de fum sobre el realment important, que ja vaig apuntar l'endemà de les eleccions: el plebiscit no es va guanyar. S'ha de dir així de clar. Per molt que Mas ho proclamés en anglès i francès la nit electoral. Sense arribar al 50% dels vots no es pot tirar endevant el procés d'independència (i amb el 51% ja veuríem). El sobiranisme (o l'independentisme) van aconseguir una victòria enorme, que podia donar molts fruits ben gestionada (i més després dels resultats de les generals), però, en canvi, ha preferit negar la realitat i, tal i com han explicat en articles brillants analistes com Rafael Nadal o Josep Ramoneda (gens sospitosos d'unionisme), malbaratar aquest capital. 

El cert és que Mas, Junqueras, Romeva i les CUP han de ser perfectament conscients que el resultat i la conjuntura no permeten arribar a la independència en divuit mesos. El que passa és que ningú té collons de ser el primer a reconèixer-ho i aparèixer davant el sector més #tenimpressa com un botifler o un covard (Quico Homs va treure la poteta a l'inici de campanya). De manera que s'ha optat per tirar endavant amb l'esperança que sigui algú altre qui la cagui i carregui el mort. En aquest sentit, les CUP tenen totes les cartes per acabar sent el cap de turc i els "responsables de la pèrdua d'una oportunitat històrica", quan responsables ho serien tots ells. 

Ep, les CUP també! Jo encara no he entès perquè, després que Baños reconegués la nit electoral que el plebiscit no s'havia guanyat, han actuat com si no se n'haguessin adonat, inclosa la famosa (i cutre) declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Potser ha estat per bona fe, potser ha estat perquè -com diuen alguns- volien desenmascarar Mas, o potser ha estat simplement per carregar-se Mas. En tot cas, han entrat al joc -tres mesos de negociacions!- i segurament en sortiran malparats. 

Encara podria ser que s'investís Mas (potser al preu que les CUP seguissin el PSC i CiU en la llista de víctimes del procés; paradoxal!). A aquestes alçades, a mi personalment m'és ben igual: en sortiria un govern dèbil i incapaç de complir amb els seus compromisos. Em temo que només afegiria frustració.

Es mor el procés, com ja posen per escrit alguns dels seus propagandistes mediàtics? No, el procés no es morirà mentre no se solucioni el problema real, que és l'encaix o no de Catalunya a Espanya. O, potser, sí mori el procés tal i com s'ha entès fins ara. Potser tenen raó els que, davant l'oferta de referèndum de Podemos, diuen que és una pantalla superada, però en realitat la pantalla superada és la de la suposada victòria a les plebiscitàries. 

[Per deixar les coses clares, jo el 27S vaig votar JxS i a les generals, En Comú Podem. La idea inicial d'aquesta entrada era justament explicar aquest darrer vot i el per què penso que cal apostar per la via del referèndum, però la darrera actualitat ha fet que me'n desviés. En tot cas, si tinc temps i ganes, queda pendent.]

dilluns, 14 de desembre del 2015

Londres, again...

Ja ho vaig escriure en aquest blog: Londres és un d'aquells llocs als quals m'agrada tornar de tant en tant. Com que sóc coherent, cinc anys després hi he tornat, en una escapadeta de cinc dies prou profitosa. Tot i que probablement sigui la "gran capital" a la què he viatjat amb més assiduïtat, sempre hi ha coses a fer i a veure. Llàstima que el preu de l'allotjament sigui prohibitiu, i fins i tot via Airbnb no va ser fàcil trobar una combinació d'espai digne a distància raonable del centre i a preu assumible. Finalment em vaig instal·lar en un pis entre l'estació d'Euston i Regent's Park, on hi vivien un pakistanès i un xino a qui no vaig arribar a veure mai, però sí vaig sentir (aparentment, quan no estava a la universitat, es passava el dia tancat a la seva habitació parlant -cridant- per skype).

Donat que aquest cop hi anava sol, em vaig estalviar bona part de les rutes més clàssiques i anar totalment al meu aire. Així, com a novetat vaig agafar una barca pel Tàmesis per visitar Greenwich; vaig anar a l'interessant museu d'història de la ciutat -que prèviament no sabia que existia-; i vaig fer una passejada matinal de diumenge per Regent's Park i Marylebonne. També vaig fer un tour guiat per alguns dels punts de la ciutat vinculats a Sherlock Holmes. I vaig tornar a visitar -ho havia fet fa 25 anys amb el meu pare!- l'Imperial War Museum, amb impressionants exposicions dedicades a la I Guerra Mundial i l'Holocaust, a més d'exemplars reals de les V1 i V2 nazis.

Dalt, a Piccadilly Circus el novembre de 1995. Sota, a Piccadilly Circus el novembre de 2015. Vint anys després, la bufanda és la mateixa.

I, és clar, essent lliure, vaig dedicar força hores a la caça i captura de cultura consumible. Tot i que efectivament bona part de les botigues de discos han desaparegut, en vaig trobar unes quantes de prou recomanables al Soho (la millor, Sister Ray). Això, juntament amb la "nova" HMV a Oxford Street i Fopp, van garantir un bon botí de CDs, alguns dels quals feia temps que buscava sense èxit, com ara bona part de la discografia de Kirsty MacColl en reedició de luxe (i preus raonables). HMV o Fopp també tenen grans col·leccions de pelis i sèries, però pràcticament tot sense subítols, cosa que emprenya una mica. I a Foyles trobes qualsevol llibre que vulguis.

Em feia il·lusió també anar a algun concert. Per desgràcia -o potser afortunadament, donat que era caríssim-, quan vaig tenir dates confirmades ja no quedaven entrades per sentir Georgie Fame al Ronnie Scott's, de manera que, en un cap de setmana no particularment brillant quant a actuacions, em vaig haver de conformar amb una de Sarah Cracknell a l'elegant Cadogan Hall. La cantant de St. Etienne va interpretar el seu segon disc en solitari, que sona força com la seva banda però sense l'electrònica: és a dir, pop ye-yé. Acompanyada d'una banda excel·lent, al concert només li va faltar sr una mica més generós en durada, amb prou feines una hora.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Visca Febrero!

"La veritat és que estaria bé dedicar-lis una entrada al meu blog", pensava cada cop que sentia Ya!, el darrer CD de Febrero, al meu cotxe. I mentre hi anava pensant, de sobre em trobo un dia al facebook un comunicat que explica que ho deixen, que Febrero s'acaba. Quina merda. Per als qui no sapiguin, de qui o de què estic parlant, Febrero és un dels grups de música tarragonins que ha aconseguit una major rellevància en la darrera dècada. Tres LPs publicats, un bon grapat de concerts arreu de l'Estat, aparició als "Conciertos de Radio 3"... I ho deixen.

El fet que només uns dies després me n'assabento que una altra banda tarragonina que encara ha aconseguit més èxit, Bongo Botrako, també queda en suspens em fa pensar si l'enorme dificultat que suposa avui en dia tenir una carrera musical ho és encara més quan s'és d'una ciutat que, em temo, mai ha sabut ajudar gaire els seus talents en aquest àmbit... Però avui vull parlar de Febrero, encara que pleguin. O justament perquè pleguen.

Recordo que els vaig descobrir en un concurs d'aquests de grups novells que es feia a Torredembarra i en el què jo feia de jurat. Crec que em vaig quedar sol votant-los. A mi em van agradar, i a més vaig apreciar que, fent pop més o menys indie, tinguessin els nassos de fer-ho en castellà, amb lletres que s'entenien, i no amagar-se en l'anglès. He dit indie? Eren Febrero indies? Ja ho deien ells mateixos a la seva cançó "Los modernos": "Que sí, que sí, que sí, que sí. Que Febrero molarían más si fueran más indies". A mi Febrero sempre m'han sonat una mica com uns Planetas que prenguessin Nesquik enlloc de substàncies més dures (és a dir, sense la foscor), o com uns La Habitación Roja que toquessin de peus a terra (és a dir, sense l'èpica). I si a l'inici potser tenien més deutes amb l'escena indie 90's, a mida que avançaven ho feien en la direcció correcta, és a dir, cap a un pop amb matisos més clàssics, intemporals, amb tocs de pop i psicodèlia. Al cap i a la fi, l'Adrián Salvador -líder i compositor- és un d'aquells que es pot desfer en lloances als Brincos o als Poco de Richie Furay. I algú així mai s'equivoca, musicalment.

Foto: Luis Pérez Contreras / DDT

Jo aprecio la senzillesa de Febrero. Que no necessitin inventar-se foscors ni èpiques. Que en tinguin prou amb bones melodies i un cert enginy en les lletres. Que no hagin de demostrar constantment que són grans músics. Que hagin tret el màxim rendiment als recursos que tenien, com la reconeixible veu de l'Adrián. Que, fins i tot en el moment en què eren més reconeguts, sempre estiguessin disposats a participar en algun event de l'aMt -també currant-se versions per un Dia de la Música-, i que mai s'oblidessin, des de l'escenari, de fer una mica de proselitisme de l'entitat...

Ara caldrà estar atent a veure què en surt de les cendres de Febrero. Coses bones, segur.

Us deixo amb un dels temes del seu darrer disc que, per aquells que no els coneixeu, penso que és una bona presentació del so de Febrero.


dimarts, 27 d’octubre del 2015

Músics de ficció (I): Stillwater

Ja fa gairebé un parell d'anys que vaig escriure aquesta entrada al blog en què explicava que les pel·lícules musicals que em semblen més interessants són aquelles protagonitzades per artistes totalment inventats. I deia que m'agrada especialment el fet que "cal dotar-los també d'un repertori que no existeix, d'una música i sovint uns suposats èxits que encaixin perfectament en aquella realitat en la que se'ls està inserint. És a dir, uns èxits (o fracassos) que no ho van ser ser (perquè no existien), però que ho podrien haver estat (si haguessin existit)." La idea era que aquesta entrada fos el pòrtic a una sèrie que repassés alguns d'aquests músics de ficció i les seves cançons que mai no van existir, però la realitat discontínua d'aquest blog ho va impedir... fins ara! Impulsat pel recent passi de la peli Almost famous (Cameron Crowe, 2000) al cicle de cinema rock que organitza l'aMt a la Capsa de Música, em llenço a escriure'n el primer lliurament.

Així, Stillwater van ser (o més aviat haurien estat) un quartet de hard rock que el 1973, amb el seu tercer LP, estaven a punt de fer el salt definitiu cap a l'èxit. La pel·lícula mostra aquest procés mentre la banda gira pels Estats Units sota l'observació d'un periodista adolescent que ha d'escriure'n un reportatge per a la revista Rolling Stone. Stillwater estan clarament basats (tot i que no només) en els Led Zeppelin, tant en el so com en bona mesura l'estètica o la clàssica tensió entre el cantant Jeff Bebe (interpretat per Jason Lee) i el guitarrista i veritable líder Russell Hammond (Billy Crudup). Al llarg de la película el grup apareix interpretant fragments de mitja dotzena de cançons "seves", encapçalades per aquest "Fever Dog". Com veureu, efectivament, podria ser 1973.



Però d'on surt el repertori i qui hi ha realment darrera d'Stillwater? Val a dir en primer lloc que el director del film, Cameron Crowe (que em sembla que és molt més popular i valorat als EUA que aquí), coneixia perfectament el món que volia reflectir, ja que de fet la figura del periodista adolescent que de sobte es troba envoltat d'estrelles de rock està basada en la seva pròpia experiència. A més, Crowe estava casat amb Nancy Wilson, guitarrista del grup Heart, que algú ha definit com una mena de versió femenina de... Led Zeppelin! Així, sembla que Wilson i el mateix Crowe es van encarregar de composar la major part del repertori d'Stillwater.


Per tal que els Stillwater resultessin creïbles, la interpretació musical d'aquest repertori també era crucial. Així, mentre que el bateria i el baixista que veiem en pantalla sí que toquen els seus instruments (de fet, el segon és Mark Kozelez, líder dels Red House Painters), Jason Lee i Billy Crudup són actors que lògicament no estaven preparats per assumir el repte. Així, les guitarres les toca en realitat Mike McReady de Pearl Jam mentre que el vocalista és el més anònim Marti Frederiksen. Lee i Crudup, malgrat això, van comptar amb l'assessorament ni més ni menys que de Peter Frampton per assumir la part musical dels seus papers.

El CD editat com a banda sonora oficial és una meravellosa recopilació de clàssics de l'època, però malauradament això vol dir que només inclou un dels temes d'Stillwater, l'esmentat "Fever dog". Si remeneu per segons quin tipus de pàgines web és possible, però, que trobeu altres cançons... I també hi ha altres clips del "grup" a youtube.



Almost Famous, per tant, és excel·lent quant a la recreació musical i de fet tota ella és un homenatge al poder del rock en el moment en què, potser, passava a ser definitivament indústria, deixant enrere la fase revolucionària dels 60. En aquest sentit, tot i que aparentment sigui una comèdia (i en aquest punt cal destacar les divertides aportacions de Frances McDormand com angoixada mare del protagonista) sobre el pas de l'adolescència a l'adultesa, també inclou algunes valuoses reflexions sobre la relació entre l'artista, el públic i els mitjans. L'aficionat musical té alicients extra en la interpretació que Phillip Seymour Hoffman fa del crític Lester Bangs o la presència d'una jove Zooey Deschanel (cantant de She & Him) com a germana del protagonista.

I, a més, inclou una escena que, almenys a mi, em va fer reconsiderar l'opinió que tenia sobre Elton John per descobrir tot un món amagat pel seu repertori 80s estil "Nikita" o "Sacrifice".


diumenge, 27 de setembre del 2015

Un vot complex

Finalment, he votat aquella opció a la què, al llarg de la campanya, m'hi he vist encaminat, no tant per la campanya que han fet com per la campanya que han fet la resta. Miro d'explicar-me, i vull fer-ho ara que encara no se saben els resultats.

Va per endevant que jo penso que Catalunya és una nació (segons criteri renanià, no romàntic) i que per tant és subjecte de sobirania. Aquest és l'aspecte clau (més que la independència). Considero que el marc jurídico-polític espanyol nega aquesta sobirania, i per tant s'ha de canviar. Comparteixo el diagnòstic que, arran de la sentència de l'Estatut, va fer Ferran Mascarell -quan encara no havia fitxat per Mas-: Catalunya necessita un estat propi, que jugui a favor seu, i si l'Estat Espanyol no compleix aquesta funció, caldrà crear-ne un altre. Matís: un estat propi no equival exactament a independència. Per això vaig ser dels que vaig votar "Sí - No" el 9N.

No sóc, per tant, independentista, tot i que la idea de la independència tampoc no em fa por ni em genera rebuig. En tot cas, per mi la independència seria un mitjà i no una finalitat.

No estic massa content amb la manera com s'està resolent el contenciós. No m'agraden aquestes eleccions, ni tampoc el plantejament agònic (tot o res) que se n'ha fet. Hagués preferit més diàleg, més polític per part dels polítics i menys parcantisme.

Però, m'agradi o no, les eleccions han arribat, el marc plebiscitari s'ha imposat, i el resultat només admet dues lectures: sí o no. Si l'objectiu és que Catalunya sigui sobirana, l'única opció possible és el vot pel "Sí" clar. Hi ha opcions més matisades, però aquestes eleccions no van de matisos. Ep, i ja he dit que a mi no m'agrada.

La CUP tenen a favor la seva honestedat democràtica: diuen que no n'hi ha prou amb guanyar en escons, que cal guanyar en vots (totalment d'acord), i diuen clarament què creuen que cal fer en cas de victòria. El problema és que no estic d'acord amb el que volen fer, que bàsicament és tirar pel dret (DUI). Jo no vull tirar pel dret, i a més crec que seria un error. A mi no em fa por la independència, però sí em fa por un procés cap a la independència amb presses, mal gestionat i sense totes les garanties.

Junts Pel Sí diuen que n'hi ha prou amb escons, tot i que estic segur que saben perfectament que això no serà suficient a nivell internacional. I fixen un full de ruta més complex i més ambigu, però que en teoria ens porta a la independència en divuit mesos. Dubto que ells tampoc es creguin això, entre d'altres coses perquè hi ha molts factors incontrolables. Em temo que, un cop més, el que es digui en campanya no serà exactament el mateix que es dirà després. De fet, m'ho temo i al mateix temps hi confio. Al cap i a la fi, si apel·lem al pragmatisme de la Unió Europea nosaltres també hem de ser pragmàtics. Paciència i anar avançant amb precaució. Algú dirà que això és "peix al cove". No és la política "peix al cove"?

Per tant, he votat a Junts pel Sí, valorant l'esforç de fer una llista plural i perquè penso que és el millor vot per reforçar la sobirania catalana i provocar uns canvis d'estatus necessaris (que poden dur o no a la independència). Ho he fet, al mateix temps, lamentant que no hagin estat més sincers quant a la complexitat real del procés i amb la sensació que han prioritzat la mobilització del vot convençut per davant del realisme.

Així he votat amb un punt d'il·lusió, esperant que sigui un pas cap a millor, però també un punt de preocupació, perquè tot plegat no és cap broma, la situació és molt complexa (molt més del que bona part de la gent creu, em temo) i caldrà molta inteligència per gestionar el futur. I també amb un punt de tristor, perquè no haguem estat tots plegats capaços de resoldre-ho d'una altra manera.

dijous, 24 de setembre del 2015

Diari de campanya (II)


16 de setembre

- Les xarxes bullen amb el vídeo de campanya de la CUP, sobretot en comparació amb el de Junts pel Sí, que és extremadament carrincló i ni tan sols ha sabut véncer la temptació d'incloure la metàfora de la pinya. N'hi ha que diuen que els recorda als anuncis estiuencs de la Damm, però jo no hi estic gens d'acord: com que, entre d'altres coses, se'ls ha anat la mà a l'hora d'incloure la multiculturalitat com a ingredient, resulta molt més San Miguel o Coca Cola.

- El de la CUP és intel·ligent i divertit. S'hi nota la mà de Metromuster, la productora responsable de Ciutat Morta, que es caracteritza per una factura audiovisual de qualitat que fuig de l'estètica "guerrillera". Això sí, no poden evitar condensar en un plànol -quan Anna Gabriel atèn la trucada de Quim Arrufat- bona part de l'estètica CUP més, diguem-ne, tronada: del serrell jarratxo al tirador de cervesa passant per la bandera dels Euskal Presoak i els distintius de la Vila de Gràcia. Dedicat a Salvador Sostres.

17 setembre 

- El Fet a Tarragona acull aquests dies un diàleg civilitzat entre Joan Miquel Carrillo, membre de Societat Cívica Catalana, i Jordi Jaria i Manzano, professor de Dret Constitucional de la URV. El Jordi és, a més, amic, de manera que no és estrany que sigui el meu constitucionalista de capçalera des dels temps del referèndum de la Constitució Europea. I, com és habitual, el seu text inclou un paràgraf d'altíssima densitat: "Parteixo, en qualsevol cas, de que la secessió en cap cas serà ni ‘express’, ni ‘low-cost’. Més aviat considero que és un camí complicat, en el qual tant els catalans, com els espanyols, com el conjunt dels europeus haurien d’afrontar problemes certament rellevants. Dit això, en ocasions, és necessari sortir de la zona de confort per obrir noves possibilitats en el desenvolupament tant personal com col·lectiu. Entenc, per motius que no puc desplegar aquí, que la zona de confort, pel que fa a Catalunya, condueix a una progressiva marginalitat política, un ofec econòmic i una banalització cultural. En conseqüència,crec que ha arribat el moment d’abandonar-la."

- Miro el debat de 8TV. Descobreixo amb sorpresa que el candidat que em cau més simpàtic és Miquel Iceta, potser perquè fa la sensació que s'ho està passant molt bé. N'hi ha que li han criticat a Iceta aquesta actitud, expressada en els famosos balls. Jo li agraeixo, justament, que desdramatitzi tot plegat. Arrimadas em sembla molt fluixa, amb un únic argument ("és clar que hi ha coses que s'han de canviar a Espanya, però fem-ho junts") i clarament teledirigida en els seus atacs obsessius a Rabell. Romeva s'equivoca en la seva intervenció final, que arrenca amb un "hem sortit al carrer durant quatre anys". Com si no vulgués o necessités els vots dels qui no hem anat a les manis de l'Onze de Setembre.

18 de setembre 

- José Antonio Zarzalejos em sembla un dels millors exponents del nacionalisme conservador intel·ligent (que, per suposat, existeix). Ja fa anys li vaig llegir un article en el què per mi l'encertava plenament: venia a dir que si Espanya volia conservar a Catalunya havia d'assumir que era el seu Quebec. És a dir, que Espanya s'havia de transformar en funció d'aquesta realitat, tal i com havia fet el Canadà. Es nota, però, que li dol la seva ànima espanyola i en els darrers mesos cada cop ha estat més crític (i menys empàtic) amb el sobiranisme català. Tot i això, avui li llegeixo un article en què assenyala que, fins i tot en el cas que el "sí" perdi, l'única solució passa per una negociació política que implicarà, per part de l'Estat, concessions, defugint el que ell mateix anomena "fascinació pel conflicte" que definiria la cultura política espanyola.

20 de setembre 

- Després d'una diada del primer diumenge de festes de Santa Tecla amb registres històrics però massa llenya, el Xavier Capdevila se'ns afegeix a dinar. El Capde, exjefe i malgrat tot amic, és el més interessat a parlar de l'actualitat política i no té inconvenient a repassar la seva trajectòria personal: és dels que, aparentment, ha passat del federalisme a l'independentisme, però considera que en realitat no és ell qui s'ha mogut. I planteja que un escenari de futur possible per a Catalunya seria un estatus similar al de Puerto Rico.

- A la nit enganxo el debat de TV3 una mica començat. Més esvalotat que el de 8Tv, em sorprenen gratament els comentaris més o menys impertinents de Mònica Terribas (no he vist el discurs inicial, que a alguns no ha agradat). Realment s'ha de ser valenta per adoptar aquest to en un debat en una televisió pública, però crec que l'audiència sortim guanyant. Recordeu aquells cara a cara encarcaradíssims moderats per Manuel Campo Vidal?

- Com a entreteniment funciona, però el debat potser és fins i tot menys aclaridor que el primer. Arrimadas i Albiol repeteixen exactament el que ja ens havien dit. Espadaler s'esforça a llençar propostes que ningú té interès a debatre. Baños, això sí, s'ho passa bé i ens ho fa passar bé. I Romeva... diria que no és tan bo com ens l'havien pintat, o si més no en aquesta mena de debats.

- I una darrera reflexió: veient com els candidats mantenen les formes, intercanvien bromes i fins i tot, en més d'un moment, exhibeixen un cert bon rotllo... té sentit parlar de fractura social? O és que el que en parlen són uns cínics?

- De la mateixa manera que havia criticat l'espot de campanya de Junts pel Sí, a les pauses del debat em sorpren un nou anunci de la coalició que em sembla infinitament més potent. El protagonitzen Ignasi Riera, Maria Badia i altres exPSC i exICV (a més de Lluís Llach, que no acabo de veure què hi pinta) i és potent perquè és una OPA hostil a aquests partits i posa en valor el principal mèrit de la llista -la transversalitat-. 

22 de setembre

- De tot el debat independentista, el tema d'on anirien a parar el Barça i la resta d'equips catalans de futbol em sembla una derivada que té un cert morbo però molt secundària. Que es faci servir aquest tema com a argument suposadament seriós em sembla un insult. I el colmo és el que diu Miguel Cardenal: jo, que no sóc independentista, signo ja que el Barça sigui com l'Ajax si a canvi Catalunya és com Holanda. Gràcies.

- Aquests dies estic llegint molt, moltíssim, sobre les pròximes eleccions. Articles de signe i intenció diferent, i en la majoria hi trobes algun element interessant. Ara bé, crec que aquest d'avui de l'exconseller Antoni Castells a La Vanguardia és el primer que puc subscriure d'inici a final i que l'encerta, al meu parer, en l'anàlisi de com hi hem arribat, de què ens juguem, de quin és el resultat menys dolent possible, i de com s'haurà de gestionar cas que es doni. I ho fa, a més, sense entrar en desqualificacions i retrets, i sense esmentar noms propis (perquè aquestes eleccions no van d'això). L'exdirigent del PSC comença deixant clar que les eleccions es plantegen en uns termes que per ell no són els desitjables. Tot i això, diu, "arribats a aquest punt, sembla clar que tot el que no sigui una victòria clara, contundent, inequívoca de les formacions que propugnen el sí, significaria un retrocés important per les posicions de tots els que pensem que cal canviar de dalt a baix les relacions de Catalunya amb l'Estat (cosa que comprèn diferents alternatives, in­cloent, és clar, la independència)". Cas que hi hagi victòria del "sí", recomposició del catalanisme entorn una majoria social encara més àmplia i negociació partint de la base que s'ha superat el marc anterior però sense accions unilaterals. Desafortunadament no tinc enllaç "lliure" a l'article original, però aquí en teniu un bon resum. 

24 de setembre

- En una línia similar, Josep Ramoneda (independentisme intel·ligent) escriu avui a El País: "El bloc independentista ha de ser conscient de la relació de forces. Ha de saber que no disposa de capacitat legal coercitiva suficient per imposar una ruptura unilateral." Ahir a l'Ara (ho vaig llegir en paper) anava encara més lluny i suggeria que l'independentisme reconegués aquesta "debilitat" obertament, justament per sumar vots d'aquells que poden tenir por d'una DUI.

 - Pallassada al balcó de l'ajuntament de Barcelona, propiciada per Alfred Bosch. Recullo i subscric les paraules del mataroní Cugat Comas a facebook, que va més enllà d'aquesta anècdota per lamentar la contaminació partidista en la cultura popular i festiva: "Segueixo astorat amb el darrer fascicle de la Catalunya en caricatura d'avui a la Plaça de Sant Jaume, i em segueix fent vergonya. Com en tants altres àmbits, fins que no ha passat a Barcelona és com si no hagués existit abans aquest "bandererisme". I si en fa! La cultura popular i les festes han de ser representatives i integradores, per tant plurals i no particulars, perquè són de tots. Esbiaixar la naturalesa integradora que tenen de per sí les institucions, les seves seus i els seus representants és justament tot el contrari, per tant quan esgrimim un símbol parcial (de part) s'infligeix el principi de representació que permet a electes ser en un balcó. Que aquestes alçades l'estira i arronsa polític, en el penúltim dia de campanya, s'escenifiqui així retrata els protagonistes. I és avui i són tantes altres festes i expressions que, per mesurar els atributs de cada part, s'han convertit en audímetres d'aquesta estranya capacitat que té el país de ser caricaturesc i precisament en un moment com ara d'un gran tuf provincià. I acabo. Per als devots d'uns i altres: Que us vagi bé el partit. Però jugueu-lo on toca i deixeu-nos tranquils a la resta."

dimecres, 16 de setembre del 2015

Diari de campanya (I)

Tot i que aquest és un blog bàsicament frívol, de tant en tant em permeto també parlar de qüestions serioses (o no) com la política (generalment sota l'etiqueta de res publica). En el moment en què ens trobem, davant unes eleccions d'enorme importància (tot i que és probable que no acabin tant decisives com es diu), tot debat públic sobre les mateixes em sembla poc, especialment quan més que debat el que tenim ara mateix és propaganda, sovint barroera. Per tant, he decidit contribuir al debat i aportar més confusió o més llum, això ja es veurà. Sí, és cert que bàsicament debatré jo amb mi mateix, però donat que encara no tinc vot definit al 100%, pot tenir un cert interès. Si aquest autodebat m'ajuda a definir el meu propi vot, ja haurà servit d'alguna cosa.

Això sí, com que no em veig amb cor de fer un text magistral i definitiu (no tindria sentit si la meva opinió pot canviar demà), aposto per la fòrmula de petits apunts que vaig prenent sobre la marxa, i que en alguns casos ja he avançat per facebook... Avui, el primer lliurament.

9 de setembre

- Una conversa de facebook –part pública, part privada- amb amics delimita perfectament el dilema en què ens trobem els que no tenim el vot predeterminat. D’una banda, tenint en compte que no arriba cap proposta concreta, creïble i suficient en la línia Tercera Via, hi ha qui opina que l’única opció és el vot independentista, ja que és l’únic que pot portar a unes reformes que són clarament necessàries. De l’altra, hi ha la por a que el vot independentista desemboqui, en funció del resultat, en
una DUI que seria un frau democràtic, un error estratègic i un pas cap a vés a saber on. I aquest dilema del mal menor segurament marcarà tota la campanya pels cagadubtes.

- M'interesso per l'acte de presentació d'una associació anomenada La Tercera Via a Madrid. Llegides les cròniques corresponents, però, constato que: a) continuem igual, sense cap proposta concreta més enllà d'una crida genèrica al diàleg; b) l'acte va servir perquè Felipe González es desdigués de la matisació a la seva famosa carta (tornem al punt de partida); i c) hi van assistir personatges tan poc creïbles com a representants de la tercera via com Francesc de Carreras... Molt decebedor.

- M'ha agradat llegir l'entrevista a Antonio Baños -que em sembla un cupaire bastant atípic- a "Crític". Molt interessant sobretot com separa la qüestió política de la qüestió identitària, ell que es defineix com un català de veritat, "dels que no tenen cap avi català": "Jo penso en castellà, veig una continuïtat cultural espanyola o fins i tot del sud d’Europa. El que no vull és pertànyer a l’Estat espanyol. Però Espanya és intrencable. Les famílies, els amics, el ‘pueblo’, les tapes, el cinema, la literatura és impossible de trencar. El que volem trencar és l’Estat."

10 de setembre

- Ja ho he dit en alguna ocasió: m'agrada molt més el discurs de Jordi Sànchez, nou president de l'ANC, que el de la Carme Forcadell. Aquesta entrevista m'ho confirma.

- Sopar amb els amics de l’EGB, amb els que he recuperat el contacte recentment. Apareix el tema, inevitablement. Hi ha discussió i disparitat d’opinions, però, a diferència del que diuen Fernández-Díaz i altres, no hi ha tensió ni crispació. Només un intercanvi d’arguments racionals bastant civilitzat. En general, un punt d’escepticisme: ningú no creu en solucions màgiques, la qual cosa em reconforta. I trencant tòpics, qui argumenta més clarament en favor del “sí” és qui, pel seu origen, alguns pensarien que hauria de votar “no”.

11 de setembre 

- Com els darrers anys, la meva manera de celebrar l’Onze de Setembre és assistir a la diada castellera al Pla de la Seu. Tretze castells i dos grans pilars en 90 minuts demostren que, com li va dir Bosch a Colau, “sí se puede, pero (sovint) no se quiere”. (I perdoneu per la falca castellera, però està bé recordar a alguns que no només es fan castells als actes indepes.)

- No he anat a cap de les macromanifestacions de l’ANC. Volia anar a la de l’Estatut, el 2010, però compromisos “semiprofessionals” m’ho van impedir. La del 2012 em va agafar a Ghana; no sé si hi hagués anat perquè la veritat és que em va agafar una mica per sorpresa. La del 2013 la vaig mirar per la tele. La de l’any passat vaig ser-hi sense, estrictament, participar-hi: era a Barcelona i vaig baixar a la Diagonal per veure-ho in situ (tendeixo a ser més observador que actor). La meva no participació s’explica no només pels meus dubtes entorn la qüestió de fons, sinó també perquè les manis aquestes em produeixen sentiments contradictoris: d’una banda és impossible no reconèixer-ne la dimensió històrica i la lliçó de civisme que suposen; de l’altra, em sento molt poc identificat amb tota la parafernàlia “indepe” (estelades, barretines, etc.) i, sobretot, em produeix una peresa notable la dimensió performance. Com dirà un col·lega, "volem ser independents, no un esplai".

- Aquest 2015 a més s'afegeix el factor eleccions. Penso que el que toca ara és votar i deixar-se de fer manis. De fet, penso que l'ANC i companyia s'equivoquen, que molta gent pensarà el mateix que jo i es quedarà a casa. A les 17:00 és obvi que qui s'ha equivocat en el pronòstic sóc jo.

La gent no es va quedar a casa. Foto: David Airob / La Vanguardia

12 de setembre

- Hi ha debats que són absurds. La Via Lliure ha estat un acte electoral? És obvi que sí, i negar-ho no té sentit, per molt que no s'hagi demanat el vot explícitament per una candidatura. Ara bé, veig que n'hi ha molts que diuen que la Diada d'ahir va ser "la més trista" perquè "ha deixat de ser la Diada de tots per ser només d'una part". Això és una solemne tonteria. La Diada cadascú la celebra com vol o com sap. Jo no hi vaig anar a la Via Lliure a consciència, però que molts altres conciutadans hi anessin ni m'ofén ni fa que senti que m'han robat res. Al cap i a la fi, la Via Lliure és un acte privat; massiu però privat.

13 de setembre

- Entrevista d'Ana Pastor a Mas. Fluixeta. Ja fa temps que penso que la Pastor està molt sobrevalorada. És agressiva però no en treu res, la qual cosa la converteix simplement en irritant. Per no canviar de cadena, l'Évole, amb un estil diametralment oposat, deixa opció als entrevistats a explicar les seves raons i al mateix temps pot posar-los contra les cordes. Malgrat el gest de "cedir" una hora en prime time a l'independentisme, el fet de preguntar pels inconvenients de la independència però no pels avantatges "perquè seria propaganda" deixa clar que l'objectiu de l'entrevista no és entendre res sinó simplement desacreditar. Ara, el Mas la caga quan se li escapa que el referèndum d'Escòcia "el van perdre els escocessos", com si els que van votar "no" a la independència no en fossin, d'escocessos. Algun dia n'hem de parlar, d'això d'Escòcia.

14 de setembre

- Avui em demano què se n'ha fet d'un parell de personatges amb afany de protagonisme que, podríem dir, són danys col·laterals del procés. El primer és la Teresa Forcades: se'ns va informar amb tota mena de detalls que deixava el content per fer al salt a la política, i després... res. Segur que benintencionada, queda clar que es va precipitar a postul·lar-se com a candidata si ningú no li havia demanat.

- L'altre és el notari Alfons López Tena, que sempre m'ha semblat un "notes" considerable. Trobo un parell d'entrevistes que circulen pel ciberespai amb la seva anàlisi de la situació actual i flipo. La seva tesi, resumida, és que pels catalans la independència és una mena de pulsió sexual que, en el fons, no volen satisfer mai. La cosa té la seva gràcia i fins i tot el seu interès, però el López Tena la porta fins a l'extrem desbarrant que dóna gust. I, si ens posem psicoanalítics, no és fàcil intuir què és el que pensa en el fons: "Jo era l'únic independentista autèntic / Catalunya no m'ha donat suport / Ergo Catalunya no vol ser independent i no ho serà." Patètic!

- I una altra cosa: torno a veure com col·legues indepes pengen a facebook la foto dels diputats de la Lliga Nord amb la samarreta de l'estelada, ignorant (o obviant) que a) la foto és antiga; i b) són un aliat més que dubtós per la "revolució dels somriures". És només un exemple més del que veiem aquests dies a les xarxes: gent penjant fakes, mentides i/o "notícies" de fa anys sense aturar-se a mirar exactament què està penjant.

15 de setembre

- L'amic borinot Roger Vilalta em demana a facebook que faci opini sobre els pronòstics sobre els resultats, i en concret, arran d'un reportatge de La Vanguardia, sobre la teoria força estesa que la majoria del "Sí" desapareixerà si hi ha  mobilització del vot metropolità habitualment abstencionista a les autonòmiques. Jo ara mateix veig tants factors incontrolables en joc que qualsevol resultat em sembla possible, inclosa la possibilitat que les enquestes l'encertin. Per exemple, en el meu entorn més immediat vaig molta diversitat de criteri (i de vot), que a més no encaixa ni molt menys amb les visions des del prejudici "etnicista". 

- Una dada que em resulta curiosa és que sovint es dóna per fet que el "Sí" va tocar sostre amb l'1,8 milions de vots del 9N. En aquest sentit, els 200.000 vots del "Sí-No" s'assignen directament al "No", però jo no ho tinc tan clar perquè jo era un d'ells i no descarto votar ara "Sí" (el meu vot continua sent "Sí-No", però aquesta opció ara no existeix), i com jo suposo que n'hi ha uns quants més. Partint de la base que la campanya d'uns i altres és només per a convençuts, no descarto que als indecisos (o a alguns) això ens acabi portant al "Sí". Amb totes les limitacions i incògnites que es vulguin, el cert és que el missatge d'aquest bàndol és en positiu i en definitiva, paradoxalment, aquests són els que diuen que "sí es pot". A l'altra banda només hi ha por i missatges del tipus "no es pot fer", "no us en sortireu", "no hi ha collons", "no teniu ni idea del que esteu fent" (per no parlar d'altres discursos encara més crus o insultants)... I suposo que n'hi ha molts que quan ens apreten amb que allò no ho podem fer, ens vénen ganes de demostrar que sí, ni que sigui per portar la contrària.


-   En canvi, la dimensió "agònica" de les eleccions ("ara o mai", "el vot de la teva vida") que promou el bàndol independentista pot ser el que acabi donant més vots al "no". D'una banda, perquè mobilitzi l'esmentat votant abstencionista en unes autonòmiques normals. Però, sobretot, perquè gent que pot simpatitzar amb el "sí" -i que fins i tot s'hi hagi mobilitzat- s'ho repensi perquè, justament, ara va de bo, i per tant cal filar prim amb les conseqüències del vot. Davant l'abisme, molts poden pensar que no val la pena córrer riscos.

dilluns, 14 de setembre del 2015

Més interpretació, més periodisme


Sens dubte, el món casteller viu actualment el millor moment en més de 200 anys d’història: l’alt nivell de les colles, l’expansió arreu del país, la popularitat i acceptació entre la població catalana i el reconeixement de la Unesco, entre d’altres, en són expressió. Val la pena preguntar-se si el periodisme dedicat al fenomen casteller està a l’alçada d’aquest nivell d’excel·lència. Primera consideració: la informació dedicada als mitjans als castells és incomparablement superior a la què hi trobem dedicada a qualsevol altre element de la cultura popular i tradicional catalana (encara que pels castellers segurament sempre serà insuficient). Ara bé, el que em preocupa no és la quantitat sinó la qualitat d’aquesta informació. 


Quan vaig escriure, el 2004, el meu llibre El periodisme casteller: un cas d’identitat, una de les tesis era que es tractava d’una especialitat periodística encara en fase de normalització. Una dècada més tard, i ja no en actiu com a periodista casteller, la meva sensació és que no hem avançat gaire en alguns dels principals problemes que assenyalava per aquesta normalització: la dificultat per transcendir el “gueto” casteller (és a dir, l’aparició d’informació castellera fora dels espais especialitzats); la dicotomia “periodista casteller” vs. “casteller periodista”, inconcebible en la majoria dels àmbits d’aquesta professió (que això és en definitiva el periodisme, una feina); o la incapacitat per definir quin és el públic destinatari d’aquesta informació (ens adrecem als castellers o a la tia Pepeta?; jo sempre vaig mirar d’escriure pensant que ho feia per l’aficionat).

Per si això fos poc, la situació s’ha complicat (s’ha deteriorat?) amb la combinació d’un mal general del periodisme contemporani –la subordinació a la immediatesa de les xarxes socials per sobre de la profunditat i el rigor- amb una dificultat específica pròpia del creixement casteller: cada cop hi ha, en un mateix dia o cap de setmana, més punts d’interès casteller sobre els quals teòricament caldria informar. El resultat és que bona part del periodisme casteller acaba oferint poca cosa més que llistats de resultats i estadístiques, duplicant allò que ja hem llegit a twitter. 

No hi ha –o, en tot cas, jo no en tinc- fórmules màgiques. Ara bé, penso que el periodisme casteller que a mi m’agradaria llegir (o escoltar, o veure) passa per apostar més decididament pels gèneres interpretatius: l’entrevista, el reportatge i, sobretot, la crònica, que en principi hauria de ser el gènere del periodisme casteller per antonomàsia (una crònica va signada i sempre ha de portar un element de lectura personal d’aquella realitat que explica). En definitiva, més periodisme.  

(Article publicat originàriament al número 13 de la revista Fet a Tarragona, publicat el setembre de 2015)

dijous, 3 de setembre del 2015

Després del Katrina

Fa uns dies s'han complert els deu anys des que l'huracà Katrina va assolar Nova Orleans, la ciutat menys ianqui i més singular de tots els Estats Units d'Amèrica. En saber la notícia -mentre em preparava per cobrir un nou Sant Fèlix, ara en tele-, vaig recordar com, en el meu viatge coast to coast d'un any i escaig (us el vaig explicar aquí), arribar a Nova Orleans, i en concret al seu French Quarter -que per cert es va construir, en la seva configuració actual, sota dominació espanyola-, em va reconfortar per retrobar-me amb un esquema urbanístic reconeixible: un barri de disseny quadriculat a l'entorn d'una plaça presidida per la catedral. Havent passat per ciutats incomprensibles per mi com Nashville, Memphis o Jonesboro, Nova Orleans em va fer sentir una mica com a casa. Això, juntament amb el meu interès per la música, van fer que la notícia del Katrina m'entristís més que altres desastres naturals, al mateix temps que m'intrigava com podia passar una cosa així a la primera potència mundial.

Van passar uns mesos, vaig acabar la meva primera temporada al Quarts de Nou i em vaig trobar sense feina i sense una perspectiva clara de tenir-ne fins que tornés la temporada castellera... i demanant-me, de tant en tant, què devia passar mentrestant a Nova Orleans. Quan em vaig adonar que s'acostava el Mardi Gras, la festa entorn la que girava bona part de la cultura, la vida social i fins i tot l'economia de la ciutat, alguna cosa va fer click al meu cervell: aquell era un moment que calia viure. Les cerques a internet van confirmar-ho: la ciutat, justament, es debatia sobre l'oportunitat de celebrar el carnaval. Uns consideraven que Nova Orleans ja havia plorat prou i era hora, sis mesos després, de tornar a riure. Altres insistien sobre quin sentit tenia celebrar res, quan tants i tants veïns encara no havien pogut tornar (i alguns ja no ho farien mai). I els més cínics o potser els més pragmàtics apuntaven que el carnaval havia de servir per anunciar al món que la ciutat, abocada al turisme, tornava a ser open for business.

 Sis mesos després del pas de l'huracà, al Lower 9th Ward semblava que el dia abans hi hagués caigut una bomba atòmica.

Vaig ser tres setmanes a Nova Orleans, jugant a ser "enviat especial" i vivint una de les millors experiències periodístiques de la meva vida. Periodisme low cost: dormia en un sofà i em desplaçava en una bicicleta prestada. Però periodisme: vaig veure de primera mà els efectes de l'huracà, amb barris sencers en els què pràcticament no s'hi havia fet res; vaig poder parlar amb molta gent, des d'activistes socials a professors universitaris o simplement membres d'alguna de les krewes (colles) de carnaval; fins i tot vaig assistir en directe a alguna roda de premsa de l'alcalde Ray Nagin. Afortunadament, un parell de dies abans de marxar-hi vaig aconseguir lligar amb el diari Avui que em publicarien alguns textos. Finalment, van ser quatre cròniques (dues a doble plana), que pràcticament em van compensar el cost del bitllet d'avió.

El context del carnaval i el meu carnet internacional de periodista em van permetre escoltar molta, molta música en directe, inclosos bona part dels grans noms locals: Dr. John, Kermit Ruffins, Galactic, Eddie Bo, la Soul Rebels Brass Band i la Rebirth Brass Band... El primer bolo a què vaig assistir va ser el d'Irma Thomas, la soul queen of New Orleans: el primer concert que feia a casa, amb la seva banda, des de l'huracà, el dia que complia 65 anys. En el dietari del viatge vaig escriure que només per això havia valgut la pena anar fins allà...

 Amb un Mardi Gras Indian.

Van ser tres setmanes inoblidables, assistint en directe a l'esforç d'una comunitat de recuperar-se després de la tragèdia, i de fer-ho mitjançant la seva cultura popular, la seva tradició, el cor de la seva identitat. Una lliçó que un no espera trobar als Estats Units d'Amèrica, però és que Nova Orleans és, ja ho he dit, la ciutat menys ianqui del seu país. I en vaig marxar amb molts interrogants pendents sobre quin seria el seu futur. Es convertiria definitivament en un parc temàtic al servei del turista? Perdria Nova Orleans la seva ànima, el seu mojo? O bé, com esperaven els més optimistes, s'obririen noves oportunitats per una ciutat que s'havia acostumat a conviure amb la seva pròpia decadència?

Ara es compleixen deu anys del Katrina i penso que seria el moment de tornar-hi, de tornar a fer de periodista. Anar-hi, veure-ho i explicar-ho. De moment només és un desig...

(Els que sigueu seguidors de la sèrie Treme segurament us podeu fer una millor idea del que em vaig trobar. Sí, sé que fa ràbia, però jo hi vaig ser.)

dimecres, 26 d’agost del 2015

Una setmana a Romania

Que per què vam anar de vacances a Romania? Això ens ha preguntat molta gent, tant aquí com allà. I la veritat és que no teníem una resposta clara. Part conseqüència de planificar les vacances en el darrer moment; part el voler fugir dels llocs massificats a l'agost... De ben segur hi va influir també el fet que ni la Marta ni jo havíem estat mai a Europa de l'Est (amb l'excepció molt relativa de Berlín). A més, jo recordava com de satisfet n'havien tornar el Xavier (Brotons) i l'Elena, i la Marta em va dir, quan ja teníem els bitllets, que de fet sempre havia volgut viatjar a Romania.

Fos com fos, el fet és que vam passar una setmaneta en aquest bonic país, a primers d'agost, sota una xafogor terrible que ens va perseguir allà i que només s'apaivagava una mica als vespres transilvans. Tenitn en compte que només teníem set dies, podria dir-se que vam optar pel "pack bàsic". El primer dia el vam dedicar a la capital, Bucarest, a on havíem volat la nit abans amb Whizzair, companyia low cost a esquivar. Realment n'hi ha prou amb un dia per fer-se una idea de la ciutat (excepte si un té un especial interès en els museus d'art, que n'hi ha uns quants), que no és gaire bonica, però sí prou interessant. També és més cara que la resta del país, un motiu més per estar-s'hi l'estrictament imprescindible.

A Bran, fent el fantasma davant el fals castell de Dràcula. Per cert, espero que arreglin el forat al mig del pas de vianants on em vaig deixar el tormell dret.

Així, el segon dia ja vam viatjar en tren fins a Brasov, ja a Transilvània. La ciutat -d'origen alemany com gairebé totes les poblacions que vam visitar- té un bonic casc antic i a més vam poder gaudir d'un excel·lent walking tour que valia molt la pena. Els dos dies següents vam fer excursions des de Brasov. El primer vam anar, en transport públic, a veure el castell de Bran -sens dubte, la turistada més gran del viatge, però malgrat tot interessant- i la fortalesa de Rasnov. El segon ens vam afegir a una excursió privada per visitar les esglésies fortificades de Viscri -del més destacat del viatge- i Biertan, així com la ciutadella de Sighisoara. En el procés, vam agafar-li una mica de mania a Claudius, el nostre guia. De tornada a Brasov les dues nits -era cap de setmana- vam ser prou afortunats que a la plaça major hi havia un festival de bandes romaneses de tribut a grups com Metallica, Pink Floyd, The Doors o Queen. Una experiència un pèl freak com a bonus inesperat.

Ja el cinquè dia vam deixar Brasov per desplaçar-nos a Sibiu en minibús. Altra ciutat originàriament germànica amb un casc antic emmurallat i concentrat entorn tres places que es comunicaven entre elles. Vam poder gaudir-la durant un dia i mig més aviat reposadets en què vam fer molta terrasseta, els millors àpats del viatge (a mida que passaven els dies i ens sentíem més confiats amb la gastronomia local vam menjar més, millor i més barato) i fins i tot vam anar al cine (gràcies a què Romania és un país modern i avançat en el que les pelis s'exhibeixen en versió original, no com a casa nostra). El setè dia va ser purament de viatge: vam agafar el tren a les 5:30 de la matinada per tornar a Bucarest en un trajecte de sis hores (tot i que són només uns 300 quilòmetres), i pràcticament directes a l'aeroport per tornar a Barcelona.

I ja està. Pim, pam, pum. Lògicament, en set dies i sense gaire contacte amb els locals (a banda d'alguna conversa aïllada) la sensació és que amb prou feines has pogut gratar en la realitat d'un país ple de contrastos i elements d'interès: la pròpia llengua romanesa, la presència de minories nacionals, l'aparent baix desenvolupament de les zones rurals, l'herència del pseudocomunisme antirús de Ceaucescu... Però vaja, això és el turisme: quedar-se amb la sensació que hi havia molt més.

dijous, 23 de juliol del 2015

La vida de Brian (Wilson)

Els biopics musicals made in Hollywood ja fa temps que s'han convertit en una fòrmula absolutament previsible, que reprodueixen pràcticament sempre la mateixa estructura: una infància marcada per algun esdeveniment traumàtic; el descobriment de la música com a via d'expressió; l'adopció d'un so o un estil únic i innovador (sovint mostrada en seqüències risibles); l'ascens a la fama; el col·lapse emocional i personal del nostre protagonista, generalment per la incapacitat d'assumir aquest èxit; i, finalment, la redenció. Aquest esquema va ser portat a l'extrem amb els biopics dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash. Que Jaime Foxx rebés l'Òscar per la primera i Joaquin Phoenix fos nominat per la segona, a més, mostra que la fòrmula té rèdits en forma de prestigi a més de taquilla. Ara bé, és difícil enfrontar-se a una narració que segueix fil per randa aquest esquema després que la pel·lícula paròdica Walk Hard. The Dewey Cox Story, amb John C. Reilly de protagonista, el portés a l'absurd.

Per això cal agrair al director Bill Pohlad les variables que ha fet servir a Love & Mercy, el seu biopic dedicat a Brian Wilson, el líder dels Beach Boys, que potser encara podeu enganxar en algun cinema. El cert és que la vida de Brian ha tingut tots els elements -de les pallisses del pare a un procés de decadència extrem- per jugar amb l'estructura ja presentada, i la majoria són a la película, però el director aposta, almenys, per trencar la narració cronològica i concentrar-se en dos moments concrets que avancen en paral·lel: d'una banda, a mitjans dels 60, quan Wilson crea les seves obres mestres, Pet Sounds i Smile; de l'altra, vint anys més tard, quan el cantant i compositor era una titella en mans del seu psiquiatra, que controlava fins al mínim detall de la seva vida.



Resulta curiós, a més, com Wilson és interpretat en cada segment per un actor diferent: Paul Dano (que, senzillament, és Brian Wilson de jove!) i John Cusack, que tot i que en algun moment cau en el forrestgumpisme, se'n surt del repte dificilíssim de donar vida al Wilson adult i autòmata.

Per a l'aficionat musical, sens dubte, el segments corresponents als 60 són els més interessants, especialment quan veiem al jove Brian Wilson treballant a l'estudi, fent meravelles que ningú havia fet fins el moment. Aquí cal destacar un treball de producció artística, cuidadíssim, que és capaç de reproduir fins al mínim detall el que hem vist en fotografies, imatge documental o aparicions televisives. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos de sota.

Dalt, Paul Dano en una seqüència del film. Sota, el Brian Wilson real.

Love & Mercy, per tant, no és una obra mestra però sí és altament recomanable per als fans dels Beach Boys... que en un món civilitzat hauríem / hauríeu de ser tots. Oblideu-vos de les camises a ratlles i les taules de surf -que, malgrat tot, tenen el seu encant-: els Beach Boys són una de les grans-grandíssimes bandes de la història del pop-rock i Brian Wilson va ser, senzillament, un geni. Apa, ja està dit.

L'estrena de la película ha coincidit, més o menys, amb l'edició del darrer disc de Brian Wilson, No pier pressure, que ha rebut algunes crítiques que m'han semblat massa ferotges. A veure, tot i que Wilson, aparentment recuperat, ha tornat a actuar i enregistrar discos de forma regular en aquest segle XXI (jo el vaig veure a Benicàssim, diria que el 2004), és evident que ni la seva veu ni la seva capacitat creativa són les de fa 50 anys. I si tenim en compte que la majoria de llençaments discogràfics que ha protagonitzat els darrers anys han estat en base a reciclar el seu propi llegat (Smile) o el d'altres (homenatges a Gershwin i Disney), No pier pressure si més no ens ofereix un disc sencer de noves cançons.


A diferència que a Gettin' over my head (2004), el seu darrer disc d'aquestes característiques i que incorporava cameos d'il·lustres contemporanis com Paul McCartney, Eric Clapton i Elton John, en aquest cas les col·laboracions són amb músics joves (i en molts casos totalment desconeguts per mi). Pot semblar un intent patètic de posar-se al dia, però a mi els resultats, tot i que irregulars, em semblen menys previsibles i, sobretot, més divertits. No puc imaginar-me a qui no li pot agradar "On the Island", simpàtica bossa nova interpretada juntament amb She & Him, o "Guess you had to be there", amb la cantant country Kacey Musgraves. A mi fins i tot em fa gràcia "Runaway dancer", segurament el tema que més nassos ha fet arrufar, i que efectivament té un regust horterilla a italodisco 80's (però, és clar, a mi també m'agrada el remix disco de "Here comes the night" que els Beach Boys van editar a finals dels 70...). I Wilson també recupera en diversos temes el seu col·lega Al Jardine, la qual cosa ens recorda que, efectivament, Brian era el geni, però no l'únic amb talent i personalitat als Beach Boys, i que la màgia del grup també tenia a veure amb la suma.

divendres, 10 de juliol del 2015

No n'hi ha prou?

Quan jo era un adolescent i a casa predominaven els concerts de rock català, amb tota la seva litúrgia, sempre arribava un moment incòmode quan el grup es retirava de l'escenari i se suposava que el públic havia de demanar el bis. Incòmode perquè alguns espectadors no podien reprimir el crit de "ooootra, ooootra" (en castellà, Déu meu!) i d'altres, voluntariosos, miraven d'adaptar-lo al català en una versió ("unaaaaaaltra, unaaaaaltra") que no acabava de quadrar. Amb el temps això s'ha solucionat amb el crit "no-n'hiha-prou", amb tres cops de veu, que diria que és l'adaptació de l'anglosaxó "we-want-more". Però fixem-nos que tot i que bàsicament diuen el mateix i tenen el mateix objectiu, no és el mateix dir "volem més" que "no n'hi ha prou". Hi ha, en la fórmula catalana, un plus d'exigència i insatisfacció: no només en volem més, sinó que considerem que l'espectacle ofert fins el moment ha estat insuficient.

Potser no té més importància, però darrerament m'ha semblat que aquesta actitud "no n'hi ha prou" s'està donant, cada cop més, en el món casteller, justament quan aquest està arribant a nivells estratosfèrics. I no em refereixo a un "no n'hi ha prou" en el sentit de mantenir l'ambició, cosa positiva, sinó un "no n'hi ha prou" en no acabar de valorar allò que s'està vivint a cada moment. Per exemple, després que diumenge passat els Minyons de Terrassa fessin una actuació excepcional (especialment a primers de juliol!), es percebia en alguns comentaris un cert "no n'hi ha prou" perquè no havien portat a plaça el tres de deu. I aquell mateix dia, a la ràdio, vaig sentir com, aparentment no prou satisfets amb les fites assolides aquell cap de setmana a diverses places, es demanava si una colla provaria el seu castell sostre descarregat aquest pròxim diumenge, s'especulava si una altra estava treballant ja una construcció a priori molt lluny del seu abast (al cap de colla preguntat se li va escapar el riure) i fins i tot pràcticament s'exigia a una tercera agrupació que comencés a assajar ja un castell mai assolit. Perquè "no n'hi ha prou", suposo.

Ep, i que quedi clar que allò que sentim o llegim als mitjans penso jo que és més símptoma que causa, ja que a les xarxes socials i les converses no és estrany trobar-se castellers que adopten actituds similars, especialment cap a les altres colles, però també a vegades cap a la seva. Un amic em comentava que hi havia neguit a la seva colla perquè anaven molt retardats aquesta temporada... tot i que els números eren clars en què estaven fent el millor curs de la seva història! El problema era que altres colles corrien encara més. Per tant, si una colla perd pistonada respecte l'any passat o simplement està al mateix nivell, no n'hi ha prou. I si ha avançat feina però no tanta com d'altres, tampoc no n'hi ha prou. Si estem veient castells de nou i de gamma extra força abans del que era habitual, tampoc no n'hi ha prou perquè esperem veure'n encara de superiors...

Potser és que el (nefast) hashtag #tenimpressa també domina el món casteller.

En tot cas, relax. Disfrutem. Diada a diada. Que queda molta temporada per endavant i el 2016 n'ha de començar una altra.

dilluns, 2 de març del 2015

L'aficionada castellera tarragonina

Fa un parell de dies va morir l'Eulàlia, l'Eulàlia de la plaça de la Font (la veritat és que mai n'he sabut el cognom). L'Eulàlia era un personatge peculiar i entranyable, que sentia una veritable passió pels castells. Era allò que en diríem una aficionada, un d'aquells especímens humans que a Barcelona i més enllà em costa d'explicar-los que existeixen. Però a Tarragona sí que en tenim, d'aficionats als castells: persones que mai han militat en una colla però que segueixen amb interès les actuacions, en saben els resultats i fins i tot n'estudien la història. L'Eulàlia era una d'aquestes. Fins i tot explicava que un cop que l'havien portat a l'hospital a fer-li unes proves va veure que allà, casualment, també hi havia un cap de colla històric d'una colla forana, pendent d'algun casteller lesionat, i havia aprofitat l'ocasió per fer-li totes aquelles preguntes que li rondaven pel cap!

L'any 2003 vaig començar, gairebé sense adonar-me, una sèrie de cròniques diàries de les festes de Santa Tecla al diari El Punt. La que va aparèixer publicada el 22 de setembre estava dedicada a la sortida a l'antiga que van fer els Xiquets de Tarragona, i en el text hi feia aparèixer l'Eulàlia, amb qui havia fet bona part del recorregut. L'Eulàlia es va enfadar molt, perquè segons ella la feia quedar malament amb els comerciants de la plaça de la Font, on ella vivia (ja veureu més endavant per què). També n'hi va haver que em van dir que d'enfadada gens, que en el fons estava encantada d'haver sortit al diari. Fos com fos, un parell de dies més tard, la Jove -que era la "seva" colla- va tenir una mala diada de la Mercè, caient del cinc i el quatre de vuit. L'Eulàlia, que patia moltíssim -"com pot ser que una cosa que m'agrada tant també em faci patir tant!", deia sempre-, i més encara quan coneixi els que hi pujaven, s'ho mirava des del carrer Major, i quan em va veure em va dir que l'important era que ningú hagués pres mal, que el seu emprenyament era una tonteria, i ens vam fondre, reconciliats, en una abraçada.

Això sí, des de llavors, cada cop que parlàvem, indefectiblement, mentre s'allunyava, em deia: "Ep, això no m'ho publiquis, eh?". I jo, rient, li deia que no patís, que no en publicaria res.

 Amb l'Eulàlia i el Xavier Brotons, refugiant-nos d'un xàfec per Sant Magí.

Ara que ens ha deixat i que no ha de patir pel que pensin els amos dels bars de la plaça de la Font, em ve de gust de recuperar aquell article titulat "Encant, virtut i defecte" que era un homenatge als Xiquets de Tarragona i que, en bona mesura, també ho era a la Tarragona castellera en general, de la qual l'Eulàlia en formava part:

El setè dia de festa major és el primer que s’aixeca amb una veritable amenaça de pluja. No tothom ho troba malament: «Li he demanat a sant Magí que hi hagi un bon aiguat cada nit que hi ha revetlla a la plaça de la Font, però de moment no m’escolta. A veure avui», diu l’Eulàlia, esperançada. L’Eulàlia és veïna d’aquesta plaça i pateix el fet que sigui un dels epicentres de la festa, però sobretot és una gran aficionada als castells, de les de veritat. Tot i queles seves simpaties ara es decanten més aviat per l’altra colla local, no per això ha volgut perdre’s la sortida a l’antiga dels Xiquets de Tarragona. Camises blaves, com les de l’antiga Colla Vella dels Xiquets de Tarragona —algunes d’autèntiques—, i calcilles per a la canalla i els castellers de tronc; armilles i gorres per a la gent de la pinya. La caracterització és força bona, només trencada per algun mòbil que sona i les rastes d’alguna castellera, impensables als anys 30.

A Tarragona, el tòpic situa la Jove com la colla moderna i els Xiquets com la tradicional. Darrere els tòpics sempre hi ha una base real, de manera que no és casual que siguin els matalassers els que s’hagin animat els darrers anys a incloure aquest singular acte dins el programa de festes. La principal particularitat és que no es realitza una actuació estàtica a plaça, com en l’actualitat, sinó que es fa una cercavila al llarg de la qual s’aixequen diversos pilars —fins a onze ahir— i castells, seguint una geografia ciutadana que ja no existeix, amb aturades a les cases més notables. Del local de la colla al Cós del Bou i la plaça de la Font, i d’aquí fins a la Rambla per tornar a pujar a la Part Alta. A mig carrer Major, Víctor Pomerol para a segons un pilar de quatre davant la casa on va viure el seu avi, Victorí Pomerol. L’espadat el corona l’incombustible Pepe, que avui se’n fa un fart. En carregar els pilars, però, no aixeca el braç dret sinó que els col·loca fent nanses, com es feia abans de la guerra. La seva germana, l’Àngela, m’insisteix que recordi els de Més TV que aquest any torna a baixar el pilar caminant de la Mercè, perquè ho diguin a la retransmissió. I és un plaer tornar a veure la Xusco pujar a un castell, encara que sigui de sis pisos. El recorregut finalitza a la plaça del Fòrum, on la colla fa el pilar caminant (amb el Quico a segons, és clar!) fins a les portes del bar Tòful. 

A Tarragona el tòpic diu que la Jove és moderna i els Xiquets, tradicionals. Uns fan planes web i els altres arxius històrics. I els Xiquets, efectivament, tenen alguna cosa de colla «a l’antiga», també quan van de ratllat. Aquest és el seu encant, la seva virtut i, alguns cops, el seu defecte. L’Eulàlia, mentrestant, espera que sant Magí li faci cas quan demana bons castells per a la Jove. Però ella mateixa em recorda que el rector de Sant Magí és mossèn Gallart, i que mossèn Gallart és matalasser. I nostro Senyor?