De cap al Brexit (VIII): De l'èpica als hòbbits

El mes d’abril arrenca amb molta expectació, ja que hi ha anunciats els capítols finals de tres sagues èpiques de llarga durada, d’aquelles que mantenen tothom amb l’ai al cor de saber com acabaran. Les incògnites estan a punt de resoldre’s: en ordre cronològic invers, el 25 d’abril s’estrena Avengers: Endgame, que culmina un cicle de 23 pel•lícules protagonitzades pels superherois de Marvel; el 14 arrenca la vuitena i darrera temporada de Joc de Trons; i el 12, si no hi ha solució de darrera hora, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea, amb força números ara mateix de fer-ho sense acord. Les tres sagues comparteixen conflictes de dimensió còsmica, repartiments inabastables i arguments complexos i plens de girs de guió. Si et perds un sol lliurament ja no saps d’on ha sortit aquell nou personatge, qui ha traït qui o perquè es planteja aquella nova situació.

Ja sento els que es queixen que aquesta comparació és un recurs fàcil, indigna d’un cronista de la meva categoria. Potser sí, però després que la sessió parlamentària de dijous a Westminster s’hagués de suspendre per l’entrada d’aigua per unes goteres al sostre tindria a l’abast metàfores encara més òbvies que m’estic reprimint de fer servir. També és discutible si el Brexit és una saga èpica, un culebrot o un reality. El que, en tot cas, és evident és que s’està convertint en un producte mediàtic addictiu. BBC Parliament, el canal de televisió encarregat de retransmetre les sessions parlamentàries, ha tingut més de 3,5 milions d’espectadors cada mes des del gener. També han crescut notablement els que segueixen les sessions en directe per Youtube, i els assajos dedicats al tema omplen les llibreries. Però, a més, el Brexit està entrant amb força al món de la ficció: ja hi ha novel•les (fa unes setmanes els en vaig parlar d’una, Middle England de Jonathan Coe), obres de teatre i fins i tot una pel•lícula, protagonitzada, per cert, per Benedict Cumberbatch, que també fa de Dr. Strange a les pelis de Marvel.

Al maig hi ha prevista una altra estrena interessant, un biopic sobre la joventut de l’escriptor J.R. Tolkien (1892-1973) i la seva influència a l’hora d’imaginar la Terra Mitjana i l’univers d’El senyor dels anells, saga èpica per excel•lència. Es dóna la circumstància que Tolkien va viure dels quatre als dinou anys a Birmingham. Fins i tot, durant un temps ho va fer al barri on jo m’estic, Edgbaston. Al meu mateix carrer hi ha l’oratori catòlic on assistia a missa. Des de la finestra de la meva cuina puc veure, a uns 500 metres, un parell de torres (la popularment anomenada “bogeria de Perrott”, d’estètica gòtica, i la d’abastiment d’aigua de la zona) que es considera que podrien haver suggerit les “dues torres” de Gondor.

Més clar és que Tolkien es va inspirar en l’entorn del poble de Moseley –ara part de Birmingham, però llavors plenament rural- per crear la Comarca, la regió on viuen els hòbbits. I aquí és on la cosa es posa interessant: la comarca i els hòbbits són, segons tots els entesos, una evocació idealitzada que Tolkien fa de l’Anglaterra preindustrial. En aquest sentit, la Comarca es correspondria amb la Merrie England, el mite nostàlgic de l’Anglaterra feliç i pastoral, que vivia en pau i tranquil•litat, quan tothom es coneixia i no hi havia estranys que vinguessin de fora a alterar les formes de vida senzilles que ens eren pròpies. Evidentment, aquest mite va ser un dels motors ideològics i culturals que van posar en marxa el Brexit. No és casualitat que el vot favorable a la sortida de la UE fos majoritari en aquelles zones del país que més s’acosten a la il•lusió de la Merrie England. Del que podem deduir, en un pensament inquietant, que els hòbbits serien furibunds brexiters, potser amb l’excepció de Bilbo i Frodo Saquet, que no per res eren les ovelles negres de la Comarca i es van deixar entabanar per Gandalf, que no deixava de ser un foraster inquietant.

(Una altra connexió Brexit-Tolkien: a Youtube poden trobar encara un meravellós clip en què l’acord Andy Serkis interpreta a una Theresa May / Gollum que defineix el seu pla de sortida de la UE com el seu “preciós”: “El volem, el necessitem, el tindrem!”)

Però tornem a l’actualitat: hem arribat, doncs, al final del camí pel Brexit? Tothom sap que les franquícies s’allarguen tant com calgui mentre tinguin èxit. Per molt que la nova pel•lícula dels Venjadors es tituli “final del joc”, és evident que Marvel en llençarà més. Sembla que Joc de Trons sí s’acaba, però ja hi ha en marxa una preqüela. I pel que fa a les obres de Tolkien, si no n’havíem tingut prou amb les dues trilogies de Peter Jackson es prepara un nou Senyor dels anells en format sèrie televisiva. Per tant, hi ha moltes opcions perquè la UE aprovi una nova extensió per al Brexit –es parla fins i tot d’un any- que garanteixi noves emocions fortes. I fins i tot encara que no fos així, la saga del Brexit segur que continua, ja sigui en forma de nova temporada, de seqüela, d’spin-off o de remake.

De cap al Brexit (IV): A peu per Anglaterra

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 21 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. La setmana pròxima serà, en principi, decisiva per confirmar si és així i de quina manera, ja que el Parlament té previst l’enèssim meaningful vote de l’acord pactat per la primera ministra Theresa May amb la UE. Si el resultat torna a ser negatiu, les alternatives són un Brexit sense acord o bé l’extensió de l’article 50, és a dir, que s’allargui el període de negociació més enllà del 29 de març. Amb poques novetats entorn el Brexit, ha estat bona setmana per reflexionar sobre les qüestions de fons de la crisi britànica.

Dimarts, el periodista de The Guardian Mike Carter presentava a la Waterstones de Birmingham el seu llibre All together now?. Carter és especialista en viatges i ha publicat diversos llibres sobre aquesta temàtica, rutes en bicicleta o en moto. En aquest cas és un viatge a peu, però amb unes connotacions especials, tant a nivell personal com col•lectiu. El seu pare, Pete Carter, dirigent sindical i del Partit Comunista britànic, va ser un dels organitzadors, el 1981, de la “Marxa de la Gent”: 300 persones van caminar de Liverpool a Londres en protesta per les noves polítiques del govern Thatcher i el creixement de l’atur.

Mike, que llavors tenia disset anys, no hi va voler participar: la relació amb el pare, que havia abandonat la mare, va ser molt complicada fins la seva mort. Posteriroment, la primavera de 2016, se’n va adonar que es complien 35 anys exactes de la marxa, i va decidir reproduir-la etapa per etapa, sol, a peu, mirant així de reconciliar-se amb el pare i de pas entendre què li estava passant al seu país. Que el seu viatge coincidís amb la campanya del referèndum del Brexit va ser accidental, però determinant.

En la presentació, Carter va explicar com viatjar a peu –“a la velocitat per la que estem dissenyats”- permetia captar matisos que d’altra manera passen desapercebuts, com ara quan l’accent scouse de Liverpool deixa pas al de Manchester. Però també constatar les enormes diferències entre el nord i el sud d’Anglaterra (un nascut a Londres té ara mateix una expectativa de vida de deu anys més que un nascut a Blackpool). O la devastació de moltes comunitats antigament industrials per les quals no s’havia generat alternativa: sí, Liverpool, Manchester o Birmingham tenen avui en dia centres vibrants (en bona mesura, gràcies a inversions procedents de la UE), però sovint envoltats de zones de misèria i exclusió. I les ciutats mitjanes, ni tan sols això. Són “ciutats amb molta ira i molt sentiment d’haver estat traïdes”. Perquè després de Thatcher, l’herència de la qual va ser “un país molt menys compassiu”, el laborisme de la Tercera Via no havia rectificat aquesta decadència.

Curiosament, la visió de Carter té punts en comú amb el que planteja la que ha estat saludada com la primera novel•la de ficció sobre el Brexit: Midde England, de Jonathan Coe, publicada fa uns mesos. La novel•la és, de fet, la darrera part d’una trilogia que repassa les vides d’un grup d’amics companys d’institut a Birmingham, d’on és l’autor. Així, la primera, The Rotter’s Club (2001; publicada en castellà com El club de los canallas)- se situa en els anys 70, i finalitza significativament el dia de la victòria de Thatcher. La segona part, The closed circle (2004; també en castellà: El círculo cerrado), està ambientada en el canvi de mil•leni, els anys de la desil•lusió amb Tony Blair. Per Midde England, Coe ha recuperat uns personatges que en principi havia abandonat per explicar el període des dels Jocs Olímpics de 2012 fins el referèndum del Brexit i més enllà. Les tres són novel•les divertides, plenes de referències de cultura pop, però que també formen un fresc molt recomanable per entendre l’evolució del país, d’aquesta “Anglaterra mitjana” –concepte social, no necessàriament geogràfic- que té poc a veure amb Londres.

Els personatges de Coen, malgrat tot, són de classe mitjana, amb estudis universitaris, i la seva vida, almenys econòmicament, està prou ben resolta. La situació per molta de la gent amb la què Mike Carter va parlar durant la seva travessa a peu –alguns, participants originals a la marxa del 81 amb qui havia contactat; d’altres, simplement, fruit de trobades fortuïtes en ruta- era força més desesperada. La majoria li deien que votarien a favor del Brexit. “Saps què pensa molta gent?”, li van dir a Nuneaton. “Que no els importa si es col•lapsa l’economia. Per què no? A ningú a Londres l’importem una merda. Si l’economia se’n va pel vàter, almenys aquells bastards sabran com se sent ser nosaltres.”

En la presentació, Carter –criat a les Midlands però resident de fa anys a la capital- va explicar com en arribar a Londres al final del viatge cap dels seus amics imaginava que el resultat del referèndum no fos un rotund “no” a la sortida de la UE. Ell era l’únic que deia que, si més no, seria ajustat. “Jo penso que Europa va ser l’excusa, però en tot cas ningú a Londres era conscient d’aquesta ira i aquest sentiment de traïció. I, de fet, si el referèndum es tornés a fer demà, no sé si el resultat seria diferent. Perquè, realment, per aquestes ciutats i aquesta gent no ha canviat res. No s’està fent res per ells.”

Queden 21 dies.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

La biblioteca del "tema"

L'anomenat "procés" i, molt especialment, la seva darrera fase aguda, la del "xoc de trens", està protagonitzant tota una sèrie de novetats editorial que es mouen entre l'anàlisi, el testimoni i la proposta de solucions. N'he anat llegint alguns, que ressenyo a continuació.

El primer d'aquests llibres, i segurament el primer clàssic d'urgència dedicat al procès, és La confabulació dels irresponsables, de l'historiador i filòleg Jordi Amat, editat ja al novembre. Dic que n'és el primer clàssic perquè ja ha esdevingut una referència d'articulistes i tertulians, que el citen sovint, potser perquè el seu títol provocador ja conté la tesi de fons. "Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, enlloc d'ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos." Aquesta cita de la pàgina 35 es refereix en realitat a la negociació i tramitació del nou Estatut, però es podria extrapolar segurament a la idea que Amat té de tot el procés. De fet, el seu text, que ell mateix descriu sense problemes des de la primera frase com a "pamflet", mira d'establir l'arrel del problema força abans de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2010, i planteja que les irresponsabilitats (d'uns i altres) vénen de força enrere. Tot i això, no treu importància a la decisió del TC com a element determinant: "Ha estat la més gran irresponsabilitat política d'aquest cicle." (60) Necessàriament incomplert i insuficient (només són 100 pàgines de petit tamany), el relat d'Amat, molt ben escrit, malgrat tot esmenta bona part de les claus i s'accelera (i al mateix temps es personalitza) en referir-se al setembre i l'octubre de 2017, per tancar amb un funest: "No importen les raons. Només, abans que res i per sobre de tot, importa la victòria. És el fracàs de la política. El fracàs és colossal."

També ha tingut un notable ressó mediàtic D'herois i traïdors, cosa lògica donat que el seu autor, l'exconseller Santi Vila, ha estat testimoni i protagonista destacat del procés. El títol també deixa clara de què va la cosa: Vila ha estat assenyalat per bona part de l'independentisme com el traïdor oficial -ell mateix recorda amargament en diverses ocasions que la seva fiança no va sortir de cap caixa de resistència-, però no és menys cert que, des d'altres sectors, se l'ha venut sovint, i no de forma innocent, com l'heroi del moderantisme i el seny. No amagaré que a mi em cau simpàtic, però justament per això no m'ha acabat d'agradar el to excessivament victimista que en alguns moments té el llibre. Tot i que l'autor mira d'afegir anàlisi i plantejaments propositius de futur al relat, realment el més interessant és la part testimonial i el que s'hi intueix de la dimensió humana dels protagonistes. Si anem directament al morbo, és molt crític amb Junqueras i fins i tot cruel amb Marta Rovira, mentre elogia Carles Mundó i és molt respectuós amb Carles Puigdemont. I, no cal dir-ho, com a gairebé darrer representant de la CDC de tota la vida, marca distàncies amb la CUP sempre que pot. Però, en tot cas, ell té clar què l'ha convertit en traïdor: "Que el rei va despullat ho sap tothom. El que és inadmissible és confessar-ho" (p. 20). I, efectivament, penso que aquest va ser el seu gran pecat: ser el primer a dir que les coses s'havien fet malament, fos per honestedat o per un cínic error de càlcul en les seves ambicions. O per totes dues coses.

En canvi, un llibre que ha passat força desapercebut és "Tumulto". Meditacions sobre l'octubre català, signat a sis mans pels historiadors Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal i el periodista Plàcid Garcia-Planas. Té la virtut que conté anotacions fetes sobre la marxa, és a dir, mentre els esdeveniments s'anaven produïnt, bàsicament al llarg del mes d'octubre. El pes del llibre el porta Gonzàlez Vilalta (historiador amb grenyes tertulià ocasional al Més 3/24), des d'una posició clarament independentista però alhora allunyat del nacionalisme romàntic. Renan, insisteix un i altre cop: "Per al nacionalisme d'Estat espanyol, no hi ha possibilitat de ser espanyol per voluntat pròpia. No hi ha llocs per pensadors com el francès Ernest Renan. El que Renan va dir en els anys 80 del segle XIX: 'hi ha arrels històriques, lingüístiques i culturals que conformen una comunitat nacional'. Però encara hi ha un altre factor bàsic, axiomàtic, que no és altre que la voluntat individual de cada un d'ells per formar part d'aquesta comunitat nacional." (268) Totalment d'acord. A més, Gonzàlez Vilalta convida altres historiadors, tant espanyols com catalans, a pronunciar-se sobre la qüestió i també apunta interessants reflexions sobre la dificultat de fer història del present.

Ucelay-da Cal, amb una visió que en bona mesura és forana (va crèixer als Estats Units), és molt contundent i implacable en les seves crítiques tant a l'independentisme com a la reacció de l'Estat. Parla d'uns i altres gairebé en termes de rebequeries infantils. I en aquest sentit apunta un concepte ("to blandiblú preescolar") que ell associa especialment a una part de l'independentisme i que, d'alguna manera, podria ser l'altra cara de la moneda de la "revolució dels somriures": "El to blandiblú preescolar m'enerva (...). Hi ha una tonadeta preescolar, amb llenguatge infantil, que obvia les moltes crueltats normatives de l'existència i les converteix en grotesca mentida. Avui, 'La Caputxeta Vermella' acaba amb l'àvia, el caçador i el llop, a més de la nena, tots al voltant de la taula." (112) Finalment, les intervencions de Garcia-Planas, excorresponsal de guerra de La Vanguardia i director del Memorial Democràtic, són més escases, però inquietants pel rerefons de la seva experiència balcànica. 

Els tres llibres esmentats comparteixen una perspectiva catalana del conflicte, la qual cosa fa encara més interessant La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, d'Ignacio Sánchez Cuenca, el llibre que -tan de bo!- s'hauria de llegir a Madrid. La tesi del professor de Polítiques de la Carlos III de Madrid és que Espanya ha sabut construir un sistema raonablement democràtic, excepte davant una crisi territorial / nacional. Així, davant la crisi catalana s'ha donat una fallida sistèmica de la democràcia, ja que han fallat el Govern espanyol, l'Estat de Dret -atorga una gran importància a la "guerra bruta" contra l'independentisme desenvolupada des del ministeri d'Interior-, el sistema judicial, la monarquia, els grans grups mediàtics i els mateixos basaments de la democràcia. Poca broma.

Lògicament, dels quatre llibres és el de to més acadèmic i també el que, en alguns moments, es distancia més de les circumstàncies concretes del cas català per buscar una reflexió més global. Així, s'enfronta a la qüestió de fons que, com ell mateix reconeix, ha estat poc treballada des dels teòrics de la democràcia liberal: "Qué hacer en una democracia cuando un grupo no se reconoce como parte del demos y quiere construir una comunidad política en torno a un demos alternativo. Si ese demos alternativo está territorialmente concentrado y tiene viabilidad estatal, ¿sobre qué base se puede negar su pretensión?" (94). Les regles democràtiques habituals no serveixen en aquest cas, perquè el que s'està posant en qüestió és justament el demos. "La única forma de avanzar en esta cuestión es a tientas, tratando de inspirarse en valores democráticos de tolerancia y autogobierno, justo lo que, en mi opinión, no se ha hecho en España." (96) No s'ha fet, en bona mesura, per la incapacitat de la democràcia espanyola de reconèixer que hi ha un nacionalisme d'Estat, un nacionalisme espanyol, i per un excès de "legalisme" que és característic de la democràcia espanyola.

La solució que proposa Sánchez Cuenca és, en el fons, força semblant a la que plantegen Iceta i el PSC: una reforma de l'status quo espanyol en el sentit federalitzant i plurinacional, una consulta sobre aquesta reforma a nivell de tot l'Estat i, en cas que la reforma fos rebutjada totalment i/o a Catalunya, ara sí, una consulta directament sobre la independència. L'autor apunta que només la seguretat d'aquesta segona consulta específica -i, per tant, la possibilitat d'una independència catalana- arrossegaria el PP i C's a acceptar una reforma en el sentit apuntat. Tot i això, considera que el més probable és que s'imposi la intransigència, i que aquesta tingui èxit en desactivar, almenys temporalment, l'independentisme: "La recuperación de la normalidad se logrará a costa de un empobrecimiento de la democracia. Para el nacionalismo español, no obstante, ese parece ser un coste asumible" (197). La conclusió no és més optimista que la d'Amat.

The Byrds: los últimos diez años

[Nota: el hecho que esta entrada del blog esté redactada en castellano no tiene nada que ver con la infausta aplicación del artículo 155 de la Constitución: simplemente me ha parecido más lógico mantener la lengua original del libro del que esta entrada pretende ser una breve secuela digital.]

Hace unos días me di cuenta que se habían cumplido diez años de la publicación de The Byrds. Pájaros de doce cuerdas. Historia y saga, probablemente el bestseller de mi bibliografía -poca broma: más de 500 ejemplares vendidos- y que, por cierto, todavía podéis adquirir si es que no lo tenéis ya: aquí. En su momento, el principal mérito del libro fue que era la primera bibliografía del grupo publicada en castellano, ya que, lógicamente, no se basaba en fuentes originales. Sin embargo, y por aquello de no hacer un simple refrito de lo ya publicado en inglés, intenté algunas aportaciones para que el volumen fuera interesante: en primer lugar, no se limitaba a la trayectoria oficial del grupo sino que se ampliaba a la carrera posterior de sus componentes (de ahí la "saga" del subtítulo); añadí una tercera parte, titulada "byrdconexiones", en la que recopilaba toda clase de artistas que, de una manera u otra, hubieran estado relacionados con los Byrds y sus spin offs; y finalmente cada capítulo acababa con una "Guía de compra" en la que sugería la que pensaba que era la mejor manera de hacerse con lo más imprescindible.

Así, me parece interesante hacer una breve actualización del libro con esta entrada en el blog, intentando recuperar lo más importante acontecido en el universo Byrd desde 2007. De hecho, el epílogo original del libro lo cerraba con una reflexión en torno al hecho que los Byrds no hubiesen sucumbido a la moda de las giras de reunión. Que la reflexión sea válida diez años más tarde, cuando cualquier banda de tercera se reagrupa -si es necesario, con más miembros nuevos que originales- al poco tiempo de separarse, es casi un milagro. Más si tenemos en cuenta que con tres de los cinco fundadores vivos, la reunión sería mucho más legítima de lo que hoy en día ya es habitual, y que creativamente la unión de McGuinn, Hillman y Crosby podría dar frutos interesantes.

Que no haya habido ninguna reunión de los Byrds en el siglo XXI seguramente es una decisión básica de Roger McGuinn, que los otros han respetado, ya que al fin y al cabo nadie duda que él es, de alguna manera, el dipositario del legado de la banda. Y ya hace muchos años que McGuinn parece conformarse con un segundo plano, concentrado en sus conciertos en solitario y su proyecto de cancionero folk que continúa creciendo en internet, accesible a todo el mundo. Aparentmente, en 2011 publicó un CD titulado CCD, que tiene toda la pinta de ser una recopilación de las canciones de temática marinera de The Folk Den. Aparte de eso, alguna aparición puntual, como su participación en la banda sonora de I'm Not There (2007), interpretando una vez más a Dylan, con Calexico como banda de acompañamiento, pero cada vez parece más difícil que nos llegue un nuevo disco de Roger McGuinn.

En principio también estaba semiretirado Chris Hillman, que había sido el byrds más activo discográfricamente en los 80s y 90s. The other side (2005), en principio, había de ser su último disco de estudio, promesa que no rompía la publicación del directo acústico At Edwards Barn (2010), firmado con su inseparable Herb Pedersen, y en el que repasaba temas de toda su carrera. Pero hace un par de meses apareció Bidin' my time (2017), y además con una clara voluntad de recoger cierta atención: no en vano su productor era Tom Petty, en la que a la postre sería su último trabajo profesional. Seguramente el disco más elaborado de Hillman en mucho tiempo, aunque sin abandonar sonido próxima al bluegrass que ha sido marca de la casa desde el final de la Desert Rose Band, combina temas nuevos, revisitaciones del repertorio Byrd y alguna versión. Cuenta con el atractivo adicional que en él canta David Crosby, toca la guitarra Roger McGuinn -aunque no coincidan en el mismo tema- y hay una composición de Gene Clark. Lo más parecido, pues, a la reunión Byrds que no hemos tenido y seguramente no tendremos.

Así, el disco del otrora discreto bajista del quinteto original podría ser un digno epitafio para los Byrds, si no fuera porque el enfant terrible de la banda parece estar viviendo una segunda juventud: David Crosby ha editado tantos discos en solitario en los últimos cuatro años como a lo largo de toda su carrera anterior. Lo cual ha sido sumamente inesperado, ya que en principio parecía que tenía suficiente con las giras exitosas de Crosby, Stills & Nash, sin material nuevo. En 2010 un proyecto de disco de versiones producido por Rick Rubin acabó abortado, y en 2012 editaron CSN 2012, enésimo directo. Pero entonces Crosby hizo unos comentarios desafortunados en twitter sobre Daryl Hannah, la nueva compañera sentimental de Neil Young, provocando el enfado de éste y después de Graham Nash, que llegaría a declarar que no volverían a cantar juntos. Poca broma porque para Crosby el británico era lo más parecido a un hermano. Eso sí, separado de sus compinches habituales, el californiano de repente se ha visto poseído de una productividad discográfica sin precedentes. Croz (2014), Lighthouse (2016) y Sky trails (2017) han aparecido en rápida sucesión, todos ellos de muy buen nivel, en la línea del Crosby de más calidad. Su hijo James Raymond -con el que ya había colaborado en CPR- es su compinche principal en el primero y el tercero, mientras que para el segundo se alió con Michael League. Queda claro que si hay un byrd que se niega a decir la última palabra es David Crosby. Por algo siempre fue el más bocazas de la banda.

En cambio, prácticamente no ha habido noticias musicales de los otros dos Byrds oficiales que continúan vivos, John York y Gene Parsons. Bueno, York se coló en el disco de duetos Have harmony, will travel (2013) de Carla Olson, cantando con ella un par de temas.

En cuanto a reediciones o recopilaciones de especial interés, tampoco ha habido muchas novedades en los últimos diez años. En cuanto al grupo madre, en 2007 ya se había reeditado toda su discografía con temas extra -agrupados en 2012 en The Complete Columbia Album Collection- y hasta un par de box sets. No parece que quede nada demasiado significativo pendiente. Quizás una reedición Deluxe del álbum de reunión de 1973 con temas extra, si es que existen. Respecto a los spin offs, en 2007 The Capitol Collection recogía los tres álbumes de McGuinn, Hillman (& Clark), junto con algunos temas extra, en lo que sería su edición definitiva. Todavía queda pendiente alguna buena recopilación de la carrera de Chris Hillman.

Finalmente, en el apartado de inéditos recuperados, hay que ir con cuidado ante la proliferación de grabaciones de dudosa calidad y -a menudo- origen, especialmente referidos los miembros más "malditos" de la saga, como Gram Parsons o Gene Clark. Aquí sólo me referiré a algunos de los discos que han aparecido de forma oficial.  De los Byrds propiamente, en 2008 Sundazed editó Live at Royal Albert Hall 1971, que permite comprobar la solidez en directo de la última alineación de la banda. Otro directo interesante es Authorized Bootleg: Fillmore East, New York, N.Y. - Late Show, November 7, 1970 (2011), de unos Flying Burrito Brothers ya sin Gram Parsons pero -quizás precisamente por eso- mucho más compactos. Finalmente, CSNY 1974 (2014) sirvió para celebrar los 40 años de la mítica gira de Crosby, Stills, Nash & Young, comprimida por Graham Nash en un CD sencillo o triple.  

En cuanto a grabaciones de estudio, un par de aportaciones de interés. Pieces (2009) recoge outtakes de Manassas procedentes de la grabación de sus dos álbumes, con un Hillman quizás más visible que en los lanzamientos oficiales. The lost studio sessions (2016) es una cuidadísima selección de material inédito de Gene Clark editada con mucho mimo por Sierra Records, centrada en el período 1964-72 (es decir, canela fina), pero que también incluye unas demos de 1982 de Nyteflyte, proyecto que juntó a Clark con Hillman, Michael Clarke, Herb Pedersen y Al Perkins y que, desgraciadamente, no llegó a cuajar. 

Finalmente, un par de recomendaciones en cuanto a lecturas byrdsianas. La primera es la Ultimate Music Guide que la revista británica Uncut dedicó en 2016 a The Byrds: se trata de suplementos monográficos dedicados a un artista, con repaso a todos sus discos y artículos contemporáneos a su trayectoria. En este caso también hay repasos a las trayectorias posteriores de los miembros, reedición de artículos de la propia Uncut repasando las carreras de Clark, Parson y White y una lista comentada de las 20 mejores canciones del grupo. Como curiosidad, la foto escogida para la portada es la misma que en mi libro, pero al revés (no sé cuál de las dos es la correcta). Por otra parte, Johnny Rogan acaba de publicar Requiem for the timeless. Volume 2 que, como su título indica, es la segunda parte de su monumental libre dedicado a los Byrds -fuente bibliográfica principal del mío-. En este caso, en realidad son seis biografías dedicadas a los miembros oficiales del grupo ya traspasados: Gene Clark, Michael Clarke, Kevin Kelley, Gram Parsons, Clarence White y Skip Battin. No lo he podido leer, pero seguro que lo acabo haciendo.

Lehane al BCNegra (amb retard)

Ja han passat unes quantes setmanes de la celebració del festival BCNegra, dedicat a la narrativa de "lladres i serenos", per dir-ho a la manera clàssica, però no havia trobat encara un moment per poder escriure unes poques ratlles per explicar que, per primer cop i després d'anys de seguir el festival via premsa, em vaig colar en una de les sessions del festival. Va ser el divendres 3 de febrer, a la Sala Barts, per escoltar l'escriptor nord-americà Dennis Lehane, que justament havia estat reconegut amb el premi Vázquez Montalbán d'aquesta edició.

A Lehane ja li vaig dedicar un post allà pels inicis d'aquest blog. Llavors acabava de llegir Cualquier otro día, la primera part de la trilogia que ha completat Ese mundo desaparecido, que he llegit darrerament (per acabar de tancar el cercle, també ha coincidit amb l'estrena de l'adaptació de la novel·la "del mig", Vivir de noche, dirigida i protagonitzada per Ben Affleck, que tot i això no he vist). Val a dir, en primer lloc, que és, al meu entendre, que és una trilogia "relativa", ja que el protagonista de la segona i tercera novel·les és un secundari molt secundari de la primera. Gairebé podríem dir que la segona i tercera són un spin off de la primera que, almenys per mí, és la millor de les tres amb diferència. També arran de la visita de Lehane a Barcelona vaig llegir un article de Ramón de España, traductor de les primeres novel·les del nord-americà, que deia que precisament la sèrie dedicada als detectius Kenzie i Gennaro, amb què va arrencar la seva carrera, era superior a la darrera producció de l'escriptor, a qui acusava de patir el mal comú de voler signar "la gran novel·la americana". Potser De España exagerava, però sí que tenia un punt de raó en denunciar com sovint la narrativa més purament de gènere (com eren les històries de la parella de detectius) generalment serà menys valorada per la crítica que aquella amb pretensions.

En tot cas, em feia il·lusió sentir xerrar Lehane en directe i la sessió del BCNegra, en aquest sentit, no em va decebre (a més, vam colar-nos a primera fila, literalment). I això que el format era un pèl estrany. La seva xerrada s'anunciava com "Una mirada crítica a la societat nord-americana", i era compartida amb el mexicà Paco Ignacio Taibo II i moderada pel periodista Antonio Lozano. La veritat és que en cap moment va quedar massa clar el per què de l'aparellament de Taibo II -pel que sembla, un habitual del festival- i Lehane, i el moderador en aquest sentit no hi va contribuir gaire, ja que ràpidament va encarar-ho sobretot com una entrevista al ianqui (i, pel meu gust, centrant-se excessivament en el darrer llibre), mentre el mexicà anava afegint consideracions de forma un pèl anàrquica. I no ho dic com a crítica a Taibo II, ja que la seva interacció amb Lehane va propiciar moments divertits i fins i tot surrealistes, com quan li reclavama que inclogués més mexicans a les seves novel·les ("Mexicans a Boston?", responia Lehane). En tot cas, vaig descobrir un altre personatge i escriptor interessant del que ja he fet alguna lectura.

Lehane, al centre, i Taibo II a la dreta.

Pel que fa al protagonista principal de la xerrada (al cap i a la fi estava anunciat així), es va mostrar menys expansiu que el mexicà però va tirar d'ironia, expressant-se, per cert, en un anglès molt fàcil d'entendre. Lehane va parlar del Boston de la seva infantesa, de la importància de l'experiència sindical en la seva formació vital i també de com veure com, fins i tot al seu veïnat d'origen, els immigrants irlandesos tenien els seus bars en funció dels comtats d'origen li havia deixat clar que el "nosaltres" sempre es confronta a "els altres". Va justificar una de les frases que llença el protagonista d'Ese mundo desaparecido: que entre un gàngster i un banquer l'única diferència és el títol universitari que penja al despatx. Però parlant de Donald Trump també va deixar clar que confiava en el sistema democràtic nord-americà per evitar mals majors.

Respecte la seva obra va ser contundent a l'hora d'afirmar que sobretot fugia dels finals que no fossin conseqüents amb la pròpia història i els personatges. En aquest sentit va recordar que quan la seva dona va acabar de llegir l'esborrany de Mystic River li va dir, horroritzada: "Això es podria titular: 'Tothom hi perd'". I ell va pensar que per fi havia aconseguit el que volia. Lehane, que actualment viu a Los Angeles, també va parlar força sobre la diferència entre escriure novel·les i fer-ho per la televisió (entre d'altres, va escriure alguns guions per "The Wire"). En aquest sentit, va confessar que tot just feia molt poc que, per primer cop, havia escrit un guió que no li retornessin ple de correccions, és a dir, que havia trigat més d'una dècada a aprendre a escriure veritablement per l'audiovisual.

Curiosament, el periodista-moderador no li va fer la pregunta obligada en aquests casos, sobre els projectes més immediats, un cop tancada la semi-trilogia dels Coughlin. N'estarem pendents.

Periodisme (del de veritat) a la carretera

De sobte, tothom demanava una explicació de la victòria de Trump, i no pocs s'atrevien a donar-ne la seva. Fins i tot aquest blog, humilment, va provar d'argumentar una explicació en termes músico-cultural-identitaris, partint de Randy Newman. Doncs bé, si sou dels que encara us turmenta la victòria del multimilionari pocasolta (per dir-ho finament), val la pena que us llegiu Off The Road. Miedo, asco y esperanza en América, el darrer llibre del periodista britànic Andy Robinson. Vagi per davant: no es tracta d'un text oportunista, ja que va ser publicat quan Trump encara ni tan sols era el candidat republicà oficial, i tampoc és un llibre dedicat a Trump -tot i que n'hi ha referències aquí i allà-. En canvi, sí que ofereix un retrat sobre la realitat dels EUA, els seus conflictes i problemàtiques, que poden ajudar a entendre el resultat electoral. I, en tot cas, l'interès del llibre va molt més enllà de la trumpologia...

Fins i tot qui pensi "i a mi què se'm refot el que passi als EUA" faria bé de canviar d'opinió i llegir el llibre atentament, ja que com Robinson s'encarrega sovint de recordar-nos, moltes de les "novetats" ianquis acaben esdevenint globals. I alguns dels mals que actualment pateix Barcelona es van avançar a ciutats com Las Vegas o Miami. Aquestes són algunes de les ciutats que Robinson visita al llarg del llibre, juntament amb Detroit, San Francisco, Ferguson o Nova York, per parlar de qüestions com la desertització, els salaris precaris, la comercialització de la gestió de la immigració, la gentrificació dels centres de les ciutats o la divisió racial. Un panorama força desolador.

Robinson és un freelance que, entre d'altres mitjans, col·labora habitualment amb La Vanguardia. De fet, Robinson és una de les millors coartades "progres" que tenim els lectors del diari del Grup Godó: fins i tot David Fernández va reconèixer en una entrevista que alguns dels textos que Robinson publicava al rotatiu barceloní mainstream per excel·lència també podrien aparèixer a l'alternatiu La directa. Poca broma, doncs. Si el periodisme ha de ser sempre crític (i ho hauria de ser), Robinson és un bon exemple. Com a freelance, la sensació és que Robinson treballa sobre els temes que l'interessen, a nivell mundial: avui sóc aquí i demà allà, entrevistant experts i la gent del carrer per enviar cròniques ben treballades. Vaja, que fa molta ràbia perquè la seva feina és la que, aparentment, molts periodistes voldríem tenir. I dic aparentment perquè estic segur que darrera aquesta imatge glamourosa s'amaguen moltes misèries en el dia a dia. Al cap i a la fi, freelance és una altra manera de dir autònom.

En tot cas, Off The Road -que es llegeix gairbé d'una tirada- és un bon exemple de periodisme, d'aquest periodisme que se'ns mor, que desapareix. Del reporter que hi va, veu, pregunta i escriu. I si el llibre és en ell mateix una lliçó pràctica de periodisme, també hi ha, aquí i allà, algunes interessant reflexions sobre la pròpia professió. Com quan, a Ferguson, apunta que era la presència de les televisions en directe la que feia que en bona mesura els disturbis racials continuessin. Però no tot és crítica fàcil a les grans corporacions. Robinson també es permet un moment d'autocrítica cínica quan comenta, davant el testimoni d'un antic saxofonista de la Motown en la decrèpita Detroit actual: "En algún momento noté lágrimas emanando de mis gélidos interiores de reportero. Pronto me recompondría pensando en la página entera, tal vez incluso con una foto en portada, que el periódico tendría que darme para un reportaje con tanto interés humano."

I, sobre el futur de la professió, una divertida però preocupant reflexió. A Silicon Valley, Robinson parla investiga sobre les noves capacitats dels ordinadors de crear a partir d'algoritmes, però en el fons el que li preocupa és si, en definitiva, els ordinadors podran acabar escribint reportatges i deixant-lo sense feina. Un dels experts li diu que poden fer retocs i millores en els textos, i fins i tot alguns de senzills, però que mentre escrigui articles complexos no ha de patir perquè l'ordinador el pugui substituir. "Fue un momento de alivio profundo pero efímero. Empecé a pensar en las últimas tendencias del periodismo sensacionalista: textos cortos, refritos de otros periódicos, ideas banales, un lenguaje infantil, textos sin sentido. Aunque el periodismo inteligente estuviera fuera del alcance del robot, ¿qué jefe de sección pedía ya periodismo inteligente?" Glups!

La vida de Rod l'afortunat

La lògica romàntica indica que, quan un viatja, hauria de llegir llibres relacionats amb les terres que visita, per fusionar els dos plaers. A l'hora de la veritat, però, no sempre és així. Per exemple, en el meu periple pel nord del Marroc d'aquest estiu, que vaig explicar en el darrer post, vaig estar llegint un llibre a priori tan poc adequat com l'autobiografia de Rod Stewart.

Defensar l'interès d'una lectura com aquesta a la gent de la meva generació -no diguem als més joves- segurament seria difícil. Al cap i a la fi, jo mateix vaig conèixer Rod als anys 80 a través de cançons horribles com "Every beat of my heart" (power ballad amb gaites escocesses) i el veia com el típic veterà que mirava de mantenir-se adaptat als nous temps amb resultats sovint vergonyants (com el seu amic Elton John). Per això, quan vaig llegir per primer cop la famosa definició que en va fer Greil Marcus ("Poques vegades un cantant ha tingut un talent tant ple i únic com Rod Stewart; poques vegades algú ha traït el seu talent tant completament") el que vam sorprendre era sentir que, de fet, hagués tingut mai talent.

I, efectivament, Rod Stewart va ser un dels grans. Tothom coincideix que ho va ser durant la primera meitat dels 70, quan de fet gaudia d'una doble carrera. D'una banda, era el cantant dels Faces, els germans petits -però infinitament més autèntics, gamberros i adorables- dels Rolling Stones. De l'altra, els seus discos en solitari per Mercury eren una estranya fusió de rock, soul i folk. En aquella època, Rod era un excel·lent intèrpret de repertoris aliens i un ocasional però molt efectiu compositor. Una mostra en el següent vídeo, interpretant al "Top of the Pops" un dels seus primers èxits en solitari, però amb els altres Faces de banda d'acompanyament (i repassant la lletra en un full imprès).



També hi ha cert consens que la cosa va canviar quan Rod -reconegut garrepa- va decidir instal·lar-se als Estats Units per estalviar-se impostos. I és cert que a partir d'Atlantic Crossing (75) Rod encara editava algunes grans cançons, però el seu so havia perdut la rusticitat que el feia tan atractiu. La confirmació de la traició va arribar amb el superèxit "Da ya think I'm sexy". Val a dir que, tot i que puc entendre la reacció que va suscitar llavors, amb la distància del temps em sembla un temasso, i una de les millors mostres del subgènere disco-rock, en el que hi va caure pràcticament tothom (els Stones, els Beach Boys... fins i tot Grateful Dead!). En tot cas, durant els 80s Rod va mantenir un nivell important d'èxit comercial si bé artísticament era intranscendent, i durant els 90s pràcticament va desaparèixer. El nou mil·leni la cosa va ser encara pitjor, ja que va aconseguir les seves màximes vendes amb una sèrie de discos dedicats al cançoner nord-americà clàssic (Gershwin, Porter...) francament odiosos. El punt més baix va ser editar un disc de nadales. En els darrers anys, però, Rod s'ha redimit una mica amb l'edició d'un inesperat disc de temes propis (Time) que representava un cert retorn a les arrels.

Rod i la seva autobiografia, titulada, precisament, "Rod. The Authobiography". 

Va ser justament en aquest moment àlgid -quan Rod per fi va poder combinar l'èxit comercial, una recuperació del respect crític i estabilitat en allò personal-, que va publicar la seva autobiografia. Com és lògic, repassa els moments més importants de la seva carrera, tot i que en aquest sentit no hi ha grans revelacions. Fent honor al personatge, es tracta d'un text amable, en el què hi ha nombroses mostres d'agraïment als qui li van donar les primeres oportunitats (Long John Baldry), d'estimació cap als col·legues més pròxims (Ronnie Wood) i pràcticament cap retret o voluntat de polemitzar, i sí elogis, cap a aquells amb qui en algun moment va topar (Jeff Beck o Ronnie Lane -que mereix alguna entrada en aquest blog). És clar que ser, en definitiva, el triomfador de la història permet ser generós.

No tot és música en la seva autobiografia. Rod dedica capítols a les seves passions -els cotxes, el futbol o les maquetes de trens-, al seu cabell i, per suposat, a la seva intesa i complicada vida amorosa. De fet, a mida que avança el llibre, el relat adopta un to de culebrot glamurós, amb la successió de diferents dones / mullers, totes models, rosses i cada cop amb més diferència d'edat respecte el protagonista, que, immadur, sempre acaba enganyant amb la següent candidata. Tot, en un entorn de luxe i despesa absurda. Que, malgrat això, acabem el llibre sense odiar l'autor ni considerar-lo un imbècil total es deu, crec jo, a dos factors: que Rod -o el seu negre- adopta en molts moments un to autoparòdic que el fa més pròxim -gairebé convencent-nos que malgrat les models, els cotxes esportius i les mansions a LA continua sent "un de nosaltres"-, i que a més no té cap problema en admetre que, al marge del seu talent, ha estat, sobretot, una persona absolutament afortunada.

La construcció dels relats històrics nacionals

El vaig comprar per Sant Jordi -em va cridar l'atenció en una de les parades de la Rambla de Tarragona, malgrat que no n'havia sentit res- i l'he devorat en pocs dies, amb gran plaer: La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España, de l'historiador gallec Miguel-Anxo Murado. El llibre ha anat fins i tot més enllà de les meves expectatives: si fa no fa, tots sabem (o intuïm) que la "història", qualsevol història nacional, està convenientment maquillada, que la memòria és sel·lectiva i que tots escollim la manera més favorable per construir el relat del nostre passat.

Però Murado fins i tot va més enllà i fa una esmena a la història com a ciència que en alguns moments sembla total. No és tan sols que hi hagi manipulacions interessades, és que directament, quan parlem del passat no podem parlar de "fets", perquè mai poden ser comprovats objectivament. Pel que fa a la major part de la nostra història, ni tan sols disposem de fonts realment fiables, presencials, que ens expliquin què és el que realment va passar en aquell moment. Així, per exemple, es pot qüestionar amb tota contundència que la invasió islàmica de la península tingués lloc el 711, que es resolés en una sola batalla decisiva, i fins i tot que fos ben bé una invasió militar. I això només és un exemple!

Murado va desmuntant els diferents elements que han intervingut per configurar el relat històric: les fonts, que sovint no són contemporànies als fets; el mal ús d'obres literàries com El Cantar del Mío Cid o el mateix Quixot com si descrivissin una realitat i no una ficció; el paper de la pintura de temàtica històrica en la definició d'unes imatges concretes; les "reliquies" i objectes que ens han arribat del passat, així com els edificis; i, lògicament, també la intencionalitat política dels qui han definit la història en cada moment... Tot això ha definit una història plena de mites, falsetats o afirmacions simplement indemostrables, que sovint la història acadèmica ha acabat refutant però que en canvi es continuen reproduïnt en llibres de divulgació, textos escolars i les visions que es traslladen al cinema o la televisió.

Em sembla especialment interessant el fet que l'autor no té (o no explicita) una intencionalitat política en la seva denúncia de com s'ha construït aquesta falsa història d'Espanya. En aquest sentit, deixa molt clar que les mateixes crítiques es poden fer a qualsevol altra història nacional (és molt interessant quan demostra que les històries d'Espanya, França i Anglaterra reprodueixen un mateix esquema). Hem de suposar que si ho exemplifica en la història espanyola és, sobretot, perquè tant el lector com ell mateix hi estan més familiaritzats.

Sent història d'Espanya es tracta, lògicament, d'una història d'Espanya de matriu castellana, una visió romàntica que encaixa perfectament amb el discurs de Rajoy que Espanya és "la nació més antiga d'Europa". I és una llàstima en aquest sentit que no disposem d'un text equivalent (almenys jo no el conec) que destripi com s'ha confeccionat la història de Catalunya, des del suposat primer parlament d'Europa al 1714. Sens dubte, seria un material interessant en el moment en què ens trobem.

Apareix "Eco i distorsió" en edició en paper!!!

Aquest blog ha patit els darrers mesos una nova hibernació, encara que fos durant l'estiu. El cert és que el maig i juny vaig concentrar els esforços en el meu altre blog, ja que era prioritari per promoure la campanya de micromecenatge que hi anava lligada. I després, no vaig acabar de trovar el moment de tornar-m'hi a posar. No ha estat per falta de temes motivants: els concerts de Billy Bragg i Elvis Costello, el viatge a l'Índia, la Via Catalana, el misteri de la participació de l'alemany Leo al Concert per la Llibertat... Tots ells temes que mereixien una entrada al blog, però que de moment no l'han tingut i probablement ja no l'arribaran a tenir... El tema que ha estat més a prop d'aconseguir-ho (vaig compremetre-m'hi al facebook i fins i tot vaig començar a redactar l'entrada) va ser arran de la publicació, per part de la revista Enderrock, d'una llista de "Les 25 cançons més castelleres", acompanyada d'un CD amb 19 d'aquestes cançons... Terrible!!!

Però el que finalment ha provocat la resurrecció del blog, i té alguna cosa de justícia poètica, és el que tal i com us he explicat va provocar el seu inicial abandonament: és a dir, que per fi apareix en paper el meu llibre "Eco i distorsió". O sigui que faig aquesta entrada encara que sigui per deixar-ne constància, no sigui que algun despistat em segueixi per aquí i no pel blog temàtic o per facebook. 

Passo també les dades i dates de les presentacions, per si algú s'hi vol acostar:

- Barcelona, 28 de novembre, a les 20:00 al Vinil Bar (carrer Matilde 2, al costat de la plaça de la Vila de Gràcia). Amb presència del director general de Cultura Popular de la Generalitat, Lluís Puig, i diàleg amb dos dels músics entrevistats al llibre: Jordi Batiste (Els Tres Tambors / Maquina!) i Josep Vercher (Los Cheyenes)

- Tarragona, 3 de desembre, a les 20:00 a la Capsa de Música (Espai Tabacalera, avinguda Vidal i Barraquer s/n, M1 planta baixa). Amb presència del president de l’aMt, Miguel Alberto Cruz, i diàleg amb Joan Reig (Els Pets ). 

I, ja posats, a veure si tenim sort i aquesta resurrecció té una mica més de continuïtat i recuperem una certa dinàmica de blog. Amen!

Glòria incerta... i incomplerta

En els últims anys s'ha convertit en un tòpic -si més no, entre els opinadors de La Vanguardia- referir-se a Incerta glòria, de Joan Sales, com "la millor novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola", fins a l'extrem que tenia certa curiositat per comprovar-ho personalment. El fet que aquest any se celebrés el centenari de l'escriptor barceloní i que, sense que sapigués ben bé d'on havia sortit, a casa meva hi hagués un exemplar, em van acabar de decidir.

Realment ha valgut la pena. No entraré en si és o no la millor novel·lar sobre el conflicte del 1936-39 -no tinc criteri-, però certament és una aproximació molt, molt interessant, que té a més la virtut de traspuar la veritat de qui ha viscut el que explica. Així, la narració transcorre entre el front d'Aragó (llargues temporades d'inactivitat trencades per esclats violents) i la Barcelona de la reraguarda (vida quotidiana, racionament i bombardejos). Especialment interessant -perquè potser no és habitual- és el retrat humà dels combatents, figures gens heroiques però dignes.

 Joan Sales (1912-1983), com els seus personatges, va lluitar a l'exèrcit republicà.

Ideològicament també és molt interessant, reflectint el punt de vista del seu autor. Els protagonistes (com Sales) estan adscrits clarament al bàndol republicà -o, per dir-ho més exactament, al bàndol perdedor-, però se'ns en dóna una visió força matisada i no gaire complaent. Hi ha també una complexitat contradictòria en molts personatges: la filla de l'anarquista de pedra picada decideix batejar-se en la clandestinitat, mentre que el seminarista lluita com a sanitari a l'exèrcit popular. Fins i tot trobem una certa ambivalència que queda reflectida en dues frases de Juli Soleràs, l'únic dels protagonistes que en cap moment és narrador directe, dues bromes carregades de raó. Primer, quan diu que hi ha tanta gent passant-se d'un bàndol a l'altre que si la guerra dura molt al final tothom haurà canviat de bàndol. I la segona, encara més aguda, quan diu que probablement el millor fora que els dos fronts s'unissin contra les dues reraguardes.

Tot i això, la meva sensació en acabar va ser que no havia captat, ni de llarg, tot el significat del llibre, especialment pel que fa a la seva part, diguem-ne "filosòfica". Ja que Incerta glòria no és només una novel·la sobre la guerra, sinó més aviat una novel·la sobre la condició humana. M'estava plantejant fins i tot si no valdria la pena fer una segona lectura quan, buscant informació per la xarxa, llegeixo que la versió definitiva de la novel·la (sense censura) té quatre parts. L'edició que he llegit només en té tres. Sembla, doncs, que la segona lectura serà obligada.

"Eco i distorsió", llibre i nou bloc

A aquestes alçades de la pel·lícula, suposo que la majoria ja ho sabeu, però per si de cas hi ha algun despistat, us anuncio que fa un parell de setmanes que he creat un nou bloc, "Eco i distorsió". El bloc, de fet, pren el títol del meravellós llibre que he publicat... tot i que de moment només en versió digital.

M'explico: el 2008 em van concedir una beca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per a fer una recerca sobre els grups de música moderna a la Barcelona dels anys 60. És a dir, Sirex, Mustang, Lone Star, Salvajes i companyia... Els resultats de la recerca van agradar prou com perquè des del mateix CPCPTC decidissin publicar-los dins la col·lecció Estudis de Patrimoni Etnològic de Catalunya. El problema és que, pel mig, ens ha enganxat la crisi, de manera que el llibre existeix, però no en versió de paper.

Per aquest motiu, he creat un bloc amb el mateix títol per donar a conèixer el llibre i, en definitiva, anar creant ambient per a la possible publicació en paper, segurament mitjançant micromecenatge. Bé, no m'allargo més perquè podeu trobar tota la informació al nou bloc, des d'on a més us podeu descarregar el llibre gratuïtament. Què més voleu?

Gore Vidal, cronista de l'"Imperi"

Fa un parell de dies va morir el nord-americà Gore Vidal. No m'atreveixo a dir que fos un dels meus escriptors favorits, però sí un dels que més m'han interessat. Potser hi ha influit que el personatge fos tan interessant com l'obra: membre d'una nissaga d'animals polítics vinculats al Partit Demòcrata (l'exvicepresident Al Gore i ell eren parents); amb connexions al món del cinema; bisexual... Fins i tot actor ocasional en pel·lícules que valen la pena, com ara Ciutadà Bob Roberts (el fals documental polític de Tim Robbins) o Gattaca. Però, sobretot, Vidal ha estat el gran cronista del que ell mateix qualificava com a "Imperi" nord-americà, des dels seus orígens fins l'actualitat, tant mitjançant la ficció com l'assaig. Lectures molt recomanables -tot i que no sempre fàcils d'absorvir en tota la seva complexitat- si un vol entendre la mentalitat i funcionament dels Estats Units, que en bona mesura són la mentalitat i funcionament dels temps que ens ha tocat viure. Al marge dels textos de contingut històric, Vidal també va destacar pel seu vessant satíric en novel·les com Myra Breckindrige, que probablement sigui el llibre més sorprenent que mai he trobat a casa dels meus pares... Un escripor i personatge singulars, certament.

Si algú no l'ha llegit mai i vol animar-s'hi, la meva recomanació, però, és començar per una novel·la històrica que no està dedicada al seu país, sinó a l'antiga Roma. Juliano el Apóstata és la biografia del darrer emperador romà que va provar de retornar a la religió tradicional en detriment del cristianisme, que ja havia esdevingut religió oficial de l'Imperi, empresa que ens és presentada de forma simpàtica. Una visió, per tant, força allunyada de la que estem acostumats en obres com Quo Vadis o Ben Hur (curiosament, Vidal havia participat en el guió per a l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Charlton Heston). Va ser el primer llibre de Gore Vidal que vaig llegir i em va encantar. A veure si el puc revisar...

"L'any de la plaga": ciència-ficció a Barcelona

El temps passa volant... Si et distreus una mica i de sobre ha passat mitja vida i ja tens 37 anys, tampoc no és estrany que de sobte hagi passat un mes sense actualitzar el blog... Problema cojuntural o estructural? Ho anirem veient... De moment, anem per feina...

Marc Pastor és un escriptor que, a més, és Mosso d'Esquadra, la qual cosa potser el singularitza. La prova és que jo mateix, sense haver-lo llegit, sabia de la seva existència. Després d'haver devorat L'any de la plaga, la seva tercera novel·la, que sigui mosso em sembla purament anecdòtic: Marc Pastor és un autor recomanable, un teixidor d'històries interessants narrades de forma interessant. Entenem-nos: no parlem de literatura en majúscules,. I què?

Parafrasejant el clàssic, podríem dir que L'any de la plaga és la història d'una invasió subtil: alguna cosa passa a la ciutat, la gent està canviant. És evident que Pastor prén inspiració de la pel·lícula La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel el 1956 i objecte d'un remake -protagonitzat per Donald Sutherland i amb un final que encara em posa els pèls de punta- dues dècades més tard. No és que sigui evident, sinó que és una inspiració explícita: no només ho reconeix Pastor als agraïments sinó que fins i tot el personatge principal de la novel·la, en un moment de la trama, veu la pel·lícula i se n'adona dels paral·lelismes amb el què està vivint. Podríem dir, en aquest sentit, que el llibre de Pastor d'alguna manera és un altre remake de la història original.

I què ens aporta, aquest remake? En primer lloc, i principalment, un nou escenari, un nou setting. Estem acostumats a què les invasions i les catàstrofes afectin primordialment Nova York i Los Angeles, o bé alguna petita població de l'interior dels EUA. Però a L'any de la plaga l'horror té lloc molt més a prop: a Barcelona. Pastor demostra que coneix bé la ciutat, i aconsegueix que la traslació no sembli impostada; ben al contrari, la història resulta més creïble i, per tant, més inquietant, més angoixant. Des d'aquesta perspectiva, podem dir que l'experiment és reeixit.

Una novel·la de ciència-ficció, per tant, amb ritme de thriller. Però també -durant bona part de la narració- una novel·la sobre la quotidianitat urbana, resseguint la vida i fracassos de Víctor Negro, un protagonista dibuixat a l'estil Nick Hornby -esmentat també als agraïments-: mascle desubicat, superada la trentena, amb importants dosis de friquisme cultural... Les peripècies de Negro, tant si prova d'iniciar una nova relació sentimental com si mira de descobrir què s'amaga darrera el suïcidi de diversos ancians dels serveis socials en els què treballa, estan explicades amb abundants referències a la cultura pop. Referències, en bona mesura, generacionals, i, per tant, especialment disfrutables pels què, com Víctor Negro, Marc Pastor i jo mateix, vam nèixer a mitjans dels 70.

I, de fons, com en tota bona història de ciència-ficció, reflexió: qui som? Qui sóc jo realment?

Drets d'autor

He publicat diversos llibres, ja sigui de forma col·lectiva, a quatre mans o individualment. En cap cas la motivació principal per buscar la publicació ha estat l'econòmica, sinó més aviat la satisfacció personal. L'esforç d'hores davant l'ordinador, més les que s'hi hagin dedicat a la recerca, es veu recompensat justament en tenir a les mans el producte final i el nom propi escrit a la portada. Però, guanyar-hi diners? Home, en algun cas sí que m'ha reportat un bon ingrés, quan la publicació ha estat el resultat de guanyar un premi o bé si es tractava d'un encàrrec. En d'altres m'he espavilat per, si més no, trobar finançament per la recerca. Però la tònica general és que en treus quatre duros.

Curiosament, només en un dels llibres que he publicat la meva recompensa econòmica arriba pel procediment estrictament legal, és a dir, en forma de drets d'autor. Cada any rebo una carta en què m'informa del número d'exemplars venuts al llarg de l'exercici anterior i de la quantitat que em correspon com a autor. La vaig rebre fa un parell de dies. Com que el llibre es va publicar ja fa anys, les vendres ara mateix ja són residuals.

Però al llarg dels darrers quatre anys se n'han venut 474 exemplars, d'aquest llibre. Coi, no està malament. D'entrada, són més que no els amics que tinc al facebook, la qual cosa em satisfà: no només l'han comprat amics i coneguts. De fet, com que és un llibre de temàtica especialitzada, estic bastant segur que els compradors als què conec personalment són minoria. 474 exemplars... No està gens malament...

Presentant el meu llibre sobre The Byrds a l'FNAC Triangle (glups, veig que estava més prim!)

Doncs bé, la carta no només m'informa de les vendes acumulades, sinó dels meus benificis acumulats gràcies a l'èxit comercial del meu llibre. D'aquests 474 llibres venuts, a un preu que si no recordo malament era era de divuit euros l'exemplar, em correspon la fastuosa quantitat de... 136,71 euros!!!! No està malament... L'altre dia va venir l'electricista a casa i per cinc minuts de mirar-se uns endolls em va cascar més o menys la meitat. Per cert, aquests 136,71 euros són bruts: cal aplicar-hi, lògicament, una retenció del 15%. O què us pensaveu?

Val a dir que no em puc queixar, ja que les condicions quedaven ben estipulades al contracte que vaig signar: el que em correspon en concepte de drets d'autor és un 2% del PVP. Potser sí que vaig ser una mica pardillo: després he sabut que potser podria haver aspirat a un 4% o fins i tot un 6%. Amb aquest 6%, per exemple, em sortiria més o menys a euro per exemplar venut, cosa que podríem plantejar com una mena de "llindar de la dignitat". I que consti, també, que no explico tot això com una crítica a l'editorial en qüestió (ja veieu que no en dono el nom). Els percentatges són aquests, al marge d'editorials, i almenys aquests m'informen de com van les vendes, que sempre fa il·lusió.

Òbviament, parlo del meu cas personal, i no puc fer-ne una extrapolació general. No sé si en la música o els DVDs els percentatges són força superiors, però en tot cas sembla que en els llibres no hi ha gaire més marge, excepte si es tracta d'autors molt consolidats. Davant aquest panorama, la meva pregunta de bon rollo és si podem presentar la pirateria bàsicament com un problema de drets d'autor. Si algú copia un producte cultural, realment el principal perjudicat n'és l'autor?

Jo ja us aviso que si me n'entero que algú de vosaltres s'ha fotocopiat el meu llibre no el demandaré per reclamar els estratosfèrics 0,3 euros que em corresponen... Si, a canvi, algun dia em convideu a una birra surto guanyant de llarg.

'The Wire': potser sí, que és la millor sèrie de la història

No sé si m'atreviria a dir, com molts ho han fet, que The Wire sigui la millor sèrie de TV de la història. Però tampoc no em sembla un despropòsit. En un dels primers posts d'aquest blog us en vaig parlar, de la sèrie, i de com estava pendent que s'edités, d'una punyetera vegada, la cinquena temporada. Ja està. Editada, adquirida legalment i visionada. Deu capítols que posaven punt i final a la sèrie. Un final excel·lent, gens acomodatici, coherent... Un final modèlic. A diferència d'altres que hem patit aquest any, i suposo que no cal donar noms.

The Wire és, formalment, una sèrie policíaca que vol i aconsegueix ser molt més: un gran retrat de la vida a la ciutat fet, a més, des d'una premisa ideològica crítica amb el sistema actual. El seu creador, David Simon, va treballar de periodista durant molts anys i la sèrie es basa, en bona mesura, en la seva pròpia experiència com a reporter de successos: els personatges, problemes i situacions que va conèixer llavors. Resulta coherent, doncs, que després que en temporades anteriors The Wire hagués visitat el món polític o el de l'ensenyament, en la seva darrera temporada el nou element incorporat fos el del periodisme.

Poques vegades una redacció de ficció ha semblat tan real.

Així, mentre McNulty i companyia continuen investigant el tràfic de drogues i l'alcalde Carcetti comprova que no és fàcil complir les promeses electorals, assistim al dia a dia de la secció local de The Baltimore Sun. La sèrie planteja algunes de les crisis actuals de la premsa: el canvi de propietat cap a grans corporacions; la substitució dels redactors experimentats per joves més "productius", la banalització dels continguts... I, més enllà de la cojuntura actual, una qüestió de fons: com es construeix la informació? Fins a quin punt es pot construir?

Tot i que sovint tinc la sensació de predicar en el desert, insisteixo a recomanar The Wire, una sèrie que al principi demana paciència però que després es torna adictiva, que suposa un esforç però que el compensa àmpliament. I si, com jo, quan l'acabeu no n'heu tingut prou, sempre us quedarà el consol de llegir The Wire: Diez dosis de la mejor serie de televisión, un volum editat per Errata Naturae. Inclou deu aproximacions a la sèrie, començant per la del propi David Simon. Per mi, especialment interessants les de Rodrigo Fresán i Marc Pastor. Aquest darrer, escriptor i membre dels Mossos d'Esquadra, ho és perquè ens explica com els policies "veuen" les sèries de policies. I apunto que també esmenta amb elogis The Shield, l'altra sèrie que, per la meva desesperació, encara no s'han dignat a editar la darrera temporada.

Joe Boyd i les gravacions de discos als 60

Llegir Blancas bicicletas. Creando música en los 60, de Joe Boyd, era un deure pendent de feia temps. N'havia llegit crítiques molt bones i també me l'havia recomanda l'amic Vela. I també tenia de feia temps el CD del mateix títol, que recollia un bon grapat de les cançons que Boyd produït al llarg de la dècada prodigiosa. Que qui és aquest Boyd? Tal i com ens explica el llibre, un personatge amb unes certes qualitats forrestgampianes d'estar al lloc adequat en el moment adequat: organitzant gires europees de llegendes del blues i el jazz (de Muddy Waters i Sister Rosetta Sharpe a Coleman Hawkins); sonoritzant el famós debut elèctric de Bob Dylan al festival de Newport; fundant el carnaval de Notting Hill i creant el club de referència de l'underground londinenc; produint el primer single dels Pink Floyd de Syd Barrett...

Probablement la seva contribució més decisiva va ser l'impuls que va donar (com a productor i, sovint, descobridor) a tota una sèrie d'artistes que van reformular el folk britànic, potser justament per la seva condició de ianqui: Fairport Convention (amb Richard Thompson i Sandy Denny), The Incredible String Band, Nick Drake, Vashti Bunyan... Tot això ho explica Boyd combinant erudició i anècdota, amb l'avantatge del qui, com afirma al final del llibre, no nomes va viure els 60 sinó que a més se n'enrecorda.

Val la pena llegir -i escoltar, és clar!- al senyor Boyd. Us deixo amb un paràgraf que m'ha semblat especialment interessant, sobre la diferència en el paper i la disposició dels estudis de gravació dels 60 i els actuals. O bé us podeu saltar el rollo i mirar-vos, més avall, un parell de clips d'artistes relacionats amb la seva carrera:

En la actualidad, la mayoría de estudios tienen espaciosas salas de control para poder así usar equipos accesorios que se enchufan directamente a la consola: cajas de ritmos, teclados electrónicos, secuenciadores, etc. La mayoría de música que se graba actualmente está creada por músicos -u operarios- sentados al lado del ingeniero: pasa directamente a un disco duro en vez de reverberar en el aire para ser captada por micrófonos. Como resultado, la sala del 'estudio' ha menguado hasta convertirse en un modesto espacio para cantantes o un solo instrumento. La acústica ideal es actualmente algo inerte: la reverberación digital se supone que puede sintetizar cualquier ambiente desde el Madison Square Garden hasta tu cuarto de baño. En la búsqueda de la toma perfecta, se añade cada parte por separado para así poder corregir cualquier error; una máquina genera ritmos inflexibles. Los músicos de los años 60 tocaban juntos en la misma habitación y al mismo tiempo gran parte de un tema, manteniendo por lo menos algo del entusiasmo de una interpretación en directo, con la voz y los solos generalmente añadidos después. Las secciones de ritmo respiraban con los demás músicos, y se aceleraba o se retrasaba el compás según dictase el ambiente. La acústica de los distintos estudios variaba de forma considerable, lo mismo que los métodos de trabajo de ingenieros y productores. En teoría, los ordenadores permiten a los músicos elegir entre una gran variedad de sonidos, pero las grabaciones digitales actuales son más monocromáticamente similares que lo eran las antiguas tomas analógicas. (p. 191)


Els Pink Floyd originals en directe al UFO Club, del qual Boyd n'era un dels socis:



Sandy Denny amb la seva banda Fotheringay:

Dennis Lehane: novel·la negra i històrica

Està clar que, en qüestió de novel·la negra, els darrers anys s'ha imposat gairebé una dictadura de la procedent dels països nord-europeus. Després d'algunes incursions sobre el terreny (Larsson, Stieg; i Larsson, Asa), la meva sensació és que, més enllà del hype, el més destacable és precisament allò que ja fa anys que es coneixia, és a dir, Henning Mankell (que, per cert, ha estat notícia els darrers dies perquè viatjava en el convoi marítim solidari que va ser assaltat per l'exèrcit israelià).

El perill de la moda de la novel·la negra "del fred" és que faci que passin desapercebudes propostes més estimulats, com ara la darrera novel·la de Dennis Lehane, Cualquier otro día. El llibre suposa un nou pas endevant més en l'evolució de l'autor. Lehane (Boston, 1966) es va donar a conèixer en primer lloc amb la sèrie de novel·les protagonitzades per la peculiar parella de detectius privats Pat Kenzie i Angela Genaro. Amb Mystic River va superar els límits del subgènere detectivesc, i amb Shutter Island va fer una primera incursió cap al passat.

Cualquier otro día, d'alguna manera, suposa la culminació de tot aquest procés, ja que és una novel·la que tant es pot considerar del gènere negre com històrica. Ambientada a Boston (és clar!) a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, ens presenta una societat nord-americana extraordinàriament convulsa per l'arribada d'immigrants i la lluita obrera, que ocasionalment fins i tot pren la forma d'atemptats anarquistes. El conflicte central el protagonitza la pròpia policia bostoniana, farta de treballar en condicions inhumanes, fins a l'extrem de plantejar-se una vaga de conseqüències impredecibles. El racisme, les relacions familiars (dins el clàssic clan irlandès) i el baseball són altres elements que Lehane introdueix en aquesta excel·lent novel·la.

Quan l'acabeu, us trobareu desitjant que fos més llarga. I, en aquest sentit, hi ha bones notícies. En primer lloc, perquè sembla que és només la primera part d'una possible trilogia. I, segon, perquè ja s'ha parlat de la corresponent adaptació cinematogràfica. Lehane -que a més ha fet ocasionalment de guionista de la ja recomanada sèrie The Wire- és un d'aquells escriptors que ja ha estat marcat per Hollywood com a font d'inspiració. Però, a més, ha tingut la fortuna que les seves adaptacions han anat a mans de directors de primera fila com Clint Eastwood (Mystic River) i Martin Scorsese (Shutter Island). Fins i tot Ben Affleck, que debutava com a director, va fer un gran treball amb Adiós, pequeña, adiós. De moment, sembla que Cualquier otro día també està en bones mans: ni més ni menys que Sam Raimi (director, entre d'altres, dels Spidermans).

"Warlock", western de paper

M'agrada el western. En sóc fan, d'aquest gènere cinematogràfic, que alguns consideren, directament, "el gènere" nord-americà. I és cert que algunes pel·lícules "de l'Oest" figuren entre el més destacat de la història del cinema, i que pràcticament cap director del període clàssic no va escapar a haver de rodar almenys una d'aquestes històries de frontera. Això en cinema. En literatura, paradoxalment, la sensació és que el western no ha aconseguit mai passar de la sèrie B, de les novel·letes d'aventures de Zane Grey o Marcial Lafuente Estefanía. Això, fins que ha arribat Warlock, d'Oakley Hall.

Dic "ha arribat" i ho dic malament, perquè la novel·la es va publicar originalment el 1958. El que sí és cert és que fins l'any passat no es va traduir al castellà aquesta novel·la finalista al Pulitzer de ficció. Warlock és el nom de la població, pròxima a la frontera mexicana, en la que es desenvolupa el relat, situat a la dècada dels 80 del segle XIX. Una ciutat minera que viu atemorida per les incursions del grup de cowboys d'Abe McKuown. Part del problema és que la ciutat, creada tot just fa uns anys, encara no pertany administrativament als Estats Units d'Amèrica, de manera que no té estructures legals ni policials (un estatus similar al què planteja un altre western recomanabilíssim, aquest cop en format de sèrie de TV: Deadwood). Per aquest motiu, el Comitè de Ciutadans notables decideix contractar un pistoler reconegut, Clay Blaisedell, per tal que imposi la llei a cop de pistola.

Un punt de partida clàssic, com clàssics (o prototípics) són bona part dels personatges que protagonitzen aquesta novel·la coral: el jutge borratxo, els comerciants porucs, l'amo del saloon de passat fosc, els cowboys buscaraons, l'exprostituta que busca venjança, el metge amb consciència social... I hi ha, és clar, assalts a la diligència, enfrontaments a l'estil Ok Corral i duels individuals. Als que ens agrada un gènere ens agrada trobar-hi elements reconeixibles.

Però a Warlock, el que passa dins els personatges és tan important com l'acció. Hi ha morts violentes, però sovint sembla que a qui fan més mal és als que les provoquen. Perquè el plantejament de fons de la novel·la és una reflexió sobre qui fa la llei i qui l'executa. Enviar un pistoler mortífer contra els delinqüents no és, en realitat, condemnar-los a mort directament, sense ni tan sols judici?, es demanen els membres del Comitè de Ciutadans. No se sent un assassí Blaisedell, a qui la seva pròpia perícia el condemna a sortir sempre vencedor dels duels? I per què John Gannon ha decidit abandonar la banda de McKuown -on hi ha tots els seus amics i fins i tot el seu germà- per convertir-se en ajudant del sheriff?

Si us agraden els westerns en la pantalla gran, llegiu Warlock.