Ja fa uns anys que intento assistir a unes quantes sessions del Festival In-Edit de cinema documental musical que se celebra a Barcelona, pràcticament l'única oportunitat de veure la majoria d'aquestes peces en pantalla gran. Curiosament, aquest any, sense que a priori detectés gaire cosa que em semblés imprescindible, sí que he acabat veient força coses interessants. Us en informo a continuació (per cert, el títol de cada documental és també l'enllaç a la fitxa tècnica i trailer, si us interessa saber-ne més), seguint simplement l'ordre en què els vaig veure.
El primer va ser Troubadours, dedicat l'escena dels singer-songwriters dels primers 70 afincats a Los Angeles i que, en bona mesura, es movien entorn el local anomenat precisament Trobadour. Un tema, per tant, que m'interessava força. Desafortunadament, el documental prenia com a excusa la recent gira conjunta de James Taylor i Carole King -probablement, els més mainstream del paquet-, i per tant ells n'eren els principals protagonistes en detriment d'altres actors de major interés com Joni Mitchell, Jackson Browne o els mateixos CSNY. Tot i això, ben realitzat i disfrutable excepte, potser, el final estil macroconcert.
Menys luxós, però alhora més substanciós, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou, 1971-1973 analitzava les relacions i influències mútues entre aquestes tres icones, amb el britànic com una mena de mestre de cerimònies calculador. Això sí, sense el testimoni directe de cap dels tres protagonistes, i entre tant discurs d'expert, la veritable estrella del documental acaba sent Angie Bowie -llavors muller de David-, gràcies a les seves opinions crues i desmitificadores.
No cal ser un gran fan del grup per disfrutar enormement amb Queen: Days Of Our Lives, una producció de la BBC que repassa, a l'estil clàssic, la trajectòria de Freddie Mercury i companyia. No és estrany, perquè Queen són, probablement, un dels grups més visuals de la història del rock, perquè el seu repertori forma part del nostre subconscient i perquè, a més, la seva és, en el tram final, una història humana i tràgica, d'amistat i lluita. Altament disfrutable, doncs.
Val a dir que, de tots els que vaig poder veure, l'únic que correspondria realment al què habitualment es considera documental d'autor seria Bury The Hatchet, d'Aaron Walker. Va ser, a més, la dosi de Nova Orleans que pràcticament consumeixo en cada edició. Walker -que va ser present en la projecció i després va respondre preguntes durant mitja hora ben bona- se centra en els Mardi Gras Indians, una peculiar tradició de la comunitat negra de la ciutat que consisteix a disfressar-se d'indis pel carnaval, amb uns vestits espectaculars, i ballar i cantar tot el dia pel carrer. De pas, és clar, analitza les conseqüències del Katrina. En fi, especialment interessant per mi, donat que vaig ser a Nova Orleans pel Mardi Gras del 2006, el primer després de l'huracà.
La quota local va consistir en el programa doble Rock Radical Vasco i Galícia Canibal, anàlisi de la música dels 80 en aquestes dues comunitats. A mi em va agradar més el documental gallec, divertit i amb un bon ús de l'arxiu de TVE. El basc, potser, em va fer la sensació que es quedava curt i no gosava entrar gaire en els aspectes potencialment més polèmics.
El festival va acabar, per mí amb Toots & The Maytals: Reggae Got Soul, repàs en un horeta de la trajectòria d'aquesta llegenda de l'ska i el reggae. Pensat per a presentar Toots a un públic que l'únic cantant jamaicà que coneix és l'inevitable Bob Marley, potser abusava de declaracions tipus "és genial" i en canvi li mancava profunditat, ja que la vida de Toots dóna per més. Tot i això, ho compensava les interpretacions que el propi Toots feia, en clau semiunplugged, de bona part del seu repertori.
Em vaig quedar amb ganes de veure'n uns quants més, especialment els dedicats a la vida andalusa de Joe Strummer i el George Harrison vist per Scorsese (les entrades estaven esgotades quan vaig voler-ne aconseguir).
dimarts, 8 de novembre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)