diumenge, 30 de setembre del 2018

Welcome to Brum

Només feia unes hores que havia arribat a Birmingham. M'estava estirat a la gespa que envolta la catedral, deixant passar el temps fins que em confirmessin que ja podia anar a recollir les claus del pis. En aixecar-me, em vaig adonar que un colom se m'havia cagat a sobre. Seria aquesta benvinguda un presagi de la meva estança? Com que tendeixo a l'optimisme, he preferit centrar-me en el sol que lluïa i les bones temperatures que encara durarien uns dies. De fet, després de gairebé una setmana, encara no m'ha plogut a sobre. I tampoc ho va fer en les visites exploratòries prèvies. No crec que la sort m'acompanyi gaire més.

Birmingham? Durant molts anys ha tingut fama de ser la ciutat més lletja d'Anglaterra, sens dubte una exageració, però és possible que figuri dins el top 5. A més, un estudi recent sobre accents regionals va revelar que el de Birmingham era el que la majoria d'anglesos associaven més directament a la manca d'estudis del parlant. A sobre, ara mateix no té cap equip a la Premier. Contribucions a la cultura (a la cultura que importa, la cultura pop)? Black Sabbath, UB40 i Ocean Colour Scene; J.R. Tolkien; el Mini Cooper i el Supermarine Spitfire... És cert que la ciutat ha guanyat prestigi com a referència serièfila gràcies a Peaky Blinders, la recomanable sèrie de la BBC sobre una família de gangsters a la Birmingham dels anys 20... però que es filma a Londres.

Tampoc ajuda que Birmingham sigui una ciutat urbanísticament incomprensible, almenys per mi. A la ja habitual tendència anglosaxona a la ciutat extensa (en contra de la nostra, compactada), s'hi afegeix que en aquest cas el "centre" és molt desconcertant. No existeix ben bé un nucli "antic". Al cap i a la fi, Birmingham és una ciutat moderna, que va crèixer amb la Revolució Industrial, va patir fortament els bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial, es va reconstruir en bona mesura en un estil anomenat "brutalisme" -que amb el nom ho diu tot- i ara que sembla que viu un moment de renaixement, tot són centres comercials i edificis singulars. O centres comercials en edificis singulars. Total, que el centre està ple d'espais en construcció, i en un mateix carrer conviuen casetes baixes unifamiliars amb blocs de pisos horribles. Segurament, que la ciutat estigui travessad de canals tampoc ajuda a un urbanisme, diguem-ne, racional, però al mateix temps aquestes antigues vies de transport industrial recuperades inclouen alguns dels racons més bonics de la ciutat.

No, no és Venècia ni Amsterdam...

Birmingham, en tot cas i malgrat tot. Fa temps que dic a tothom que em vol sentir -i especialment a mi mateix- que no és el mateix un lloc bonic per visitar que un lloc interessant per viure-hi. Al cap i a la fi, Birmingham és ara mateix la segona ciutat d'Anglaterra, un espai multicultural i que ara està en projecció, entre d'altres motius, perquè és molt més econòmic viure-hi que no pas a Londres. Així que Birmingham està a l'alça. Encara que no tingui equip a la Premier.

També serà interessant viure en directe el Brexit, si finalment es produeix. Tot i que a la premsa també es parla d'altres qüestions vitals (com ara el gest atrevit de l'altre dia de la nova princesa Meghan en tancar ella mateixa la porta del cotxe), el Brexit és, òbviament, EL tema. Com a casa nostra també en tenim només un, de tema. Ahir vaig treure el cap a Nottingham -ciutat que havia visitat sovint durant el meu Erasmus a la propera Loughborough- i a la plaça de l'ajuntament els passejants podien expressar la seva opinió sobre diverses qüestions ("El Brexit sortirà bé? El Brexit millorarà la nostra vida?") enganxant gomets sota el yes o el no. Els gomets eren majoritàriament abrumadors en totes les caselles "no", excepte a la pregunta sobre si s'hauria de fer un segon referèndum. I en tornar a Birmingham em vaig trobar, també en un dels carrers principals, un altre grup de remainers que, sota el sofisticat títol de Bollocks to Brexit, feien una interessant performance satírico-musical amb la participació d'un doble de Boris Johnson, l'exministre d'Afers Exteriors tory i aspirant a líder del partit (la conferència anual del qual, precisament, comença aquí demà).

De tot plegat, si hi ha ganes (meves, bàsicament), aniré explicant cosetes aquí.