dimarts, 8 de novembre del 2011

In-Edit: música en gran pantalla

Ja fa uns anys que intento assistir a unes quantes sessions del Festival In-Edit de cinema documental musical que se celebra a Barcelona, pràcticament l'única oportunitat de veure la majoria d'aquestes peces en pantalla gran. Curiosament, aquest any, sense que a priori detectés gaire cosa que em semblés imprescindible, sí que he acabat veient força coses interessants. Us en informo a continuació (per cert, el títol de cada documental és també l'enllaç a la fitxa tècnica i trailer, si us interessa saber-ne més), seguint simplement l'ordre en què els vaig veure.

El primer va ser Troubadours, dedicat l'escena dels singer-songwriters dels primers 70 afincats a Los Angeles i que, en bona mesura, es movien entorn el local anomenat precisament Trobadour. Un tema, per tant, que m'interessava força. Desafortunadament, el documental prenia com a excusa la recent gira conjunta de James Taylor i Carole King -probablement, els més mainstream del paquet-, i per tant ells n'eren els principals protagonistes en detriment d'altres actors de major interés com Joni Mitchell, Jackson Browne o els mateixos CSNY. Tot i això, ben realitzat i disfrutable excepte, potser, el final estil macroconcert.

Menys luxós, però alhora més substanciós, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou, 1971-1973 analitzava les relacions i influències mútues entre aquestes tres icones, amb el britànic com una mena de mestre de cerimònies calculador. Això sí, sense el testimoni directe de cap dels tres protagonistes, i entre tant discurs d'expert, la veritable estrella del documental acaba sent Angie Bowie -llavors muller de David-, gràcies a les seves opinions crues i desmitificadores. 


 No cal ser un gran fan del grup per disfrutar enormement amb Queen: Days Of Our Lives, una producció de la BBC que repassa, a l'estil clàssic, la trajectòria de Freddie Mercury i companyia. No és estrany, perquè Queen són, probablement, un dels grups més visuals de la història del rock, perquè el seu repertori forma part del nostre subconscient i perquè, a més, la seva és, en el tram final, una història humana i tràgica, d'amistat i lluita. Altament disfrutable, doncs.


Val a dir que, de tots els que vaig poder veure, l'únic que correspondria realment al què habitualment es considera documental d'autor seria Bury The Hatchet, d'Aaron Walker. Va ser, a més, la dosi de Nova Orleans que pràcticament consumeixo en cada edició. Walker -que va ser present en la projecció i després va respondre preguntes durant mitja hora ben bona- se centra en els Mardi Gras Indians, una peculiar tradició de la comunitat negra de la ciutat que consisteix a disfressar-se d'indis pel carnaval, amb uns vestits espectaculars, i ballar i cantar tot el dia pel carrer. De pas, és clar, analitza les conseqüències del Katrina. En fi, especialment interessant per mi, donat que vaig ser a Nova Orleans pel Mardi Gras del 2006, el primer després de l'huracà.

La quota local va consistir en el programa doble Rock Radical Vasco i Galícia Canibal, anàlisi de la música dels 80 en aquestes dues comunitats. A mi em va agradar més el documental gallec, divertit i amb un bon ús de l'arxiu de TVE. El basc, potser, em va fer la sensació que es quedava curt i no gosava entrar gaire en els aspectes potencialment més polèmics.

El festival va acabar, per mí amb Toots & The Maytals: Reggae Got Soul, repàs en un horeta de la trajectòria d'aquesta llegenda de l'ska i el reggae. Pensat per a presentar Toots a un públic que l'únic cantant jamaicà que coneix és l'inevitable Bob Marley, potser abusava de declaracions tipus "és genial" i en canvi li mancava profunditat, ja que la vida de Toots dóna per més. Tot i això, ho compensava les interpretacions que el propi Toots feia, en clau semiunplugged, de bona part del seu repertori.

Em vaig quedar amb ganes de veure'n uns quants més, especialment els dedicats a la vida andalusa de Joe Strummer i el George Harrison vist per Scorsese (les entrades estaven esgotades quan vaig voler-ne aconseguir).

dissabte, 29 d’octubre del 2011

El mite de Kurt Cobain

El vintè aniversari de l'edició de Nevermind, l'àlbum que va donar a conèixer Nirvana a tot el món, ha anat acompanyat de la parafernàlia habitual: reedició de luxe, desplegament mediàtic, etc. La importància "socio-històrica" de Nevermind està fora de dubte: el seu èxit va possibilitar que el grunge -o, fins i tot, el rock alternatiu en general- s'integressin al mainstream, simbolitzat en el fet que Nirvana van destronar del número 1 de vendes ni més ni menys que Michael Jackson. En aquest sentit, no es pot dubtar del gran valor que van tenir per obrir les oïdes de tota una generació. Però, vint anys després, realment, n'hi ha per tant amb Nirvana?

Recordo perfectament el dia que vaig saber de la seva existència. Era un dissabte de juny de 1991, a la tarda, i jo estava a casa amb l'Alejandro, un col·lega de l'institut (on pares, nen?) que segurament era la persona que jo coneixia que estava més posada al dia en música: llavors ja era fan de Pixies i Stone Roses i que m'havia descobert el London Calling de The Clash, fet pel qual li estaré eternament agraït. Fèiem temps per agafar el bus cap a Reus, on assistiríem a un mega-concert de rock català (deu grups, si no m'erro), en el què, per cert, van llençar ampolles de vidre a Sopa de Cabra. Però bé, aquesta és una altra història. Fèiem temps, deia, i miràvem Rockopop, el programa musical de televisió espanyola, quan encara era tradició fer un programa de música pop els dissabtes a la tarda. La presentadora, Beatriz Pécker, explica de sobte que ens presentarà un grup nou que està arrassant als Estats Units i dóna pas a un video-clip amb tres grenyuts tocant enmig de cheer-leaders: era "Smells like teen spirit". L'Alejandro i jo ens vam mirar i vam comentar: "Estan bé, no?"

Tot i això, no em vaig convertir en un fanàtic de Nirvana (ni tampoc del rock català). Jo en aquella època ja havia tingut la meva epifania Beatles i havia començat el meu procés de desvinculació de la contamporaneïtat musical, en el què, em temo, continuo immers, de manera que escoltava els Kinks, Who, Byrds o Beach Boys, més que Nirvana. També és cert que, anys més tard, he tingut la sensació que la majoria de gent que realment es va sentir molt, molt impactada per Nirvana eren uns anyets més joves que jo, de manera que potser també va ser per això, i no només pel meu friquisme.

En tot cas, el problema per a valorar amb justícia (amb justícia musical, s'entén) el valor real de Nirvana és que no podem evitar escoltar-los sense tenir en compte el tràgic final del seu líder, Kurt Cobain. Tràgic a nivell personal, és clar, perquè és també el seu suïcidi el que ha donat força al mite i l'ha elevat a l'Olimp d'altres il·lustres herois de l'autodestrucció com Morrison (Jim, no Van), Joplin i Hendrix. Val a dir que cap d'aquests personatges em cau especialment bé i que el mite de l'autodestrucció em fa més aviat peresa. Però està clar que no hi ha res com morir jove i en circumstàncies més o menys tràgiques per convertir-te en un ídol sobrevalorat, una icona indiscutible. I si no que li preguntin a McCartney, que mai podrà competir amb un Lennon assassinat per un dement.

Imatge "topicazo" de Cobain.

L'autodestrucció mai s'hauria de glorificar. Encara menys la de Cobain, que va ser literal i premeditada (ja havia provat de suicidar-se abans). I encara menys si, com explica el mite, el seu principal problema era que no podia acceptar el seu propi èxit: au va, home, va! Sí, sona molt bé, i molt romàntic, però és una pamplinada ben gran... Si en realitat no volia tenir èxit, potser havia de començar per no fer unpluggeds per l'MTV.

A mi em sap greu Buddy Holly, que el pobre es va matar en un accident d'avió quan tot just començava la seva maduresa creativa i estava feliçment casat. I també em compadeixo de tots aquells que van tenir impulsos autodestructius però, si més no, com a conseqüència justament dels fracassos i la manca de reconeixement (penso en Gene Clark, per exemple). Aquestes són figures realment tràgiques, perquè ens haurien pogut oferir molt més i no van tenir ocasió de fer-ho. Però el mite de Kurt Cobain no el compro. Ho sento, però allò de "què desgraciat que sóc perquè tinc tant d'èxit" em sona infantil. Justament, fa pudor d'esperit adolescent...

[I que consti que el Kurt Cobain real, no el mite, segurament m'hauria caigut millor, si l'hagués conegut. A més, va tenir el bon gust d'acomiadar-se citant a Neil Young.]

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Dos mesos en blanc

Més de dos mesos des de la darrera entrada... Un període llarg, massa llarg, que de ben segur algú atribuirà a la inactivitat pròpia de l'estiu. No ha estat ben bé així, ja que de fet agost i setembre han estat dos mesos de feina més aviat intensa, amb un parell de pauses vacacionals. Feina, doncs, a banda d'una escapada a Andorra, una visita exprés a París (per feina, altre cop) i una estada a Cadis molt i molt interessant que es va veure interrompuda fatalment. Per tant, un final d'estiu estrany, amb una Santa Tecla, també, molt estranya i no gaire viscuda (no hi havia massa ànims). Ah, i com un dels plats forts de les darreres setmanes, la boda del Joan i la Mònica, que mereixeria per ella mateixa tota una sèrie de posts. Sens dubte, la boda de l'any, mal que li pesi a Albert de Mònaco.

Dos mesos, en general, no gaire lluits, sense la lluminositat que habitualment aporta l'estiu. Potser perquè l'ambient no està per gaires alegries: a mi m'agrada ser més espectador que actor, però la crisi econòmica, de mica en mica, deixa de ser una cosa de la què parla el diari per convertir-se en una realitat tangible.

Sort que la vida des del sofà està feta de petites alegries... M'he revisionat, sencera, The Shield, inclosa la setena i darrera temporada, que finalment vaig trobar en DVD. He llegit amb plaer Juego de Tronos, de George R.R. Martin, mentre espero veure'n la versió televisiva, i avui mateix m'he acabat El poder del perro, de Dan Winslow. I he escoltat discos nous (Miles Kane) i antics (el David Bowie dels 70). I el millor, potser, ho he trobat a casa: l'excel·lent nivell de les diades castelleres tarragonines, tant Sant Magí com les Tecles, inimaginables fa uns quants anyets. Toca assaborir-ho, i més amb la perspectiva que la tendència continuarà sent a l'alça. Està bé que almenys alguna cosa funcioni...

dilluns, 25 de juliol del 2011

Els drets d'autor de Teddy Bautista

Teddy Bautista s'ha convertit els darrers anys en un dels personatges més odiats arreu d'Espanya. Podríem pensar, fins i tot, que s'ho ha guanyat a pols, no tant per la causa que defensa com per la manera com ho ha fet, dels cobradors que es presentaven a les perruqueries al fet que els diners recollits amb zel extrem només arribaven a una minoria molt selecta dels seus associats. Així, la notícia d'una possible trama corrupta a l'SGAE i la imputació a Teddy i altres directius, tot i que objectivament és una mala notícia, de ben segur que ha estat celebrada per bona part del país.

El propòsit d'aquest post no és fer llenya de l'arbre caigut ni, menys encara, defensar un personatge que no em cau gens bé. Però sí que em crida l'atenció el fet que la majoria dels que odien Teddy Bautista -i segurament alguns dels que el defensen- probablement en saben ben poc de la seva carrera artística, tot i que va arribar a ser una de les figures més prestigioses del país. I assenyalar la paradoxa de què, encara que vulgui, no puc pagar-li els drets d'autor.

Eduardo "Teddy" Bautista va formar el seu primer grup -Los Ídolos- a principis dels 60. Els enregistraments que se'n conserven no són cap meravella, però val a dir que en aquella època i en aquest país, amb pocs mitjans tècnics i repertoris imposats, pocs grups podrien demostrar si realment tenien alguna vàlua. Fos com fos, el grup aconsegueix passar uns mesos als Estats Units, d'on tornen molt més foguejats, i, sobretot, amb l'avantatge d'haver experimentat de primera mà una música encara poc coneguda a l'Espanya franquista: el soul. El grup es rebateja com Los Canarios, és fitxat per un dels productors estrella del país, el francès Alain Milhaud i aconsegueix un èxit enorme amb una sèrie de singles meravellosos: "Peppermint frappé", "Get on your knees", "Child / Requiem for a soul"...

"Get on your knees", en concret, probablement sigui el millor tema soul que de la història del pop espanyol -tot i que, com passava sovint amb les produccions de Milhaud, en realitat es va gravar a Londres amb músics de sessió britànics-, un temasso imprescindible ja des de l'arrencada, amb la bateria i el riff de baix, i un Teddy -perquè almenys ell sí canta- que crida "Here we go now baby!" per donar entrada als metalls.




A finals de la dècada, Teddy se'n va a la mili i quan torna provoca una revolució en el so de Los Canarios. L'estil soul i el format pop se'ls queden petits i cal ampliar l'espectre sonor, la llargada dels temes i -ai!- les pretensions. El fruit d'aquesta evolució és l'àlbum Libérate!, un bon disc, interessant, tot i que ja un pèl irregular, perquè fa la sensació que vol ser més del que finalment aconsegueix ser.



La cosa, però, aniria a pitjor. Els primers setanta Los Canarios encara publiquen alguns singles i un disc en directe -majoritàriament de versions- que desconec. El 1974 Teddy planeja la seva obra magna: encara sota el nom de Los Canarios -tot i que en realitat el grup ja ha desaparegut- publica el doble LP Ciclos, adaptació en clau rock, amb sobredosi de sintetizadors -que llavors devien semblar novetosos-, de les Quatre Estacions de Vivaldi. En aquell moment va ser el disc més car del rock espanyol, però això no el va lliurar de rebre crítiques força negatives. Posteriorment, no han faltat els que l'han reivindicat com una obra avançada als seus temps, i fins i tot ha rebut comentaris elogiosos a nivell internacional. Personalment, no m'havia atrevit a escoltar-lo mai, però estimulat per l'afer SGAE i amb la voluntat d'oferir un post el més complert possible, el vaig agafar de la biblioteca fa un parell de setmanes. Només l'he escoltat un cop; bé, ni tan sols un: la veritat és que quan a meitat del tercer tema / moviment -cadascun dels quatre ocupava una cara del doble LP original- el CD va començar a saltar, a causa d'alguna ratlleta, vaig agrair l'oportunitat d'apretar "stop". El meu veredicte? Ciclos representa tot allò que no m'agrada del rock simfònic, que és molt.

La paradoxa a què feia referència al principi és que Ciclos és l'únic treball de Teddy Bautista i Los Canarios que s'ha reeditat en CD. Ni els singles primerencs ni Libérate! es poden adquirir legalment en l'actualitat. El motiu, aparentment, és que el propi Bautista n'ha impedit la reedició, per motius que se m'escapen. La conseqüència és que el CD de Los Canarios que tinc a la meva col·lecció i que inclou les seves cançons del període 1967-70 té portada fotocopiada, so transferit directament del vinil -amb sorolls inclosos- i absència de codi de barres. És a dir, que per culpa de Teddy Bautista jo tinc un CD d'ínfima qualitat i ell no ha rebut els diners corresponents a uns drets d'autor que jo pagaria gustosament.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Jukebox d'abril-juny

Tot i que en principi aquesta havia de ser una “secció” de periodicitat mensual dins el bloc, els retards han fet que la feina s’acumuli i ara hagi de resumir en un sol post tres mesos d’escolta musical. Tasca absolutament impossible, clar, que obligarà a un estil encara més telegràfic.

 Val a dir que una part d’aquesta música no només ha estat escoltada sinó també visionada. En aquest apartat haig de destacar sobretot el monumental documental (més de quatre hores de durada, amb un concert íntegre de bonus) de Peter Bodganovich dedicat a Tom Petty & The Heartbreakers, Runnin’ Down a Dream. Monumental i excel·lent, modèlic, i que permet entendre les dinàmiques d’una banda –perquè es tracta d’una banda, i no d’un solista amb grup d’acompanyament- capital que, no sé ben bé per què, aquí mai no ha tingut massa reconeixement. Encara que molt més modest, també val molt la pena el documental de la BBC dedicat al malaguanyat Ronnie Lane, baixista dels Small Faces i Faces, i després amb una interessant carrera en solitari. Vaja, un personatge que mereix un post per ell sol. Algun dia.

The Hollies sempre han estat vistos com uns Beatles de segona. En bona mesura és cert, però entenguem-ho pel costat positiu: potser són el segon millor grup dels 60 britànics quant a pop amb harmonies vocals, just darrera dels de Liverpool. Clarke, Hicks & Nash Years recull en sis CDs –per només 23 euros!- totes les cançons que van enregistrar amb Graham Nash dins el grup, és a dir, fins el 1968. Lògicament, hi ha molt de tema menor –especialment versions de r&b tovetes-, però també molt de pop de gran qualitat. Una favorita: “Signs that will never change”. Seguint dins el pop 60’s, aquests mesos he repassat els LPs de The Lovin’ Spoonful, prou divertits, però en aquest cas sí que tinc la sensació que potser n’hi ha prou amb una bona recopilació de la banda.

Raconet soul. Vaja, més que raconet, megaespai. Estic repassant –encara- la segona i tercera caixes amb els singles complets d’Stax, dedicades, respectivament, als períodes 1968-71 i 72-75. Amb Otis mort, sense Sam & Dave, però encara amb William Bell o Carla Thomas, i amb les incorporacions d’Staple Singers i l’aparició a primera línia d’Isaac Hayes, Stax va donar guerra fins la seva mort (més info d’Stax en un post anterior). Per cert, Booker T. Jones, el teclista de la casa i líder de Booker T. & the MG’s, acaba de treure un nou disc, The Road From Memphis. Molt més divertit que el de fa un parell d’anys, primer perquè al cap i a la fi l’acompanyament de The Roots és més adequat del que ho era el dels Drive By-Truckers i perquè hi ha cameos vocals de Jim James (My Morning Jacket) i Lou Reed, entre d’altres. 

Acabo la secció de "clàssics" amb Laura Nyro, que només coneixia de nom i ha estat un dels descobriments d'aquests mesos. Es tracta d'una cantautora singular, ja que d'una banda combina l'estil "confesional" d'una Joni Mitchell amb el gust pel pop refinat i els tocs de r&b dels compositors del Brill Building (Goffin & King i companyia). I a sobre canta amb personalitat. Molt interessant. 

Whatever's on your mind de Gomez obren la secció de novetats. Es tracta del darrer disc (el setè!) d'aquesta banda britànica però de so nord-americà que em van agradar molt amb el seu primer disc, però als què després havia perdut una mica la pista. Un error greu, perquè el grup continua en forma, amb un pop-rock musculós, guitarrístic, i la peculiaritat de tenir tres cantants solistes.

Altres novetats: un projecte curiós signat a mitges entre Danger Mouse (Gorillaz, Gnarls Barkley) i el compositor italià Daniele Luppi. Sota el títol Rome, evocació de bandes sonores morriconianes amb aportacions vocals de Jack White i Norah Jones. També he estat escoltant el segon disc de The Fleet Foxes (Helplessness blues), que ha recollit excel·lents crítiques arreu. La veritat és que m’agraden, però no m’acaben d’enganxar tant com seria previsible, tenint en compte l’If I Could Only Remember Your Name de David Crosby és un dels seus referents clars... 

 I tot i que pel camí em deixo molts, moltíssims discs, de moment ho deixo amb una recomanació de casa, Un brindis pel nen androide dels barcelonins Mine. Ara que el pop en català triomfa allà on va, trobo que a aquest grup se li està fent poc cas, sobretot perquè aporta allò que els falta a Manels, Amics i Mishimas: més diversió i menys pretenciositat. Em van agradar quan els vaig sentir mentre anava amunt i avall pel Festival aMt de l’agost passat, i finalment fa poc vaig comprar-me el disc. Encara m’han agradat més: cançons de tres minuts, ecos del millor pop britànic, bons arranjaments i lletres prou dignes. I a més, la seva música es pot ballar i no has de fer l’estaquirot com en un concert de qualsevol dels anteriors.


                       

divendres, 17 de juny del 2011

Periodisme real, ja!

A principis de setmana va descobrir-se la veritat: la jove lesbiana que, mitjançant el seu blog, havia aconseguit informar i emocionar milers de lectors d'arreu del món amb la seva descripció de la difícil vida d'una dissident a Síria era en realitat un home de 40 anys, nord-americà, que escrivia des d'Escòcia. D'aquesta manera, deixava en evidència i alhora ofenia profundament aquells que s'estaven mobilitzant davant la seva suposada detenció i els mitjans de comunicació convencionals que havien donat credibilitat al personatge (una agència de notícies internacional havia arribat a entrevistar-la... per correu electrònic, és clar!).

No és el primer cas ni serà el darrer que ens hauria de prevenir sobre la fiabilitat del periodisme 2.0, periodisme ciutadà o com li vulgueu dir. La teoria és senzilla (i bonica): gràcies a les noves tecnologies de la informació, qualsevol ciutadà, des de qualsevol punt del món, es converteix en periodista i ens fa arribar la realitat, directament, sense filtres. Passa que la teoria és això, teoria, i que la realitat no no és tan senzilla ni tan bonica. És cert que en molts casos això pot permetre un contrapunt al què ofereixen els mitjans convencionals o oficials, però de cap manera podem pensar que allò que ens arriba és sempre informació veraç ni que realment no hagi estat sotmesa a filtres. O que, justament perquè no passa per cap filtre, simplement és una mentida que es va amplificant. (Un altre dia ja parlaré sobre l'altre gran efecte negatiu que està tenint l'univers 2.0 aplicat a la informació, i que és l'absurda necessitat d'immediatesa absoluta, en detriment de l'anàlisi o la precisió.)

Abans es feia servir l'acudit aquell dels pares que preferien que el fill treballés tocant el piano en un bordell abans que fés de periodista, i avui n'hi ha prou amb veure que personatges sorgits d'aquest mateix bordell -tot i que no hi tocaven el piano- es presenten a les nostres televisions com a periodistes. Està clar que el periodisme no és una ciència ni un art, i amb prou feines una disciplina. Per ser periodista no calen estudis específics ni, encara menys, col·legiar-se. Però no tothom és periodista. Cal posar algun límit. I una definició de mínims que em ve al cap és que és periodista aquell qui cobra per practicar el periodisme. Sí, ja sé que aquesta definició en part trasllada el problema a definir què és el "periodisme", però en aquest cas m'interessa posar l'èmfasi en què el periodisme és una feina, un ofici. El periodista cobra. Generalment poc i malament, però cobra.

És obvi que el fet de cobrar no és garantia de què faci bé la seva feina, ni de què no menteixi o manipuli (deixant de banda el fet que tot periodisme, també el 2.0, és manipulació). Però sóc tan romàntic i ingenu que crec que penso que aquell que cobra mirarà de fer bé la seva feina, que en el cas del periodista seria, grosso modo, explicar el que està passant. I, en tot cas, el que és segur és que l'altruïsme no és garantia de neutralitat, i en canvi sovint és excusa per la xapussa.

Segur que el periodisme té molts problemes. Però un dels principals és que el bon periodisme és car, molt car. Quines empreses estan disposades a tenir un professional recollint la informació necessària per fer una bona peça pròpia quan, en la mateixa jornada, podria cobrir dues rodes de premsa i repicar quatre informacions arribades per agència o directament des dels gabinets de premsa? Aquest és el gran problema del periodisme. Però, en aquest context, el periodisme ciutadà, el "tots som periodistes", no només no ajuda sinó que reforça aquest sistema pervers. Per què pagar un periodista (encara que sigui poc i malament) quan els testimonis casuals del fet (o els propis protagonistes!) ja ens n'ofereixen tota la "informació"?

El periodisme no és un hobby... 

dimarts, 7 de juny del 2011

Tres lliçons a propòsit d'Antònia Font

1. Ciutadana: Divendres vaig assistir a un concert d'Antònia Font a Lliçà d'Amunt, bonica població del Vallès Oriental d'uns 14.000 habitants. El concert es feia a l'Ateneu L'Aliança, bonic local multiús en forma de teatret, però ben acondicionat per acollir un concert de rock -és a dir, públic dempeus i barra de bar-, amb un aforament més que digne (800 persones, segons el web de l'ASACC). És a dir, exactament el mateix que, a data d'avui, no tenim a Tarragona. Tarragona, capital de província, demarcació o el que sigui, amb una població deu cops superior, no té un local com aquest. Benvinguda sigui, si Déu vol, la Capsa Jove a l'antiga Tabacalera, que ens permetrà col·locar-nos al nivell que molts pobles de menys de 20.000 habitants ja gaudeixen des de fa anys: la possibilitat de programar concerts d'aforament mitjà durant l'hivern. Que consti, però, que la Capsa Jove serà més petita que l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i que consti també que aquest local històric va nèixer el 1926 gràcies a la iniciativa privada. Reflexionem-hi.

 Antònia Font a Llicà d'Amunt. Foto "robada" del facebook d'Ariadna.

2. Artística: Habitualment es diu que tal o qual grup o artista "presenten" disc, tot i que no és inhabitual que, a l'hora de la veritat, no toquin tots i cadascun dels temes del mateix, especialment quan ja tenen al darrera una trajectòria mínimament dilatada. Fins i tot n'hi ha que toquen el single i un parell més del nou disc i després passen a jugar sobre segur, repassant els èxits pretèrits. Antònia Font no. Presentaven Lamparetes i ho van fer. Literalment. Cançó a cançó, una darrera l'altra, exactament en el mateix ordre en què es poden sentir al CD. I, quan van acabar, llavors sí, van recuperar altres cançons dels discos anteriors, per acabar, de forma inevitable amb "Wa Yeah". Aquest modus operandi no va convèncer tothom -i la veritat és que la segona meitat de Lamparetes fluixeja una mica-, però no es pot negar que és coherent. I honest. I valent, si m'apuren. Totes elles, qualitats contrastades si parlem d'Antònia Font.


Pau Debon, entrevistat pel Quarts de Nou al local d'assaig del grup.

3. Artístico-logística. El 2006 el Quarts de Nou, el programa d'informació castellera del 33 del qual n'era subdirector, incloïa cada setmana una entrevista a un personatge més o menys popular que explicava la seva relació amb els castells. La secció s'havia convertit ràpidament en la més odiada pels espectadors castellers, que consideraven que era una pèrdua de minutatge. En tot cas, a l'octubre vam fer un programa des de Mallorca i, lògicament, vam buscar algun entrevistat d'allà. Vam contactar amb Antònia Font, que acabaven d'editar Batiskafo Katiuskas. Pau Debon, el cantant, va acceptar de ser entrevistat i vam quedar amb ell en un poblet de l'interior, que era on tenien el local d'assaig. Debon va estar molt amable i l'entrevista, com ens passava sovint, va resultar força interessant... però no des del punt de vista casteller. En tot cas, algunes de les preguntes ens les va respondre al local d'assaig mateix: un local minúscul, sense cap mena de ventilació, sense gaire aïllament acústic (sentíem perfectament la jovenalla heavy que tocava al costat)... En definitiva, un local igual de dolent (o pitjor) que els que havia assajat jo al llarg de la meva "carrera" musical. Uns tios que ja havien editat cinc discos, amb un èxit de públic notable i un èxit de crítica encara superior! Em va impressionar doblement: perquè continuessin assajant on sempre i perquè d'un local tan modest n'hagués sortit una obra tan excel·lent. Si hi ha talent, la resta és secundari...

dimecres, 1 de juny del 2011

"L'any de la plaga": ciència-ficció a Barcelona

El temps passa volant... Si et distreus una mica i de sobre ha passat mitja vida i ja tens 37 anys, tampoc no és estrany que de sobte hagi passat un mes sense actualitzar el blog... Problema cojuntural o estructural? Ho anirem veient... De moment, anem per feina...

Marc Pastor és un escriptor que, a més, és Mosso d'Esquadra, la qual cosa potser el singularitza. La prova és que jo mateix, sense haver-lo llegit, sabia de la seva existència. Després d'haver devorat L'any de la plaga, la seva tercera novel·la, que sigui mosso em sembla purament anecdòtic: Marc Pastor és un autor recomanable, un teixidor d'històries interessants narrades de forma interessant. Entenem-nos: no parlem de literatura en majúscules,. I què?

Parafrasejant el clàssic, podríem dir que L'any de la plaga és la història d'una invasió subtil: alguna cosa passa a la ciutat, la gent està canviant. És evident que Pastor prén inspiració de la pel·lícula La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel el 1956 i objecte d'un remake -protagonitzat per Donald Sutherland i amb un final que encara em posa els pèls de punta- dues dècades més tard. No és que sigui evident, sinó que és una inspiració explícita: no només ho reconeix Pastor als agraïments sinó que fins i tot el personatge principal de la novel·la, en un moment de la trama, veu la pel·lícula i se n'adona dels paral·lelismes amb el què està vivint. Podríem dir, en aquest sentit, que el llibre de Pastor d'alguna manera és un altre remake de la història original.

I què ens aporta, aquest remake? En primer lloc, i principalment, un nou escenari, un nou setting. Estem acostumats a què les invasions i les catàstrofes afectin primordialment Nova York i Los Angeles, o bé alguna petita població de l'interior dels EUA. Però a L'any de la plaga l'horror té lloc molt més a prop: a Barcelona. Pastor demostra que coneix bé la ciutat, i aconsegueix que la traslació no sembli impostada; ben al contrari, la història resulta més creïble i, per tant, més inquietant, més angoixant. Des d'aquesta perspectiva, podem dir que l'experiment és reeixit.

Una novel·la de ciència-ficció, per tant, amb ritme de thriller. Però també -durant bona part de la narració- una novel·la sobre la quotidianitat urbana, resseguint la vida i fracassos de Víctor Negro, un protagonista dibuixat a l'estil Nick Hornby -esmentat també als agraïments-: mascle desubicat, superada la trentena, amb importants dosis de friquisme cultural... Les peripècies de Negro, tant si prova d'iniciar una nova relació sentimental com si mira de descobrir què s'amaga darrera el suïcidi de diversos ancians dels serveis socials en els què treballa, estan explicades amb abundants referències a la cultura pop. Referències, en bona mesura, generacionals, i, per tant, especialment disfrutables pels què, com Víctor Negro, Marc Pastor i jo mateix, vam nèixer a mitjans dels 70.

I, de fons, com en tota bona història de ciència-ficció, reflexió: qui som? Qui sóc jo realment?

dijous, 28 d’abril del 2011

El còmic Marvel més indispensable?

"Si has de comprar un sol còmic de Marvel, que sigui aquest." Això deia la publicitat de Panini respecte el mega-volum (més de 600 pàgines!) La Imposible Patrulla-X, i, per una vegada a la vida, la publicitat podria ser certa. El volum, aparegut aquest mes d'abril, inclou una trentena de còmics publicats entre el 1975 i el 1979, que van suposar la refundació / renovació dels X-Men (traduïts aquí com "Patrulla-X"). Certament, es pot argumentar que, dins dels còmics Marvel, formen el corpus més trascendent juntament amb els anys de creació d'aquest univers superheroic per part d'Stan Lee i Jack Kirby, i amb l'avantatge que han envellit millor i són molt més disfrutables per un públic actual.


De fet, els X-Men havien nascut deu anys enrere de la mà de Lee i Kirby i formaven part del "paquet" de la gènesi de Marvel (juntament amb els 4 Fantàstics, Spiderman, Avengers i la resta), però sempre havien estat una mica el germanet pobre, fins a l'extrem que la sèrie va acabar reapareixent. El 1975, però, es decideix ressuscitar la capçalera, però amb un repartiment molt renovat: nous personatges que conformen uns X-Men internacionals i molt més atractius. El responsable primer del canvi és Len Wein, però de seguida el seu ajudant, un joveníssim Chris Claremont, assumeix els guions dels còmics. Claremont és l'home clau, que escriurà les aventures dels mutants durant anys i anys. En un primer moment, compta, a més, amb un dibuixant absolutament motivat i participatiu com Dave Cockrum.

Un parell d'anys més tard, Cockrum marxa, però la cosa millora. Entra John Byrne: dibuixant excel·lent, però, a més, s'implica encara més que el seu predecessor, fins a l'extrem que aviat signa també com a "coargumentista". El llarguíssim cicle amb què Byrne arrenca la seva arrencada en la sèrie és una aventura absolutament trepidant, en què els X-Men s'enfronten primer a Magneto -l'enemic principal dels herois ja en la primera etapa- i després, sense descans, viatgen (no per plaer) per la Terra Salvatge -una zona de l'Antàrtida que s'ha mantingut dins l'era prehistòrica, dinousaures inclosos-, el Japó i el Canadà. I mentre els fan superar els perills corresponents, Claremont i Byrne encara tenen temps d'anar moldejant els seus personatges, dotant-los de profunditat (atenció a la reacció de Cíclope a la suposada mort de la seva xicota, o com Lobezno va guanyant en complexitat).

Com totes les grans parelles creatives (vegi's Lennon i McCartney), Claremont i Byrne van acabar separant-se de males maneres el 1981. El dibuixant va marxar per poder ser un autor complert, meravellant a Els 4 Fantàstics i Alpha Flight -el grup de superherois canadenc que havia creat, justament, com a oponents als X-Men-. Claremont va continuar al capdavant dels X-Men i va mantenir la màgia, amb l'ajut d'altres dibuixants excel·lents com un retornat Dave Cockrum, Paul Smith, John Romita Jr o Marc Silvestri. Al llarg de tots els 80, X-Men va ser la capçalera principal de Marvel, i es convertia en una franquícia amb l'aparició de nous títols derivats: els Nous Mutants, Factor X, Excalibur...

La febre mutant, però, va fer que Claremont i els seus X-Men acabessin morint d'èxit. Va arribar el moment que el guionista ja no podia (o no sabia) donar respostes coherents a les preguntes que ell mateix havia plantejat i, a causa del creixement, la franquícia escapava cada cop més a les seves mans. A principis dels 90, amb la Marvel entregada a una nova generació de dibuixants "espectaculars" -però que no sabien explicar històries-, jo em vaig desenganxar dels còmics de l'entorn X-Men, i des de llavors només hi he fet incursions esporàdiques...


Doble pàgina de Byrne.

Per tant, si només pots comprar un còmic Marvel, ha de ser aquest, com deia la publicitat? Sí i no. Sí, pel que ja he exposat. No, perquè el volum que ha sortit a la venda, i al que es referia a l'anunci, tot i ser massiu, no és complet. Segons els meus càlculs, queda encara tot un segon volum del tàndem Claremont / Byrne, amb aventures genials com la dramàtica saga de Fènix fosca o aquella amb que pràcticament es van acomiadar, "Dies del futur passat", una meravella absoluta en només dos episodis. De manera que comprar aquest segon volum és tan indespensable com el primer. I, després, qui es resistirà a comprar-ne un o dos més? Jo no...

dissabte, 16 d’abril del 2011

Patriota

Llegeixo a la premsa que Daniel Osàcar, exresponsable de finances de CDC, va declarar ahir davant el jutge pel "cas Palau". No tinc la més remota idea de si és culpable o innocent, o en quina proporció. Encara diré més: tant de bo es demostrés que és innocent. Ara bé, el que m'ha sorprés és que el seu advocat, en sortir del jutjat hagi declarat a la premsa que Osàcar "és un patriota".

Vagi per davant que a mi la paraula "patriota" (com "botifler") és de les que em genera més desconfiança, perquè sovint qui la fa servir s'atorga una superioritat moral per definir els ciutadans bons i dolents. El tema, però, és que s'utilitzi com argument per una defensa davant la pressumpció d'un possible delicte. I no és el primer cop: sense deixar el mateix cas Palau, recordo que quan Àngel Colom va comparèixer davant la comissió parlamentària que investigava el tema per respondre dels calers que va rebre del Palau per finiquitar el Partit per la Independència, la seva resposta, extremadament desafiant, va tenir aquest argument com a eix principal. Un argument que, ja per prudència, aquells que estiguessin sota sospita s'haurien d'estalviar justament perquè el propi Millet va ser definit durant molts anys com un patriota.

Però en tot cas, aquí el que m'emprenya és que la pregunta és si Osàcar -o qui sigui en cada cas- ha comés un delicte o no, i per respondre aquesta pregunta que sigui o no patriota és absolutament irrellevant. Si de cas, si el finalment delinqüent fos, efectivament, un patriota, quedaria clar el seu cinisme. Quan s'apela a la condició de patriota, si el que s'apunta és que els patriotes són incapaços de ser corruptes, malament. I si el que s'insinua és que el delicte comès embolcallat en la bandera ho és menys, encara pitjor.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Tres competicions reduïdes a un enfrontament entre dos

No m'agrada donar-me-les de "pitoniso", i menys en qüestions futboleres. Això ho deixo per l'amic Ocaña -ferm candidat a "blogger fugaç" de l'any-, que sempre ha jugat fort en aquest terreny. Però no em puc estar de dir que ja vaig pronosticar que aquesta temporada assistiríem a la mare de tots els enfrontaments entre Barça i Madrid, entre Guardiola i Mourinho. En un post del setembre ja vaig dir que assistiríem a una mena d'El retorn del Jedi, al final de la trilogia Star Wars, més espectacular que mai.

Doncs bé, els qui han guionitzat aquest tercer capítol (villarato?) han exprimit al màxim les possibilitats, convertint unes competicions en les què en principi participen desenes de clubs de tota Espanya i d'arreu d'Europa en un duel entre dos. La Lliga ho ha estat des del principi i, tot i que sembla que el Barça la tingui a l'abast, el que està clar és que l'únic altre equip que hi ha tingut opcions (encara en té?) ha estat el Madrid. Els mateixos dos equips que disputaran la final de Copa. I els mateixos que s'enfrontaran en la semifinal de la Champions que, per molts, és una final anticipada: s'apunta que qui en surti viu, s'endurà el campionat. Tres competicions reduïdes a l'enfrontament entre dos equips. A l'enfrontament entre Pep i José.

Final de temporada d'infart, doncs, amb clímax triple: la mateixa lluita, els mateixos protagonistes, en tres escenaris diferents. Talment com El Retorn del Jedi, si ho recordeu. El final de la peli de Lucas consistia en un triple enfrontament paral·lel entre rebels i Imperi: l'atac de les naus rebels a la nova Estrella de la Mort; la batalla al planeta aquell on vivien els ossets simpàtics; i la lluita personal de Luke contra el seu pare i l'Emperador. A la peli, és clar, els rebels acabaven guanyant als tres fronts. En els Barça-Madrid, ja veurem... En tot cas, que la força ens acompanyi!

PD: Sigui quin sigui el resultat final del triple enfrontament, el que sembla difícil és que el pròxim any es pugui superar aquest nivell de tensió i d'excel·lència dramàtica. Potser seria millor deixar-ho aquí, si és que això és possible. Al cap i a la fi, si George Lucas hagués renunciat a continuar munyint la vaca Star Wars tots hauríem estat més feliços.

dijous, 7 d’abril del 2011

Jukebox de març: el món més enllà de Manel

Musicalment, queda clar que el mes de març s'ha caracteritzat per la omnipresència de Manel i el seu segon disc. No a la meva jukebox, però. La veritat és que a data d'avui encara no l'he sentit, el disc, més enllà d'una cançó per la ràdio. Esnobisme? Prefereixo pensar que em protegeixo d'una sobreexposició que pot fer que tots plegats n'acabem farts, dels Manel. Qualsevol dia d'aquests em compraré el disc i segur que el disfrutaré. Però amb la calma. Sigui com sigui, el món no s'acaba amb Manel i les possibilitats d'escoltar bona música, encara menys. N'explico unes quantes.


Una d'elles, el darrer disc d'Edwyn Collins, composat i enregistrat després d'una gravíssima malaltia que, inicialment, feia preveure que la carrera de l'escocès havia arribat al final. Escoltant Losing Sleep ningú no ho diria, ja que es tracta d'un disc vitalista i que manté un altíssim nivell. Això sí, Collins s'ha fet acompanyar de grans noms del pop britànic de les tres darreres dècades (Johnny Marr, Roddy Frame; membres de Franz Ferdinand, The Drums i The Magic Numbers) que contribueixen a fer la festa més gran. Em queda pendent d'investigar la discografia d'Orange Juice, el grup que Collins va liderar als 80. Pel que n'he llegit i alguna cançó que he pogut servir, fan molt bona pinta!

Més novetats, i també en clau de col·laboració. Buddy Miller és un guitarrista, cantant, compositor i productor -per exemple, del darrer disc de Robert Plant- de talent i prestigi immens. Per al seu darrer projecte, titulat The Majestic Silver Strings, ha aplegat altres tres guitarristes excepcionals -Marc Ribot, Greg Leisz i Bill Frisell- i, per si això fos poc, a diverses vocalistes convidades: Emmylou Harris, Shawn Colvin i la seva dona Julie Miller, entre d'altres. Potser en manys més hàbils, la mescla hauria estat difícil de gestionar, però en aquest cas el resultat és excel·lent. Molt, molt recomanable.

També val la pena escoltar el Volume 2 de She & Him, sobrenom sota el qual s'amaguen l'actriu Zooey Deschanel -que aquí exerceix de cantant i compositora- i el cantautor indie M Ward -en aquest cas fent de productor-. Un segon disc que fins i tot millora els resultats del primer, més polit, tot i que la recepta és en bona mesura la mateixa: recuperació del pop 60's, entre el folk i els grups de noies.

This is happening, d'LCD Soundsystem, no és exactament una novetat, però no havia tingut ocasió d'escoltar-lo fins ara. Curiós: sóc bastant ignorant quant a música electrònica i segurament no em veureu al Sonar, però LCD Soundsystem m'agraden molt.

Quant al sector revival, aquest mes he recuperat a The Silencers, un grup escocès dels 80 que per mi té un punt entranyable, ja que un amic li va regalar al meu germà el seu primer disc (encara en l'època del vinil), que jo vaig escoltar molt i molt. No són cap gran banda, però sí que van deixar algunes cançons memorables, com ara "Painted moon", "I see red", "The real McCoy" o "Scottish rain". Li he fet una còpia al meu germà, pels vells temps.


Fleetwood Mac el 1971: Danny Kirwan, Bob Welch, Mick Fleetwood i Christine i John McVie. Aquesta formació va enregistrar dos LPs força bons. Foto: Chris Walter

A més, aquest març he invertit força hores a investigar una "zona fosca": els anys intermedis de Fleetwood Mac. Segur que tots coneixeu els Fleetwood Mac de la segona meitat dels 70 i els 80, la banda pop -més californiana que britànica- liderada per Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Alguns també sabreu que, en realitat, Fleetwood Mac els va fundar a finals dels 60 Peter Green, probablement el millor guitarrista de blues blanc. Dues etapes radicalment diferents tot i que amb el comú denominador de resultar excel·lents dins l'estil respectiu. Però que va passar entre una i altra?: ni més ni menys que fins a sis LPs publicats en el període 1970-74, desiguals però interessants, que expliquen com va ser possible la mutació des dels plantejaments inicials al Fleetwood Mac supervendes. Els protagonistes d'aquests anys van ser sobretot Bob Welch i Christine McVie -que sobreviuria en la següent mutació-, però atenció també a les aportacions de Danny Kirwan a Future Games (71) i Bare trees (72), els millors del lot. Als que pensen que els Fleetwood Mac bons són els de Peter Green els valdrà la pena investigar-los.

I acabo amb el que estic escoltant ara mateix, tot just per segon cop, i que és una adquisició desitjada des de fa temps: per fi he trobat una bona recopilació del NRBQ! Banda llegendària que, per una vegada, està a l'alçada del mite.

dimarts, 29 de març del 2011

"Cisne negro": una gran peli... de por

La història de l'estrella emergent que desplaça la més veterana i, al seu torn, es veu amenaçada per una altra de més novetosa s'ha explicat mil cops. Des d'aquest punt de vista, Cisne Negro, la pel·lícula de Darren Aronofsky protagonitzada per Natalie Portman, no deixa de ser-ne una variació més. Des d'aquest punt de vista, té punts en comú amb moltes altres pel·lícules: fins i tot se'n podria establir un paral·lelisme freak amb Showgirls, el monument al kitsch que ja fa anys va signar Paul Verhoeven. De fet, tant Verhoeven com Aranofsky tenen tendència a anar-se'n cap a l'excès.


De manera que Cisne negro pot ser, almenys en part, la mateixa vella història, però la diferència és com ens l'expliquen aquest cop. Perquè el relat de l'ascens (i la caiguda?) d'una ballarina de ballet clàssic que s'enfronta al seu primer paper protagonista és, en realitat, una pel·lícula de por. Tot i la bellesa de les imatges, de la música i de la pròpia Portman, ja des de l'inici se'ns va generant una sensació d'angoixa, d'ofegament, de perill, que és la que en realitat viu el personatge central.

Terror sense fenòmens sobrenaturals ni assassins psicòpates. Aquí l'horror sorgeix de la vida de Nina: la pressió de la responsabilitat davant una oportunitat única; la recerca impossible de la perfecció; l'exigència de forçar el cos més enllà dels seus límits; la presència castrant d'una mare que busca que la filla tingui l'èxit que ella no va aconseguir... en definitiva, els dubtes de la protagonista sobre la seva pròpia capacitat. El context del ballet i, en concret, de la producció d'"El ball dels cignes" permet Aronofsky jugar amb una imagineria onírica, amb tocs gòtics, que accentua els perfils terrorífics de la història. De pas, el director proposa interessants reflexions sobre la naturalesa dual de les persones o sobre la disjuntiva entre tècnica i instint per als artistes...

Tot això fins que, en el tram final, Aranofsky aposta per un terror literal, a base de cops d'efecte i tocs gore que, la veritat, no li fan cap favor a la pel·lícula. Llàstima, el que deia de la tendència a l'excés. Però fins i tot amb aquests defectes, la pel·lícula és d'aquelles que val la pena veure, d'aquelles que no deixen indiferents. A mi m'ha agradat molt. Per suposat, molt més que telefilmes de qualitat com El discurso del rey.

dilluns, 21 de març del 2011

Drets d'autor

He publicat diversos llibres, ja sigui de forma col·lectiva, a quatre mans o individualment. En cap cas la motivació principal per buscar la publicació ha estat l'econòmica, sinó més aviat la satisfacció personal. L'esforç d'hores davant l'ordinador, més les que s'hi hagin dedicat a la recerca, es veu recompensat justament en tenir a les mans el producte final i el nom propi escrit a la portada. Però, guanyar-hi diners? Home, en algun cas sí que m'ha reportat un bon ingrés, quan la publicació ha estat el resultat de guanyar un premi o bé si es tractava d'un encàrrec. En d'altres m'he espavilat per, si més no, trobar finançament per la recerca. Però la tònica general és que en treus quatre duros.

Curiosament, només en un dels llibres que he publicat la meva recompensa econòmica arriba pel procediment estrictament legal, és a dir, en forma de drets d'autor. Cada any rebo una carta en què m'informa del número d'exemplars venuts al llarg de l'exercici anterior i de la quantitat que em correspon com a autor. La vaig rebre fa un parell de dies. Com que el llibre es va publicar ja fa anys, les vendres ara mateix ja són residuals.

Però al llarg dels darrers quatre anys se n'han venut 474 exemplars, d'aquest llibre. Coi, no està malament. D'entrada, són més que no els amics que tinc al facebook, la qual cosa em satisfà: no només l'han comprat amics i coneguts. De fet, com que és un llibre de temàtica especialitzada, estic bastant segur que els compradors als què conec personalment són minoria. 474 exemplars... No està gens malament...

Presentant el meu llibre sobre The Byrds a l'FNAC Triangle (glups, veig que estava més prim!)


Doncs bé, la carta no només m'informa de les vendes acumulades, sinó dels meus benificis acumulats gràcies a l'èxit comercial del meu llibre. D'aquests 474 llibres venuts, a un preu que si no recordo malament era era de divuit euros l'exemplar, em correspon la fastuosa quantitat de... 136,71 euros!!!! No està malament... L'altre dia va venir l'electricista a casa i per cinc minuts de mirar-se uns endolls em va cascar més o menys la meitat. Per cert, aquests 136,71 euros són bruts: cal aplicar-hi, lògicament, una retenció del 15%. O què us pensaveu?

Val a dir que no em puc queixar, ja que les condicions quedaven ben estipulades al contracte que vaig signar: el que em correspon en concepte de drets d'autor és un 2% del PVP. Potser sí que vaig ser una mica pardillo: després he sabut que potser podria haver aspirat a un 4% o fins i tot un 6%. Amb aquest 6%, per exemple, em sortiria més o menys a euro per exemplar venut, cosa que podríem plantejar com una mena de "llindar de la dignitat". I que consti, també, que no explico tot això com una crítica a l'editorial en qüestió (ja veieu que no en dono el nom). Els percentatges són aquests, al marge d'editorials, i almenys aquests m'informen de com van les vendes, que sempre fa il·lusió.

Òbviament, parlo del meu cas personal, i no puc fer-ne una extrapolació general. No sé si en la música o els DVDs els percentatges són força superiors, però en tot cas sembla que en els llibres no hi ha gaire més marge, excepte si es tracta d'autors molt consolidats. Davant aquest panorama, la meva pregunta de bon rollo és si podem presentar la pirateria bàsicament com un problema de drets d'autor. Si algú copia un producte cultural, realment el principal perjudicat n'és l'autor?

Jo ja us aviso que si me n'entero que algú de vosaltres s'ha fotocopiat el meu llibre no el demandaré per reclamar els estratosfèrics 0,3 euros que em corresponen... Si, a canvi, algun dia em convideu a una birra surto guanyant de llarg.

dimecres, 16 de març del 2011

"Sons of Anarchy": matriarcat sobre rodes

He acabat la segona temporada de Sons Of Anarchy, sèrie que -diria- no s'ha vist, almenys en obert, per aquí, però que sembla que pot anar a Cuatro. Val la pena que n'estigueu pendents. En tot cas, el principal estímul que vaig tenir per acostar-me a la sèrie va ser saber que el seu creador, Kurt Sutter, havia estat un dels guionistes de The Shield, a la què vaig dedicar una de les primeres entrades d'aquest blog.

[Incís 1: Continuo pendent de què s'editi en DVD la darrera temporada de The Shield. Dec ser l'únic fan de la sèrie que no sap com s'acaba l'aventura de Vic Mackey.]

[Incís 2: Diferències entre la ficció televisiva ianqui i la hispana? Moltes, moltíssimes. Però una de les claus és que en les primeres podem parlar de "creadors" -Sorkin, Abrams, Simon, etc.- i que, no per casualitat, aquests creadors són guionistes. Podeu dir algun cas similar local? I no val Benet i Jornet...]


En tot cas, tornem a Sons Of Anarchy. El títol de la sèrie és també el nom de la banda de motoristes protagonista, dedicats a "protegir" el poble californià on resideixen mentre trafiquen amb armes. Només dient això segurament ja us imagineu que hi deu haver dosis abundants de tensió, violència, tatuatges, una miqueta de sexe i rock & roll. I sí, a Sons Of Anarchy trobareu tot això. També, com The Shield, juga a què l'espectador s'identifiqui amb uns personatges de certa ambigüitat moral (ens cauen bé, però no deixen de ser delinqüents violents). Però potser és més sorprenent que sigui una sèrie que té com a temàtica central la família. Sí, la família.

El triangle protagonista forma una família real, de reminiscències hamletianes. Clay és un dels fundadors del club i l'actual president, mentre què Jax, fill de l'altre fundador n'és el vicepresident. Però a més són padrastre i fillastre, ja que Gemma, la mare de Jax, està casada amb Clay, després que el seu primer marit -i pare de Jax- morís fa anys. Una família feliç? No del tot, perquè Jax descobreix una mena de diari del seu pare que el porta a qüestionar-se si el rumb que ha adoptat el club sota la direcció de Clay és l'adequat. El referent familiar s'estén més enllà dels principals protagonistes, ja què el club és presentat sovint com una família: els que hi pertanyen són "germans", i els llaços que els uneixen són fins i tot més importants que els de sang.

Però el més interessant és que, en un context atapeït de testosterona -recordeu: són motoristes!- el personatge central d'aquesta família -tant si parlem dels tres protagonistes com del club en general- és una dona, Gemma. Ella és, paradoxalment, la més forta de tots. A l'inici de la segona temporada ho fa explícit un dels supremacistes blancs que s'enfronten al club, quan decideix que ella ha de ser l'objectiu principal: "Sense la matriarca, la resta són com nens petits."


Katey Sagal i Ron Perlman, parella protagonista.

Lògicament, un personatge com aquest no funcionaria sense una interpretació d'alçada, que és la que ofereix Katey Sagal, construint una Gemma que és alhora tendra i manipuladora i implacable a l'hora de defensar el que creu que és millor per als seus. Potser reconeixereu a Segal: ja era la mare de Love & Marriage ("Matrimonio con hijos"). Curiosament, un altre retrat de la família nord-americana, en aquell cas en clau d'humor càustic. Sagal no és l'excepció, ja que el repartiment és excel·lent, encapçalat per un icònic Ron Perlman com Clay.

Val a dir que el final de la segona temporada no m'ha acabat de convèncer... Però ja estic neguitós per veure'n la tercera!

dimarts, 8 de març del 2011

Jukebox de febrer

Aquest és un blog heterogeni, potser massa, en què es mesclen diferents temes, sense gaire ordre i sovint en un mateix post. Tot i això, l'etiqueta que incorpora més posts és la de "música". Per això he pensat que podria tenir cert sentit mirar d'anar aplegant en posts mensuals els discos que en les setmanes anteriors han sonat més a casa, al cotxe i a la feina. Serà la jukebox del mes (si aconsegueixo que la sèrie tingui continuïtat) i arrenco, encara que hagin passat uns dies, amb la selecció corresponent al febrer.

Val a dir, també, que aquest ha estat un mes una mica estrany, amb tota una setmana fora (i, per tant, "off music") i força energies dedicades a completar els forats pendents a la meva discografia lligada als Byrds, cosa que em sembla que mereix un post apart. Però, en tot cas, aquí van alguns dels discos que he estat escoltant darrerament.

Si parlem de novetats estrictes, no n'hi ha hagut tantes (sí, potser escolto massa música "antiga"), però sí que un parell de prou recomanables. La primera és Bella, el nou disc de Teddy Thompson. Si ja coneixeu l'artista, no cal que us en digui gaire cosa, ja que manté el mateix nivell de qualitat que els discos anteriors. Si no, sapigueu que és una de les millors veus masculines del moment, a més d'un hàbil compositor que és capaç d'ajuntar el millor del pop i la cançó d'autor.

La segona és el nou de Bright Eyes, The People's Key. Aquí sí que hi ha una mica més de marge per la sorpresa, ja que aquest cop no hi ha rastre del country-rock que havia caracteritzat les darreres obres de Conor Oberst (ja fossin signades en solitari o com a Bright Eyes), sinó un so més èpic i elèctric, amb alguns tocs 80 que poden recordar fins i tot New Order. Com més l'escolto, més m'agrada.

Rock'n'roll party. Honoring Les Paul també és, estrictament parlant, una novetat, tot i que en clau descaradament revival. El disc, enregistrat en directe, està acreditat a Jeff Beck, però bona part del protagonisme recau en Imelda May: canta la meitat dels temes inclosos i és la seva banda la que acompanya el guitarrista britànic. Repertori extret dels anys 50, cameos de Brian Setzer i Gary US Bonds i objectiu de celebrar una festa rock acomplert. Val la pena, però el que sí són imprescindibles són els dos àlbums oficials de la May.

Aquest febrer també he descobert l'existència de Me First & The Gimme Gimmes, una mena de supergrup punk (punk a l'estil Green Day, no Sex Pistols) especialitzada en versions. La gràcia està en què agafen cançons d'autors com Neil Diamond o Elton John i les converteixen en píndoles hipervitaminades de velocitat i melodia. La cosa té força gràcia i, de pas, trenca prejudicis. Ja tenen uns quants discos, alguns d'ells temàtics (èxits dels 60, cançons de musicals, country, etc.), que estic investigant de mica en mica.

Anant una mica més cap enrere, m'he fet amb els dos únics LPs de Lone Justice, la banda que a mitjans dels 80 encapçalava Maria McKee. Des de Los Angeles, una mescla de country, pop i punk que va durar ben poc -de fet, la formació original només va aguantar el primer disc- però que val la pena recuperar. "Dixie storms" és un temasso.

El racó soul de la meva discoteca ha crescut amb dues adquisicions de pes. En primer lloc, per fi he aconseguit trobar una recopilació com Déu mana de Bobby "Blue" Bland, un The Anthology que en dos CDs recull el millor del cantant des del 1952 al 1982. Un nom capital de la música negra, i una de les principals influència de Van Morrison, que l'ha versionat amb freqüència. A més, un CD que aplega The Ice Man Cometh i Ice on Ice, els dos LPs que, a finals dels 60, Jerry Butler va enregistrar produits per Gamble & Huff, els principals exponents del "so Filadèlfia": elegància màxima.

Hi ha hagut temps també per fer deures pendents, repassant el més destacat de Manfred Mann, grup britànic dels 60 al què, fins ara, havia dedicat poca atenció. Una ullada a la seva mutació setentera en la Manfred Mann's Earth Band per comprovar que el millor d'aquest període és la versió que van fer "Blinded By The Light" de Bruce Springsteen. I tornant a la primera etapa del grup (63-66), m'encanta una cançó que ja coneixia: "If you gotta go, go now", de Dylan.

Ja us aviso que el març ha arrencat amb Marianne Faithfull, entre d'altres. Ja us ho explicaré.

dijous, 3 de març del 2011

"La Vanguardia" en català

Queda clar que sóc una mena de dinosaure, que en aquests temps d'internet i canals informatius de televisió les 24 hores no només continua pensant que el diari de paper és la millor opció informativa sinó que, a més, el paga diàriament (algun dia desenvoluparé més aquest fet). En el meu cas, aquest diari de paper és La Vanguardia, en part perquè és el que he vist tot el dia a casa (això, suposo, també ho explicaré amb més detall en un futur). Però avui el que vull comentar és l'anunci que La Vanguardia apareixerà al maig també en català.

Dimarts van fer la presentació a Tarragona, i hi vaig assistir. Per dir-ho exactament, m'hi vaig colar. Resulta que la convocatòria l'havia fet la Diputació, restringida mitjançant invitació, i molts lectors del diari es van quedar fora. Després, com acostuma a passar en aquests casos (Déu existeix, i castiga als pecadors), hi havia molt seient buit al pati de la Diputació, i el Josep Poblet va mirar de justificar-se dient que sí, que el dia abans hi havia hagut moltíssima més gent a Vic, però que els assistents a Tarragona eren tots "càrrecs". I ho va dir d'una manera poc afortunada, com insinuant que a Vic hi havia molta "xusma".

En l'acte hi van intervenir el director, José Antich, el cap de política, Jordi Barbeta, i l'articulista Pilar Rahola. Antich va semblar una mica germà del Montilla de Polònia (dicció espessa, català manifestament millorable), Barbeta va començar dient que no sabia fer discursos i a continuació ho va demostrar i la Rahola pot agradar o no, però després d'aquell parell de ploms va lluir-se amb una intervenció simpàtica, emotiva i trascendent. De les intervencions, el més destacable va ser la idea que la decisió del Grup Godó de treure l'edició en català del diari més emblemàtic del país precisament ara -amb el context de la sentència de l'Estatut i l'ofensiva recentralitzadora en marxa- no podia ser considerada simplement empresarial, sinó també un gest d'afirmació cap a la identitat pròpia de Catalunya. Poca broma. I una altra idea, més simple però igualment de fons: La Vanguardia és un diari que al llarg de 130 anys d'història -per cert, excel·lent l'audiovisual que ho repassava- s'ha pensat en català i en castellà, i que ara també podrà llegir-se en català i en castellà.

De com es farà aquesta doble versió, la veritat és que no en van donar cap explicació concreta, però sí va quedar clar que el sistema no serà una simple traducció automàtica, sinó que es cuidarà al màxim detall (ja ho veurem). I també es va entendre que els articulistes (els redactors també?) tindrien llibertat per escriure en la llengua que vulguessin.

Com a vanguardista que sóc, comprendreu que estic més que satisfet de la notícia, no tant pel que pugui tenir de fita extraordinària -que segurament ho és- com pel que té de normalitat. I que una aposta en principi arriscada com aquesta es doni en un context de crisi també em sembla motiu d'alegria. Tot i que fa anys que es parla de la premsa escrita com un condemnat a mort, la cosa es mou, almenys aquí: Vanguardia en català, aparició de l'Ara, pseudofusió de l'Avui i El Punt... A veure com queda el panorama d'aquí a un any...

divendres, 25 de febrer del 2011

Wakatàstrofe!

La confirmació de la relació entre Gerard Piqué i Shakira m'ha impactat profundament. No dormo pensant en les terribles repercussions que pot tenir per al nostre país. Val a dir que, quan va sorgir el rumor, el vaig desestimar pensant que era la clàssica llegenda urbana. Sense sortir de l'àmbit Barça, anys enrere es deia que hi havia una casa a l'Empordà on vivien, en una mena d'orgia gai contínua, Pep Guardiola, Lluís Llach, Miquel Martí i Pol i Alfred Rodríguez-Picó. Evidentment, aquest era un rumor ratllant el ridícul, però també en va circular un altre d'aparentment més creïble (i infinitament més maliciós) sobre una suposada malaltia de l'actual entrenador del Barça.

Però la relació Piqué-Shakira és certa, i n'haurem d'assumir les conseqüències que, insisteixo, poden ser funestes. I no parlo aquí de la possible baixada de nivell del defensa barcelonista. Com he llegit a algú, per què hem de pressuposar que el seu joc se'n ressentirà? D'entrada, sembla que el fet que t'estimi una sex-symbol internacional i talentosa hauria de provocar felicitat, i un futbolista feliç hauria de jugar millor...


Què hi pinta aquí la Duquesa de Alba? No ho sé, el muntatge l'he pillat del ciberespai, però la veritat és que trenca tot el glamour de la parella...

No, la meva preocupació es refereix a una altra dimensió infinitament més greu (al cap i a la fi, el futbol només és un joc): la possibilitat que Shakira versioni el "Boig per tu" de Sau. De fet, la cantant colombiana ja va declarar aquesta intenció fa uns mesos, quan va actuar a Barcelona, però jo -que, com veieu, en el fons sóc un optimista- ho vaig atribuir a allò de voler quedar bé, que no costa res. Com si un dia Springsteen diu, per fer la gràcia, que li agradaria versionar "L'Empordà". Però la relació amb Piqué suposa un nou context, un nou frame en la seva vida sentimental de la cantant en el qual té sentit que acabi cantant "Boig per tu". Qui sap, potser fins i tot va ser Piqué qui li va fer sentir la cançó per primer cop...

Ja vaig apuntar en una altra entrada d'aquest blog que "Boig per tu" encapçala la meva llista de "cançons que no necessito tornar a sentir". Imagineu-vos que la Shakira, efectivament, n'enregistra una versió. Imagineu-vos, fins i tot, que la colombiana aconsegueix convertir-la en un èxit global... Portem vint anys de "Boig per tu" com a himne-topicasso de l'amor a la catalana i jo confiava en què la cosa comencés a anar cap avall... Però s'obre un nou horitzó en què "Boig per tu" pot acabar fins i tot a les bandes sonores de les pelis de Renee Zelweger o Meg Ryan. I tot per culpa de Piqué...

dimecres, 16 de febrer del 2011

Breus apunts jordans

Amb un retard notable (començo a dubtar de la sostenibilitat d'aquest blog), comento el viatge familiar a Jordània. Us estalvio una crònica pormenoritzada del viatge, ni tampoc escriuré una mena de guia turística amb valoracions d'hotels. Simplement, uns apunts personals.

- En primer lloc, el que tothom preguntava: tranquilitat total al país. Si s'estava forjant alguna mena de revolució popular a l'estil de Tunis o Egipte, la veritat és que nosaltres no ho vam notar. Fotografies del rei per tot arreu, fos per obligació o per devoció. Val a dir que, essent un país sense recursos naturals i amb una població que en les darreres dècades s'ha duplicat per l'entrada de refugiats palestins i iraquians, té menys índex d'atur que el nostre.

- Com a destinació turística, ideal: comoditat raonable, amabilitat i bon tracte de part dels jordans, menjar excel·lent, fàcil de moure's en anglès, cap sensació d'inseguretat... La veritat és que la sensació és d'un país al què un pot viatjar pel seu compte tranquilament.

- Des d'aquesta perspectiva, el viatge que vam fer nosaltres va ser un pèl massa organitzat, massa per turistes, massa d'anar de monument a monument sense veure el suficient del país real. En un viatge organitzat no viatges: et viatgen!

- Petra és una destinació d'aquelles que val la pena per ella mateixa. Però hi ha força més per veure, i vam marxar amb la sensació que encara n'hi havia més.

Surant al Mar Mort, en actitud clarament "des del sofà".


- L'exploració de les televisions àrabs als hotels va deixar-nos algunes sorpreses: aparentment, gran afició per les pel·lícules i sèries d'acció americanes, en combinació amb comèdies que semblaven l'equivalent local a Pajares i Esteso (sense "destape", és clar). Ah, i Paco Buyo fent de comentarista del Barça-Almería en una televisió àrab!

- I l'apunt musical. Pel que fa a l'escena local, predomini de les cançonetes d'aires tradicionals sobre bases electròniques, amb lletres presumiblement romàntiques segons es desprenia dels videoclips horteres i els pòsters a les botigues (recordo especialment un que era clavat-clavat a Bustamante). Penetració de la música occidental? Aparentment, mínima. I força sui generis. En la botiga de discos (i de DVDs pirates!) en què vaig veure una secció internacional més àmplia, bàsicament hi havia Julio Iglesias (i Enrique), Abba, Boney M, Spice Girls i Demis Roussos. I, com a gran aportació rock, Bryan Adams.

(Si voleu veure fotos del viatge, al meu facebook)

dilluns, 7 de febrer del 2011

Benvingut a casa

Diumenge al migdia arribo a casa després d'una setmana a Jordània. Des de la T1 del Prat agafo un bus fins a plaça Catalunya. Estic cansat, crec que tinc grip, vaig carregat amb la motxilla i fa, inesperadament, molta calor. Vaig fins a Urquinaona per agafar el metro cap a casa de Marta. En el moment de pujar al vagó, se m'avança una dona de mitjana edat, i, amb accent estranger, comença a preguntar cap a on va el tren. El problema és que bloqueja l'entrada i em deixa fora, sense poder pujar. Esticc cansat, estic de mala lluna i m'estic encabronant. "Senyora!", acabo migcridant. Finalment la dona -que aparentment s'havia equivocat de direcció-, se'n va i puc pujar al metro.

Un parell d'hores més tard me n'adono que no duc la cartera a la butxaca darrera dels meus pantalons, on sempre la porto. En un primer moment penso que la dec haver deixat en algun lloc, o que potser m'ha caigut. La busco. De sobte, recordo l'incident del metro. Recordo que, quan finalment va deixar-me pas, vaig mirar com sortia del vagó i, allà fora, hi havia una altra noia que no pujava al vagó.

Paradoxa: m'he passat una setmana en un país estranger, d'aquells que en diríem "en desenvolupament", amb una cultura i una religió molt diferent a la meva, sense tenir en cap moment la més mínima sensació d'inseguretat, i només un parell d'hores després d'aterrar a Catalunya em prenen la cartera. I, si voleu, arrodoneixo la paradoxa: m'han robat, segurament, unes estrangeres justament perquè devia fer pinta de turista.

dijous, 27 de gener del 2011

Zombies, Dylan, Elvis i Cash

Tot i que sembla que ha decepcionat a alguns, la primera temporada de The Walking Dead finalitza amb els protagonistes enfrontats a un fort dilema: rendir-se a l'evidència aparent que no hi ha esperança pel món i acceptar una mort ràpida i sense patiment en forma de suicidi, o bé mantenir la fe en una miraculosa solució -de la que no en tenen cap indici- i continuar lluitant, assumint que el final que els espera probablement sigui patiment i dolor. Els personatges -bé, la majoria- escullen la segona opció i mentre enfilen els seus vehicles cap al desconegut el capítol -i la temporada- acaben mentre sona "Tomorrow is a long time", la cançó de Bob Dylan.

En principi, es tracta d'una cançó romàntica, en què el cantant lamenta l'espera llarguíssima fins retrobar l'amada. Però, és clar, en tant que reflecteix com un període de temps curt, un sol dia, pot esdevenir etern, encaixa bé amb la perspectiva dels supervivents de The Walking Dead: guanyen, potser, un sol dia, però en un dia poden passar moltes coses. Com diríem en català, qui dies passa anys empeny.

"Tomorrow is a long time" és una de les primeres cançons composades per Bob Dylan que, tot i això, no la inclouria en un disc seu fins el 1971. Abans, però, va ser objecte de moltes versions d'altres artistes. La primera, del recomanable duet folk canadenc Ian & Sylvia. La més famosa, però, segurament sigui la que Elvis Presley va enregistrar el 1966. Es tracta d'una peça molt peculiar en la discografia de Presley, i més tenint en compte que sorgeix de l'època més pobra, creativament parlant, del rei del rock. Podríem dir que el 1966 Presley pràcticament era un zombie musical, dedicat gairebé exclusivament a gravar pobres bandes sonores per les pobríssimes pel·lícules que protagonitzava.

Tot i això, durant les sessions per un àlbum de gospel -gènere que encara el motivava-, Presley va decidir atacar "Tomorrow is a long time". Era el primer cop que interpretava una cançó de Dylan, i el respecte que tenia per la lletra queda clar per la decisió d'interpretar-la íntegrament, de manera que, també per primer cop, una cançó seva superava els cinc minuts de durada. L'arranjament també té poc a veure amb el Presley més habitual: sobre una base de guitarres acústiques, percussió mínima i tocs subtils de dobro, Presley llueix amb una de les seves millors interpretacions vocals dels 60. No per res, Dylan ha dit algun cop que aquesta és la seva versió favorita de totes les que s'han fet del seu cançoner. I dir això no és poca cosa, perquè a Dylan l'ha versionat pràcticament tothom.



Tot i això, val a dir que la millor fusió entre ficció zombie i cançó folk ja l'havia aconseguit Zach Snyder fent servir "The man comes around", de Johnny Cash, en els títols de crèdit inicials d'El amanecer de los muertos. La peli -remake del clàssic de George A. Romero- seria candidata a millor exponent de la febre zombie dels darrers anys. La cançó és una de les darreres que va escriure Cash abans de la seva mort. Es basa en el llibre de l'Apocalipsi dels Evangelis i, lògicament, descriu la fi del món, de manera que ja resulta inquietant per ella mateixa. La juxtaposició amb les imatges (moltes d'elles reals) i efectes de so insertats per Snyder és simplement terrorífica. Jutgeu vosaltres mateixos... si us atreviu.

(He mirat d'insertar el clip de youtube, però sembla que en aquest cas no és possible. Haureu de clicar aquí).

dilluns, 24 de gener del 2011

Clicks: el futbol us farà lliures!

De petits, món germà i jo vam acumular un bon nombre de Clicks, "barco pirata" inclós, que guardàvem en un enorme calaixó juntament amb altres ninots com els Airgam Boys o els clàssics indis i cowboys de Comansi. Els Clicks (llavors de Famobil i ara de Playmobil), però, eren els reis. Un petit exèrcit de mini-individus, tots amb la mateixa cara somrient, que el meu germà i jo distribuïem per la catifa i que, fins i tot, féiem lluitar contra el nostre hàmster. Val la pena insistir en què, inicialment, tots els Clicks compartien pentinat i faccions.


El Click original, incapaç fins i tot de girar la mà.

Els Airgam Boys, en canvi, lluïen una gran diversitat de cares: amb barba i bigoti, amb bigoti estil Errol Flynn, amb bigoti i mosca, amb barba de dos dies, amb barba però sense bigoti... La diferència encara era més espectacular pel que fa a les contrapartides femenines: les Clacks, simplement, eren un Click amb un pentinat lleugerament diferent (ondulat) i una mena de faldilleta estil Agatha Ruiz de la Prada. Les Airgam Girls -només en teníem una, astronauta-, en canvi, es caracteritzaven per unes formes molt més -ehem- femenines. Fins i tot, quan s'asseien, els apareixien per sota la faldilla unes calcetes.

Està clar que Clicks i Clacks van evolucionar, amb el temps. La primera revolució, que jo recordi, van ser els Clicks amb barba, amb l'afegit que, enlloc d'estar simplement pintada, era un complement que es podia posar i treure. Quan ja feia anys que a casa meva no entraven nous Clicks vaig descobrir, amb astorament, que de sobte les Clacks s'havien posat al dia i que lluïen, de forma discreta però inequívoca, pits!


La Clack del segle XXI: a un pas del topless!

Tot això, però, són qüestions purament estètiques, pecata minuta. Allà on realment els Clicks estaven en desavantatge respecte els Airgam Boys i altres ninots articulats era en la seva mobilitat reduïda. Els darrers que van entrar a casa meva ja incorporaven una novetat fonamental: la capacitat de girar les mans, la qual cosa multiplicava les possibilitats de joc!

Darrerament he tornat a treure el cap per les botigues de joguines (coses de tenir nebot) i he descobert que, finalment, els Clicks han fet el salt evolutiu definitiu, el que per fi els permetrà córrer amunt i avall amb total llibertat. Després de generacions i generacions de Clicks que només podien doblegar les dues cames de cop, de manera que, o bé s'estaven dempeus com un estaquirot, o bé queien al terra de cul... de sobte n'hi ha que poden moure les cames separadament, que poden aixecar-ne una mentre l'altra es queda al terra. Sens dubte, un gran pas (literal) per la clickalitat.

La "Roja", versió Playmobil.

Ara bé, atenció que la cosa té conya. Els primers Clicks que vaig veure que podien moure les cames de forma independent eren els futbolistes. La cosa té certa lògica, perquè està clar que no tindria cap sentit fer uns Clicks futbolistes si no puguessin xutar, cosa que és impossible fer amb les cames lligades. Un podria pensar que, després, aquesta millora genètica passaria al conjunt de la població clickera. Però no és així: vaig mirar i remirar i els pirates, els romans, els fantasmes... tots continuen amb les dues cames interdependents. Fins i tot els Clicks periodistes que formen part de la mateixa col·lecció que els futbolistes!  De la qual cosa els nostres petits i petites en poden extreure una lliçó francament útil: que hi ha els Clicks normals, que són majoria, i l'èlit, els privilegiats, que són els futbolistes. Com al món real.

dissabte, 15 de gener del 2011

"Bruc" a Intereconomía

Un dels perills d'acabar la jornada amb una estona de "Punto Pelota" -opció que aquest any miro de dosificar al màxim- és que l'endemà, quan obres la tele, et pots trobar de sobte amb qualsevol dels altres programes d'Intereconomía (i és que, malgrat tot, "Punto Pelota" és, probablement l'espai més plural i menys tòxic de la cadena). Això és el que em va passar l'altre dia, quan a la meva pantalla va aparèixer un dels diferents programes-tertúlia en els que sempre, si fa no fa, hi ha els mateixos senyors, molt enfadats. I, és clar, m'hi vaig enganxar uns minuts.

Pel que sembla, parlaven de la "Llei Sinde", i un dels contertulians va elogiar l'actitud dialogant del president de l'Acadèmia del Cinema, Álex de la Iglesia. "Tot i que les seves pel·lícules deixen molt a desitjar", va puntualitzar ràpidament un altre. I a partir d'aquí la tertúlia se'n va anar cap al cinema espanyol. La tesi bàsica era que el cinema espanyol no té èxit perquè només es preocupa de coses que no interessen a la gent (per exemple, els republicans a la guerra civil) o de retratar la societat actual amb sordidesa. El més contudent va ser el "pájaro" aquell (no recordo el nom) que fa uns mesos va qualificar de "guarra" Marina Geli, que aquest cop es va quedar tan ample dient que el cinema espanyol era "repugnant". "Home, tampoc no es pot generalitzar tant", li va retreure un altre participant. I ell va matisar: "Bé, el 98%."

I seguidament -i això és el que em va semblar més interessant, i el motiu d'aquest post- es van dedicar a lloar Bruc, com un exemple de cinema "d'exaltació", positiu, i a més "que treu la seva temàtica del nostre passat". Bruc, per si no ho sabeu, és la pel·lícula debut de Daniel Benmayor, protagonitzada per Juan José Ballesta, i es basa en la llegenda del timbaler que va derrotar les tropes napoleòniques a Montserrat. Vaig anar a veure la pel·lícula i, tot i que no diré ni molt menys que "podria estar rodada pel mateix Ridley Scott" (Intereconomia dixit), sí que em va semblar que era una peli d'acció / aventures molt correcta. I que sí que, en aquest sentit, destacava en el panorama del cinema espanyol i català (a tot això, saben els d'Intereconomía que la versió original del film és en català?).



Glups! Coincideix el meu criteri amb el d'Intereconomía? Anem a pams. Certament, hi ha pocs episodis històrics que puguin exaltar els ànims del patriotisme espanyol com la Guerra de la Independència (Guerra del Francès en català políticament correcte): el 2 de Mayo, Agustina de Aragón i el setge de Saragossa, Curro Jiménez... És, per tant, comprensible, que els d'Intereconomía s'excitin pensant en el tamboriler. Passa, però, que no deuen haver vist la pel·lícula. O que no l'han entesa. Perquè, al meu entendre, un dels encerts de Bruc és que el tamboriler no és cap heroi patriota, sinó un jovenet superat per les circumstàncies que, simplement, lluita per la pròpia supervivència. Fins i tot la seva gesta, que se'ns presenta més aviat com un acte de desesperació, es converteix en una maledicció. No, Bruc no és Braveheart, ni tan sols Alatriste. A Bruc no hi ha, en aquest sentit, caspa.

No deixa de ser curiós com el tema de l'honor i la pàtria, en canvi, sí està ben present en el retrat del seu antagonista, l'oficial francès que li dóna caçera. Per això encara contrasta més que el tamboriler estigui desprovist de tota connotació política: ni tan sols es manifesta com espanyol (ni com a català, vaja). No s'embolcalla en cap bandera. Si de cas, lluita per la seva família, per la seva xicota, pels seus boscos. És possible que simplement sigui una estratègia comercial per part dels responsables del film: desposseint-lo d'atributs ideològics, pot ser adoptat igualment pels d'Intereconomía o pels Maulets de torn. És a dir, que tothom pot passar per caixa.

Però, fins i tot si és per aquest motiu, aplaudeixo aquesta desacralització del mite. I m'agrada pensar que s'acosta més al que devia passar en realitat.