dilluns, 25 de juliol del 2011

Els drets d'autor de Teddy Bautista

Teddy Bautista s'ha convertit els darrers anys en un dels personatges més odiats arreu d'Espanya. Podríem pensar, fins i tot, que s'ho ha guanyat a pols, no tant per la causa que defensa com per la manera com ho ha fet, dels cobradors que es presentaven a les perruqueries al fet que els diners recollits amb zel extrem només arribaven a una minoria molt selecta dels seus associats. Així, la notícia d'una possible trama corrupta a l'SGAE i la imputació a Teddy i altres directius, tot i que objectivament és una mala notícia, de ben segur que ha estat celebrada per bona part del país.

El propòsit d'aquest post no és fer llenya de l'arbre caigut ni, menys encara, defensar un personatge que no em cau gens bé. Però sí que em crida l'atenció el fet que la majoria dels que odien Teddy Bautista -i segurament alguns dels que el defensen- probablement en saben ben poc de la seva carrera artística, tot i que va arribar a ser una de les figures més prestigioses del país. I assenyalar la paradoxa de què, encara que vulgui, no puc pagar-li els drets d'autor.

Eduardo "Teddy" Bautista va formar el seu primer grup -Los Ídolos- a principis dels 60. Els enregistraments que se'n conserven no són cap meravella, però val a dir que en aquella època i en aquest país, amb pocs mitjans tècnics i repertoris imposats, pocs grups podrien demostrar si realment tenien alguna vàlua. Fos com fos, el grup aconsegueix passar uns mesos als Estats Units, d'on tornen molt més foguejats, i, sobretot, amb l'avantatge d'haver experimentat de primera mà una música encara poc coneguda a l'Espanya franquista: el soul. El grup es rebateja com Los Canarios, és fitxat per un dels productors estrella del país, el francès Alain Milhaud i aconsegueix un èxit enorme amb una sèrie de singles meravellosos: "Peppermint frappé", "Get on your knees", "Child / Requiem for a soul"...

"Get on your knees", en concret, probablement sigui el millor tema soul que de la història del pop espanyol -tot i que, com passava sovint amb les produccions de Milhaud, en realitat es va gravar a Londres amb músics de sessió britànics-, un temasso imprescindible ja des de l'arrencada, amb la bateria i el riff de baix, i un Teddy -perquè almenys ell sí canta- que crida "Here we go now baby!" per donar entrada als metalls.




A finals de la dècada, Teddy se'n va a la mili i quan torna provoca una revolució en el so de Los Canarios. L'estil soul i el format pop se'ls queden petits i cal ampliar l'espectre sonor, la llargada dels temes i -ai!- les pretensions. El fruit d'aquesta evolució és l'àlbum Libérate!, un bon disc, interessant, tot i que ja un pèl irregular, perquè fa la sensació que vol ser més del que finalment aconsegueix ser.



La cosa, però, aniria a pitjor. Els primers setanta Los Canarios encara publiquen alguns singles i un disc en directe -majoritàriament de versions- que desconec. El 1974 Teddy planeja la seva obra magna: encara sota el nom de Los Canarios -tot i que en realitat el grup ja ha desaparegut- publica el doble LP Ciclos, adaptació en clau rock, amb sobredosi de sintetizadors -que llavors devien semblar novetosos-, de les Quatre Estacions de Vivaldi. En aquell moment va ser el disc més car del rock espanyol, però això no el va lliurar de rebre crítiques força negatives. Posteriorment, no han faltat els que l'han reivindicat com una obra avançada als seus temps, i fins i tot ha rebut comentaris elogiosos a nivell internacional. Personalment, no m'havia atrevit a escoltar-lo mai, però estimulat per l'afer SGAE i amb la voluntat d'oferir un post el més complert possible, el vaig agafar de la biblioteca fa un parell de setmanes. Només l'he escoltat un cop; bé, ni tan sols un: la veritat és que quan a meitat del tercer tema / moviment -cadascun dels quatre ocupava una cara del doble LP original- el CD va començar a saltar, a causa d'alguna ratlleta, vaig agrair l'oportunitat d'apretar "stop". El meu veredicte? Ciclos representa tot allò que no m'agrada del rock simfònic, que és molt.

La paradoxa a què feia referència al principi és que Ciclos és l'únic treball de Teddy Bautista i Los Canarios que s'ha reeditat en CD. Ni els singles primerencs ni Libérate! es poden adquirir legalment en l'actualitat. El motiu, aparentment, és que el propi Bautista n'ha impedit la reedició, per motius que se m'escapen. La conseqüència és que el CD de Los Canarios que tinc a la meva col·lecció i que inclou les seves cançons del període 1967-70 té portada fotocopiada, so transferit directament del vinil -amb sorolls inclosos- i absència de codi de barres. És a dir, que per culpa de Teddy Bautista jo tinc un CD d'ínfima qualitat i ell no ha rebut els diners corresponents a uns drets d'autor que jo pagaria gustosament.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Jukebox d'abril-juny

Tot i que en principi aquesta havia de ser una “secció” de periodicitat mensual dins el bloc, els retards han fet que la feina s’acumuli i ara hagi de resumir en un sol post tres mesos d’escolta musical. Tasca absolutament impossible, clar, que obligarà a un estil encara més telegràfic.

 Val a dir que una part d’aquesta música no només ha estat escoltada sinó també visionada. En aquest apartat haig de destacar sobretot el monumental documental (més de quatre hores de durada, amb un concert íntegre de bonus) de Peter Bodganovich dedicat a Tom Petty & The Heartbreakers, Runnin’ Down a Dream. Monumental i excel·lent, modèlic, i que permet entendre les dinàmiques d’una banda –perquè es tracta d’una banda, i no d’un solista amb grup d’acompanyament- capital que, no sé ben bé per què, aquí mai no ha tingut massa reconeixement. Encara que molt més modest, també val molt la pena el documental de la BBC dedicat al malaguanyat Ronnie Lane, baixista dels Small Faces i Faces, i després amb una interessant carrera en solitari. Vaja, un personatge que mereix un post per ell sol. Algun dia.

The Hollies sempre han estat vistos com uns Beatles de segona. En bona mesura és cert, però entenguem-ho pel costat positiu: potser són el segon millor grup dels 60 britànics quant a pop amb harmonies vocals, just darrera dels de Liverpool. Clarke, Hicks & Nash Years recull en sis CDs –per només 23 euros!- totes les cançons que van enregistrar amb Graham Nash dins el grup, és a dir, fins el 1968. Lògicament, hi ha molt de tema menor –especialment versions de r&b tovetes-, però també molt de pop de gran qualitat. Una favorita: “Signs that will never change”. Seguint dins el pop 60’s, aquests mesos he repassat els LPs de The Lovin’ Spoonful, prou divertits, però en aquest cas sí que tinc la sensació que potser n’hi ha prou amb una bona recopilació de la banda.

Raconet soul. Vaja, més que raconet, megaespai. Estic repassant –encara- la segona i tercera caixes amb els singles complets d’Stax, dedicades, respectivament, als períodes 1968-71 i 72-75. Amb Otis mort, sense Sam & Dave, però encara amb William Bell o Carla Thomas, i amb les incorporacions d’Staple Singers i l’aparició a primera línia d’Isaac Hayes, Stax va donar guerra fins la seva mort (més info d’Stax en un post anterior). Per cert, Booker T. Jones, el teclista de la casa i líder de Booker T. & the MG’s, acaba de treure un nou disc, The Road From Memphis. Molt més divertit que el de fa un parell d’anys, primer perquè al cap i a la fi l’acompanyament de The Roots és més adequat del que ho era el dels Drive By-Truckers i perquè hi ha cameos vocals de Jim James (My Morning Jacket) i Lou Reed, entre d’altres. 

Acabo la secció de "clàssics" amb Laura Nyro, que només coneixia de nom i ha estat un dels descobriments d'aquests mesos. Es tracta d'una cantautora singular, ja que d'una banda combina l'estil "confesional" d'una Joni Mitchell amb el gust pel pop refinat i els tocs de r&b dels compositors del Brill Building (Goffin & King i companyia). I a sobre canta amb personalitat. Molt interessant. 

Whatever's on your mind de Gomez obren la secció de novetats. Es tracta del darrer disc (el setè!) d'aquesta banda britànica però de so nord-americà que em van agradar molt amb el seu primer disc, però als què després havia perdut una mica la pista. Un error greu, perquè el grup continua en forma, amb un pop-rock musculós, guitarrístic, i la peculiaritat de tenir tres cantants solistes.

Altres novetats: un projecte curiós signat a mitges entre Danger Mouse (Gorillaz, Gnarls Barkley) i el compositor italià Daniele Luppi. Sota el títol Rome, evocació de bandes sonores morriconianes amb aportacions vocals de Jack White i Norah Jones. També he estat escoltant el segon disc de The Fleet Foxes (Helplessness blues), que ha recollit excel·lents crítiques arreu. La veritat és que m’agraden, però no m’acaben d’enganxar tant com seria previsible, tenint en compte l’If I Could Only Remember Your Name de David Crosby és un dels seus referents clars... 

 I tot i que pel camí em deixo molts, moltíssims discs, de moment ho deixo amb una recomanació de casa, Un brindis pel nen androide dels barcelonins Mine. Ara que el pop en català triomfa allà on va, trobo que a aquest grup se li està fent poc cas, sobretot perquè aporta allò que els falta a Manels, Amics i Mishimas: més diversió i menys pretenciositat. Em van agradar quan els vaig sentir mentre anava amunt i avall pel Festival aMt de l’agost passat, i finalment fa poc vaig comprar-me el disc. Encara m’han agradat més: cançons de tres minuts, ecos del millor pop britànic, bons arranjaments i lletres prou dignes. I a més, la seva música es pot ballar i no has de fer l’estaquirot com en un concert de qualsevol dels anteriors.