Tanquem el 2010 amb el vídeo del Festival aMt

S'acaba el 2010. Us deixo amb el muntatge que el menda ha fet de l'XIè Festival aMt, celebrat el passat mes d'agost. Sí, lamentable que hagi trigat tant de temps a acabar-lo, però és que tampoc no sóc un expert i el final cut era "prestat" (gràcies, Marta!). En fi, un bon record d'una gran nit i un recordatori de la capacitat que té l'aMt de fer feina impressionant. Quan ens hi posem... L'any vinent, més. Prepareu-vos que anem forts!

'The Wire': potser sí, que és la millor sèrie de la història

No sé si m'atreviria a dir, com molts ho han fet, que The Wire sigui la millor sèrie de TV de la història. Però tampoc no em sembla un despropòsit. En un dels primers posts d'aquest blog us en vaig parlar, de la sèrie, i de com estava pendent que s'edités, d'una punyetera vegada, la cinquena temporada. Ja està. Editada, adquirida legalment i visionada. Deu capítols que posaven punt i final a la sèrie. Un final excel·lent, gens acomodatici, coherent... Un final modèlic. A diferència d'altres que hem patit aquest any, i suposo que no cal donar noms.

The Wire és, formalment, una sèrie policíaca que vol i aconsegueix ser molt més: un gran retrat de la vida a la ciutat fet, a més, des d'una premisa ideològica crítica amb el sistema actual. El seu creador, David Simon, va treballar de periodista durant molts anys i la sèrie es basa, en bona mesura, en la seva pròpia experiència com a reporter de successos: els personatges, problemes i situacions que va conèixer llavors. Resulta coherent, doncs, que després que en temporades anteriors The Wire hagués visitat el món polític o el de l'ensenyament, en la seva darrera temporada el nou element incorporat fos el del periodisme.

Poques vegades una redacció de ficció ha semblat tan real.

Així, mentre McNulty i companyia continuen investigant el tràfic de drogues i l'alcalde Carcetti comprova que no és fàcil complir les promeses electorals, assistim al dia a dia de la secció local de The Baltimore Sun. La sèrie planteja algunes de les crisis actuals de la premsa: el canvi de propietat cap a grans corporacions; la substitució dels redactors experimentats per joves més "productius", la banalització dels continguts... I, més enllà de la cojuntura actual, una qüestió de fons: com es construeix la informació? Fins a quin punt es pot construir?

Tot i que sovint tinc la sensació de predicar en el desert, insisteixo a recomanar The Wire, una sèrie que al principi demana paciència però que després es torna adictiva, que suposa un esforç però que el compensa àmpliament. I si, com jo, quan l'acabeu no n'heu tingut prou, sempre us quedarà el consol de llegir The Wire: Diez dosis de la mejor serie de televisión, un volum editat per Errata Naturae. Inclou deu aproximacions a la sèrie, començant per la del propi David Simon. Per mi, especialment interessants les de Rodrigo Fresán i Marc Pastor. Aquest darrer, escriptor i membre dels Mossos d'Esquadra, ho és perquè ens explica com els policies "veuen" les sèries de policies. I apunto que també esmenta amb elogis The Shield, l'altra sèrie que, per la meva desesperació, encara no s'han dignat a editar la darrera temporada.

Música: el millor de 2010?

L'Isaac Albesa, del Diari de Tarragona, em va trucar divendres per demanar-me si podia respondre una petita enquesta, d'aquestes tipus "El millor de 2010", que estava fent a diverses persones del mundillo musical de la demarcació. Tot i que pràcticament no tenia temps de respondre, que la meva visió de l'escena local és força parcial i que potser tampoc sóc la persona més al dia, ja que la major part de la música que consumeixo és "antiga", finalment vaig accedir a respondre. Ja ho sabeu, l'ego. No sé finalment l'Isaac va publicar les respostes de cadascun dels enquestats o si simplement va fer-ne un tema genèric. En tot cas, aquí van les meves respostes una mica més desenvolupades:

1. Disc d'un music o artista de les comarques tarragonines:
Febrero, tant per la seva música com per la repercussió.
Va ser una de les eleccions més fàcils. El grup realment m'agrada i em sembla que tenen el mèrit afegit de, fent pop més o menys indie, no anar cap a l'anglès, que és el recurs fàcil, i arriscar-se amb lletres en llengua "comprensible", en aquest cas el castellà. I està molt bé que se'ls vagi reconeixent fora.

2. Disc català:
Roger Mas "A la casa d'enlloc"
En part per eliminació, en part perquè altres grups que fan bona pinta la veritat és que no els he sentit prou (pe Mine!). En tot cas, em sembla que Roger Mas és molt bo.

3. Disc internacional:
Robert Plant - "Band of Joy"
Aquí era un dels punts més compromesos, on s'ha de quedar bé i optar per discos com el d'Arcade Fire per semblar "moderno". La meva elecció, en canvi, va per tot un veterà, una vaca sagrada. Tot i això, tal i com vaig destacar en una entrada anterior, ara mateix Robert Plant està vivint un període d'enorme creativitat. De fet -anatema!-, fins i tot em semblen més interessants aquests darrers discos de Plant que Led Zeppelin.

4. Descobriment musical del 2010:
The Duke & The King i Rumer.
Aquí calia lluir-se i compensar l'elecció anterior. The Duke & The King és el nou projecte d'un dels membres de The Felice Brothers, un grup que a priori m'hauria d'encantar però que no m'ha acabat d'enganxar mai. El segon disc de TD&TK, en canvi, sí que m'ha cridat més l'atenció, una mena de soul hippie còsmic. Pel que fa a Rumer, es tracta d'una cantant estil Dusty Springfield que ha rebut el suport ni més ni menys que de Burt Bacharach. El disc acaba de sortir i només l'he escoltat un parell de cops, però és un encant.

5. Millor concert o esdeveniment musical a les comarques de Tarragona:
XI Festival aMt
És cert que aquí tiro cap a casa, però no ho és menys que va ser un gran festival, amb el mèrit afegit que va ser possible gràcies a la feina desinteressada de moltíssims músics de l'entitat. Músics que, al mateix temps, van poder compartir cartell amb noms tan potents com Quimi Portet o Love of Lesbian, mantenint perfectament el nivell.

6. Millor concert o esdeveniment musical català o internacional:
Solomon Burke a l'Apolo de Barcelona
L'elecció més fàcil: un gran concert d'un dels grans, amb l'afegit que ens va deixar només uns mesos després. També us en havia parlat en aquest blog.

7. Què espera del 2011 a nivell musical:
Un miracle: Que Rod Stewart deixi de fer de Michael Bolton.
Una conya, evidentment, però no del tot: encara que avui en dia sembli mentida, hi va haver una època que Rod Stewart era un gran artista. Reformar els Faces sense Ronnie Lane potser no era la millor idea possible, però renunciar-hi per continuar gravant els terribles discos d'estàndards que està perpetrant els darrers anys és terrible. Segur que n'acabem parlant un altre dia...

London Calling

Sempre cal fer-se les fotos-topicasso.

Viatjar és, una mica, com col·leccionar cromos: "tengui, tengui, falti". Generalment viatgem a llocs nous que ens "faltin". Però també hi ha llocs "tengui" que, curiosament, no et sap greu repetir. Per mi, un d'aquests llocs és Londres. Finalment, ni el mal temps, que va tancar aeroports a Anglaterra, ni la vaga de controladors, que va provocar el caos aquí, ens va impedir de viatjar a Londres. Per mi, feia set anys des del darrer cop, i feia temps que tenia ganes de tornar-hi.

Londres m'agrada. M'agrada la ciutat i em fascina que una passejada curta ens pugui portar a llocs tan emblemàtics (i diferents) com el Palau de Buckingham, les Cases del Parlament o Piccadilly Circus. Disfruto amb les úniques contribucions britàniques a la gastronomia mundial: el full english breakfast i el pastís de poma amb custard. I encara que hi hagis anat moltes vegades, sempre et queda alguan cosa per veure. En aquest cas, la Torre de Londres: fins ara, l'elevat preu de l'entrada havia estat dissuassori, però realment valia la pena. Especialment, la visita guiada amb el beefeater, que pel que vam veure són militars reconvertits en comediant amb força èxit.

Però a més, no ho hem de negar, Londres és una ciutat per comprar. I no deixa de ser curiós que sent una ciutat extraordinàriament cara en un país més car que el nostre, comprar cultura (llibres, música, DVDs) sigui més econòmic que a casa. Més econòmic i més productiu, ja que hi ha molta més varietat i qualitat que aquí. En aquest sentit, però, ha estat alarmant comprovar en aquest viatge que el nombre de botigues de discos ha baixat de forma dràstica, desaparegudes la Tower Records de Piccadilly i tots els Virgin Megastore. Afortunadament, les llibreries de Charing Cross continuen sent un paradís. Respecte les possibilitats de trobar DVDs inimaginables a casa, només us diré que la Marta va embogir comprant documentals d'autores de noms impronunciables. I, si sou viciosos de les sèries de TV, les tenen totes, i totes completes. Això sí, sense subtítols en castellà, llàstima.

D'algunes de les adquisicions de la darrera setmana, segur que n'anirem parlant en aquest blog... La vida des del sofà és més interessant després de passar per Londres.

Adéu a una icona: Leslie Nielsen

Quan vaig fer el meu coast to coast als EUA -a aquestes alçades ja haureu notat que és un capítol fonamental de la meva mitologia personal- l'estança a Los Angeles va ser massa breu com per poder anar a la platja a Santa Monica, però sí que vaig poder, almenys, passejar pel Hollywood Walk of Fame. Òbviament, calia fer-se la foto corresponent al costat de l'estrella d'algun dels artistes reconeguts: De Niro? Monroe? Holden? No, la meva foto -que encapçala aquest article- va ser amb l'estrella de Leslie Nielsen.

Boutade? Friquisme? Sí, és clar. Però també reconeixement a un dels homes que més m'ha fet riure. Nielsen, mort aquesta setmana, tenia un talent innegable per l'humor. Era totalment apte per l'slapstick (el gag visual, a l'estil dibuix animat), però probablement el seu fort era la capacitat per dir veritables xorrades amb el posat més seriós, solemne i trascendent, com si no fos conscient del que realment estava passant al seu voltant. Nielsen va demostrar aquesta habilitat per primer cop com el metge d'Aterriza como puedas, i l'explotaria ja com a actor principal fent del tinent Frank Debrin a les tres parts de la sèrie Agárralo como puedas (atenció al repartiment: l'acompanyen Priscilla Presley -és a dir, la vídua d'Elvis- i OJ Simpson -protagonista d'un dels judicis per homicidi més sonats-).

Aquestes quatre pel·lícules formen la crema del gènere anomenat spoof (paròdia), juntament amb Top Secret -en la què, malauradament, no hi ha Nielsen- i, potser, Hot Shots II. Totes elles, no per casualitat, sorgides de la factor Zucker-Abrahams-Zucker. Desafortunadament, el gènere ha quedat posteriorment en mans menys hàbils, i hem patit infinitat de pel·lícules titulades "... como puedas" o "... movie" molt pobres. Nielsen, pel seu caràcter de pura icona, hi apareixia en moltes d'elles, i habitualment era del poc que se'n podia salvar.

Quedem-nos, per tant, amb els primers títols assenyalats, que no només van obrir en bona mesura el camí sinó que a més contenen, a més d'escatologia, jocs de paraules sexuals i trompades, moltes més mostres d'humor intel·ligent del què sovint se'ls reconeix. I, si parlem, de Nielsen, em queda amb la tercera pel·lícula de la sèrie de Debrin, plena de moments antològics: des de la paròdia de Los Intocables de Eliott Ness que l'obre als desastres que Nielsen provoca en la cerimònia dels Oscar. Us deixo el tràiler perquè en tingueu un tastet. En versió original, és clar. Com ha de ser.

Els que (segurament) vénen i els que (segurament) se'n van

Em considero una persona força interessada en la política (per això compro cada dia un diari), però no gaire ideologitzat. Voto, més o menys, a cada elecció, tot i que de forma més aviat desapassionada. En política, sóc més espectador que actor. Probablement el moment en què m'he sentit més il·lusionat políticament va ser amb la creació del primer govern tripartit encapçalat per Pasqual Maragall: hi havia, d'entrada, la pura novetat, després de 23 anys de pujolisme; els efectes sempre positius de l'alternància en l'administració; la possibilitat que s'establís una nova manera d'entendre i construir el país no basada en el nacionalisme romàntic; i també les virtuts que, intuïa, tindria un govern plural, no monopartidista. Ja us ho imagineu: les grans il·lusions generen grans decepcions, i així ha estat, almenys en el meu cas.

Set anys després, el(s) tripartit(s) han deixat mig país alèrgic als governs de coalició i demanant-nos si ha valgut la pena el viatge. No deu ser casualitat que entre les principals víctimes del període hi hagi els seus principals líders: Maragall -que, si més no, a nivell personal encara en va sortir prou dignament, justament perquè li van clavar el punyal per l'esquena-, Carod Rovira -que s'ha arrossegat tota aquesta legislatura com una mena de cadàver en vida- i Saura -l'únic que en va sortir reforçat del primer tripartit, però que ha dilapidat tot el seu crèdit des de la conselleria d'Interior-.Tots ells van cometre errors de calaix, però tinc dubtes que els seus respectius substituts suposin una millora. Del primer tripartit se'n va dir el Dragon Khan, però almenys hi havia la sensació que es provaven coses noves. El segon, en canvi, ha estat com una mena d'epíleg sense gaire sentit, una pròrroga innecessària. El millor, que la Generalitat la presidís una persona nascuda a Andalusia i de nom José, cosa que molta gent de fora d'aquest país no creia possible. (Sóc conscient que aquest anàlisis general és injust amb molts aspectes concrets de l'acció governamental d'aquests set anys, però no és d'això del que parlem.)

Set anys després, segurament tornen els altres. "Más de lo mismo" era l'eslògan antiCiU que proposava el PSC, sense adonar-se que, ara mateix, els anys del pujolisme ens els mirem amb una certa nostàlgia simpàtica, de manera que "más de lo mismo" potser no és tan mala opció. De fet, l'Artur Mas ja no fa la ràbia de fa set anys, quan el véiem com una mena d'hereu arrogant. Ha madurat, ha sobreviscut a la travessa del desert i s'ha guanyat per dret propi pretendre ser president. Hi ha, a més, aquella creença que no sé si té fonament o no, però que existeix fins i tot a la resta d'Espanya: els que realment en saben, d'economia, són els de CiU. De manera que als pròxims governants simplement els demanem que s'hi posin en sèrio a arreglar la crisi i, si pot ser, que ens estalviïn les extravagàncies durant uns anys. I el tema del concert econòmic, tant de bo, però si hi hem de perdre gaire temps per no res, tampoc no cal que ens hi matem.

I love burocràcia

Ahir, finalment, va passar el que em temia de feia setmanes. Torno de Valls amb el cotxe, vorejo la muralla pel passeig Torroja i entro a la Part Alta pel passeig de Sant Antoni. A l'alçada del no-pàrquing Escorxador hi ha un control policial. No busquen terroristes, ni traficants, ni tan sols conductors embriagats. Busquen vehicles que hagin entrat a la Part Alta sense el distintiu de resident. Delinqüents com jo. Em fan aparcar a un costat. Veig com ja hi ha uns quants cotxes més acumulats, i els urbans aprofiten per demanar la documentació del vehicle, assegurança i tot el que puden, suposo que per veure si poden ampliar la multa. Estic de sort: s'acumulen tants vehicles que, bé perquè no deixem passar als cotxes que sí tenen el distintiu, bé perquè els urbanos no volen treballar tant, ens perdonen la vida i ens diuen que marxem, però sobretot que marxem de la Part Alta per la via més ràpida.

Com és que aquest tio no té targeta de resident, us estareu preguntat? Us ho explico: la tinc demanada, ni més ni menys, des del 10 d'agost (les multes estaven anunciades per l'octubre, però per una vegada vaig voler fer els tràmits amb prou temps). Com un bon ciutadà empadronat a la Part Alta, vaig anar a l'Omac, vaig fer la sol·licitud corresponent, la vaig acompanyar de la documentació acreditativa i em van dir que en quinze dies m'avisarien per passar a recollir-la. Em van trucar, sí, però per dir-me que no me la podien fer perquè tenia una multa d'estacionament pendent a Base, l'organisme recaptador.

De seguida que vaig trobar un forat, vaig anar a Base a preguntar de quina multa es tractava i, com em temia, em van confirmar que era una d'estacionament d'un any i mig enrere. Efectivament, no l'havia pagada encara, però perquè havia presentat recurs i estava pendent de que me'n diguessin alguna cosa. No em vull allargar amb els detalls, però tinc la convicció que aquella multa és injusta i per això hi vaig recórrer, recolzat en la documentació que, entenc, m'hauria de donar la raó. Sigui com sigui, el tema és que el recurs l'havia presentat al febrer i vuit mesos després no tenia cap resposta. Així ho vaig plantejar a Base, dient-los que si havia de pagar, pagaria, però que necessitava que resolguessin el recurs per poder tenir la targeta de resident de la Part Alta. Em van comentar que accelerarien el procés. Han passat dos mesos més i continuo sense saber-ne res.

Em dóna pel sac haver de tornar a perdre el temps anant a Base a reclamar que em diguin d'una punyetera vegada si haig de pagar o no una multa, però suposo que ho faré un dia d'aquests. En tot cas, el que no faré és pagar la multa si no em diuen que sí, que haig de pagar-la, i m'ho argumenten. I suposo que tampoc no deixaré d'entrar en cotxe al meu barri perquè no tinc una targeta que he demanat i que no em donen per una incompetència administrativa seva (deu mesos per estudiar un recurs? au va!).

De manera que imaginem-nos que hauria passat si ahir m'arriben a multar (o si ho fan abans que tingui la targeta). Òbviament, hauria presentat recurs contra la multa. Mentre aquest segon recurs no es resolés, tampoc no em donarien la targeta, exposant-me a noves multes, les quals també serien recorregudes. El risc, per tant, és que la situació arribi a l'infinit. Se n'hauran de fer càrrec els meus descendents.

No me la puc treure del cap / Cançons que no necessito tornar a sentir

El Miniput és una mena de festival / marató d'un sol dia dedicat a nous formats televisius que se celebra al desembre al CCCB. Del que hi vaig poder veure l'any passat, el que més em va agradar va ser un programa suec que es dedicava a analitzar l'atractiu de certes cançons extremadament populars. Aquest format l'ha comprat TVC i l'ha convertit en el programa "No me la puc treure del cap". Vaig veure el primer episodi, dedicat a "L'Empordà" de Sopa de Cabra, i em va agradar força. Val la pena assenyalar, però, que el programa de TVC segueix fil per randa l'original suec, des del presentadors histriònic als diferents elements que fa servir: opinió d'experts, entrevista als autors / intèrprets, participació de gent del carrer, etc.

Les versions amb instruments freaks és del més destacat del programa.

El que em sembla força discutible és el criteri de selecció de les cançons analitzades. D'entrada, no entenc perquè hem de limitar la música catalana a la cantada en català. Els suecs, que no tenen tants complexos, van dedicar el primer capítol de la sèrie -el que vam poder veure al miniput- a la immortal "Take on me", d'A-ha, i que, com tothom sap, és en anglès. Però tornem a confondre desitjos (absurds) amb la realitat i obviem que bona part de la música popular que s'ha fet a aquest país ha estat en castellà. Perquè, insisteixo, som uns acomplexats.

Suposo que és en part per aquesta mateixa premisa que la llista de cançons sel·leccionades s'ha hagut d'omplir amb peces tan impactants com "Puff era un drac màgic" (que, per cert, no és una cançó catalana) o l'himne del Barça. Davant aquesta collita tan excel·lent, algú haurà d'explicar-me com és que el programa va tan sobrat com per no incloure cap cançó de Serrat. Igualment, no acabo d'entrendre quin criteri s'ha seguit per escollir determinades cançons que, definitivament, me les puc treure del cap molt fàcilment: acceptem Lluís Llach com una aposta segura en una llista com aquesta, però realment és "Viatge a Ítaca" la seva cançó més popular? De veritat s'ho creu algú?

Una de les cançons que si més no, està perfectament justificada en un programa d'aquestes característiques és l'inevitable "Boig per tu" de Sau, que va centrar el darrer programa. De fet, és el paradigma de cançó que s'ha fet odiosa per la seva ubicuïtat. Després de la darrera Santa Tecla, amb la conseqüent dosi de revetlles, m'havia plantejat encetar una sèrie de posts titulada "Cançons que no necessito tornar a sentir", i que hagués encapçalat precisament "Boig per tu".

A principis dels 90, Sau feien ràbia perquè practicaven un pop sintètic molt professional. Però, sobretot, Carles Sabater feia ràbia perquè era actor, guapo i anava d'ídol, i li agradava a les nenes. Amb una mica de perspectiva, però, ha acabat fent més ràbia Pep Sala -el Brian May català-, amb el seu posat pseudorocker: el pèl del pit sortint per sobre del coll de la samarreta de Deep Purple. Aaargh! Almenys Sabater no anava d'autèntic. Entenc que en aquell moment i per una determinada generació aconseguís la categoria d'himne però, gairebé vint anys més tard, el que m'impacta és que "Boig per tu" continuï sonant a totes i cadascuna de les revetlles -fins i tot les orquestres de fora de Catalunya la incorporen al seu repertori si tenen força bolos al Principat-. I, sobretot, que nanos que van nèixer més tard que la cançó entrin en èxtasi quan sona...

Freddie Mercury i Brian May, versió catalana

De manera que vaig mirar-me el "No me la puc treure del cap" d'aquest dijous amb una mescla de fascinació, rebuig i ganes d'entendre. Primera constatació: a algú més li va semblar que el Carles Sabater cantava absolutament desafinat en les imatges del famós concert al Sant Jordi. En tot cas, la veritat és que el programa va donar amb algunes claus de la pervivència de la cançó: el fet de ser una balada però amb un ritme fort; una lletra prou ambígua; l'elevació a mite de Carles Sabater per la via de la mort jove... Potser tot és tan senzill com el que deia Jordi Turtós a l'inici del capítol: que era una molt bona cançó pop. Però em quedo a una de les poques coses que se li va entendre a Pep Sala / Brian May, aparentment incapaç de vocalitzar: que Serrat li havia donat les gràcies perquè amb "Boig per tu" havien enterrat "Paraules d'amor" com a love song en català per excel·lència. Vint anys després, potser estaria bé que alguna nova cançó fes el mateix amb "Boig per tu". Amen.

Aprenent periodisme amb J.J. al Daily Bugle

Frank Miller està considerat actualment un dels referents del còmic "adult" nord-americà, amb obres com "The Dark Knight Returns", "Sin city" o "300". Abans, però, ja havia demostrat la seva capacitat de reformular un superheroi estàndard amb la seva etapa d'autor total a Daredevil. I fins i tot abans s'havia encarregat, simplement, d'il'ustrar les aventures d'uns quants herois Marvel. Aquest Frank Miller primerenc és el que ens trobem en el darrer dels volums del col·leccionable "Marvel Héroes" de Panini. En concret, una sèrie d'aventures d'Spiderman dibuixades per Miller a principis dels 80.

Entre aquestes històries, la majoria de les quals ja havia llegit, m'ha fet especial gràcia retrobar l'Amazing Spiderman Annual número 15, que m'ha recordat d'on ve (almenys en part) la meva vocació de periodista. L'argument és força senzill: Spiderman (amb la col·laboració / oposició de The Punisher) evita que el Doctor Octopus assassini per enverinament a cinc milions de ciutadans de Nova York. La gràcia, a banda del dibuix ja força personal de Miller, és que a mida que la història -que passa al llarg d'unes poques hores- avança les novetats es van reflexant en les successives noves portades del Daily Bugle.

Què és el Daily Bugle? D'entrada, el diari en el que col·labora com a fotògraf Peter Parker, l'alter ego d'Spiderman. Amb el temps, el Daily Bugle es va convertir en -per dir-ho d'alguna manera- el diari de referència de tot un món de ficció -l'univers Marvel-. No només els còmics d'Spiderman, sinó qualsevol en què fos necessari introduir una perspectiva periodística generalment utilitzava el Daily Bugle.

Parlar del Daily Bugle és parlar de l'entranyable Jonah J. Jameson, el seu editor i propietari. Amb el seu inconfusible pentinat, bigoti hitlerià i un cigar a la boca, J.J. va ser primer més una caricatura que un personatge: garrepa a matar, histriònic i amb una obsessió malaltissa contra Spiderman. La gràcia era que el pobre Peter Parker es guanyava les garrofes -poques- venent fotos d'Spiderman que després servien per il·lustrar algun dels editorials de Jameson en què qualificava l'heroi d'"amenaça".

Amb el pas dels anys, tot i que mai va deixar de tenir un punt histriònic francament divertit ni d'odiar Spiderman, el personatge de Jonah J. Jameson va guanyar en matisos. Així, vam veure un Jameson que, per sobre de tot, s'estimava el seu diari, el Bugle, i la seva professió, el periodisme. I, conseqüentment, un editor i un diari que publicaven notícies encara que això els pugués suposar problemes, desenmascarant polítics corruptes, criminals de despatx i negocis fraudulents. Jameson no oblidava que tenia la necessitat de mantenir en peu un negoci i, alhora, l'obligació d'explicar la veritat als lectors.

I la meva vocació? Diuen que tota una generació de periodistes es va forjar mirant la sèrie de televisió "Lou Grant". El meu pare explica que va decidir convertir-se en enginyer per un dels personatges de "L'illa misteriosa", de Jules Verne. I jo, vaig voler ser periodista mentre llegia "Spiderman", fascinat per aquell escenari secundari, el Daily Bugle, en el què a més de Jameson i Peter Parker es movien altres personatges com el cap de local Robbie Robertson i el reporter Ben Urich. El que més m'agradava era aquella escena recorrent en què Peter Parker arribava a la redacció a última hora i lliurava unes fotos, Jameson li pagava amb recança i, igualment malhumorat, cridava: "Atureu les màquines! Hem de canviar la portada!" Justament el que passa, en diverses ocasions, al llarg de la història dibuixada per Frank Miller que esmentava al principi. Això era per mi el Bugle: l'ambient caòtic d'una redacció, la notícia de darrera hora que obligava a refer tota la portada...

Home, segurament dir que sóc periodista pels còmics d'Spiderman sigui exagerat. Però segur que van influir en què, encara ara, per mi el periodisme sigui sobretot premsa escrita. I impresa en paper. La qual cosa em converteix, en aquests temps de diaris digitals i multimèdia, en un dinosaure. Però què voleu que us digui, en aquests temps de J.J. Vázquez, jo sóc dels de J.J. Jameson.

Ventdelplastes

Ja fa uns anys que es va començar a dir allò que el millor cine es feia ara a la televisió. Una afirmació potser un pèl exagerada, però que tenia un fonament en el contrast entre el cinema de Hollywood, abocat als remakes i les pel·lícules de crispetes, i les noves sèries de televisió de cadenes com l'HBO. Gràcies a la segmentació de les audiències, les televisions es podien plantejar productes (en principi) adreçats a minories, amb temàtiques i personatges molt més interessants que els que es podien veure als Estats Units.

Això, és clar, passava i passa als Estats Units. A casa nostra el panorama quant a ficció audiovisual és l'invers. Aquests dies, TV3 passa un spot en què llueix la seva participació en un bon grapat de pel·lícules produïdes a Catalunya i que, certament, fan pensar que això del cinema català és fins i tot possible. Fins i tot un no-amant del cinema europeu com jo n'he vist tres ("El gran Vázquez", "Elisa K" i "Herois"): tres pelis ben diferents però totes amb elements atractius que m'han deixat satisfet d'haver pagat una entrada. Simultàniament, en la mateixa TV3 hem assistit aquests dies al final d'una sèrie emblemàtica de la ficció de la cadena ("Ventdelplà"), que ens ha demostrat què poc s'ha avançat en aquest terreny en els gairebé vint anys transcorreguts des de l'entranyable "Poble Nou".

Perquè el que "Ventdelplà" ens proposa és, si fa no fa, el mateix que "Poble Nou": vivències quotidianes; protagonisme col·lectiu a l'entorn d'un poble o un barri i els seus elements de relació més característics -el bar, el super, etc.-; drama "light" amb algun toc d'humor; bonisme generalitzat tant en els personatges com en les "bones intencions" de les històries que se'ns expliquen... El mateix que, de fet, ha ofert la pràctica totalitat de la ficció seriada de TV3 durant dues dècades.

Que consti que no tinc res en contra dels culebrots: vaig disfrutar com un camell amb un de tant passat de voltes com era "Al salir de clase", amb els seus adolescents inverossímils i arguments absolutament incoherents. Però els culebrots es disfruten quan segueixen les regles del gènere. El problema és quan "Ventdelplà", que és un culebrot no gaire lluit, ens l'han volgut vendre com un producte de qualitat. Total, per assistir a les mateixes trames sentimentals de sempre amenitzades amb un puntet de moralina social. I un èmfasi en allò suposadament quotidià marca de la casa (a TVC els encanta en aquest punt remuntar-se a "La granja") que, aparentment, inclou girs argumentals tan demencials com que un dels protagonistes reaparegui mesos després d'haver simulat la seva mort en un atemptat (!?). Un costumisme, per cert, que presenta una Catalunya pretesament real de la qual sembla que n'està exclosa bona part del territori.

Senyor, Senyor: tindrem mai una sèrie catalana / espanyola sense nens protagonistes?

Hi ha més problemes. No només totes aquestes sèries semblen dissenyades per un mateix autor (de fet, bona part han sortit de la factoria Benet i Jornet, que no és cap Aaron Sorkin que diguem) i repeteixen trames i personatges-prototipus, sinó que, per augmentar la confusió, també comparteixen sovint bona part del repartiment, de manera que el violador cruel de la sèrie X és un amable doctor a la sèrie Y. (Al marge: segur que un dels motius pels que no vaig al teatre és per no tornar a trobar-me els mateixos actors.).

Un altre: finals que no aporten res, precisament com el de "Ventdelplà". Ja entenc que és molt demanar que quan s'arrenca una sèrie es pensi com acabar-la, però si més no estaria bé saber cap a on es vol anar. Si no, ens trobem amb un final que, després de cinc anys, simplement no significa res. Això sí, matem a un dels personatges que això sempre fa plorar.

No sembla que a TV3 hi hagi ganes d'evolucionar. Per què sí, "Infidels" sembla que aporti alguna novetat: un entorn més urbà; un nucli protagonista més definit, enlloc de l'habitual "una mica de tot" que fa que haguem de suportar a nens repelents i avis igualment repelents. Però, vistos un parell de capítols, si gratem una mica veurem que la sèrie "ventdelplaneja" per tot arreu. Perquè per ensenyar un trio lèsbic no vol dir que ens trobem davant una sèrie més valenta, trencadora i moderna.

Joe Boyd i les gravacions de discos als 60

Llegir Blancas bicicletas. Creando música en los 60, de Joe Boyd, era un deure pendent de feia temps. N'havia llegit crítiques molt bones i també me l'havia recomanda l'amic Vela. I també tenia de feia temps el CD del mateix títol, que recollia un bon grapat de les cançons que Boyd produït al llarg de la dècada prodigiosa. Que qui és aquest Boyd? Tal i com ens explica el llibre, un personatge amb unes certes qualitats forrestgampianes d'estar al lloc adequat en el moment adequat: organitzant gires europees de llegendes del blues i el jazz (de Muddy Waters i Sister Rosetta Sharpe a Coleman Hawkins); sonoritzant el famós debut elèctric de Bob Dylan al festival de Newport; fundant el carnaval de Notting Hill i creant el club de referència de l'underground londinenc; produint el primer single dels Pink Floyd de Syd Barrett...

Probablement la seva contribució més decisiva va ser l'impuls que va donar (com a productor i, sovint, descobridor) a tota una sèrie d'artistes que van reformular el folk britànic, potser justament per la seva condició de ianqui: Fairport Convention (amb Richard Thompson i Sandy Denny), The Incredible String Band, Nick Drake, Vashti Bunyan... Tot això ho explica Boyd combinant erudició i anècdota, amb l'avantatge del qui, com afirma al final del llibre, no nomes va viure els 60 sinó que a més se n'enrecorda.

Val la pena llegir -i escoltar, és clar!- al senyor Boyd. Us deixo amb un paràgraf que m'ha semblat especialment interessant, sobre la diferència en el paper i la disposició dels estudis de gravació dels 60 i els actuals. O bé us podeu saltar el rollo i mirar-vos, més avall, un parell de clips d'artistes relacionats amb la seva carrera:

En la actualidad, la mayoría de estudios tienen espaciosas salas de control para poder así usar equipos accesorios que se enchufan directamente a la consola: cajas de ritmos, teclados electrónicos, secuenciadores, etc. La mayoría de música que se graba actualmente está creada por músicos -u operarios- sentados al lado del ingeniero: pasa directamente a un disco duro en vez de reverberar en el aire para ser captada por micrófonos. Como resultado, la sala del 'estudio' ha menguado hasta convertirse en un modesto espacio para cantantes o un solo instrumento. La acústica ideal es actualmente algo inerte: la reverberación digital se supone que puede sintetizar cualquier ambiente desde el Madison Square Garden hasta tu cuarto de baño. En la búsqueda de la toma perfecta, se añade cada parte por separado para así poder corregir cualquier error; una máquina genera ritmos inflexibles. Los músicos de los años 60 tocaban juntos en la misma habitación y al mismo tiempo gran parte de un tema, manteniendo por lo menos algo del entusiasmo de una interpretación en directo, con la voz y los solos generalmente añadidos después. Las secciones de ritmo respiraban con los demás músicos, y se aceleraba o se retrasaba el compás según dictase el ambiente. La acústica de los distintos estudios variaba de forma considerable, lo mismo que los métodos de trabajo de ingenieros y productores. En teoría, los ordenadores permiten a los músicos elegir entre una gran variedad de sonidos, pero las grabaciones digitales actuales son más monocromáticamente similares que lo eran las antiguas tomas analógicas. (p. 191)


Els Pink Floyd originals en directe al UFO Club, del qual Boyd n'era un dels socis:



Sandy Denny amb la seva banda Fotheringay:

"El gran Vázquez": Bruguera de cel·luloide

Vaig aprendre a llegir amb els tebeos de Bruguera. Li prenia els "Mortadelos" al meu germà, mirava els dibuixos i em petava de riure. I món germà em deia: "Doncs ja veuràs quan sapiguis llegir!" De manera que els tebeos van ser un gran estímul per a la meva afició a llegir. Com a la majoria, aparentment, els meus personatges favorits eren els d'Ibáñez, especialment Mortadelo i Filemón. Els d'Escobar (Zipi i Zape, Carpanta...), en canvi, mai em van dir gaire cosa. I després me n'agradaven d'altres de menys coneguts: Sir Tim O'Theo (Raf); "Rigoberto Picaporte, solterón de mucho porte" (Segura?)... També "Anacleto, agente secreto", signat "by Vázquez". Vázquez, que a més tenia la particularitat de ser l'únic ninotaire a dibuixar un personatge que, aparentment era ell mateix: "Los cuentos del Tío Vázquez". I sí, sembla que, efectivament, bona part de les històries d'aquell moròs estaven basades en la pròpia realitat de l'autor!

Això ho explica El gran Vázquez, la pel·lícula que Óscar Aibar ha dirigit, amb Santiago Segura com a protagonista, i que ens mostra un dibuixant genial i un tipus encantador, però que al mateix temps era un estafador i un mentider compulsiu, egoïsta. Vázquez va ser un individualista extrem, guiat només per les seves pròpies regles i la necessitat del moment.

El gran Vázquez no és cap obra mestra, ni tan sols una pel·lícula rodona, ja que sembla que no acabi de de trobar el to. Però sí és una pel·lícula molt interessant per diversos motius: perquè ens presenta un personatge fascinant, que un no sap si estimar, menysprear o, simplement, compadir; perquè ens permet fer una ullada al funcionament, inesperadament burocràtic, de l'entorn extremadament creatiu que era la redacció de Bruguera (tema al que, per cert, vaig dedicar un dels meus treballs de carrera); perquè reflexiona, també, sobre l'autoria i els drets que un creador té sobre els seus personatges; i perquè, al mateix temps, és una ullada gens complaent a la Barcelona dels 60, sota el franquisme, a un país més gris i miserable. Val a dir que Santiago Segura probablement no estigui entre els grans actors del cinema espanyol, però en aquest cas resulta apropiadíssim per fer simpàtic un pícaro com Vázquez. Emocionants, també, els apunts sobre la relació d'admiració d'Ibáñez, el gran triomfador de la factoria Bruguera, cap a Vázquez, a qui sempre va considerar un mestre.

Vázquez, by Vázquez

Óscar Aibar, finalment, es mereix els meus aplaudiments simplement per atrevir-se a fer una pel·lícula respectuosa sobre una part de la cultura pop d'aquest país, cosa gens habitual en el cinema català i/o espanyol. Sé que la recomanació segurament arriba tard, però si, com jo, de petits vau riure amb els tebeos de Bruguera i encara trobeu la pel·lícula a la cartellera, aneu a veure El gran Vázquez.

Companys: ja tenim Corte Inglés!

Resultava apropiat: passejar pel tram de la rambla batejat amb el nom de Lluís Companys aquesta tarda, el dia del 70 aniversari de l'afusellament del president de la Generalitat. Un ram de flors al monument a Companys remarcava l'efemèride. Però he passat de llarg, sense aturar-m'hi ni tan sols uns segons. Siguem sincers: el que em movia no era el patriotisme, sinó el consumisme. El que omplia la rambla Lluís Companys de tarragonins no era el record al president màrtir, sinó l'impuls de visitar l'encara novetós Corte Inglés, els grans magatzems que suposen el millor argument de capitalitat de la ciutat en anys.

Almenys en el meu cas, pujar i baixar per les escales mecàniques d'El Corte Inglés forma part de la meva memòria infantil del que suposava visitar Barcelona. De manera que, un cop dins l'establiment, he pujat cinc plantes i he tornat a baixar-hi, sense que m'interessés gaire cosa més que el desplaçament amunt i avall. Ni planta Joven, ni moda home... Això sí, a la cinquena planta (esports), ja posats, he decidit estalviar-li feina a Pusho (incitador d'aquest post) i he comprovat que sí, que tenen fishing section.

Tot seguit m'he dirigit a l'única part de l'establiment que realment m'interessava, anomenada oficialment "Cultura i oci" però que podria ser rebatejada, clarament, com "Vida des del sofà". Fa anys, el meu mètode per valorar la qualitat d'una nova botiga de discos era comprovar quants en tenien dels Byrds. Sí, era un mètode francament snob i arbitrari, però fallava poc sovint. Ja tenia clar que al Corte Inglés no podia aplicar aquest criteri, però la cosa ha estat encara pitjor del que esperava: quan la secció d'artistes espanyols i llatins és més gran que la d'artistes internacionals, és molt mal senyal.

Proporcionalment, la cosa era una mica millor quant a DVDs (les quatre primeres temporades de The Wire, però no la cinquena; lògic, sembla que algú està emperrat en matar-me d'ansietat i no hi ha manera que aparegui) i els llibres. Per cert, he fet una ullada als llibres en llengua estrangera i he vist que no n'hi havia cap en francès i gairebé tants en rús com en anglès: una dada curiosa però, segur, significativa del turisme que ara tenim a la nostra zona. Finalment m'he endut un DVD de Thin Lizzy i la novel·la Menudo reparto de Jonathan Coe, que fa bona pinta. Ja us ho diré...

Bé, ja tenim Corte Inglés. Ara, si us plau, que ens posin un Fnac, que és el que realment li fa falta a aquesta ciutat.

RIP: Solomon Burke

És llei de vida: a mida que passen els anys són més els mestres del rock, el blues, el soul o el country que ens deixen. Aquest cop ha estat Solomon Burke, amb la particularitat que en aquest segle XXI havia viscut un impressionant retorn artístic, enregistrant discos excel·lents i passejant el seu títol de "Rei del Rock'n'Soul" per mig món. Ho vaig poder comprovar de primera mà el passat mes de juliol, quan vaig assistir al meu primer (i últim) concert de Burke, a la Sala Apolo de Barcelona (ho vaig explicar en aquest post). Per cert, el seu darrer disc publicat, Nothing's impossible, va ser també el darrer produït per un altre gran del soul, Willie Mitchell, arquitecte de l'èxit d'Al Green.

Potser no us sona el nom de Solomon Burke, però sí que coneixeu les seves cançons. Com ara "Everybody needs somebody to love", que van popularitzar els Blues Brothers. O "Cry to me", que ballaven en aquell engendre cinematogràfic anomenat Dirty Dancing.

No he trobat a youtube cap clip dels 60, quan gravava aquestes i atltres cançons per Atlantic, però sí un d'un tema més recent, "None of us are free", amb els Blind Boys of Alabama. Gospel per dir adéu a un predicador.

Robert Plant: em trec el barret

Em trec el barret davant Robert Plant. L'hortodòxia rock assenyala Led Zeppelin com una de les cimeres del gènere, i a Jimmy Page com el geni responsable de la banda. No m'atreviré a negar-ho però, cada cop més, jo davant de qui em trec el barret és Robert Plant. Mentre Jimmy Page porta anys (o dècades) dedicat a revisitar el llegat de Led Zeppelin (remasteritzacions, gires amb Black Crowes, etc), Robert Plant segueix el seu propi camí, fa el que li ve de gust i no té por d'explorar nous territoris. Fa tres anys, Plant va renunciar a una hipotètica gira de reunió de la seva exbanda, que de ben segur hauria trencat tots els rècords econòmics, per anar-se'n de girar amb Alison Krauss i promocionar Raising Sand, el seu disc, entre parèntesi, country, en el qual es confessava fan de Gene Clark i els Everly Brothers (i em trec el barret altre cop). Amb un parell... ni tan sols va dubtar que els seus excompanys podien continuar sense ell.

Ara, Plant continua la seva aventura particular amb Band of Joy, altre cop un disc gravat a Nashville. Però no és una repetició de la jugada. Va intentar un segon disc amb Krauss, no va funcionar, i va arrencar un nou projecte. Band Of Joy és el nom de la banda en la què ell i John Bonham tocaven abans d'entrar a Led Zeppelin. La Band Of Joy actual, lògicament, no té res a veure, excepte l'amor per la música americana. Plant ha reunit un grapat de músics genials, entre els quals destaquen el guitarrista (i coproductor) Buddy Miller i la cantant Patty Griffin. Band of Joy, l'àlbum, presenta un repertori francament heterodox, amb versions de cançons de Richard Thompson, Los Lobos, els indies Low, Townes Van Zandt, i també del repertori folk i doo woop. El so del disc, igualment, és força difícil de definir, amb tocs d'un i altre gènere, clàssic i contemporani alhora. Una meravella.

Dos grans discs consecutius? No, com a mínim tres. Val la pena retrocedir una mica per tornar a escoltar Mighty Rearranger (2005), el darrer disc de cançons pròpies de Plant, que ja era una mescla de totes les músiques que l'han influenciat: rock, blues, folk... Fins i tot incorporava tocs de world music amb coherència, cosa que no és gens habitual.

I Jimmy Page? Encara deu esperar a veure si Plant canvia d'opinió per fer un tour de Led Zeppelin.

Us deixo amb diversos fragments del concert de Plant i la Band Of Joy a Memphis, tocant cançons del disc i de tota la carrera del cantant.

Apocalipsi a la TAP

Diumenge passat, a les deu del matí, estava anunciat l'Apocalipsi. Ni més ni menys que a Tarragona, en concret a la plaça de braus ara coneguda com Tarraco Arena Plaça. Segons diversos profetes, la fi del món estava garantida. Amb la música de fons de les trompetes del Judici Final (gralles, en aquest cas), la TAP es col·lapsaria. La sorra s'ompliria de milers i milers d'aficionats abillats amb samarretes de colles fins que no seria possible l'entrada de més castellers, quedant una o dues colles fora. Simultàniament, hordes de ciutadans indignats mirarien d'aconseguir un seient a les grades. Els asfixiats ocupants de la sorra, llavors, mirarien de pujar a les grades i... Bé, ja sabeu / intuïu com continuava aquesta crònica d'una tragèdia anunciada... i que mai va estar ni tan sols a prop de produir-se.


A l'hora de la veritat, la plaça va presentar una poc comprensible notable quantitat de seients buits a les grades, mentre què l'arena estava, si fa no fa, igual d'atapeïda que en anys anteriors. Ho sé perquè m'hi vaig passar la major part del Concurs passejant amunt i avall sense cap entrebanc. Aquestes passejades, a més, em van servir per comprovar que, com era d'esperar, amb entrada o sense, allò estava ple dels "sospitosos habituals": un bon grapat de Minyons; el Jaume i el Pep Anton de la Bisbal; el Ton Oller; els reusencs vellacos... Per tant, ni col·lapse a la plaça ni (aparentment) conseqüències dramàtiques de l'esgotament d'entrades.

No em correspon, en la meva posició, de valorar ara el resultat del Concurs (més enllà de felicitar amb entusiasme als guanyadors i a les moltes colles que en van sortir amb motius per la satisfacció) ni, segurament, entrar en el debat sobre l'organització d'un esdeveniment encara molt millorable però que, sens dubte, va ser un èxit. Ara, com a tarragoní i aficionat als castells, sí puc dir, simplement, que hauríem de deixar-nos estar de punyetes i alarmismes i d'agitar el fantasma del Palau Sant Jordi. I, això sí, prendre'ns d'una vegada seriosament aquesta joia que tenim a les mans per acabar de pulir-la.

Per cert, he penjat fotos al meu facebook: http://www.facebook.com/album.php?aid=2090800&id=1337171841

This is the end...

S'han acabat, fa uns dies, les festes de Santa Tecla. Unes festes que, tal i com havia advertit amb clarividència en el meu post anterior, es van fer massa llargues. Personalment, el meu darrer acte de les festes van ser els pilars caminant de la Mercè. El meu cos jo no podia assumir més Santa Tecla. És cert que, a més, vaig passar les festes molt condicionat per un refredat que no acabava de marxar mai i per les obligacions laborals, inoportuns desplaçaments a Barcelona inclosos. Però, almenys jo, ho tinc clar: les festes no es poden allargar per darrera.

S'acaba Santa Tecla i, conseqüentment, s'acaba l'estiu. A la major part de la resta del món, l'estiu ha acabat abans, amb l'arribada del setembre, el curs escolar i -com diria el Dani Revenga- el retorn de les col·leccions en fascicles als quioscos. Però a Tarragona, no. A Tarragona l'estiu s'allarga fins Santa Tecla. Tenim més estiu. Ara bé, el final, quan arriba, és abrupte, implacable. La ciutat, en cert sentit, mor. I, a diferència del que ha passat amb Santa Tecla, l'estiu se m'ha fet curt. Diria que cada any se'm fa més curt.

S'acaba Santa Tecla. S'acaba l'estiu. S'acaba la legislatura i, amb ella, segurament, set anys d'experiment tripartit. Fins i tot s'acaben, en pocs minuts, les entrades del Concurs de Castells (per cert, dada freak: les places per la missa que el Papa oficiarà a la Sagrada Família (6.500) són pràcticament les mateixes que les disponibles a la plaça de braus / TAP). I, també, sensació de final d'etapa (o parèntesi) d'un projecte lúdico-personal. Però, d'això, ja en parlarem un altre dia, potser.

Santa Tecla 2010: administrar amb moderació

Analitzant el programa de les festes de Santa Tecla que arrenquen avui hi he trobat a faltar un element, al meu entendre, imprescindible: l’advertiment que el consum no moderat d’actes festius pot ser perjudicial per la salut. És obvi que les autoritats sanitàries i/o municipals estan descuidant els seus deures, però, afortunadament, aquí està servidor de vostès per corregir un error que podria tenir greus conseqüències.

M’explico: les festes de Santa Tecla són, de fa temps, unes festes llargues, a l’entorn dels deu dies. Tot i això, la seva estructura habitual permet a l’usuari anar adaptant el seu cos de forma progressiva als excessos indestriables de la festa. Els primers dies acostumen a ser més aviat suaus, d’aquells en què els actes de la nit han acabat cap a la una de la matinada i, l’endemà al matí, només hi ha matinades i tallers escolars; és a dir, actes l’assistència als quals està més enllà, molt més enllà, de la més radical militància teclista. Sí, habitualment dins aquesta primera fase s’hi encabeix un cap de setmana, i llavors la intensitat puja, però en general podem dir que els sis primers dies de festa són, bàsicament, una preparació pel que vindrà.

I “el que vindrà” arrenca el dia 21 a la tarda. Des d’aquí ja és un non-stop, dia i nit, nit i dia, fins al final de festes, per la Mercè. La revetlla de la nit del 23 al 24 sembla, en alguns moments, un aplec de zombies, però un hi aguanta per dignitat i reconfortat perquè allò s’acaba. Així, la Santa Tecla més habitual s’assembla a una etapa ciclista d’aquelles que manté un recorregut més aviat pla durant bona part del recorregut per convertir-se en etapa de muntanya en el darrer terç. Sí, el final pot ser dur, però un hi arriba rodat i amb reserva de forces. La Santa Tecla 2010, en canvi, és un veritable trenca-cames, amb prou feines sense quilòmetres per la recuperació.

Analitzem-ho. D’entrada, arrenca directament en cap de setmana. Això implica dues (o tres) nits d’alta intensitat, a les que cal sumar la lògica ansietat “Santa Tecla, per fi!” dels qui porten mesos esperant l’arrencada de les festes i, per tant, estan especialment predisposats a l’excés. No hem de descartat, per tant, que aquest primer tram ja ens deixi alguns despenjats i uns quants tocats. Amb prou feines un parell de dies d’aquests que hem caracteritzat com a més suaus i ja som 21. Arrenca, per tant, el tram central, el Tourmalet de les festes. El pitjor, però, és que superats els pilars caminant i el correfoc del 24, que generalment són els obstacles finals per completar Santa Tecla, aquest any la meta encara serà lluny. Queden dos dies (i dues nits) més de festa, que poden agafar desprevingut a més d’un teclista. Acabar les festes en bones condicions pot esdevenir, per tant, una feina titànica.

Dosificar esforços, per tant, esdevé gairebé obligatori si es vol sobreviure a aquesta veritable marató. Això implica escollir i sí, amics, és dur, però cal fer-ho. Per exemple, jo aquest any estic dubtant entre suprimir del meu programa personal tots els actes que comencin abans de les 13:00 o bé els que organitzin entitats el nom de les quals comenci per una vocal. O potser m’encomano a Sant Magí i les reserves casolanes de Chartreuse per mirar d’arribar viu al final de les festes.

Pep vs. José

La veritat és que mai he estat molt-molt futbolero, ni tan sols com mon pare o mon germà, però els darrers dos anys sí que hi estic força enganxat. Està clar que en això hi ha influit el seguit d'èxits del Barça, així com l'excel·lent joc desplegat per l'equip. Però el meu renovat interès pel futbol no és purament per allò d'apuntar-me al cavall guanyador. A mi el que m'agraden són les històries, les bones històries, i l'"era Guardiola" està sent una narració extraordinària. Queda clar qui n'és l'heroi, no? Però val a dir que un bon heroi val tant com val el seu antagonista. I també està clar que Pep Guardiola ha trobat (o li hem trobat, ja que som tots nosaltres els qui construïm aquesta narració) l'antagonista perfecte, la seva nèmesi definitiva, capaç d'igualar la gesta del triplet.

Dos homes i un destí.

Per aquest motiu, aquesta temporada ha de ser apassionant, si fa no fa el capítol final d'una trilogia "galàctica" a l'alçada d'Star Wars. Un capítol final (de moment) que té com a plat fort l'enfrontament cara a cara, sense intermediaris, entre Pep i José. Si en les entregues anteriors van saltar espurnes, això no és res comparat amb el que tenim per endevant. La lluita serà simultània en tres fronts (Copa, Lliga i Champions), i contra un enemic que és al mateix temps col·lectiu (Reial Madrid) i individual (Mourinho).

Però és que, a més, des d'una òptica barcelonista (i, per tant, absolutament esbiaixada) podem dibuixar un antagonisme gairebé perfecte entre els dos contrincants: l'home que porta el club al cor contra el mercenari rodamón; l'elegant i educat contra l'histriònic; la bellesa del joc contra el resultadisme; la cantera contra la cartera... Per tant, no ens trobem només davant un enfrontament entre Guardiola i Mourinho -ara rivals, però que, com acostuma a passar en les bones històries, comparteixen un passat comú, abans que el portugués es deixés temptar pel costat fosc-; ni en un episodi més de l'eterna lluita Barça-Madrid. El que hi ha en joc aquí són dues visions del futbol i, si m'apureu, del món. Vaja, una confrontació de dimensions gairebé còsmiques, en el qual els barcelonistes -o guardiolanistes- estem segurs de situar-nos en el costat correcte. Amb les forces del Bé.

Com Pat Garrett i Billy The Kid, o Obi Wan i Darth Vader, Pep i Mou van ser, fa anys, companys.

Però desenganyem-nos: tot això, és clar, els barcelonistes ens ho creurem mentre els resultats acompanyin, mentre guanyem títols. Al final, ni narrativa, ni Bé, ni Mal, ni res: em temo que a la majoria el que els importa són els resultats. Ara ens mirem Mourinho com si fos un dimoni pelut (valdria la pena revisar el procés de dimonització fins la caricatura a què l'han sotmés els media barcelonistes), però cal recordar que, fa dos anys, eren molts, moltíssims, els que pensaven que Mou havia de ser el substitut de Rijkaard, no Guardiola. I no descarto que, en el futur, ens venguem l'ànima al diable. Avui estem al costat de la virtut i Guardiola és un heroi, però demà, qui sap? Dissabte, mirant el partit contra l'Hércules, ja vaig sentir veus que reclamaven-proclamaven el cessament de Guardiola.

Justament per això espero disfrutar d'una temporada que pot ser única. Una lluita èpica, sense quarter. Una narració extraordinària. El capítol final (de moment). El retorn del Jedi. L'enfrontament decisiu entre dos veritables titans. Tant de bo guanyi Guardiola. Perquè és el nostre i perquè és "el bo" de la pel·lícula. Però, fins i tot si no és així, quina gran història!

M'agrada conduir

El títol d'aquest blog podria portar a l'engany de pensar que sóc una persona sedentària, incapaç de moure's del sofà titular. Ni molt menys, sóc un tipus sempre diposat a aixecar-me i moure'm amunt i avall.. en cotxe.

M'agrada conduir. Em relaxa i em permet reflexionar durant una bona estona, especialment en recorreguts que ja em sé de memòria. Per exemple, aquest text ha estat en bona mesura redactat mentalment mentre pujava a Valls. També és una bona manera d'escoltar música amb certa tranquilitat (en aquest cas, la banda sonora ha estat The Charlatans). És cert que quan entro amb el cotxe a Barcelona i és impossible aparcar i em trobo envoltat de motos per tot arreu, la relaxació i el plaer de conduir es converteixen en mala llet, però no ho és menys que gairebé cada cop que agafo el tren m'enrecordo de per què cada cop l'agafo menys (un altre dia ja us explicaré la meva relació amb Renfe).

Crec, a més, que conduir és la millor forma de viatjar, el viatge per excel·lència, avançant quilòmetre a quilòmetre i amb la llibertat d'anar decidint les etapes sobre la marxa. Els dos darrers agosts, el viatge ha estat per carretera: l'any passat, fins a Gènova; aquest fins Ovideo. I, per suposat, el que a hores d'ara continua sent el meu gran viatge, va ser en cotxe: 7.500 quilòmetres en tres setmanes, creuant els EUA -país en el què només té sentit viatjar per carretera- des de Washington DC a Portland, però pel sud: Memphis, Nova Orleans, Austin, Santa Fe, el Gran Canó, Las Vegas, Los Angeles i San Francisco, entre d'altres... Va ser el 2004, compartint amb el meu amic David un Toyota Celica (el cotxe el va escollir ell).

David, el Celica i jo. Algun dia ja us ho explicaré...

En definitiva, que m'agrada conduir. La paradoxa, però, és que no m'agraden els cotxes. Entenem-nos: no vull dir que no m'agradin en el sentit que em produeixin disgust, però sí indiferència. La meva incapacitat de retenir marques i models és llegendària: sóc incapaç de dir-vos quin és el cotxe de cap dels meus amics. Per mi, el cotxe és una eina, un medi i no una finalitat. Suposo que per això no vaig córrer a treure'm el carnet en cumplir els divuit anys: no me'l vaig treure fins que el vaig començar a necessitar.

Això no vol dir que no m'estimi el meu cotxe, encara que no es noti gaire. Durant molt de temps vaig conduir un Peugeot 205 heredat de ma mare, fins que es va morir. El meu primer cotxe propi és el Ford Fiesta amb el què, actualment, "apatrullo la ciudad". El vaig comprar fa tres anys, de segona mà, a un company de feina argentí que havia de marxar al seu país. Ja se m'havia mort el Peugeot i estava postergant la inevitable recerca del cotxe nou. L'oportunitat de l'argentí no només era molt bona econòmicament, sinó que m'estalviava haver de mirar cap més opció.

Quan el vaig comprar, el cotxe estava impecable, molt ben cuidat. Ara no. Cal tenir en compte, però, que l'utilitzo molt més que el seu anterior propietari, i que a més el faig dormir al carrer. El salt tecnològic respecte el Peugeot va ser enorme, especialment en dos aspectes claus: el Forfi té reproductor de CD i aire condicionat. No sé quants cavalls té ni la resta de prestacions, però us puc dir que la bateria ja ha sobreviscut a dues descàrregues. De manera que li tinc molt de carinyo.

Ara, a mi els cotxes no m'agraden. El que m'agrada és la carretera.

Qui necessita un musical d'Spiderman?

M'estimo Spiderman. És el meu personatge de còmic favorit des que, ben petit, la meva mare em va donar a escollir entre un "tebeo" seu i un altre de Superman. No sé per què, però vaig escollir l'home aranya. I la vaig encertar! Dins el món dels superherois, la gràcia d'Spiderman és justament allò que no té de "super". Malgrat totes les capacitats sobrehumanes que té -al cap i a la fi, el va picar una aranya radioactiva-, a l'hora de la veritat és com qualsevol de nosaltres: n'hi ha prou amb tret o una ganivetada per matar-lo. Encara més, la vida de Peter Parker és un veritable desastre: passa de ser l'adolescent impopular del seu institut al jove amb problemes per arribar a final de mes. I, a sobre, fer d'Spiderman fa que perdi una nòvia rera altra (en algun cas, de forma literal). I, a més, l'ambientació de les seves aventures al Daily Bugle, amb JJ Jameson cridant "atureu les rotatives!", de ben segur que va influir decisivament en la meva vocació de periodista...

Spiderman en versió Romita Jr

Em cansen els U2. A veure, no és tant que no siguin un bon grup com que em carrega l'adoració absolutament acrítica dels seus seguidors, convençuts que són la millor banda de rock del planeta, una fal·làcia gairebé tan gran (i tan sovint repetida) com que Mark Knopfler és un excel·lent guitarrista o que Joaquín Sabina és un poeta. No ajuda l'actitud messiànica de Bono, ni que tinguin un guitarrista que no té nom de persona sinó de cosa. I, musicalment, l'estil èpic que els caracteritza tampoc no és el meu rollo: els seus primers discos em semblen avorridíssims. En canvi m'agraden "Desire" i bona part de Rattle and Hum, que en realitat és U2 fent veure que són americans.

Abomino dels musicals. Especialment aquells que estan fets a base de sablejar el repertori d'un cantant o grup determinant, lligant-ho amb algun argument inconsistent. Odio especialment els números "col·lectius" en què un grup de deu o més individus sorgits de l'escola OT canten i ballen alhora o, pitjor, alternant-se frases. Entenc que el musical, diguem-ne, clàssic, va tenir un sentit i un valor artístic, però, senyors, que té a veure això amb "Hoy no me puedo levantar"?

Dit això, comprendreu que m'hagi posat a tremolar en confirmar-se la notícia que a Broadway s'ha començat a treballar en la producció d'un musical sobre Spiderman, amb llibret de Bono i The Edge -el guitarrista amb nom de cosa-!!!! Senyor, per què m'heu abandonat? La notícia, certament, és per posar-se a tremolar, una mena de doble malson (un musical d'Spiderman? cançons d'U2 sobre Spiderman?) que sobretot planteja una gran pregunta: calia? Que no estàvem bé com estàvem?

En treurem alguna cosa bona, d'aquest petó?

Entenc que, si més no, es tracta d'un repertori creat expressament per l'ocasió (només ens faltava Spiderman cantant l'himne-peñazo "I still haven't found what I'm looking for"), i reconec que els U2 han demostrat ja abans la seva capacitat per aquesta mena d'encàrrecs, per exemple composant bones cançons per Roy Orbison o Nancy Sinatra. Però no em tranquilitzen les primeres declaracions sobre el tema que llegeixo a Bono, en què assegura que "el nostre Peter Parker s'assembla més a Kurt Cobain que al personatge que han creat a les pel·lícules". Spider-Cobain? Glups!

Insisteixo: calia?

Agost

L'agost és, sobretot, passar molta calor, que t'obliga a fotre't dues o tres dutxes diàries. Agost és no poder treballar gaire, perquè no trobes interlocutors i els que trobes encara tenen menys ganes de treballar que tú. Agost és menjar una paella amb amics a la platja Llarga, i després banyar-te i córrer les ones, imaginant-te, un altre cop, que Tarragona és a Califòrnia. Agost és no poder dormir a les nits. Agost és fer tertúlia amb els col·legues a la plaça de la Font, fins que et fan fora. Agost és, com sempre, descobrir nova-vella música: The Rain Parade, on estaveu amagats? Agost és aprofitar per mirar de recuperar temps perdut en vells projectes. Agost és, també, planificar un viatge a darrera hora amb massa condicionants: que sigui bo, bonic i barato, que no estigui ple de gent i que no li afecti la vaga de controladors aeris.

L'agost també serà vacances, i festes de Sant Magí, i festes de Gràcia. Serà, en un parell de dies, el festival de l'Associació de Músics de Tarragona, amb un nou emplaçament i amb un cartell de luxe: Love of Lesbian, Quimi Portet i, també de luxe, els amics de Z-30, La Perra Gorda, Febrero i Alberto Grima, entre d'altres. L'agost serà Miqui Puig punxant al Cós del Bou. L'agost seran castells de nou (espero) a la plaça de les Cols, que com tothom sap és la plaça més bonica del món casteller (i, a més, està a tocar de casa meva). L'agost serà, finalment, un viatge encara no concretat: hi haurà sorpresa de darrera hora? No sabem on, però sabem qui, i això és el que importa.

L'agost passa massa lent... o massa ràpid. I, quan s'hagi acabat, arribarà el setembre, que és millor.

La màgia d'Stax Records

Quan, el març de 2004, vaig passar unes horetes a Memphis, en ruta de costa a costa dels EUA -ah, aquells temps!-, tenia molt clares les prioritats. La primera, visitar Graceland, la casa d'Elvis, per motius culturals, friquis i sentimentals. No em va decebre, i la foto davant la tomba del Rei és una de les més preuades de la meva col·lecció. Però l'altra foto fonamental era a l'avinguda McLemore, davant un antic teatre reconvertit, a principis dels 60, en estudi de gravació i seu d'un dels segells discogràfics fonamentals de la dècada: Stax Records. Allà hi havien gravat, entre d'altres, Otis Redding, Sam & Dave, Booker T. & the MG's, Isaac Hayes i The Staple Singers, és a dir, una petita gran porció de la música popular negra. Ah, i Rufus Thomas!

El menda, davant les portes d'Stax

Tot i això, Stax és fascinant no només per la qualitat dels seus artistes, sinó per la història de l'empresa, creada per dos germans grans enmig d'un veïnat negre. En una de les ciutats més segregades racialment, a Stax treballaven conjuntament blancs i negres, artistes, músics, compositors, productors i oficinistes. Els veïns del barri van ser, en bona mesura, la "cantera" de la companyia, i la botiga de discos adjunta a l'estudi servia per detectar si una nova gravació funcionaria o no. Una companyia "artesanal" que arribaria a conquerir el món. Glups!

Aquesta història l'explica, magníficament, el documental Respect yourself. The Stax Records Story. Té la virtut que no només dóna veu als artistes, sinó també a la part empresarial de la companyia. És un documental estàndard: molt de material d'arxiu, testimonis a dojo... To bàsicament informatiu, però també capaç d'emocionar, per exemple, quan s'explica la mort d'Otis Redding, utilitzant com a fons la meravellosa interpretació d'"I've been loving you too long" al festival de Monterey. Només es troba a faltar més presència d'alguns dels pioners: per exemple, Carla Thomas; almenys tenim una gravació actual de William Bell cantant "You don't miss your water" acompanyant només de piano. Falten coses, segur (és Stax!), però no sobra gairebé res... Bé, no acabo de saber què hi pinta Bono, per allà, però només són uns 15 segons.


Otis a Monterey: fixeu-vos en els "Give it to me one more time" a partir del minut 2

A més, el documental s'ha editat en DVD acompanyat d'un segon disc que és tot un festí per l'Staxmaníac: un concert (gairebé) íntegre de la gira dels artistes de la companyia per Europa, el 1967. En concret, es tracta d'un concert a Oslo, davant una audiència que pràcticament no sabia res del soul de Memphis. I els noruecs, és clar, flipen. El set de Sam & Dave és especialment brutal. Tot i això, el show també és tot un tribut al talent de Booker T. & the MG's, la house band dels estudis Stax, que acompanyen als diferents artistes. Aquests quatre tipus (Booker T. a l'orgue, Steve Cropper a la guitarra, 'Duck' Dunn al baix i Al Jackson a la bateria) segurament van ser la veritable ànima d'Stax. Us deixo amb el seu immortal "Green onions".

El toro per les banyes

Només hi he anat un cop, als toros. Va ser el 2007, a la Monumental, en una corrida en la què, per cert, s'acomiadava de Barcelona Jesulín de Ubrique, si bé va ser el menys celebrat dels tres toreros que hi van participar. Hi vaig anar per feina, però alhora encuriosit. Vaig poder comprovar en directe que el patiment de l'animal no és discutible: marejat, amb ferides obertes per les que es va desagnant lentament, de manera que perdi forces i això possibiliti la faena, i, finalment, matat a espassa no sempre amb encert, la qual cosa pot fer que calguin diversos intents o, fins i tot, que se l'hagi de rematar d'un cop certer al cervell amb un petit punyal. El toro, literalment, estira la pota, fa uns darrers moviments autòmates -en realitat ja està mort- i raja sang. Molta sang.

Però també vaig poder experimentar el desenvolupament d'un ritual complex, atractiu en molts sentits, una coreografia en la què el torero flirteja amb el destí, amb tota una sèrie de moviments que són analitzats curosament pels aficionats entesos. Els toros (la fiesta) són cruels, però també són cultura. Aquesta dualitat probablement és la base de la fascinació que aquest espectacle ha exercit durant molt de temps, i el que fa que el debat sobre la seva prohibició hagi de ser -si realment volem tenir un debat ric- complex.

Jesulín a la Monumental; jo, de vermell, m'ho miro des de la barrera.

N'hi ha que ho tenen molt més clar: ni que siguin cultura, això no justifica el patiment a què se sotmet l'animal. Contraargument: els humans passem per la vida fent patir els animals, explotant-los en el nostre benefici sense cap mena de consideració i sense fer-nos gaires escarafalls. Imagino que la resposta seria que és precisament el caràcter d'espectacle dels toros, d'espectacle basat en el patiment de l'animal -tot i que penso que, més que la base, n'és un element inevitable; els danys colaterals, per dir-ho amb un cert cinisme-, el que els fa moralment inacceptables. És el fet que es gaudeixi d'aquest patiment el que provoca més rebuig, fins i tot més que el propi patiment que, ja ho he dit, és en bona mesura la norma de la nostra relació amb els animals.

Aquests dies he llegit sovint una frase atribuïda a diverses personalitats, entre elles Ghandi, que diu, més o menys, que el grau de civilització d'una cultura es mesura pel respecte que té als animals. Permeteu-me que ho dubti, si més no perquè he conegut força gent que estima els animals amb bojeria i es comporta com un/a fill/a de puta amb els seus congèneres. I l'actitud clarament fanàtica que sovint adopten els animalistes reforça aquesta impressió personal.

Val a dir, d'altra banda, que en la dicotomia civilització-barbàrie, la festa sempre estarà més a prop de la segona. La festa és, per definició, trencament de la norma, és perillosa, subversiva, i pot ser cruel. Molts dels que avui celebren la decisió del Parlament de Catalunya segurament no s'han parat a pensar que la lògica que hi ha darrera de la prohibició dels toros és -en part- la mateixa que inspira la normativa del foc de la Unió Europea que ha posat en perill els correfocs, per exemple.

Només hi he anat un cop, als toros. Sembla que no hi aniré mai més, si més no a casa. Uns senyors, obviant el fet que ja sóc grandet, ho han decidit per mí. Francament, hauria preferit poder decidir-ho jo mateix.

"El seductor", atípica obra mestra del tàndem Siegel-Eastwood

Segurament els fans de Clint Eastwood recordaran que el director va dedicar la multioscaritzada Sin Perdón a Sergio Leone i Don Siegel, els dos directors que van popularitzar-lo a finals dels 60 i primers 70. Però Eastwood no només volia agrair que convertissin un actor de sèrie B en una estrella, sinó reconèixer la influència que havien tingut sobre ell també com a director. Això probablement sigui especialment cert respecte Siegel, habitualment considerat un artesà però, al mateix temps, director d'alguns títols fonamentals del cinema nord-americà com ara la versió original de la terrorífica La invasión de los ultracuerpos (55) o Harry el Sucio, ja amb Eastwood.

Fa unes setmanes vaig comprar un pack amb tres westerns de Siegel en DVD, una interessant manera d'acostar-se tant a la trajectòria del director com a l'evolució del gènere, del qual, com ja sabeu, en sóc força fanàtic. La primera pel·lícula, Duelo en Silver Creek (52) és una sèrie B sense gaire interès, més enllà de ser un dels primers films de Siegel: bons molt bons, dolents pèrfids i traïdors (inclosa femma fatale), sheriff veterà amb problemes per desenfundar i jove aprenent. Molt més coneguda i popular és Dos mulas y una mujer (70), ja amb Eastwood com a protagonista, juntament amb Shirley McLaine, que interpreta una pressumpta monja que simpatitza amb la causa juarista. La pel·lícula és interessant, a més, perquè no deixa de ser, en molts aspectes, una adaptació a l'americana dels spaguetti western -que, òbviament, eren la versió italiana de l'original americà-: dels films de Sergio Leone prén, a més del propi Eastwood, la banda sonora d'Ennio Morricone, l'ambientació a Mèxic, un cert to postmodern, etc.

Tot i això, la joia de la corona és, sens dubte, la tercera pel·lícula, la que em va decidir a comprar el pack: El seductor (71). De les col·laboracions entre Siegel i Eastwood, que inclou títols tan populars com l'esmentat Harry el Sucio o Fuga de Alcatraz, és una de les menys conegudes però de les més interessants, especialment perquè suposa una rara avis dins la filmografia de tots dos. De fet, del western en prén bàsicament l'ambientació (la Guerra Civil nord-americana), però igualment pot ser definida com un thriller o fins i tot, en alguns moments, com una pel·lícula de terror.

Eastwood és un soldat ianqui ferit que és acollit dins un col·legi privat per senyoretes del Sud dirigit per la mà fèrria de Geraldine Page. La irrupció d'un home atractiu i manipulador remou a fons les hormones d'aquest petit col·lectiu femení. L'ambigu personatge d'Eastwood, immobilitzat per la seva cama ferida, és presoner i alhora un perill per elles, amb una tensió (no només sexual) creixent. A més, la pel·lícula es resol amb un final encertat i absolutament coherent, sense concessions. Una pel·lícula excel·lent que val la pena revisar de tant en tant.

Us deixo el tràiler original:
http://www.youtube.com/watch?v=Fk2fCSkxHiw

Solomon Burke, de l'Apollo a l'Apolo

Anar a concerts de músics veterans té el risc que, a vegades, un en surt pensant que l'únic de bo és que ja pots tatxar-lo de la llista de deures pendents: pèrdua de facultats, pèrdua de criteri, grups d'acompanyament infames... són alguns dels perills d'anar a escoltar a un músic "llegendari". Res d'això afecta Solomon Burke. Sí, mereix la categoria de "llegendari": contemporani i col·lega de tots els clàssics del soul, artista emblemàtic d'Atlantic Records, i posseïdor d'un estil propi molt lligat a la seva condició de predicador des de ben jovenet. Però, a més, Burke -i això ja és menys habitual entre els seus col·legues supervivents- manté una carrera discogràfica més enllà del revival, amb llençaments regulars i, en alguns casos, veritables perles com Don't give up on me (2002) o Nashville (2005).

Per això, dijous em vaig acostar a la Sala Apolo confiat en què no en sortiria decebut. Tot i això, Burke va superar de llarg les meves expectatives, amb un concert fantàstic, que vaig disfrutar del primer al darrer instant. Ratllant els 70, l'edat no perdona i l'anomenat "rei del Rock'n Soul" es va passar tot el concert instal·lat en una trona. Però l'edat no ha afectat ni el seu carisma ni la veu... Quina veu! I si no n'hi hagués prou, una banda amplíssima (bateria, baix, guitarra, piano, orgue, tres metalls, dues violinistes i dues coristes que a més actuaven d'assistents de l'avi: eren netes seves!), amb una sonorització impecable.

Altre cop, foto de mòbil, què hi farem.

Exemple d'una època i un estil en el què els artistes eren, sobretot, entertainers, Burke proposa un concert sense fisures, en què unes cançons enllacen amb les altres i tot flueix sense errors. Com si no n'hi hagués prou amb el seu repertori propi de clàssics ("Cry to me", "Got to get you off my mind", el celebèrrim "Everybody needs somebody to love"), Burke fa seu bona part del llegat musical afroamericà del segle XX (hi va haver cites musicals a Sam Cooke, l'oncle Ray Charles, Ben E. King, Otis Redding, Wilson Pickett, Fats Domino, Little Richard i fins i tot Louis Armstrong). I, per allò que deia abans de no limitar-se a la nostàlgia, un bon nombre de cançons dels discos que ha gravat en aquesta darrera dècada. A més, Burke va repartir roses entre les assistents, va lloar la gastronomia hispana, va animar al públic a pujar a l'escenari amb "Proud Mary" i ens va sermonejar de la millor manera possible amb "A change is gonna come" i "None of us are free".

Durant una hora i mitja, l'Apolo del Paral·lel barceloní es va convertir en l'Apollo del Harlem novaiorquès. Soul, r&b, gospel i tocs country; de l'eufòria a la melangia; del ritme trepidant a la cadència suau infectada d'orgue d'esglèsia. Tot en la veu de Solomon Burke, sacerdot -literal- d'una religió que em té com a seguidor.

El desequilibri imperfecte, Martina Klein i jo

Què tenim en comú Martina Klein i un servidor? Sí, d'acord, bellesa i inteligència, però aquest cop em referia a una altra cosa. El que Martina Klein -que ho va explicar dissabte en la seva columna de La Vanguardia- i jo mateix tenim en comú és que aquest darrer cap de setmana hem viscut i patit la bipolaritat que afecta aquest país: dissabte desitjàvem l'èxit de la manifestació contra la sentència de l'Estatut; l'endemà, el triomf de la selecció espanyola en la final del Mundial de Futbol. La meva impressió és que la Martina (és el tercer cop que l'esmento; em permetreu que ho faci ja només pel nom de pila) i jo no som els únics; m'atreviria a dir que en som uns quants, de bipolars. Podia haver titulat, fins i tot, "Mig país i jo, bipolars"... Però està clar que lo de la Martina era més cridaner...

Tenint en compte que la manifestació va ser tot un èxit (per molt que diguin Intereconomía i El Mundo) i que, efectivament, Espanya va guanyar el Mundial, algú podria pensar que estic eufòric. Pos va a ser que no (consti que a partir d'aquest moment ja només parlo per mi, no per la Klein). De la mateixa manera que no sempre 6 i 4 sumen el mateix que 5 i 5, alegria i alegria pot donar com a resultat combinat un cert estat de decepció.

Estic content perquè ha guanyat el millor equip i el que sento més pròxim; me n'alegro per un grup de jugadors als què aprecio (no només als del Barça); i m'ha emocionat el gol d'Iniesta i la seva dedicatòria a Dani Jarque. Penso, a més, que Catalunya podria celebrar aquesta victòria com a pròpia, per molts motius: no només la gran participació de jugadors catalans, sinó una manera de fer, de funcionar, que deixa enrere la fúria espanyola i que té molt a veure amb el model de país que vol projectar Catalunya. Res de res, però. La coincidència amb un moment de profunda decepció amb l'Espanya institucional, juntament amb la manipulació interessada que s'ha fet del suport a la selecció, m'han impedit de disfrutar-ho tranquilament. Diguem-ho clarament: a mi el Tribunal Constitucional m'ha amargat el Mundial.

Pel que fa a la manifestació, el seu resultat va superar les meves expectatives, i em van impactar fortament les imatges que en vaig veure l'endemà (un compromís previ em va impedir d'assistir-hi). Bé, molt bé. I, malgrat tot, també m'ha deixat un regust agredolç. En primer lloc, perquè la manifestació no era un fi, sinó un mitjà per aconseguir uns objectius. El primer, llençar un missatge contundent a la resta d'Espanya. I en això ha estat un fracàs: no se n'han enterat de res. Perquè no volien i perquè el Mundial els ha proporcionat l'excusa per no fer-ho. Hi ha, a més, el problema de l'endemà de la manifestació que, ja ho estem veient, està sent decebedor per tothom. Ara què?

Entorn meu he vist molta eufòria. Uns, perquè un equip de professionals ha guanyat sis partits, criden "Yo soy español", però no se n'adonen que cada cop n'hi ha més que ens en sentim desencantats, d'Espanya. Els altres celebren una manifestació com si hagués de portar, demà mateix, a la independència. Ho celebren no només amb ingenuïtat sinó sense tenir en compte que, si la independència mai arriba, serà mitjançant un procés dolorós per molts dels que, eventualment, hi podríem estar a favor.

Eufòria i banderes. Una mala combinació. I jo, francament preocupat.

(I ja em perdonareu: la meva intenció era que aquest blog fos més aviat frívol, que parlés de petits plaers... Però és que realment estic preocupat.)

Miqui Puig homenatja la música de Barcelona

M'agraden els discos de versions. Acostumen a tenir una certa mala fama, ja que se suposa que responen a una aturada creativa dels seus artistes. És una de les poques herències malèvoles dels Beatles, que van implantar la idea que un grup ha de composar les seves cançons, tot i que ells mateixos -com tothom- havien començat com una cover band. Però vaja, a mi m'agraden els discos de versions. És interessant comprovar quin és el repertori escollit, de manera que artistes que t'agraden (o no) es despengen amb versions d'altres artistes que també t'agraden (o no). Si, a més, l'elecció de les cançons respon a alguna mena d'eix temàtic, el meu interès creix.

Aquest és el cas d'"Homenaje a Barcelona", un EP que acaben de publicar Miqui Puig y Su Conjunto Eléctrico amb sis versions de grups de la capital catalana. Sens dubte, Miqui Puig és un personatge ideal per aquesta mena de projectes, ja que és un melòman, un mitòman i una veritable enciclopèdia musical, com haureu pogut comprovar si heu assistit a alguna de les seves sessions de DJ. Deixant de banda les seves incursions en el món del reality i el talent show,  a mi em sembla un dels músics més interessants d'aquest país, des de l'època de Los Sencillos.

Així, l'EP aplega cançons -ordenades cronològicament- de Los Salvajes, Loquillo y los Trogloditas, El Último de la Fila, Los Negativos, BB Sin Sed i Mishima. La selecció em sembla impecable, combinant figures indiscutibles amb noms de culte, i viatjant des dels 60 fins al present. Evidentment, s'hi podrien afegir molts noms, però l'important és que no en sobra cap. Puig, a més, té el mèrit de remodelar les cançons, mantenint l'esperit inicial però oferint una nova visió (ja ho havia fet amb "Segundo premio" de Los Planetas al seu disc en directe).

La joia del disc probablement sigui "Insurrección", una grandíssima cançó d'un grup que es va acabar convertint en "cansino" -i què dir de Manolo García en solitari?-. I els deures pendents: investigar BB Sin Sed, grup del qual pràcticament només en conec la reputació.

De banderes i tribunals

L'amiga Raquel Sans m'ha fet la putada de demanar-me si podia fer un bitllet d'opinió pel Diari de Tarragona referent a la proliferació de banderes espanyoles i samarretes de la selecció arran del Mundial. Tot i que el tema és delicat, no m'he pogut resistir a la temptació de tornar a "publicar" en paper (en el fons sóc un "plumilla"). Aquest és l'articlet, en castellà, of course, que per alguna cosa és el "Diari".


Banderas constitucionales
 Camisetas de “la Roja” (que no granas) paseando por la plaça de la Font. Y, aquí y allá, banderas rojigualdas colgadas de un balcón. La mayoría constitucionales, alguna preconstitucional y unas cuantas, simplemente, aconstitucionales: las del toro. Éstas últimas no hay que leerlas como “España”, sino como “¡España, coño!”, con voz entre Camacho y Torrente y mucho énfasis en la “ñ”, letra elevada a la categoría de símbolo. Como el propio toro.
Para gustos, colores. También en banderas, aunque en este caso no cambian los colores sino su disposición. A mi me gusta el fútbol, pero sobre banderas más bien pienso que, como decía la canción, “son todas para quemar”: no me verán ni besando a la una ni envuelto en la otra. No sé si por equidistancia o por esquizofrenia. No por indiferencia: me preocupa mi país, lo que pasa es que no sé cuál es. Lo que sí tengo claro es que esta decisión me corresponde a mí, y no a un tribunal envuelto, precisamente, en una bandera, por mucho que –uno y otra- sean constitucionales.

Lògicament, 1.000 caràcters no donen per gaires matisos. Com que al final no he pogut evitar d'anar-me'n cap a la sentència de l'Estatut, sobre la qual volia fer un post, aprofito, afegeixo algunes idees i mato dos ocells d'un tret.

1. Per qüestions òbvies d'edat, no vaig poder votar al referèndum de la Constitució. Sí vaig votar en el de l'Estatut. Ara resulta que una definició de model de país sobre la que no vaig poder opinar n'invalida una altra sobre la que sí ho he pogut fer. Els qui vam votar l'Estatut, i vam votar sí, som els que ens hem de sentir més dolguts amb tot plegat.

2. N'hi ha que, en el fons, celebren la sentència de l'Estatut perquè, diuen, demostra que no hi ha més camí que la independència. Jo no la celebro: ni estic d'acord amb el que diu, ni veig que, com a país, ens hagi d'aportar res de bo a curt termini. Però és cert que em sento més lluny d'Espanya que abans de la sentència. Els del TC són uns cracks que s'estan carregant el país que diuen que defensen...

3. A falta de llegir la sentència sencera (cosa que, òbviament, no faré; em refiaré del que n'expliqui La Vanguardia i el mestre Jordi Jaria), el més greu no és si tal o qual article queden anulats o matisats o corromputs... El més greu és que se certifica que el poble de Catalunya, com a subjecte de dret, no existeix. És a dir -i aquí lligo amb el meu articlet del "Diari"-, que no podem decidir per nosaltres mateixos què volem ser de grans. I per aquí no passo...

PD musical: La cançó a què em refereixo a l'article és "Piratas", de Loquillo y Trogloditas, que comença així: "He modelado una bandera / que, como todas, es para quemar / En colores negro y color sangre / Por el placer de crear". Llàstima que el seu autor, Sabino Méndez, va acabar a Ciutadans...