dijous, 15 de juliol del 2010

El desequilibri imperfecte, Martina Klein i jo

Què tenim en comú Martina Klein i un servidor? Sí, d'acord, bellesa i inteligència, però aquest cop em referia a una altra cosa. El que Martina Klein -que ho va explicar dissabte en la seva columna de La Vanguardia- i jo mateix tenim en comú és que aquest darrer cap de setmana hem viscut i patit la bipolaritat que afecta aquest país: dissabte desitjàvem l'èxit de la manifestació contra la sentència de l'Estatut; l'endemà, el triomf de la selecció espanyola en la final del Mundial de Futbol. La meva impressió és que la Martina (és el tercer cop que l'esmento; em permetreu que ho faci ja només pel nom de pila) i jo no som els únics; m'atreviria a dir que en som uns quants, de bipolars. Podia haver titulat, fins i tot, "Mig país i jo, bipolars"... Però està clar que lo de la Martina era més cridaner...

Tenint en compte que la manifestació va ser tot un èxit (per molt que diguin Intereconomía i El Mundo) i que, efectivament, Espanya va guanyar el Mundial, algú podria pensar que estic eufòric. Pos va a ser que no (consti que a partir d'aquest moment ja només parlo per mi, no per la Klein). De la mateixa manera que no sempre 6 i 4 sumen el mateix que 5 i 5, alegria i alegria pot donar com a resultat combinat un cert estat de decepció.

Estic content perquè ha guanyat el millor equip i el que sento més pròxim; me n'alegro per un grup de jugadors als què aprecio (no només als del Barça); i m'ha emocionat el gol d'Iniesta i la seva dedicatòria a Dani Jarque. Penso, a més, que Catalunya podria celebrar aquesta victòria com a pròpia, per molts motius: no només la gran participació de jugadors catalans, sinó una manera de fer, de funcionar, que deixa enrere la fúria espanyola i que té molt a veure amb el model de país que vol projectar Catalunya. Res de res, però. La coincidència amb un moment de profunda decepció amb l'Espanya institucional, juntament amb la manipulació interessada que s'ha fet del suport a la selecció, m'han impedit de disfrutar-ho tranquilament. Diguem-ho clarament: a mi el Tribunal Constitucional m'ha amargat el Mundial.

Pel que fa a la manifestació, el seu resultat va superar les meves expectatives, i em van impactar fortament les imatges que en vaig veure l'endemà (un compromís previ em va impedir d'assistir-hi). Bé, molt bé. I, malgrat tot, també m'ha deixat un regust agredolç. En primer lloc, perquè la manifestació no era un fi, sinó un mitjà per aconseguir uns objectius. El primer, llençar un missatge contundent a la resta d'Espanya. I en això ha estat un fracàs: no se n'han enterat de res. Perquè no volien i perquè el Mundial els ha proporcionat l'excusa per no fer-ho. Hi ha, a més, el problema de l'endemà de la manifestació que, ja ho estem veient, està sent decebedor per tothom. Ara què?

Entorn meu he vist molta eufòria. Uns, perquè un equip de professionals ha guanyat sis partits, criden "Yo soy español", però no se n'adonen que cada cop n'hi ha més que ens en sentim desencantats, d'Espanya. Els altres celebren una manifestació com si hagués de portar, demà mateix, a la independència. Ho celebren no només amb ingenuïtat sinó sense tenir en compte que, si la independència mai arriba, serà mitjançant un procés dolorós per molts dels que, eventualment, hi podríem estar a favor.

Eufòria i banderes. Una mala combinació. I jo, francament preocupat.

(I ja em perdonareu: la meva intenció era que aquest blog fos més aviat frívol, que parlés de petits plaers... Però és que realment estic preocupat.)

5 comentaris:

Jesús Jordi ha dit...

Com diu en Vicent Partal: "Dissabte i diumenge aquestes dues realitats van resultar d'una intensitat ben distinta. I d'una profunditat radicalment diferent. La superficialitat d'una victòria esportiva no és pas igual que l'esclat públic d'un canvi ideològic major que s'ha anat covant durant trenta anys. Les conseqüències, sobretot, no són pas les mateixes." Hi estic d'acord: de la victòria d'Espanya, passada l'eufòria, no en quedarà res, mentre que la mani de dissabte semblava l'inici d'una nova etapa reivindicativa. Ja ho veurem...

Anònim ha dit...

La mani ha quedat enterrada per l’eufòria del futbol, sembla com si res hagués passat… Espanya torna a estar sota control, torna a ser tant uniforme com alguns la volen, “todos a una... Una y Grande…”

si més no ara el color dominant es el roig, algo havíem d’avançar

Mentrestant, el "i ara que?" que va sorgir desprès de la manifestació ha quedat (i quedarà) sense resposta

Marina

Afegitó: m'agrada l'optimisme de que la mani marqui una nova etapa reivindicativa... tant de bó!!!

Guillermo Soler ha dit...

Està clar que anar a una manifestació és un gest més significatiu que celebrar una victòria esportiva... el que passa és que a hores d'ara encara no sabem ben bé què va significar la mani. Punt d'inflexió? És possible (tot i que, ja es veu clar, no pels partits). Però, per anar cap a on? (en aquest sentit, interessantíssim article de Bru de Sala avui a La Vangu).

Respecte el Mundial, com més hi penso més clar em sembla que el fet que aquest país no fos capaç de celebrar la victòria de la selecció com a pròpia (és a dir, com una victòria de Catalunya) demostra com de dèbils i acomplexats som.

Anònim ha dit...

Tot i que encara no he pogut llegir l'article de la Martina Klein, manifesto que jo també sóc dels bipolars: el dissabte 10J vaig participar en la manifestació de Barcelona contra la sentència del Constitucional (i m'hi va impressionar la gran quantitat de gent i el magnífic ambient cívic que s'hi va respirar) i, a l'endemà, em vaig alegrar pel merescut triomf d'Espanya al Mundial de Sud-àfrica, perquè, com diu el Guille, crec que van ser els millors de la competició i perquè m'identifico més amb aquest equip que amb qualsevol altre (tambe em va emocionar el gol el gest d'Andrés Iniesta: quin paio!).

D'altra banda, el que va passar el dissabte 10J i el diumenge 11J ens ofereix dues fotografies de la Catalunya actual, o, si voleu, dues Catalunyes, i totes dues ben reals: la dels que desitgen un Estat propi per a Catalunya i la dels que es reivindiquen com a espanyols tot i viure a Catalunya. Aquí, penso, hi ha el quid de la qüestió: en el fet que a la nostra societat ara com ara hi conviuen (com han reflectit diverses enquestes) tant els qui se senten només catalans com els qui se senten catalans i espanyols alhora (amb percentatges variables) com els qui se senten només espanyols (minoritaris). I aquesta és una realitat que hem d'acceptar, malgrat que no agradi a molts.

Per tant, tot i que jo també crec que l'eufòria després d'una victòria esportiva és passatgera mentre que una manifestació política sol respondre, en canvi, a quelcom més profund, crec que convé ser conscients que el triomf d'Espanya al Mundial ha fet que emergís per uns dies una espanyolitat que nomalment tenim latent a la nostra societat (un sentiment que hem de tenir present que no sempre és catalanòfob).

La clau de volta, doncs, és com podem arribar a harmonitzar totes aquestes identitats en un país que tots desitgem més pròsper.

Anònim ha dit...

Tot i que encara no he pogut llegir l'article de la Martina Klein, manifesto que jo també sóc dels bipolars: el dissabte 10J vaig participar en la manifestació de Barcelona contra la sentència del Constitucional (i m'hi va impressionar la gran quantitat de gent i el magnífic ambient cívic que s'hi va respirar) i, a l'endemà, em vaig alegrar pel merescut triomf d'Espanya al Mundial de Sud-àfrica, perquè, com diu el Guille, crec que van ser els millors de la competició i perquè m'identifico més amb aquest equip que amb qualsevol altre (tambe em va emocionar el gol el gest d'Andrés Iniesta: quin paio!).

D'altra banda, el que va passar el dissabte 10J i el diumenge 11J ens ofereix dues fotografies de la Catalunya actual, o, si voleu, dues Catalunyes, i totes dues ben reals: la dels que desitgen un Estat propi per a Catalunya i la dels que es reivindiquen com a espanyols tot i viure a Catalunya. Aquí, penso, hi ha el quid de la qüestió: en el fet que a la nostra societat ara com ara hi conviuen (com han reflectit diverses enquestes) tant els qui se senten només catalans com els qui se senten catalans i espanyols alhora (amb percentatges variables) com els qui se senten només espanyols (minoritaris). I aquesta és una realitat que hem d'acceptar, malgrat que no agradi a molts.

Per tant, tot i que jo també crec que l'eufòria després d'una victòria esportiva és passatgera mentre que una manifestació política sol respondre, en canvi, a quelcom més profund, crec que convé ser conscients que el triomf d'Espanya al Mundial ha fet que emergís per uns dies una espanyolitat que nomalment tenim latent a la nostra societat (un sentiment que hem de tenir present que no sempre és catalanòfob).

La clau de volta, doncs, és com podem arribar a harmonitzar totes aquestes identitats en un país que tots desitgem més pròsper.