A Lehane ja li vaig dedicar un post allà pels inicis d'aquest blog. Llavors acabava de llegir Cualquier otro día, la primera part de la trilogia que ha completat Ese mundo desaparecido, que he llegit darrerament (per acabar de tancar el cercle, també ha coincidit amb l'estrena de l'adaptació de la novel·la "del mig", Vivir de noche, dirigida i protagonitzada per Ben Affleck, que tot i això no he vist). Val a dir, en primer lloc, que és, al meu entendre, que és una trilogia "relativa", ja que el protagonista de la segona i tercera novel·les és un secundari molt secundari de la primera. Gairebé podríem dir que la segona i tercera són un spin off de la primera que, almenys per mí, és la millor de les tres amb diferència. També arran de la visita de Lehane a Barcelona vaig llegir un article de Ramón de España, traductor de les primeres novel·les del nord-americà, que deia que precisament la sèrie dedicada als detectius Kenzie i Gennaro, amb què va arrencar la seva carrera, era superior a la darrera producció de l'escriptor, a qui acusava de patir el mal comú de voler signar "la gran novel·la americana". Potser De España exagerava, però sí que tenia un punt de raó en denunciar com sovint la narrativa més purament de gènere (com eren les històries de la parella de detectius) generalment serà menys valorada per la crítica que aquella amb pretensions.
En tot cas, em feia il·lusió sentir xerrar Lehane en directe i la sessió del BCNegra, en aquest sentit, no em va decebre (a més, vam colar-nos a primera fila, literalment). I això que el format era un pèl estrany. La seva xerrada s'anunciava com "Una mirada crítica a la societat nord-americana", i era compartida amb el mexicà Paco Ignacio Taibo II i moderada pel periodista Antonio Lozano. La veritat és que en cap moment va quedar massa clar el per què de l'aparellament de Taibo II -pel que sembla, un habitual del festival- i Lehane, i el moderador en aquest sentit no hi va contribuir gaire, ja que ràpidament va encarar-ho sobretot com una entrevista al ianqui (i, pel meu gust, centrant-se excessivament en el darrer llibre), mentre el mexicà anava afegint consideracions de forma un pèl anàrquica. I no ho dic com a crítica a Taibo II, ja que la seva interacció amb Lehane va propiciar moments divertits i fins i tot surrealistes, com quan li reclavama que inclogués més mexicans a les seves novel·les ("Mexicans a Boston?", responia Lehane). En tot cas, vaig descobrir un altre personatge i escriptor interessant del que ja he fet alguna lectura.
Lehane, al centre, i Taibo II a la dreta.
Pel que fa al protagonista principal de la xerrada (al cap i a la fi estava anunciat així), es va mostrar menys expansiu que el mexicà però va tirar d'ironia, expressant-se, per cert, en un anglès molt fàcil d'entendre. Lehane va parlar del Boston de la seva infantesa, de la importància de l'experiència sindical en la seva formació vital i també de com veure com, fins i tot al seu veïnat d'origen, els immigrants irlandesos tenien els seus bars en funció dels comtats d'origen li havia deixat clar que el "nosaltres" sempre es confronta a "els altres". Va justificar una de les frases que llença el protagonista d'Ese mundo desaparecido: que entre un gàngster i un banquer l'única diferència és el títol universitari que penja al despatx. Però parlant de Donald Trump també va deixar clar que confiava en el sistema democràtic nord-americà per evitar mals majors.
Respecte la seva obra va ser contundent a l'hora d'afirmar que sobretot fugia dels finals que no fossin conseqüents amb la pròpia història i els personatges. En aquest sentit va recordar que quan la seva dona va acabar de llegir l'esborrany de Mystic River li va dir, horroritzada: "Això es podria titular: 'Tothom hi perd'". I ell va pensar que per fi havia aconseguit el que volia. Lehane, que actualment viu a Los Angeles, també va parlar força sobre la diferència entre escriure novel·les i fer-ho per la televisió (entre d'altres, va escriure alguns guions per "The Wire"). En aquest sentit, va confessar que tot just feia molt poc que, per primer cop, havia escrit un guió que no li retornessin ple de correccions, és a dir, que havia trigat més d'una dècada a aprendre a escriure veritablement per l'audiovisual.
Curiosament, el periodista-moderador no li va fer la pregunta obligada en aquests casos, sobre els projectes més immediats, un cop tancada la semi-trilogia dels Coughlin. N'estarem pendents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada