Joe Boyd i les gravacions de discos als 60

Llegir Blancas bicicletas. Creando música en los 60, de Joe Boyd, era un deure pendent de feia temps. N'havia llegit crítiques molt bones i també me l'havia recomanda l'amic Vela. I també tenia de feia temps el CD del mateix títol, que recollia un bon grapat de les cançons que Boyd produït al llarg de la dècada prodigiosa. Que qui és aquest Boyd? Tal i com ens explica el llibre, un personatge amb unes certes qualitats forrestgampianes d'estar al lloc adequat en el moment adequat: organitzant gires europees de llegendes del blues i el jazz (de Muddy Waters i Sister Rosetta Sharpe a Coleman Hawkins); sonoritzant el famós debut elèctric de Bob Dylan al festival de Newport; fundant el carnaval de Notting Hill i creant el club de referència de l'underground londinenc; produint el primer single dels Pink Floyd de Syd Barrett...

Probablement la seva contribució més decisiva va ser l'impuls que va donar (com a productor i, sovint, descobridor) a tota una sèrie d'artistes que van reformular el folk britànic, potser justament per la seva condició de ianqui: Fairport Convention (amb Richard Thompson i Sandy Denny), The Incredible String Band, Nick Drake, Vashti Bunyan... Tot això ho explica Boyd combinant erudició i anècdota, amb l'avantatge del qui, com afirma al final del llibre, no nomes va viure els 60 sinó que a més se n'enrecorda.

Val la pena llegir -i escoltar, és clar!- al senyor Boyd. Us deixo amb un paràgraf que m'ha semblat especialment interessant, sobre la diferència en el paper i la disposició dels estudis de gravació dels 60 i els actuals. O bé us podeu saltar el rollo i mirar-vos, més avall, un parell de clips d'artistes relacionats amb la seva carrera:

En la actualidad, la mayoría de estudios tienen espaciosas salas de control para poder así usar equipos accesorios que se enchufan directamente a la consola: cajas de ritmos, teclados electrónicos, secuenciadores, etc. La mayoría de música que se graba actualmente está creada por músicos -u operarios- sentados al lado del ingeniero: pasa directamente a un disco duro en vez de reverberar en el aire para ser captada por micrófonos. Como resultado, la sala del 'estudio' ha menguado hasta convertirse en un modesto espacio para cantantes o un solo instrumento. La acústica ideal es actualmente algo inerte: la reverberación digital se supone que puede sintetizar cualquier ambiente desde el Madison Square Garden hasta tu cuarto de baño. En la búsqueda de la toma perfecta, se añade cada parte por separado para así poder corregir cualquier error; una máquina genera ritmos inflexibles. Los músicos de los años 60 tocaban juntos en la misma habitación y al mismo tiempo gran parte de un tema, manteniendo por lo menos algo del entusiasmo de una interpretación en directo, con la voz y los solos generalmente añadidos después. Las secciones de ritmo respiraban con los demás músicos, y se aceleraba o se retrasaba el compás según dictase el ambiente. La acústica de los distintos estudios variaba de forma considerable, lo mismo que los métodos de trabajo de ingenieros y productores. En teoría, los ordenadores permiten a los músicos elegir entre una gran variedad de sonidos, pero las grabaciones digitales actuales son más monocromáticamente similares que lo eran las antiguas tomas analógicas. (p. 191)


Els Pink Floyd originals en directe al UFO Club, del qual Boyd n'era un dels socis:



Sandy Denny amb la seva banda Fotheringay: