Com ja he explicat més d'un cop, durant bona part de la meva adolescència el meu grup musical favorit van ser les Bangles, quartet femení de Los Angeles que, sens dubte, van exercir una influència molt positiva en la meva persona, almenys a nivell musical. Aquesta afirmació pot sorprendre aquells que només recordin les Bangles com unes noies amb cardats típicament 80s que cantaven allò de "Walk like an egyptian" (cançó divertida però insubstancial) i "Eternal flame" (balada excessiva). Haig de reconèixer que si em vaig comprar Different light (1986), el seu segon LP, va ser bàsicament perquè m'havia cridat l'atenció el vídeo dels egipcis... De fet, aquell va ser el primer disc que em vaig comprar. Bé, estrictament parlant, no, ja que me'l vaig comprar en casette.
El que passa és que darrera els hits enganxosos, els videoclips i les produccions dissenyades per l'èxit hi havia un grup de veritat, amb uns referents clars en la música de vint anys abans. Fins i tot un nano que tot just començava a tenir criteri musical propi (no tot el que punxen a Los 40 Principales és bo) ho podia intuïr. I encara de forma més clara quan, en una visita a Madrid, em vaig comprar -ara sí, en vinil- All over the place (1984), el primer LP. Aquí sí que no hi havia cap mena de dubte: un disc de guitarres que sonava molt diferent al que la meva ràdio emetia habitualment. Va ser a través de les Bangles que vaig sentir per primer cop noms com els de Big Star -versionaven "September gurls"- o The Byrds, i també elles em van incitar a revisar el concepte que tenia dels Beatles i els Beach Boys (fixeu-vos: no per casualitat, tots els noms comencen amb "B"). En termes més generals, The Bangles van ajudar a decantar el meu gust musical cap al pop-folk-rock de guitarres, les harmonies vocals, els sons californians i les bandes sense un líder únic... Molta de la música que després he consumit amb fruició s'intuïa a The Bangles.
Al cap i a la fi, les Bangles havien arrencat dins l'ambient underground de Los Angeles de principis dels 80, dins aquell moviment que pretenia recuperar la música dels 60 passada pel sedàs post-punk i, sobretot, plantejar una alternativa a la música sintètica que semblava que havia de protagonitzar la dècada. Eren col·legues de grups excel·lents que descubriria anys més tard com The Dream Syndicate o The Long Ryders. Sí, a partir del segon disc es van pujar al carro de la comercialitat -sense deixar, però, de fer discos dignes-, però si us escolteu un bon recopilatori del grup o l'esmentat All over the place potser us endueu una sorpresa. També és força recomanable Sweetheart of the sun, que han editat aquest mateix any, produit per Matthew Sweet, amb el que Susanna Hoffs -considerada de forma popular i errònia "la" cantant de The Bangles- ha enregistrat un parell de discos de versions força divertits.
I si rebusqueu per blogs diversos, potser també trobareu The Bangles (82), el primer EP de la banda, mai editat en CD. Jo me'l vaig comprar en el meu primer viatge a Londres, amb quinze anys, i mai més el vaig tornar a veure enlloc, excepte en una fira del disc, i a preu prohibitiu. Us deixo amb un clip del tema que l'obre "The real world", que és un dels meus -molts- favorits de The Bangles. I així teniu una bona idea de com era el grup abans dels èxits pels quals segurament el recordeu...
dimarts, 30 d’octubre del 2012
Reivindicant The Bangles
Etiquetes de comentaris:
COSES DE LA (MEVA) VIDA,
MÚSICA
dissabte, 13 d’octubre del 2012
Concurs de Castells: competició, joc, festa i capitalitat
(El passat 1 d'octubre l'organització del Concurs de Castells em va convidar a fer una xerrada a la fàbrica Damm de Barcelona. El desenvolupament i resultat d'aquesta primera edició doble del Concurs m'ha refermat en les idees que vaig apuntar al text. Per això, n'he recuperat les notes, amb alguna petita modificació i/o actualització -com els temps verbals del darrer paràgraf- i ho penjo aquí, com a contribució als debats de fons sobre el Concurs.)
El Concurs de Castells és una actuació castellera única,
especial, singular i fins i tot anòmala. Aquesta anomalia es fonamenta en una
sèrie de factors que el diferencien de la resta d’actuacions: el seu desenvolupament està regulat per una normativa escrita; els dubtes res resolen pel veredicte d'un jurat; i els castells aconseguits equivalen a una puntuació, i la puntuació final determina un resultat en forma de classificació (primer, segon, tercer...). A més, l'ambientació també és diferent: recinte tancat,
separació entre el públic i els castellers (relativa), es paga entrada,
comportaments del públic pròxims a l’espectacle esportiu, etc.
En general, allò que diferencia el concurs d’una actuació “normal”
és la manera com s’articula la competició castellera. En una actuació
qualsevol, la competició castellera és subtil, té un punt esotèric que només
els “iniciats” saben interpretar. No n’hi ha prou amb saber qui ha fet el millor
castell, cal tenir en compte què havien fet abans, quin era el programa de cada
colla, el desenvolupament de la pròpia diada... La pregunta “però qui ha
guanyat?” no sempre té una resposta evident, sovint perquè la pregunta és
incorrecta: potser no hi ha cap guanyador, o guanyen tots, o ni tan sols hi
havia competició. El Concurs simplifica aquesta competició, la fa entenedora per
tothom i molt més atractiva.
En bona mesura per això, el Concurs es converteix en
l’espectacle casteller que suscita més interès, que atreu més públic, però
alhora també és el que atreu més castellers a les colles. I, conseqüentment, una
oportunitat d’or per aconseguir els millors castells possibles. Al cap i a la
fi es tracta d’això. Recordo que ja fa anys el Francesc Piñas, membre destacat
de la Colla Vella, deia que ell inicialment no era gaire partidari del Concurs,
però que amb el pas del temps havia arribat a la conclusió que, per exemple,
sense Concurs la seva colla difícilment hauria fet el tres de deu. O, com va
dir el cap de colla dels Bordegassos –més de 20 anys sense participar en el
Concurs!- en acabar la jornada de dissabte: “Aquesta plaça ajuda a descarregar
castells.”
Eufòria bordegassa a Tarragona.
Donat que, com he dit, és una actuació anòmala, i que
aquesta anomalia es fonamenta sobretot en la manera com es configura la
competició castellera, el Concurs pot suscitar dues reaccions extremes i que,
al meu entendre, són equivocades.
La primera consisteix a creure que totes les actuacions
castellers són o haurien de ser com el Concurs. L’error és que no ens explica
la realitat, començant pel fet que la immensa majoria d’actuacions castelleres
no són competitives. No podem forçar la realitat perquè encaixi en un esquema
preconcebut. La versió més sofisticada de
la “temptació concursil” consisteix a reconèixer que les diades no són com un
Concurs, però que aquest és el problema, ja que el desitjable seria que sí ho fossin.
És a dir, el que el món casteller necessita és més competició explícita. Deixant
de banda que no és el que volen la majoria de castellers, un canvi com aquest s’ha
de justificar per la seva necessitat, que ara mateix no veig per enlloc. La meva sensació, a més, és que no funcionaria:
si cada actuació fos com un Concurs, la pressió seria excessiva per unes colles
que són amateurs. La gràcia és justament que la llibertat de les colles de
modular el grau de competició que volen assumir és absoluta, fins a l’extrem
que fins i tot són lliures de no anar al Concurs. I no passa res.
La segona reacció extrema consisteix a pensar que com que el
Concurs no funciona com les actuacions normals (simplifica en excés, dóna una
imatge equivocada del que som), se’l considera poc més o menys que una aberració
que no hauria d’existir. Portada a l’extrem, aquesta posició fins i tot arriba
a negar la pròpia competició castellera (la qual cosa sí és una aberració!).
És cert que el Concurs és una anomalia o una excepció. També
ho és que transmet una imatge esbiaixada del fet casteller, que és molt més
complex. Però és el que passa amb qualsevol simplificació. Hi hem de renunciar?
Hem de renunciar a tot allò que de positiu ens aporta? Queda clar que la
resposta és que no, que a la balança pesa molt més allò positiu que allò
negatiu. I això no ho dic jo, sinó que ho diuen les colles castelleres. Ho van
dir les 32 colles castelleres que van acceptar la invitació de l’organització
(contra només una que la va rebutjar).
El comportament del públic és un altre dels elements que diferencien el Concurs d'una actuació "normal".
Malgrat això, hi haurà qui pensarà que la majoria poden
estar equivocats, que poden estar enlluernats per la potència mediàtica del
Concurs i que, al cap i a la fi, es venen per un plat de llenties. És una
concepció purista, sacralitzadora. Evidentment, respectable (excepte quan fa
servir arguments falsos, com ara els dels famosos “intents suïcides”). El que
jo proposo, però, és desdramatitzar la qüestió, treure-li transcendència.
El primer és constatar que els concursos -o els rànquings-
es donen en altres àrees de l’activitat humana sense que això suposi cap
daltabaix moral. Concursos literaris, concursos musicals... posen en qüestió
què és la literatura o la música? Fixem-nos que a més sovint són disciplines en
què l’objectivació és infinitament més difícil que en els castells. Quan
llegeixo una llista dels 100 millors discos de jazz, amb quin criteri s’ha fet?
Al cap i a la fi, no és més objectiu, més contrastable, que els Castellers de
Vilafranca són la millor colla que “My kind of blue” de Miles Davis el millor
disc de jazz de la història? La llista representa fidelment la realitat del
jazz? I, d’altra banda, l’existència d’aquesta llista suposa una corrupció de la
música jazz, l’afecta negativament? O, pel contrari, n'ajuda a la difusió? No
tinc la sensació que al món del jazz el gran debat de fons sigui si es poden
fer llistes o premis...
Segon, continuant amb aquesta línia de desdramatització, proposo
que ens plantegem el Concurs com un joc, i en concret un joc de rol. Per un
dia, cada dos anys, juguem segons unes normes i uns conceptes determinats que
són diferents als habituals. Per dir-ho clarament: juguem a què passaria si els
castells fossin un esport. Fem aquest joc, el disfrutem, mirem de treure-li el màxim
rendiment, i després tornem a la normalitat. Perquè si el Concurs fos la norma
i no l’excepció, segurament no funcionaria.
Els antropòlegs i folkloristes expliquen que en realitat, la
pròpia festa (i això és molt clar sobretot en el carnaval) és una mena de
subversió de la realitat quotidiana, és un moment en què les normes se subverteixen, sovint s’inverteixen, durant
un període molt limitat de temps, per després tornar a la normalitat. Potser el
Concurs també fa una mica aquesta funció...
Si acceptem l’analogia carnavalesca, podem dir que pel Concurs els
castells es disfressen d’esport. I quan ens disfressem justament fem i
disfrutem d’allò que no faríem en el dia a dia. Un exemple clar serien certes
actituds del públic que es donen al Concurs i que de cap manera serien
acceptades en una plaça “normal”.
Ara el Concurs creix, i creix de la manera correcta. A
vegades s’havia proposat que passés a celebrar-se cada any: no és casualitat
que les colles reaccionessin amb fredor. Massa estrès competitiu. El
creixement, en canvi, s’ha fet ampliant el nombre de colles participants. La
forma no canvia: el concurs no s’assembla més a les actuacions normals, no
abandona la puntuació, el reglament o la classificació. Però sí que canvia o es
modula el discurs: aquest darrer any hem sentit a parlar sobretot de “la gran
festa” dels castells. Passar de 12-14 colles a 32 no és innocu, dilueix una
mica la lluita pel podi perquè augmenta els punts d’interès. És justament el
contrari del que també s’havia proposat algun cop: reduir el Concurs a les cinc
o sis colles que realment “competeixen”.
Parèntesi: felicitacions a les colles tarragonines per la
proposta d’ampliació a dos dies, i especialment als Xiquets del Serrallo i els
Castellers de Sant Pere i Sant Pau. És de justícia agrair-lis aquest gest.
I això enllaça amb el darrer tema que volia tocar: què
suposa el Concurs per a Tarragona. En primer lloc, és una peça imprescindible i
fonamental del que seria la Tarragona castellera, jo m’atreveixo a dir que tant
com Sant Magí, o Santa Tecla, o el pilar caminant. Ara mateix, podem dir que el
Concurs de Castells forma part del patrimoni immaterial tarragoní, forma part
de la identitat de la ciutat. Per tant, quan es plantegen debats com ara si
s’ha de treure de la plaça de toros, i ja no diguem quan parlem de treure el concurs
de Tarragona, s’ha de tenir en compte també aquesta dimensió patrimonial.
Perquè a vegades veiem el Concurs com si fos una cosa artificiosa, però cal recordar
que és més antic que la majoria d’actuacions castelleres de festa major que se
celebren a Catalunya (i això agafant només el Concurs ininterromput des del 1980).
Poca broma.
A més el Concurs es important per Tarragona perquè lliga amb
un dels principals problemes identitaris de la ciutat, que és la capitalitat.
Tarragona es creu capital, i és cert que té una capitalitat històrica i té una
capitalitat administrativa, però és una capitalitat una mica acomplexada i
qüestionada. Potser perquè hi ha una consciència que el territori del que és
capital són almenys dos territoris ben diferenciats. També perquè té al costat
una ciutat que li pot competir cara a cara en molts àmbits. I jo crec que en
general els tarragonins sabem que Tarragona no ha sabut exercir de veritable
capital.
Un dels pocs àmbits en què sí que hi ha hagut una voluntat
continuada d’exercir capitalitat és aquest, el casteller. Curiosament un àmbit
que no té res a veure amb límits o designacions administratives. Un àmbit en
què la capitalitat no et ve donada des de dalt, ni tampoc te la pots autoreclamar,
sinó que te l’han de donar els altres. I això vol dir que són els altres que
s’hi han de sentir acollits, s’hi han de sentir còmodes, com a casa, i per tant
s’han de sentir identificats amb tu.
És una mica com el Concurs: ningú et pot obligar a participar-hi,
tu has de tenir ganes. Per tot això, el més important de l’edició del 2012 no ha
estat qui ha guanyat, ni quantes colles han fet castells de gamma extra, sinó
que les colles que van participar dissabte –i molt especialment les que ho van
fer per primer cop- sortissin de plaça dient: ens ha valgut la pena, ens ho hem
passat molt bé, i d’aquí dos anys hem de repetir.
Etiquetes de comentaris:
POPULAR I TRADICIONAL,
SCIPIONUM OPUS
divendres, 5 d’octubre del 2012
Molta feina feta, molta feina pendent
Les dues darreres edicions del
Concurs de Castells de Tarragona la taula de puntuacions i el reglament de plaça han estat
responsabilitat d’una comissió assessora formada per representants de les
colles millor classificades dos anys enrere, les colles de Tarragona i diversos
experts / periodistes. He tingut la sort de formar-ne part tot i que -com a
delegat de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya- sense vot, la
qual cosa m’ha convertit en observador privilegiat i per això puc opinar que,
sincerament, s’ha fet una bona feina, que el model funciona i que,
contràriament al que algú podria pensar des de fora, donar veu a les colles
–també a les que s’hi juguen el triomf- enriqueix el debat i ajuda a teixir
consensos i complicitats. Aquest any, a més, s’ha guanyat en agilitat i
operativitat. Tema tancat, doncs? Malgrat aquesta bona feina feta, tal i com jo
ho veig per al 2014 caldria abordar dues qüestions de gran complexitat: d’una
banda, una revisió general d’una taula de puntuació que ara mateix grinyola en
excés pels pedaços que s’hi han anat posant en forma de nous castells; de
l’altra, i relacionadament, un replantejament de la diferència entre castells
descarregats i carregats (penalitzant encara més els segons). Aquest segon tema
és especialment delicat ja que, en el fons, comporta un canvi cultural de fons:
fins on estem disposats a acceptar que una actuació de castells inferiors
descarregats superi a una de castells superiors carregats? Per tant, molta
feina pendent (si hi ha ganes i consens per abordar-la), que no es pot
plantejar a sis o nou mesos vista del Concurs.
Cal posar-s’hi, com aquell qui diu, l’endemà de la gran festa castellera
a la plaça de toros.
(Article publicat a l'especial del Concurs de Castells 2012 del Diari de Tarragona)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)