En parlàvem un
parell de dies abans, i no ens ho volíem ni imaginar. Dimecres, en acabar la
diada de Firagost a Valls, uns quants periodistes dels que seguíem l’actualitat
castellera vam anar a sopar i algú va comentar-ho: diuen que pinta malament,
molt malament. I si...? Què faríem? Com ho explicaríem? Com –en el fons- ho
justificaríem? Dos dies més tard, divendres, cap al migdia, allò que no volíem
ni imaginar-nos esdevenia una realitat: Mariona Galindo, la nena dels Capgrossos
de Mataró que havia patit un traumatisme craneoncefàlic a les darreres Santes,
era morta.
Ara ens tocava de
respondre de manera immediata les preguntes que no ens havíem volgut fer. En el
meu cas, com a sotsdirector del “Quarts de Nou” de TVC, tocava determinar què
explicaríem al programa i com ho faríem. El primer que vam comentar amb el
Xavier Capdevila va ser que, en aquestes circumstàncies, difícilment tenia
sentit emetre continguts previstos que esdevindrien frívols, com ara una
entrevista al doctor Estivill. A partir d’aquí, els esdeveniments ens van
dictar en bona mesura què explicaria i què no el programa. Primer, el mateix
divendres a la tarda, es va optar per suspendre les diades del cap de setmana.
Dissabte al migdia, la Coordinadora –després d’un debat intern intens, però resolt
amb encert- donava la cara amb una roda de premsa. Dissabte a la tarda, el
funeral, profundament emotiu, amb la presència –oficial o extraoficial- de
moltes colles i moltes cares conegudes. A això s’hi va afegir la valenta i
sincera entrevista que l’endemà el Pol Marsà (tot un crack) li va fer al Xevi
Castellví, el cap de colla mataroní. Finalment, el “Quarts de Nou” que es va
emetre aquell diumenge al vespre era pràcticament un programa monogràfic (la
crònica de la Firagost era l’únic contingut que no s’hi referia). L’audiència
–una de les més altes del programa- i els comentaris rebuts posteriorment de
part de la comunitat castellera, i especialment des dels mateixos Capgrossos,
van certificar que realment era necessari explicar què havia passat, i era
necessari explicar-ho de la millor manera possible.
Però, més enllà
d’espais especialitzats com el nostre, penso sincerament que el tractament dels
mitjans generalistes va ser força correcte. O, si més no, contràriament al que
molts esperaven, no hi va haver editorials abraonats, ni campanyes
sensacionalistes... Fora del món casteller es va entendre perfectament que allò
havia estat un accident excepcional, que per tant no havia de posar en qüestió
l’activitat ni la participació de menors. Ho he dit algun cop, la societat
catalana va demostrar ser més madura en la percepció del risc casteller del que
ho era bona part del propi món casteller. Una setmana més tard, la temporada es
reprenia amb certa normalitat. I les pors del món casteller? Aquestes pors, que
jo compartia en part, penso que tenien molt a veure amb una certa mala
consciència interna. Perquè en el fons sabíem les coses no es feien sempre bé.
Precisament una
d’aquestes qüestions –la protecció cranial a la canalla- estava camí de
solucionar-se gràcies al casc casteller. Un casc que, abans de la mort de la
Mariona, havia estat molt qüestionat per bona part del món casteller perquè es
considerava innecessari, perquè era contrari a la tradició o fins i tot –quina
frivolitat!- per raons estètiques. En unes setmanes tot havia canviat: el cap
de colla que al juny deia que la seva agrupació no participaria en les proves
del casc perquè tenien objectius molt ambiciosos i no podien perdre el temps, a
l’agost en tenia prou amb un sol assaig per estrenar-lo a plaça. En casos com
aquest, però, benvinguts els conversos.
Hi va haver
altres factors i fins i tot persones concretes que penso sincerament que van
ser decisives per tal que el món casteller i la societat en general encaixessin
el cop de la millor manera possible, per tal que el món casteller descobrís, a
la fi, que era més fort del que es pensava: a risc de ser profundament injust,
esmento com a exemples al Jaume Rosset o l’Antoni Baron en els seus papers
respectius. Però sens dubte el factor clau va estar en l’entorn més immediat de
la Mariona. Primer en la seva família, en els pares. I després en una colla,
els Capgrossos de Mataró, que van tenir un comportament exemplar els dies i les
setmanes següents (també, però no només, de cara als mitjans). A la colla
sempre han dit que va ser la fortalesa dels pares la que els va empènyer a
continuar. Jo penso que la fortalesa i la serenor, malgrat el dolor, dels
Capgrossos també es va encomanar a la resta del món casteller. I –és la meva
interpretació- la seva fortalesa també tenia a veure amb el fet que la colla
tenia una trajectòria exemplar a l’hora d’evitar les caigudes. I si fas les
coses de la millor manera possible, no tens mala consciència.
Deu anys després,
el casc és una realitat inqüestionable que pràcticament ha eradicat les lesions
craneoencefàliques al pom de dalt, i hem avançat moltíssim en tot el que està
relacionat amb la prevenció, començant per la consciència del col·lectiu. Però
encara ens queda feina per fer, aspectes per millorar, defectes que corregir. I
la lliçó que, si més no, jo n’extrec, de l’experiència de fa una dècada, és que
aquests temes cal afrontar-los de cara, sense reserves, fent tot el possible
per millorar. El món casteller ha de deixar definitivament de tenir mala
consciència. I per això ha de ser impecable en tot allò que té a veure amb la
prevenció de lesions.
(Article publicat originàriament a la revista "Castells" el 3 d'agost)
