dijous, 28 d’abril del 2011

El còmic Marvel més indispensable?

"Si has de comprar un sol còmic de Marvel, que sigui aquest." Això deia la publicitat de Panini respecte el mega-volum (més de 600 pàgines!) La Imposible Patrulla-X, i, per una vegada a la vida, la publicitat podria ser certa. El volum, aparegut aquest mes d'abril, inclou una trentena de còmics publicats entre el 1975 i el 1979, que van suposar la refundació / renovació dels X-Men (traduïts aquí com "Patrulla-X"). Certament, es pot argumentar que, dins dels còmics Marvel, formen el corpus més trascendent juntament amb els anys de creació d'aquest univers superheroic per part d'Stan Lee i Jack Kirby, i amb l'avantatge que han envellit millor i són molt més disfrutables per un públic actual.


De fet, els X-Men havien nascut deu anys enrere de la mà de Lee i Kirby i formaven part del "paquet" de la gènesi de Marvel (juntament amb els 4 Fantàstics, Spiderman, Avengers i la resta), però sempre havien estat una mica el germanet pobre, fins a l'extrem que la sèrie va acabar reapareixent. El 1975, però, es decideix ressuscitar la capçalera, però amb un repartiment molt renovat: nous personatges que conformen uns X-Men internacionals i molt més atractius. El responsable primer del canvi és Len Wein, però de seguida el seu ajudant, un joveníssim Chris Claremont, assumeix els guions dels còmics. Claremont és l'home clau, que escriurà les aventures dels mutants durant anys i anys. En un primer moment, compta, a més, amb un dibuixant absolutament motivat i participatiu com Dave Cockrum.

Un parell d'anys més tard, Cockrum marxa, però la cosa millora. Entra John Byrne: dibuixant excel·lent, però, a més, s'implica encara més que el seu predecessor, fins a l'extrem que aviat signa també com a "coargumentista". El llarguíssim cicle amb què Byrne arrenca la seva arrencada en la sèrie és una aventura absolutament trepidant, en què els X-Men s'enfronten primer a Magneto -l'enemic principal dels herois ja en la primera etapa- i després, sense descans, viatgen (no per plaer) per la Terra Salvatge -una zona de l'Antàrtida que s'ha mantingut dins l'era prehistòrica, dinousaures inclosos-, el Japó i el Canadà. I mentre els fan superar els perills corresponents, Claremont i Byrne encara tenen temps d'anar moldejant els seus personatges, dotant-los de profunditat (atenció a la reacció de Cíclope a la suposada mort de la seva xicota, o com Lobezno va guanyant en complexitat).

Com totes les grans parelles creatives (vegi's Lennon i McCartney), Claremont i Byrne van acabar separant-se de males maneres el 1981. El dibuixant va marxar per poder ser un autor complert, meravellant a Els 4 Fantàstics i Alpha Flight -el grup de superherois canadenc que havia creat, justament, com a oponents als X-Men-. Claremont va continuar al capdavant dels X-Men i va mantenir la màgia, amb l'ajut d'altres dibuixants excel·lents com un retornat Dave Cockrum, Paul Smith, John Romita Jr o Marc Silvestri. Al llarg de tots els 80, X-Men va ser la capçalera principal de Marvel, i es convertia en una franquícia amb l'aparició de nous títols derivats: els Nous Mutants, Factor X, Excalibur...

La febre mutant, però, va fer que Claremont i els seus X-Men acabessin morint d'èxit. Va arribar el moment que el guionista ja no podia (o no sabia) donar respostes coherents a les preguntes que ell mateix havia plantejat i, a causa del creixement, la franquícia escapava cada cop més a les seves mans. A principis dels 90, amb la Marvel entregada a una nova generació de dibuixants "espectaculars" -però que no sabien explicar històries-, jo em vaig desenganxar dels còmics de l'entorn X-Men, i des de llavors només hi he fet incursions esporàdiques...


Doble pàgina de Byrne.

Per tant, si només pots comprar un còmic Marvel, ha de ser aquest, com deia la publicitat? Sí i no. Sí, pel que ja he exposat. No, perquè el volum que ha sortit a la venda, i al que es referia a l'anunci, tot i ser massiu, no és complet. Segons els meus càlculs, queda encara tot un segon volum del tàndem Claremont / Byrne, amb aventures genials com la dramàtica saga de Fènix fosca o aquella amb que pràcticament es van acomiadar, "Dies del futur passat", una meravella absoluta en només dos episodis. De manera que comprar aquest segon volum és tan indespensable com el primer. I, després, qui es resistirà a comprar-ne un o dos més? Jo no...

dissabte, 16 d’abril del 2011

Patriota

Llegeixo a la premsa que Daniel Osàcar, exresponsable de finances de CDC, va declarar ahir davant el jutge pel "cas Palau". No tinc la més remota idea de si és culpable o innocent, o en quina proporció. Encara diré més: tant de bo es demostrés que és innocent. Ara bé, el que m'ha sorprés és que el seu advocat, en sortir del jutjat hagi declarat a la premsa que Osàcar "és un patriota".

Vagi per davant que a mi la paraula "patriota" (com "botifler") és de les que em genera més desconfiança, perquè sovint qui la fa servir s'atorga una superioritat moral per definir els ciutadans bons i dolents. El tema, però, és que s'utilitzi com argument per una defensa davant la pressumpció d'un possible delicte. I no és el primer cop: sense deixar el mateix cas Palau, recordo que quan Àngel Colom va comparèixer davant la comissió parlamentària que investigava el tema per respondre dels calers que va rebre del Palau per finiquitar el Partit per la Independència, la seva resposta, extremadament desafiant, va tenir aquest argument com a eix principal. Un argument que, ja per prudència, aquells que estiguessin sota sospita s'haurien d'estalviar justament perquè el propi Millet va ser definit durant molts anys com un patriota.

Però en tot cas, aquí el que m'emprenya és que la pregunta és si Osàcar -o qui sigui en cada cas- ha comés un delicte o no, i per respondre aquesta pregunta que sigui o no patriota és absolutament irrellevant. Si de cas, si el finalment delinqüent fos, efectivament, un patriota, quedaria clar el seu cinisme. Quan s'apela a la condició de patriota, si el que s'apunta és que els patriotes són incapaços de ser corruptes, malament. I si el que s'insinua és que el delicte comès embolcallat en la bandera ho és menys, encara pitjor.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Tres competicions reduïdes a un enfrontament entre dos

No m'agrada donar-me-les de "pitoniso", i menys en qüestions futboleres. Això ho deixo per l'amic Ocaña -ferm candidat a "blogger fugaç" de l'any-, que sempre ha jugat fort en aquest terreny. Però no em puc estar de dir que ja vaig pronosticar que aquesta temporada assistiríem a la mare de tots els enfrontaments entre Barça i Madrid, entre Guardiola i Mourinho. En un post del setembre ja vaig dir que assistiríem a una mena d'El retorn del Jedi, al final de la trilogia Star Wars, més espectacular que mai.

Doncs bé, els qui han guionitzat aquest tercer capítol (villarato?) han exprimit al màxim les possibilitats, convertint unes competicions en les què en principi participen desenes de clubs de tota Espanya i d'arreu d'Europa en un duel entre dos. La Lliga ho ha estat des del principi i, tot i que sembla que el Barça la tingui a l'abast, el que està clar és que l'únic altre equip que hi ha tingut opcions (encara en té?) ha estat el Madrid. Els mateixos dos equips que disputaran la final de Copa. I els mateixos que s'enfrontaran en la semifinal de la Champions que, per molts, és una final anticipada: s'apunta que qui en surti viu, s'endurà el campionat. Tres competicions reduïdes a l'enfrontament entre dos equips. A l'enfrontament entre Pep i José.

Final de temporada d'infart, doncs, amb clímax triple: la mateixa lluita, els mateixos protagonistes, en tres escenaris diferents. Talment com El Retorn del Jedi, si ho recordeu. El final de la peli de Lucas consistia en un triple enfrontament paral·lel entre rebels i Imperi: l'atac de les naus rebels a la nova Estrella de la Mort; la batalla al planeta aquell on vivien els ossets simpàtics; i la lluita personal de Luke contra el seu pare i l'Emperador. A la peli, és clar, els rebels acabaven guanyant als tres fronts. En els Barça-Madrid, ja veurem... En tot cas, que la força ens acompanyi!

PD: Sigui quin sigui el resultat final del triple enfrontament, el que sembla difícil és que el pròxim any es pugui superar aquest nivell de tensió i d'excel·lència dramàtica. Potser seria millor deixar-ho aquí, si és que això és possible. Al cap i a la fi, si George Lucas hagués renunciat a continuar munyint la vaca Star Wars tots hauríem estat més feliços.

dijous, 7 d’abril del 2011

Jukebox de març: el món més enllà de Manel

Musicalment, queda clar que el mes de març s'ha caracteritzat per la omnipresència de Manel i el seu segon disc. No a la meva jukebox, però. La veritat és que a data d'avui encara no l'he sentit, el disc, més enllà d'una cançó per la ràdio. Esnobisme? Prefereixo pensar que em protegeixo d'una sobreexposició que pot fer que tots plegats n'acabem farts, dels Manel. Qualsevol dia d'aquests em compraré el disc i segur que el disfrutaré. Però amb la calma. Sigui com sigui, el món no s'acaba amb Manel i les possibilitats d'escoltar bona música, encara menys. N'explico unes quantes.


Una d'elles, el darrer disc d'Edwyn Collins, composat i enregistrat després d'una gravíssima malaltia que, inicialment, feia preveure que la carrera de l'escocès havia arribat al final. Escoltant Losing Sleep ningú no ho diria, ja que es tracta d'un disc vitalista i que manté un altíssim nivell. Això sí, Collins s'ha fet acompanyar de grans noms del pop britànic de les tres darreres dècades (Johnny Marr, Roddy Frame; membres de Franz Ferdinand, The Drums i The Magic Numbers) que contribueixen a fer la festa més gran. Em queda pendent d'investigar la discografia d'Orange Juice, el grup que Collins va liderar als 80. Pel que n'he llegit i alguna cançó que he pogut servir, fan molt bona pinta!

Més novetats, i també en clau de col·laboració. Buddy Miller és un guitarrista, cantant, compositor i productor -per exemple, del darrer disc de Robert Plant- de talent i prestigi immens. Per al seu darrer projecte, titulat The Majestic Silver Strings, ha aplegat altres tres guitarristes excepcionals -Marc Ribot, Greg Leisz i Bill Frisell- i, per si això fos poc, a diverses vocalistes convidades: Emmylou Harris, Shawn Colvin i la seva dona Julie Miller, entre d'altres. Potser en manys més hàbils, la mescla hauria estat difícil de gestionar, però en aquest cas el resultat és excel·lent. Molt, molt recomanable.

També val la pena escoltar el Volume 2 de She & Him, sobrenom sota el qual s'amaguen l'actriu Zooey Deschanel -que aquí exerceix de cantant i compositora- i el cantautor indie M Ward -en aquest cas fent de productor-. Un segon disc que fins i tot millora els resultats del primer, més polit, tot i que la recepta és en bona mesura la mateixa: recuperació del pop 60's, entre el folk i els grups de noies.

This is happening, d'LCD Soundsystem, no és exactament una novetat, però no havia tingut ocasió d'escoltar-lo fins ara. Curiós: sóc bastant ignorant quant a música electrònica i segurament no em veureu al Sonar, però LCD Soundsystem m'agraden molt.

Quant al sector revival, aquest mes he recuperat a The Silencers, un grup escocès dels 80 que per mi té un punt entranyable, ja que un amic li va regalar al meu germà el seu primer disc (encara en l'època del vinil), que jo vaig escoltar molt i molt. No són cap gran banda, però sí que van deixar algunes cançons memorables, com ara "Painted moon", "I see red", "The real McCoy" o "Scottish rain". Li he fet una còpia al meu germà, pels vells temps.


Fleetwood Mac el 1971: Danny Kirwan, Bob Welch, Mick Fleetwood i Christine i John McVie. Aquesta formació va enregistrar dos LPs força bons. Foto: Chris Walter

A més, aquest març he invertit força hores a investigar una "zona fosca": els anys intermedis de Fleetwood Mac. Segur que tots coneixeu els Fleetwood Mac de la segona meitat dels 70 i els 80, la banda pop -més californiana que britànica- liderada per Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Alguns també sabreu que, en realitat, Fleetwood Mac els va fundar a finals dels 60 Peter Green, probablement el millor guitarrista de blues blanc. Dues etapes radicalment diferents tot i que amb el comú denominador de resultar excel·lents dins l'estil respectiu. Però que va passar entre una i altra?: ni més ni menys que fins a sis LPs publicats en el període 1970-74, desiguals però interessants, que expliquen com va ser possible la mutació des dels plantejaments inicials al Fleetwood Mac supervendes. Els protagonistes d'aquests anys van ser sobretot Bob Welch i Christine McVie -que sobreviuria en la següent mutació-, però atenció també a les aportacions de Danny Kirwan a Future Games (71) i Bare trees (72), els millors del lot. Als que pensen que els Fleetwood Mac bons són els de Peter Green els valdrà la pena investigar-los.

I acabo amb el que estic escoltant ara mateix, tot just per segon cop, i que és una adquisició desitjada des de fa temps: per fi he trobat una bona recopilació del NRBQ! Banda llegendària que, per una vegada, està a l'alçada del mite.