dimecres, 17 de setembre del 2014

I si ara no és l'hora, què?

Reconec que, quan es va anunciar que un bon grapat de partits havien pactat la data i la pregunta i la consulta, me'n vaig alegrar força. Fins i tot devia ser dels pocs que els va semblar encertat el sistema de pregunta esglaonada, o de triple resposta, com vulgueu. Crec que en aquell moment va pesar, sobretot, la sensació d'alleugeriment que, per una vegada, els catalans no havíem fet el ridícul sent incapaços ni tan sols de ficar-nos d'acord en el primer pas...

Mesos més tard, quan ja només falten setmanes per la teòrica consulta, contemplo amb una mescla de fascinació, horror, decepció i preocupació el fet que les posicions dels actors principals són exactament les mateixes que l'endemà del pacte per la pregunta i la data. El govern espanyol no s'ha mogut ni un centímetre, i no només continua rebutjant la consulta sinó que tampoc planteja cap altra possible opció. Crec que tots (fins i tot la majoria dels anomenats unionistes!) estem d'acord en què l'actitud de l'executiu de Rajoy és decebedora, de manera que em perdonareu que ja no hi dediqui més atenció. Perquè em preocupa que, mentrestant, des del sobiranisme s'insisteix obsessivament a votar el 9 de novembre, sigui com sigui, apel·lant a la desobediència civil, a l'eslògan "Ara és l'hora" i al hashtag #tenim pressa. Com si el 10 de novembre s'acabés el món.

Entenc la il·lusió dels qui tenen clar que votarien "sí / sí", però em costa d'entendre la ingenuïtat dels qui diuen que el 9N cal votar "sí o sí", especialment aquells que haurien de saber el pa que s'hi dóna. Com si fos tan senzill. Com si es tractès, simplement, de duplicar a escala una miqueta més gran la consulta d'Arenys. Com si el voluntarisme pugués substituir, alegrement, la legitimitat de la democràcia formal. Com si les garanties democràtiques de la consulta no fossin importants. Com si no fos necessària una participació elevada, també dels que votarien "no", per donar legimitat al resultat, tant interna com externament. Com si Catalunya tingués, realment, la capacitat d'esdevenir independent de facto l'endemà, sense acord amb el govern espanyol. I (sorprenentment) com si la victòria del "sí" estigués garantida...

Ara és l'hora: bonic eslògan que cal començar a superar.

No minimitzo la importància que la consulta té "per se", en tant en quant és un acte de sobirania que certifica l'existència del poble català com a subjecte polític, amb independència del resultat. Però justament per això no podem convertir-la en una patxanga. Tanta pressa tenim? El moment polític més transcendental de la història del país s'ha de dur a terme a base d'improvisació i precipitació, emparant-se en una llei amb prou feines aprovada amb el temps just per convocar la consulta? Una decisió tan important, no mereix un debat més profund? Ens hem centrat tant a demanar (amb raó) que volem votar, que sembla que el de menys sigui el que votarem. A Escòcia porten un any i escaig de campanya, de debat seriòs i profund, d'anàlisi de pros i contres. Aquí, a dos mesos de la pressumpta consulta, hi ha partits polítics que ni tan sols han definit el seu vot... Potser perquè en el fons saben que no n'hi haurà, de consulta.

Potser el debat és superflu pels que tenen clar el seu vot, en un sentit o altre, però som molts els que volem consulta i volem un canvi d'status quo, els que tenim clar el primer "sí" però dubtem respecte el segon. I al cap i a la fi serà el nostre vot el que segurament decantarà el resultat. Per tant, sí, jo vull votar, però per a fer-ho responsablement m'agradaria tenir més informació, més garanties, més racionalitat. Potser, fins i tot, vull més temps per acabar de decidir-me i per veure com s'acaben de configurar les posicions de cadascú. Potser fins i tot vull votar amb menys 1714 i més 2015.

Per tant si, com probablement passarà, el Constitucional anul·la cautelarment la llei de consultes, jo espero que els catalans no cometem l'error de treure les urnes al carrer el 9 de novembre (error fins i tot estratègic des d'una òptica independentista, com per exemple ha explicat el Josep Ramoneda repetidament). Espero (tot i que no hi confio) que els partits tinguin un pla B (tot i que caldrà veure com l'expliquen!). Però sobretot espero que els catalans entenguem que estem davant un procés complex i llarg, que hi ha molt en joc i que no ens podem permetre més errors. Ni tampoc fer el ridícul.

Ara és l'hora? Segurament no. I què? Cada any té 365 dies...