dijous, 28 d’octubre del 2010

Ventdelplastes

Ja fa uns anys que es va començar a dir allò que el millor cine es feia ara a la televisió. Una afirmació potser un pèl exagerada, però que tenia un fonament en el contrast entre el cinema de Hollywood, abocat als remakes i les pel·lícules de crispetes, i les noves sèries de televisió de cadenes com l'HBO. Gràcies a la segmentació de les audiències, les televisions es podien plantejar productes (en principi) adreçats a minories, amb temàtiques i personatges molt més interessants que els que es podien veure als Estats Units.

Això, és clar, passava i passa als Estats Units. A casa nostra el panorama quant a ficció audiovisual és l'invers. Aquests dies, TV3 passa un spot en què llueix la seva participació en un bon grapat de pel·lícules produïdes a Catalunya i que, certament, fan pensar que això del cinema català és fins i tot possible. Fins i tot un no-amant del cinema europeu com jo n'he vist tres ("El gran Vázquez", "Elisa K" i "Herois"): tres pelis ben diferents però totes amb elements atractius que m'han deixat satisfet d'haver pagat una entrada. Simultàniament, en la mateixa TV3 hem assistit aquests dies al final d'una sèrie emblemàtica de la ficció de la cadena ("Ventdelplà"), que ens ha demostrat què poc s'ha avançat en aquest terreny en els gairebé vint anys transcorreguts des de l'entranyable "Poble Nou".

Perquè el que "Ventdelplà" ens proposa és, si fa no fa, el mateix que "Poble Nou": vivències quotidianes; protagonisme col·lectiu a l'entorn d'un poble o un barri i els seus elements de relació més característics -el bar, el super, etc.-; drama "light" amb algun toc d'humor; bonisme generalitzat tant en els personatges com en les "bones intencions" de les històries que se'ns expliquen... El mateix que, de fet, ha ofert la pràctica totalitat de la ficció seriada de TV3 durant dues dècades.

Que consti que no tinc res en contra dels culebrots: vaig disfrutar com un camell amb un de tant passat de voltes com era "Al salir de clase", amb els seus adolescents inverossímils i arguments absolutament incoherents. Però els culebrots es disfruten quan segueixen les regles del gènere. El problema és quan "Ventdelplà", que és un culebrot no gaire lluit, ens l'han volgut vendre com un producte de qualitat. Total, per assistir a les mateixes trames sentimentals de sempre amenitzades amb un puntet de moralina social. I un èmfasi en allò suposadament quotidià marca de la casa (a TVC els encanta en aquest punt remuntar-se a "La granja") que, aparentment, inclou girs argumentals tan demencials com que un dels protagonistes reaparegui mesos després d'haver simulat la seva mort en un atemptat (!?). Un costumisme, per cert, que presenta una Catalunya pretesament real de la qual sembla que n'està exclosa bona part del territori.


Senyor, Senyor: tindrem mai una sèrie catalana / espanyola sense nens protagonistes?

Hi ha més problemes. No només totes aquestes sèries semblen dissenyades per un mateix autor (de fet, bona part han sortit de la factoria Benet i Jornet, que no és cap Aaron Sorkin que diguem) i repeteixen trames i personatges-prototipus, sinó que, per augmentar la confusió, també comparteixen sovint bona part del repartiment, de manera que el violador cruel de la sèrie X és un amable doctor a la sèrie Y. (Al marge: segur que un dels motius pels que no vaig al teatre és per no tornar a trobar-me els mateixos actors.).

Un altre: finals que no aporten res, precisament com el de "Ventdelplà". Ja entenc que és molt demanar que quan s'arrenca una sèrie es pensi com acabar-la, però si més no estaria bé saber cap a on es vol anar. Si no, ens trobem amb un final que, després de cinc anys, simplement no significa res. Això sí, matem a un dels personatges que això sempre fa plorar.

No sembla que a TV3 hi hagi ganes d'evolucionar. Per què sí, "Infidels" sembla que aporti alguna novetat: un entorn més urbà; un nucli protagonista més definit, enlloc de l'habitual "una mica de tot" que fa que haguem de suportar a nens repelents i avis igualment repelents. Però, vistos un parell de capítols, si gratem una mica veurem que la sèrie "ventdelplaneja" per tot arreu. Perquè per ensenyar un trio lèsbic no vol dir que ens trobem davant una sèrie més valenta, trencadora i moderna.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Joe Boyd i les gravacions de discos als 60

Llegir Blancas bicicletas. Creando música en los 60, de Joe Boyd, era un deure pendent de feia temps. N'havia llegit crítiques molt bones i també me l'havia recomanda l'amic Vela. I també tenia de feia temps el CD del mateix títol, que recollia un bon grapat de les cançons que Boyd produït al llarg de la dècada prodigiosa. Que qui és aquest Boyd? Tal i com ens explica el llibre, un personatge amb unes certes qualitats forrestgampianes d'estar al lloc adequat en el moment adequat: organitzant gires europees de llegendes del blues i el jazz (de Muddy Waters i Sister Rosetta Sharpe a Coleman Hawkins); sonoritzant el famós debut elèctric de Bob Dylan al festival de Newport; fundant el carnaval de Notting Hill i creant el club de referència de l'underground londinenc; produint el primer single dels Pink Floyd de Syd Barrett...

Probablement la seva contribució més decisiva va ser l'impuls que va donar (com a productor i, sovint, descobridor) a tota una sèrie d'artistes que van reformular el folk britànic, potser justament per la seva condició de ianqui: Fairport Convention (amb Richard Thompson i Sandy Denny), The Incredible String Band, Nick Drake, Vashti Bunyan... Tot això ho explica Boyd combinant erudició i anècdota, amb l'avantatge del qui, com afirma al final del llibre, no nomes va viure els 60 sinó que a més se n'enrecorda.

Val la pena llegir -i escoltar, és clar!- al senyor Boyd. Us deixo amb un paràgraf que m'ha semblat especialment interessant, sobre la diferència en el paper i la disposició dels estudis de gravació dels 60 i els actuals. O bé us podeu saltar el rollo i mirar-vos, més avall, un parell de clips d'artistes relacionats amb la seva carrera:

En la actualidad, la mayoría de estudios tienen espaciosas salas de control para poder así usar equipos accesorios que se enchufan directamente a la consola: cajas de ritmos, teclados electrónicos, secuenciadores, etc. La mayoría de música que se graba actualmente está creada por músicos -u operarios- sentados al lado del ingeniero: pasa directamente a un disco duro en vez de reverberar en el aire para ser captada por micrófonos. Como resultado, la sala del 'estudio' ha menguado hasta convertirse en un modesto espacio para cantantes o un solo instrumento. La acústica ideal es actualmente algo inerte: la reverberación digital se supone que puede sintetizar cualquier ambiente desde el Madison Square Garden hasta tu cuarto de baño. En la búsqueda de la toma perfecta, se añade cada parte por separado para así poder corregir cualquier error; una máquina genera ritmos inflexibles. Los músicos de los años 60 tocaban juntos en la misma habitación y al mismo tiempo gran parte de un tema, manteniendo por lo menos algo del entusiasmo de una interpretación en directo, con la voz y los solos generalmente añadidos después. Las secciones de ritmo respiraban con los demás músicos, y se aceleraba o se retrasaba el compás según dictase el ambiente. La acústica de los distintos estudios variaba de forma considerable, lo mismo que los métodos de trabajo de ingenieros y productores. En teoría, los ordenadores permiten a los músicos elegir entre una gran variedad de sonidos, pero las grabaciones digitales actuales son más monocromáticamente similares que lo eran las antiguas tomas analógicas. (p. 191)


Els Pink Floyd originals en directe al UFO Club, del qual Boyd n'era un dels socis:



Sandy Denny amb la seva banda Fotheringay:

dijous, 21 d’octubre del 2010

"El gran Vázquez": Bruguera de cel·luloide

Vaig aprendre a llegir amb els tebeos de Bruguera. Li prenia els "Mortadelos" al meu germà, mirava els dibuixos i em petava de riure. I món germà em deia: "Doncs ja veuràs quan sapiguis llegir!" De manera que els tebeos van ser un gran estímul per a la meva afició a llegir. Com a la majoria, aparentment, els meus personatges favorits eren els d'Ibáñez, especialment Mortadelo i Filemón. Els d'Escobar (Zipi i Zape, Carpanta...), en canvi, mai em van dir gaire cosa. I després me n'agradaven d'altres de menys coneguts: Sir Tim O'Theo (Raf); "Rigoberto Picaporte, solterón de mucho porte" (Segura?)... També "Anacleto, agente secreto", signat "by Vázquez". Vázquez, que a més tenia la particularitat de ser l'únic ninotaire a dibuixar un personatge que, aparentment era ell mateix: "Los cuentos del Tío Vázquez". I sí, sembla que, efectivament, bona part de les històries d'aquell moròs estaven basades en la pròpia realitat de l'autor!

Això ho explica El gran Vázquez, la pel·lícula que Óscar Aibar ha dirigit, amb Santiago Segura com a protagonista, i que ens mostra un dibuixant genial i un tipus encantador, però que al mateix temps era un estafador i un mentider compulsiu, egoïsta. Vázquez va ser un individualista extrem, guiat només per les seves pròpies regles i la necessitat del moment.

El gran Vázquez no és cap obra mestra, ni tan sols una pel·lícula rodona, ja que sembla que no acabi de de trobar el to. Però sí és una pel·lícula molt interessant per diversos motius: perquè ens presenta un personatge fascinant, que un no sap si estimar, menysprear o, simplement, compadir; perquè ens permet fer una ullada al funcionament, inesperadament burocràtic, de l'entorn extremadament creatiu que era la redacció de Bruguera (tema al que, per cert, vaig dedicar un dels meus treballs de carrera); perquè reflexiona, també, sobre l'autoria i els drets que un creador té sobre els seus personatges; i perquè, al mateix temps, és una ullada gens complaent a la Barcelona dels 60, sota el franquisme, a un país més gris i miserable. Val a dir que Santiago Segura probablement no estigui entre els grans actors del cinema espanyol, però en aquest cas resulta apropiadíssim per fer simpàtic un pícaro com Vázquez. Emocionants, també, els apunts sobre la relació d'admiració d'Ibáñez, el gran triomfador de la factoria Bruguera, cap a Vázquez, a qui sempre va considerar un mestre.

Vázquez, by Vázquez

Óscar Aibar, finalment, es mereix els meus aplaudiments simplement per atrevir-se a fer una pel·lícula respectuosa sobre una part de la cultura pop d'aquest país, cosa gens habitual en el cinema català i/o espanyol. Sé que la recomanació segurament arriba tard, però si, com jo, de petits vau riure amb els tebeos de Bruguera i encara trobeu la pel·lícula a la cartellera, aneu a veure El gran Vázquez.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Companys: ja tenim Corte Inglés!

Resultava apropiat: passejar pel tram de la rambla batejat amb el nom de Lluís Companys aquesta tarda, el dia del 70 aniversari de l'afusellament del president de la Generalitat. Un ram de flors al monument a Companys remarcava l'efemèride. Però he passat de llarg, sense aturar-m'hi ni tan sols uns segons. Siguem sincers: el que em movia no era el patriotisme, sinó el consumisme. El que omplia la rambla Lluís Companys de tarragonins no era el record al president màrtir, sinó l'impuls de visitar l'encara novetós Corte Inglés, els grans magatzems que suposen el millor argument de capitalitat de la ciutat en anys.

Almenys en el meu cas, pujar i baixar per les escales mecàniques d'El Corte Inglés forma part de la meva memòria infantil del que suposava visitar Barcelona. De manera que, un cop dins l'establiment, he pujat cinc plantes i he tornat a baixar-hi, sense que m'interessés gaire cosa més que el desplaçament amunt i avall. Ni planta Joven, ni moda home... Això sí, a la cinquena planta (esports), ja posats, he decidit estalviar-li feina a Pusho (incitador d'aquest post) i he comprovat que sí, que tenen fishing section.

Tot seguit m'he dirigit a l'única part de l'establiment que realment m'interessava, anomenada oficialment "Cultura i oci" però que podria ser rebatejada, clarament, com "Vida des del sofà". Fa anys, el meu mètode per valorar la qualitat d'una nova botiga de discos era comprovar quants en tenien dels Byrds. Sí, era un mètode francament snob i arbitrari, però fallava poc sovint. Ja tenia clar que al Corte Inglés no podia aplicar aquest criteri, però la cosa ha estat encara pitjor del que esperava: quan la secció d'artistes espanyols i llatins és més gran que la d'artistes internacionals, és molt mal senyal.

Proporcionalment, la cosa era una mica millor quant a DVDs (les quatre primeres temporades de The Wire, però no la cinquena; lògic, sembla que algú està emperrat en matar-me d'ansietat i no hi ha manera que aparegui) i els llibres. Per cert, he fet una ullada als llibres en llengua estrangera i he vist que no n'hi havia cap en francès i gairebé tants en rús com en anglès: una dada curiosa però, segur, significativa del turisme que ara tenim a la nostra zona. Finalment m'he endut un DVD de Thin Lizzy i la novel·la Menudo reparto de Jonathan Coe, que fa bona pinta. Ja us ho diré...

Bé, ja tenim Corte Inglés. Ara, si us plau, que ens posin un Fnac, que és el que realment li fa falta a aquesta ciutat.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

RIP: Solomon Burke

És llei de vida: a mida que passen els anys són més els mestres del rock, el blues, el soul o el country que ens deixen. Aquest cop ha estat Solomon Burke, amb la particularitat que en aquest segle XXI havia viscut un impressionant retorn artístic, enregistrant discos excel·lents i passejant el seu títol de "Rei del Rock'n'Soul" per mig món. Ho vaig poder comprovar de primera mà el passat mes de juliol, quan vaig assistir al meu primer (i últim) concert de Burke, a la Sala Apolo de Barcelona (ho vaig explicar en aquest post). Per cert, el seu darrer disc publicat, Nothing's impossible, va ser també el darrer produït per un altre gran del soul, Willie Mitchell, arquitecte de l'èxit d'Al Green.

Potser no us sona el nom de Solomon Burke, però sí que coneixeu les seves cançons. Com ara "Everybody needs somebody to love", que van popularitzar els Blues Brothers. O "Cry to me", que ballaven en aquell engendre cinematogràfic anomenat Dirty Dancing.

No he trobat a youtube cap clip dels 60, quan gravava aquestes i atltres cançons per Atlantic, però sí un d'un tema més recent, "None of us are free", amb els Blind Boys of Alabama. Gospel per dir adéu a un predicador.


dissabte, 9 d’octubre del 2010

Robert Plant: em trec el barret

Em trec el barret davant Robert Plant. L'hortodòxia rock assenyala Led Zeppelin com una de les cimeres del gènere, i a Jimmy Page com el geni responsable de la banda. No m'atreviré a negar-ho però, cada cop més, jo davant de qui em trec el barret és Robert Plant. Mentre Jimmy Page porta anys (o dècades) dedicat a revisitar el llegat de Led Zeppelin (remasteritzacions, gires amb Black Crowes, etc), Robert Plant segueix el seu propi camí, fa el que li ve de gust i no té por d'explorar nous territoris. Fa tres anys, Plant va renunciar a una hipotètica gira de reunió de la seva exbanda, que de ben segur hauria trencat tots els rècords econòmics, per anar-se'n de girar amb Alison Krauss i promocionar Raising Sand, el seu disc, entre parèntesi, country, en el qual es confessava fan de Gene Clark i els Everly Brothers (i em trec el barret altre cop). Amb un parell... ni tan sols va dubtar que els seus excompanys podien continuar sense ell.

Ara, Plant continua la seva aventura particular amb Band of Joy, altre cop un disc gravat a Nashville. Però no és una repetició de la jugada. Va intentar un segon disc amb Krauss, no va funcionar, i va arrencar un nou projecte. Band Of Joy és el nom de la banda en la què ell i John Bonham tocaven abans d'entrar a Led Zeppelin. La Band Of Joy actual, lògicament, no té res a veure, excepte l'amor per la música americana. Plant ha reunit un grapat de músics genials, entre els quals destaquen el guitarrista (i coproductor) Buddy Miller i la cantant Patty Griffin. Band of Joy, l'àlbum, presenta un repertori francament heterodox, amb versions de cançons de Richard Thompson, Los Lobos, els indies Low, Townes Van Zandt, i també del repertori folk i doo woop. El so del disc, igualment, és força difícil de definir, amb tocs d'un i altre gènere, clàssic i contemporani alhora. Una meravella.

Dos grans discs consecutius? No, com a mínim tres. Val la pena retrocedir una mica per tornar a escoltar Mighty Rearranger (2005), el darrer disc de cançons pròpies de Plant, que ja era una mescla de totes les músiques que l'han influenciat: rock, blues, folk... Fins i tot incorporava tocs de world music amb coherència, cosa que no és gens habitual.

I Jimmy Page? Encara deu esperar a veure si Plant canvia d'opinió per fer un tour de Led Zeppelin.

Us deixo amb diversos fragments del concert de Plant i la Band Of Joy a Memphis, tocant cançons del disc i de tota la carrera del cantant.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Apocalipsi a la TAP


Diumenge passat, a les deu del matí, estava anunciat l'Apocalipsi. Ni més ni menys que a Tarragona, en concret a la plaça de braus ara coneguda com Tarraco Arena Plaça. Segons diversos profetes, la fi del món estava garantida. Amb la música de fons de les trompetes del Judici Final (gralles, en aquest cas), la TAP es col·lapsaria. La sorra s'ompliria de milers i milers d'aficionats abillats amb samarretes de colles fins que no seria possible l'entrada de més castellers, quedant una o dues colles fora. Simultàniament, hordes de ciutadans indignats mirarien d'aconseguir un seient a les grades. Els asfixiats ocupants de la sorra, llavors, mirarien de pujar a les grades i... Bé, ja sabeu / intuïu com continuava aquesta crònica d'una tragèdia anunciada... i que mai va estar ni tan sols a prop de produir-se.


A l'hora de la veritat, la plaça va presentar una poc comprensible notable quantitat de seients buits a les grades, mentre què l'arena estava, si fa no fa, igual d'atapeïda que en anys anteriors. Ho sé perquè m'hi vaig passar la major part del Concurs passejant amunt i avall sense cap entrebanc. Aquestes passejades, a més, em van servir per comprovar que, com era d'esperar, amb entrada o sense, allò estava ple dels "sospitosos habituals": un bon grapat de Minyons; el Jaume i el Pep Anton de la Bisbal; el Ton Oller; els reusencs vellacos... Per tant, ni col·lapse a la plaça ni (aparentment) conseqüències dramàtiques de l'esgotament d'entrades.

No em correspon, en la meva posició, de valorar ara el resultat del Concurs (més enllà de felicitar amb entusiasme als guanyadors i a les moltes colles que en van sortir amb motius per la satisfacció) ni, segurament, entrar en el debat sobre l'organització d'un esdeveniment encara molt millorable però que, sens dubte, va ser un èxit. Ara, com a tarragoní i aficionat als castells, sí puc dir, simplement, que hauríem de deixar-nos estar de punyetes i alarmismes i d'agitar el fantasma del Palau Sant Jordi. I, això sí, prendre'ns d'una vegada seriosament aquesta joia que tenim a les mans per acabar de pulir-la.

Per cert, he penjat fotos al meu facebook: http://www.facebook.com/album.php?aid=2090800&id=1337171841