El passat mes de setembre fins i tot aquest blog es va veure arrossegat pel caràcter agònic de les eleccions autonòmico-plebiscitàries, de manera que vaig dedicar un parell d'entrades als meus apunts sobre la campanya, amb l'esperança que m'ajudessin a aclarir-me respecte el vot, i una darrera justificant aquest mateix. L'endemà de les eleccions vaig escriure això a facebook: "Ahir, just quan tancaven els col·legis el·lectorals, vaig penjar al bloc
l'argumentació del meu vot. Vistos els resultats -que, d'altra banda,
tampoc m'han sorprés-, me'n reafirmo, tant en el vot com en
l'argumentació. És a dir, espero que des de l'independentisme se sapigui
llegir el resultat com el que és: com una victòria insuficient. En cap
cas es pot parlar de fracàs, com diuen alguns, sobretot perquè el
resultat d'ahir enterra la presumpta majoria silenciosa que deixava
governar el catalanisme per desídia i apunta que, si no hi ha cap
oferta, l'independentisme continuarà creixent. Però tampoc no se n'ha de
fer una lectura triomfalista en termes maximalistes, perquè el cert és
que el plebiscit, com a tal, no s'ha guanyat. No ens discutim pels
vots en blanc, pels del Pacma o pels de Catalunya Sí Que Es Pot.
Acceptem que ara mateix Catalunya està dividida al 50% en dues opcions, i
això vol dir que cap de les dues pot imposar el seu criteri sobre
l'altra. Per tant, no independència (almenys de moment) però tampoc es
sostenible mantenir l'statu quo. De fet, l'immobilisme, representat per
PP i C's (i potser PSC, ja veurem) és el gran perdedor. Per tant, caldrà
moure fitxes. Segurament tothom." I, encara en un comentari, vaig afegir: "Ah,
i tot i que suposo que la majoria no hi estareu d'acord, per mi no és
una bona notícia que la CUP sigui la 'guardiana de les essències' del
procés..."
Val a dir que les meves reticències cap a la CUP venien donades perquè a) sóc un ingenu que encara creu en la democràcia parlamentària liberal; i b) perquè ja intuïa que la governabilitat amb la CUP no seria fàcil. Tres mesos després, de fet no hi ha ni govern. Pronòstics acomplerts (en versió extrema). Aplaudiments al pitonís. Gràcies, companys, altre cop féu-me més cas i us estalviareu disgustos.
Ara el meu entorn digital està ple de persones indignades amb les CUP, però jo no he estic. Penso sincerament que les CUP no van enganyar ningú durant la campanya. Crec que el seu programa era prou clar i, per tant, les diferències respecte el de Junts per Sí també. Jo sempre he dit que, malgrat que potser no els agradi de reconèixer-ho, ERC està molt més a prop de CDC que de les CUP (en tot: en ideologia, en programa, en la manera d'entendre la política...). Ara s'està visualitzant i molts s'estiren els cabells. Però si algú se sent estafat per les CUP, no crec que hagi de queixar-se a elles. Potser s'hauria de queixar a qui li va vendre que el vot de les CUP es podia sumar automàticament a JXS. Com si fossin el mateix. No senyor, no ho eren i segurament no ho seran mai.
Però a més tot el cul·lebró sobre les CUP i la investidura de Mas estan servint de cortina de fum sobre el realment important, que ja vaig apuntar l'endemà de les eleccions: el plebiscit no es va guanyar. S'ha de dir així de clar. Per molt que Mas ho proclamés en anglès i francès la nit electoral. Sense arribar al 50% dels vots no es pot tirar endevant el procés d'independència (i amb el 51% ja veuríem). El sobiranisme (o l'independentisme) van aconseguir una victòria enorme, que podia donar molts fruits ben gestionada (i més després dels resultats de les generals), però, en canvi, ha preferit negar la realitat i, tal i com han explicat en articles brillants analistes com Rafael Nadal o Josep Ramoneda (gens sospitosos d'unionisme), malbaratar aquest capital.
El cert és que Mas, Junqueras, Romeva i les CUP han de ser perfectament conscients que el resultat i la conjuntura no permeten arribar a la independència en divuit mesos. El que passa és que ningú té collons de ser el primer a reconèixer-ho i aparèixer davant el sector més #tenimpressa com un botifler o un covard (Quico Homs va treure la poteta a l'inici de campanya). De manera que s'ha optat per tirar endavant amb l'esperança que sigui algú altre qui la cagui i carregui el mort. En aquest sentit, les CUP tenen totes les cartes per acabar sent el cap de turc i els "responsables de la pèrdua d'una oportunitat històrica", quan responsables ho serien tots ells.
Ep, les CUP també! Jo encara no he entès perquè, després que Baños reconegués la nit electoral que el plebiscit no s'havia guanyat, han actuat com si no se n'haguessin adonat, inclosa la famosa (i cutre) declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Potser ha estat per bona fe, potser ha estat perquè -com diuen alguns- volien desenmascarar Mas, o potser ha estat simplement per carregar-se Mas. En tot cas, han entrat al joc -tres mesos de negociacions!- i segurament en sortiran malparats.
Encara podria ser que s'investís Mas (potser al preu que les CUP seguissin el PSC i CiU en la llista de víctimes del procés; paradoxal!). A aquestes alçades, a mi personalment m'és ben igual: en sortiria un govern dèbil i incapaç de complir amb els seus compromisos. Em temo que només afegiria frustració.
Es mor el procés, com ja posen per escrit alguns dels seus propagandistes mediàtics? No, el procés no es morirà mentre no se solucioni el problema real, que és l'encaix o no de Catalunya a Espanya. O, potser, sí mori el procés tal i com s'ha entès fins ara. Potser tenen raó els que, davant l'oferta de referèndum de Podemos, diuen que és una pantalla superada, però en realitat la pantalla superada és la de la suposada victòria a les plebiscitàries.
[Per deixar les coses clares, jo el 27S vaig votar JxS i a les generals, En Comú Podem. La idea inicial d'aquesta entrada era justament explicar aquest darrer vot i el per què penso que cal apostar per la via del referèndum, però la darrera actualitat ha fet que me'n desviés. En tot cas, si tinc temps i ganes, queda pendent.]
dimecres, 30 de desembre del 2015
dilluns, 14 de desembre del 2015
Londres, again...
Ja ho vaig escriure en aquest blog: Londres és un d'aquells llocs als quals m'agrada tornar de tant en tant. Com que sóc coherent, cinc anys després hi he tornat, en una escapadeta de cinc dies prou profitosa. Tot i que probablement sigui la "gran capital" a la què he viatjat amb més assiduïtat, sempre hi ha coses a fer i a veure. Llàstima que el preu de l'allotjament sigui prohibitiu, i fins i tot via Airbnb no va ser fàcil trobar una combinació d'espai digne a distància raonable del centre i a preu assumible. Finalment em vaig instal·lar en un pis entre l'estació d'Euston i Regent's Park, on hi vivien un pakistanès i un xino a qui no vaig arribar a veure mai, però sí vaig sentir (aparentment, quan no estava a la universitat, es passava el dia tancat a la seva habitació parlant -cridant- per skype).
Donat que aquest cop hi anava sol, em vaig estalviar bona part de les rutes més clàssiques i anar totalment al meu aire. Així, com a novetat vaig agafar una barca pel Tàmesis per visitar Greenwich; vaig anar a l'interessant museu d'història de la ciutat -que prèviament no sabia que existia-; i vaig fer una passejada matinal de diumenge per Regent's Park i Marylebonne. També vaig fer un tour guiat per alguns dels punts de la ciutat vinculats a Sherlock Holmes. I vaig tornar a visitar -ho havia fet fa 25 anys amb el meu pare!- l'Imperial War Museum, amb impressionants exposicions dedicades a la I Guerra Mundial i l'Holocaust, a més d'exemplars reals de les V1 i V2 nazis.
I, és clar, essent lliure, vaig dedicar força hores a la caça i captura de cultura consumible. Tot i que efectivament bona part de les botigues de discos han desaparegut, en vaig trobar unes quantes de prou recomanables al Soho (la millor, Sister Ray). Això, juntament amb la "nova" HMV a Oxford Street i Fopp, van garantir un bon botí de CDs, alguns dels quals feia temps que buscava sense èxit, com ara bona part de la discografia de Kirsty MacColl en reedició de luxe (i preus raonables). HMV o Fopp també tenen grans col·leccions de pelis i sèries, però pràcticament tot sense subítols, cosa que emprenya una mica. I a Foyles trobes qualsevol llibre que vulguis.
Em feia il·lusió també anar a algun concert. Per desgràcia -o potser afortunadament, donat que era caríssim-, quan vaig tenir dates confirmades ja no quedaven entrades per sentir Georgie Fame al Ronnie Scott's, de manera que, en un cap de setmana no particularment brillant quant a actuacions, em vaig haver de conformar amb una de Sarah Cracknell a l'elegant Cadogan Hall. La cantant de St. Etienne va interpretar el seu segon disc en solitari, que sona força com la seva banda però sense l'electrònica: és a dir, pop ye-yé. Acompanyada d'una banda excel·lent, al concert només li va faltar sr una mica més generós en durada, amb prou feines una hora.
Donat que aquest cop hi anava sol, em vaig estalviar bona part de les rutes més clàssiques i anar totalment al meu aire. Així, com a novetat vaig agafar una barca pel Tàmesis per visitar Greenwich; vaig anar a l'interessant museu d'història de la ciutat -que prèviament no sabia que existia-; i vaig fer una passejada matinal de diumenge per Regent's Park i Marylebonne. També vaig fer un tour guiat per alguns dels punts de la ciutat vinculats a Sherlock Holmes. I vaig tornar a visitar -ho havia fet fa 25 anys amb el meu pare!- l'Imperial War Museum, amb impressionants exposicions dedicades a la I Guerra Mundial i l'Holocaust, a més d'exemplars reals de les V1 i V2 nazis.
Dalt, a Piccadilly Circus el novembre de 1995. Sota, a Piccadilly Circus el novembre de 2015. Vint anys després, la bufanda és la mateixa.
I, és clar, essent lliure, vaig dedicar força hores a la caça i captura de cultura consumible. Tot i que efectivament bona part de les botigues de discos han desaparegut, en vaig trobar unes quantes de prou recomanables al Soho (la millor, Sister Ray). Això, juntament amb la "nova" HMV a Oxford Street i Fopp, van garantir un bon botí de CDs, alguns dels quals feia temps que buscava sense èxit, com ara bona part de la discografia de Kirsty MacColl en reedició de luxe (i preus raonables). HMV o Fopp també tenen grans col·leccions de pelis i sèries, però pràcticament tot sense subítols, cosa que emprenya una mica. I a Foyles trobes qualsevol llibre que vulguis.
Em feia il·lusió també anar a algun concert. Per desgràcia -o potser afortunadament, donat que era caríssim-, quan vaig tenir dates confirmades ja no quedaven entrades per sentir Georgie Fame al Ronnie Scott's, de manera que, en un cap de setmana no particularment brillant quant a actuacions, em vaig haver de conformar amb una de Sarah Cracknell a l'elegant Cadogan Hall. La cantant de St. Etienne va interpretar el seu segon disc en solitari, que sona força com la seva banda però sense l'electrònica: és a dir, pop ye-yé. Acompanyada d'una banda excel·lent, al concert només li va faltar sr una mica més generós en durada, amb prou feines una hora.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)