diumenge, 31 de març del 2019

De cap al Brexit (VII): Lliçons sobre referèndums

Escric aquestes línies el mateix dia en què, teòricament, el Regne Unit havia de deixar de formar part de la Unió Europea. No serà així. Serà més endavant. O no serà. Sembla que la incògnita s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Amb un govern desballestat i una Theresa May que ni tan sols oferint el seu cap com a cirereta ha aconseguit convèncer els més radicals del seu propi partit d’aprovar l’acord que ella ha negociat, el Parlament ha mirat de prendre el control de la situació (“take control back”, curiosament l’eslògan del Brexit), de moment sense resultats. Tot i això, les votacions orientatives de dimecres sí que van apuntar en la direcció d’una possible solució: sortida de la UE però no del mercat comú, amb la possibilitat que fos ratificada via un segon referèndum.

Com ja he apuntat algun altre cop, la mirada catalana sobre el Brexit sempre està contaminada pel “nostre” tema. Així, des d’una determinada òptica, el Brexit i l’independentisme comparteixen un suposat caràcter tribal i són, tots dos, moviments bàsicament reaccionaris. Personalment, aquesta equiparació –que, per exemple, ha fet sovint el ministre Josep Borrell- em sembla, com a mínim, poc afinada. Més interessant em sembla la teoria que el Brexit demostra com de perillosos són els referèndums, ja que són terreny abonat per als populismes i contribueixen a dividir la societat.

Sobre la primera qüestió, tot i que l’experiència ens demostra que, efectivament, els referèndums els carrega el diable, és un discurs que denota una desconfiança en la capacitat dels ciutadans de decidir sàviament que és poc compatible amb l’esperit democràtic. Si no estan preparats per votar en un referèndum, per què ho haurien d’estar en unes eleccions ordinàries? D’altra banda, que el referèndum sobre el Brexit ha crispat i dividit la societat britànica és evident. No són poques les persones que m’han reconegut que, arran del mateix, van estar setmanes o mesos sense parlar-se amb familiars que havien votat el contrari. Ara bé, part del problema en el cas britànic ha estat que, en realitat, no hi havia una forta demanda social per un referèndum com aquest. Podríem dir que el referèndum va crear, en bona mesura, la divisió. En canvi, la divisió entorn la relació Catalunya-Espanya és anterior, no la provoca la demanda de referèndum que, en tot cas, seria una possible fórmula per arbitrar aquesta divisió.

Ara bé, l’exemple britànic també, al meu entendre, posa en qüestió certes visions idealitzades del referèndum com una mena de solució màgica del tipus “votem i ja està, s’accepta el resultat”. Com estem veient, no és tan senzill, especialment si el que se sotmet a referèndum no és un text tancat sinó un desideratum. Fins i tot els partidaris del Brexit discuteixen encara avui què volien realment els que hi van votar a favor: Brexit tou? Brexit dur? Noruega Plus? La famosa “claredat” canadenca sembla imprescindible: qui vota, què es vota, què implica el “sí” i que implica el “no”. La cosa es complica encara més si hi entra en joc la demanda d’un segon referèndum. És legítima? Ho és perquè la campanya del “sí” va mentir descaradament? O perquè, tres anys després, el poble ara té més elements de judici? O, senzillament, no té dret la gent a canviar d’opinió, com canvia el vot als partits d’unes eleccions a unes altres? El mandat del poble queda fixat en pedra a les taules de la llei, o el mateix poble té dret a revisar-lo? I, d’altra banda, podem estar fent referèndums cada tres anys?

El caos i la divisió que el Brexit han portat al seu país no pot servir per desacreditar els referèndums en genèric, quan en bona mesura els problemes que ha provocat tenen causes específiques i lligades a una convocatòria oportunista i segurament irresponsable. Però si els catalans volem extreure alguna lliçó del Brexit (i a fe de Déu que ens convindria tenir algunes guies per sortir del nostre laberint) és que el referèndum no necessàriament és, per ell mateix, la solució. Un resultat ajustat com el britànic és un mal resultat fins i tot per als guanyadors. Un resultat amb significat ambigu no resol res. I un resultat que no hagi previst prèviament un procediment de revisió o ratificació acceptat per tothom també aboca a l’agonia.

Referèndum? Sí, però. Un referèndum no hauria de ser una moneda llençada a l’aire, a veure què surt. Però, sobretot, un referèndum no pot ser una abdicació de la feina que els correspon als diferents actors polítics, que no és altra que (atenció, sorpresa!) fer política. I per mi fer política consisteix en bona mesura en teixir els consensos el més amplis possibles. De cara a un referèndum, consensos en primer lloc sobre la necessitat del mateix i sobre el format. En segon lloc, consensos que facilitin un resultat clar, sigui en una direcció o en l’altra. I en tercer lloc, consensos que facilitin que la part perdedora acceptarà el resultat democràticament. D’exemples de bones pràctiques n’hi ha, aparentment. Aquí al Regne Unit alguns esmenten la gestió irlandesa del referèndum d’una qüestió tan sensible en aquell país com la despenalització de l’avortament. Que tots plegats n’aprenem.

dilluns, 25 de març del 2019

De cap al Brexit (VI): Pancartes, humor i música pop

El pròxim divendres és el dia en què, teòricament, el Regne Unit hauria de deixar la Unió Europea, però sembla que ja no és una data vàlida. En cas que el Parlament britànic aprovi aquesta setmana l’acord proposat per la primera ministra Theresa May, la sortida seria el 22 de maig, just abans de les eleccions europees. Si no s’aprova l’acord (que ja ha estat rebutjat de forma contundent en dues ocasions), llavors la UE ha donat un termini curt, fins al 12 d’abril, perquè el Regne Unit decideixi què vol ser de gran. Un parell de setmanes que deixen oberta la porta a una extensió més llarga però que s’hauria de fonamentar amb algun argument de pes. Com, per exemple, un segon referèndum. Aquest és l’escenari, el People’s Vote, que han reclamat aquest dissabte més d’un milió de persones manifestant-se pel centre de Londres. Contra els que diuen, començant per May, que el poble ja va parlar el 2016, l’argument és clar: si el Parlament té dret a votar una i altra vegada sobre el tema, perquè la gent no pot tenir l’oportunitat d’una segona votació?

He quedat amb Lluís, reusenc instal•lat a Londres, a Marble Arch. L’horari i previsible durada de la manifestació fan que l’assimilem a una diada castellera, de manera que el que toca és un esmorzar de forquilla per aguantar la jornada. Lògicament, correspondria un full English breakfast. Tot i això, en aquesta zona de Londres, on tot són restaurants internacionals i cafeteries de franquícia, no és fàcil fer un d’aquests esmorzars tradicionals hipercalòrics. La qual cosa, paradoxalment, es podria considerar un argument a favor del Brexit (no és conya: una de les professores del meu màster està investigant la relació entre el bacon i el nacionalisme anglès). Ens conformem, però, amb un entrepà i baixem per Park Lane, zona de concentració dels manifestants.

Hi ha molta gent. Força gent jove però també -en contra de la lectura del Brexit en clau de fractura generacional- molta gent gran. Hi ha punks amb cresta d’aquells que pensaves que s’havien extingit i noies gòtiques amb la cara pintada de blanc. Predominen les banderes de la UE, però també n’hi ha de britàniques, escoceses i moltes gal•leses (també una valenciana i una altra d’Astúries). I hi som, junts, un tio de Tarragona i un altre de Reus. Diversitat exemplar.


Donat que, per sort o per desgràcia, Catalunya s’ha convertit en potència mundial en manifestacions, tenim diversos elements de comparació. La “mani” britànica està clarament per sota en unanimitat cromàtica i uniformitat, però a mi això ja m’està bé. Tampoc no compleix els estàndards catalans d’interactivitat, coreografia i performance. I si, per mi, les manis catalanes es passen de frenada en aquest aspecte, la londinenca fa molt, molt curt. Pràcticament ni tan sols hi ha crits de guerra, cançons o slogans corejats. Es tracta, senzillament, de caminar (molt lentament) i més aviat en silenci. Certament, per la propera potser els val la pena contractar algun tècnic d’ANC o Òmnium per animar la cosa (amb l’avantatge evident que aquí sembla improbable que els promotors d’una protesta es passin més de 500 dies presó provisional injustificable i siguin jutjats en base a una violència inexistent).

Ara bé, on la mani-brit supera clarament la versió catalana és en el nivell de les pancartes personals (és a dir, no institucionals). Potser justament perquè caminen bàsicament en silenci, expressen els seus missatges per escrit i amb sentit de l’humor. Crítiques àcides a la classe política: rep especialment May i alguns dels brexiters més notables, com Boris Johnson i Nigel Farage; però també hi ha qui acusa Jeremy Corbyn de “traïdor”. Ús d’icones de la comèdia britànica, de l’Escurçó Negre (“Fins i tot Baldric tindria un pla”) als Monty Phyton, passant per Alan Partridge. I excel•lents jocs de paraules, aprofitant la flexibilitat fonètica de la llengua anglesa. Una variant que m’agrada especialment són les apropiacions de cançons per la via de substituir “you” per “EU” (es pronuncien igual): el catàleg inclou els Beatles (“Won’t EU please, please help me”), ABBA (“Knowing me, knowing EU”), Nilsson (“I can’t live if living is without EU”) o Rick Astley (“Never gonna give EU up”). Però la pancarta definitiva potser és el missatge d’una adolescent: “La meva vida ja és prou miserable sense aquesta merda”. Inapelable.

Després de més de tres hores caminant amb prou feines hem fet un parell de quilòmetres i no hem arribat ni a la meitat del recorregut oficial. Se suposa que els parlaments oficials davant el Parlament ja s’han acabat, de manera que també donem per finalitzada la nostra participació, raonablement satisfets. Tant de bo que la manifestació serveixi d’alguna cosa. No només pels britànics. També per la resta d’europeus que creiem que el projecte comú ho serà menys sense ells i que no pensem renunciar a totes les aportacions britàniques: del parlamentarisme a la música pop o l’humor.

Jo, personalment, tampoc renunciaré al full English breakfast.

(Publicat originalment al Diari de Tarragona)

diumenge, 17 de març del 2019

De cap al Brexit (V): A les urnes, camarades!

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, tretze dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. O no. Perquè ara ja no està tan clar que el 29 de març sigui la data límit. Com segurament ja saben si han estat mínimament atents, aquesta setmana el Parlament britànic, en votacions successives de dimarts a dijous –vés per on, contraprogramant les sessions del judici del Suprem-, ha rebutjat tant l’acord “millorat” negociat per la primera ministra Theresa May com l’opció de deixar la UE sense cap acord i, finalment, ha aprovat de demanar una pròrroga de l’article 50, és a dir, més temps per prendre una decisió.

Tot això està molt bé i sona prou prudent, però, en el fons, no resol res. En primer lloc, perquè la pròrroga l’han d’aprovar també els altres 26 estats membres de la UE, on es detecta ja un esgotament i desconcert pel Brexit que supera el de la majoria de fans de la sèrie Lost a mitjans de la sisena temporada: que s’acabi ja, si us plau, encara que el final no tingui ni cap ni peus. Segon, perquè està molt bé demanar més temps, però no hi ha consens sobre quant hauria de durar aquesta extensió i, menys encara, per a què s’hauria de fer servir (noves negociacions? eleccions? un segon referèndum?). I, per molt que digui el Parlament britànic, la sortida sense acord –l’escenari apocalipsi- és la resolució per defecte si no se’n concreta cap altra abans del 29.

A tot això, expats hispans que no podrem tornar a casa pel 28 d’abril ens toca buscar-nos la manera de votar a les Generals des d’aquí. Una sol•licitud que cal fer personalment a l’ambaixada a Londres, no fos cas que tot això de la signatura digital servís per alguna cosa. Per als brummies com nosaltres això de baixar a la capital és tota una aventura. Per això ens hem apanyat per poder fer-hi nit a casa d’un reusenc (com ens hem de veure). La idea és poder presentar-nos així a primera hora del matí a l’ambaixada, però l’hospitalitat del Lluís i la seva companya inclou croissants per esmorzar, de manera que quan arribem al número 39 de Chesham Place ja són quarts d’onze i hi ha una cua d’una vintena de persones, totes força joves. (Després de mesos de ser el iaio del meu màster universitari, ara sóc el iaio de la cua per demanar vot. I aquesta estada al Regne Unit havia de ser una experiència rejovenidora!)


Finalment entrem a l’ambaixada –poc més o menys que per la porta de servei- i passem a una sala on una funcionària d’Avilés determina si som CERA o ERTA, ens dóna els papers i instruccions corresponents i fins i tot ja ens avisa de quins errors cometrem en omplir els formularis. Tota l’operació (cua més paperam) ha durat poc més d’una hora. Prou bé. Això sí, no ens deixen fer servir els lavabos de l’ambaixada. Em sento un ciutadà desposseït dels drets més elementals.

Teòricament ja només hem d’esperar que ens arribin les paperetes a casa. A veure com va: els mitjans i xarxes van plens de testimonis de gent que mai les va rebre o van arribar massa tard. El fet és que el vot des de l’estranger ha caigut espectacularment amb el nou sistema implementat el 2011. I si les paperetes arriben bé i a temps, queda el més difícil: decidir el vot. Servidor, que clarament té una visió de la política passada de moda on prima la responsabilitat, votaria el lehendakari Urkullu com a president del govern espanyol. Desafortunadament, no és una opció.

Però, és clar, jo sóc un paio estrany que també pensa que Donald Tusk seria ara mateix el millor primer ministre pel Regne Unit. Dijous el president del Consell Europeu va aportar un element de sensatesa suggerint que l’extensió de l’article 50 fos prou llarga com perquè els britànics tinguessin temps de pensar què volen ser de grans. Els leavers més radicals li tenen jurada al polític polonès des que va dir que esperava que hi hagués un lloc reservat a l’infern per aquells que van prometre el Brexit sense tenir ni idea de com executar-lo.

Urnes, també, a la Gran Bretanya? És evident que el govern actual és un zombie inoperant, però no tinc clar si unes eleccions generals resoldrien res, amb els laboristes igualment dividits i amb un lideratge ambigu sobre aquesta qüestió. Un segon referèndum? Hi ha qui diu que el poble ja va parlar clarament i qualsevol cosa que no sigui respectar la seva decisió és una estafa a la democràcia. Donald Tusk (intueixo) i jo pensem que hi ha prous elements per defensar el segon referèndum: l’ajustat resultat del primer; les evidències que la campanya del Leave va fer joc brut; la possibilitat d’oferir, ara, una elecció entre alternatives concretes que faci més fàcil entendre les conseqüències del vot als participants; la lògica que les decisions de més importància se sotmetin a un segon mecanisme de ratificació; o la incorporació, des del 2016, de noves generacions amb dret a vot que són majoritàriament favorables a quedar-se a la UE. I és que ja han passat gairebé tres anys des del referèndum, força més del que darrerament ens duren les legislatures a Catalunya i Espanya. A votar, doncs.

Queden... no sé quants dies queden pel Brexit.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 10 de març del 2019

De cap al Brexit (IV): A peu per Anglaterra

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 21 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. La setmana pròxima serà, en principi, decisiva per confirmar si és així i de quina manera, ja que el Parlament té previst l’enèssim meaningful vote de l’acord pactat per la primera ministra Theresa May amb la UE. Si el resultat torna a ser negatiu, les alternatives són un Brexit sense acord o bé l’extensió de l’article 50, és a dir, que s’allargui el període de negociació més enllà del 29 de març. Amb poques novetats entorn el Brexit, ha estat bona setmana per reflexionar sobre les qüestions de fons de la crisi britànica.

Dimarts, el periodista de The Guardian Mike Carter presentava a la Waterstones de Birmingham el seu llibre All together now?. Carter és especialista en viatges i ha publicat diversos llibres sobre aquesta temàtica, rutes en bicicleta o en moto. En aquest cas és un viatge a peu, però amb unes connotacions especials, tant a nivell personal com col•lectiu. El seu pare, Pete Carter, dirigent sindical i del Partit Comunista britànic, va ser un dels organitzadors, el 1981, de la “Marxa de la Gent”: 300 persones van caminar de Liverpool a Londres en protesta per les noves polítiques del govern Thatcher i el creixement de l’atur.

Mike, que llavors tenia disset anys, no hi va voler participar: la relació amb el pare, que havia abandonat la mare, va ser molt complicada fins la seva mort. Posteriroment, la primavera de 2016, se’n va adonar que es complien 35 anys exactes de la marxa, i va decidir reproduir-la etapa per etapa, sol, a peu, mirant així de reconciliar-se amb el pare i de pas entendre què li estava passant al seu país. Que el seu viatge coincidís amb la campanya del referèndum del Brexit va ser accidental, però determinant.

En la presentació, Carter va explicar com viatjar a peu –“a la velocitat per la que estem dissenyats”- permetia captar matisos que d’altra manera passen desapercebuts, com ara quan l’accent scouse de Liverpool deixa pas al de Manchester. Però també constatar les enormes diferències entre el nord i el sud d’Anglaterra (un nascut a Londres té ara mateix una expectativa de vida de deu anys més que un nascut a Blackpool). O la devastació de moltes comunitats antigament industrials per les quals no s’havia generat alternativa: sí, Liverpool, Manchester o Birmingham tenen avui en dia centres vibrants (en bona mesura, gràcies a inversions procedents de la UE), però sovint envoltats de zones de misèria i exclusió. I les ciutats mitjanes, ni tan sols això. Són “ciutats amb molta ira i molt sentiment d’haver estat traïdes”. Perquè després de Thatcher, l’herència de la qual va ser “un país molt menys compassiu”, el laborisme de la Tercera Via no havia rectificat aquesta decadència.

Curiosament, la visió de Carter té punts en comú amb el que planteja la que ha estat saludada com la primera novel•la de ficció sobre el Brexit: Midde England, de Jonathan Coe, publicada fa uns mesos. La novel•la és, de fet, la darrera part d’una trilogia que repassa les vides d’un grup d’amics companys d’institut a Birmingham, d’on és l’autor. Així, la primera, The Rotter’s Club (2001; publicada en castellà com El club de los canallas)- se situa en els anys 70, i finalitza significativament el dia de la victòria de Thatcher. La segona part, The closed circle (2004; també en castellà: El círculo cerrado), està ambientada en el canvi de mil•leni, els anys de la desil•lusió amb Tony Blair. Per Midde England, Coe ha recuperat uns personatges que en principi havia abandonat per explicar el període des dels Jocs Olímpics de 2012 fins el referèndum del Brexit i més enllà. Les tres són novel•les divertides, plenes de referències de cultura pop, però que també formen un fresc molt recomanable per entendre l’evolució del país, d’aquesta “Anglaterra mitjana” –concepte social, no necessàriament geogràfic- que té poc a veure amb Londres.

Els personatges de Coen, malgrat tot, són de classe mitjana, amb estudis universitaris, i la seva vida, almenys econòmicament, està prou ben resolta. La situació per molta de la gent amb la què Mike Carter va parlar durant la seva travessa a peu –alguns, participants originals a la marxa del 81 amb qui havia contactat; d’altres, simplement, fruit de trobades fortuïtes en ruta- era força més desesperada. La majoria li deien que votarien a favor del Brexit. “Saps què pensa molta gent?”, li van dir a Nuneaton. “Que no els importa si es col•lapsa l’economia. Per què no? A ningú a Londres l’importem una merda. Si l’economia se’n va pel vàter, almenys aquells bastards sabran com se sent ser nosaltres.”

En la presentació, Carter –criat a les Midlands però resident de fa anys a la capital- va explicar com en arribar a Londres al final del viatge cap dels seus amics imaginava que el resultat del referèndum no fos un rotund “no” a la sortida de la UE. Ell era l’únic que deia que, si més no, seria ajustat. “Jo penso que Europa va ser l’excusa, però en tot cas ningú a Londres era conscient d’aquesta ira i aquest sentiment de traïció. I, de fet, si el referèndum es tornés a fer demà, no sé si el resultat seria diferent. Perquè, realment, per aquestes ciutats i aquesta gent no ha canviat res. No s’està fent res per ells.”

Queden 21 dies.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 3 de març del 2019

De cap al Brexit (III): La navalla com a símptoma

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 29 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea, i encara no se sap si ho farà en els termes negociats amb Brussel•les per la primera ministra Theresa May o bé la ruptura serà sense acord. Tot i això, la darrera setmana, a més de les ja habituals votacions estèrils al Parlament i el degoteig de dimissions dins el govern, hi ha hagut novetats que fan créixer les possibilitats d’una tercera opció: que el 29 de març, finalment, no passi (encara) res i l’agonia s’allargui unes setmanes o mesos.

Les divisions internes arran del Brexit que afecten conservadors i laboristes finalment han obligat tant May com el líder de l’oposició, Jeremy Corbyn, a moure fitxa. Per primer cop, l’obstinada May ha obert la porta a demanar una extensió de l’article 50 –que determina el temps per negociar un acord de sortida-, tot i que ella creu que la nova data límit no hauria d’anar més enllà del juny, ja que, al cap i a la fi, el Regne Unit no preveu celebrar eleccions al Parlament Europeu. Eppur si muove. El gest de Corbyn és, potencialment, més significatiu, ja que després de l’enèsima derrota parlamentària de la seva proposta de Brexit tou (mantenint la unió duanera amb la UE) s’ha compromès ara a que el seu partit treballi en favor d’un segon referèndum. Com es concretarà això? Encara és aviat per saber-ho.

Mentrestant, a Birmingham s’ha reobert la investigació sobre els atemptats amb bomba que l’IRA va fer en dos pubs de la ciutat el 21 de novembre del 1974, que van matar 21 persones i en van ferir més de 200. Sis homes irlandesos que bevien en un altre pub pròxim van ser condemnats pel crim, un dels pitjors atemptats terroristes viscuts a Anglaterra, però el 1991 se’ls va alliberar un cop demostrada la seva innocència. Gairebé 45 anys després, els familiars de les víctimes encara esperen respostes. La investigació s’ha reobert per la sospita que la policia va actuar de forma negligent tant en la prevenció com en la reacció posterior als atemptats. Malauradament, però, una altra mena de violència també és notícia a Birmingham, en aquest cas per la seva actualitat.

Dimarts a la tarda, cap a les 17:30, camino pel centre de la ciutat. De sobte, soroll de sirenes. Apareixen un parell de cotxes de policia i una ambulància que s’aturen un carrer més amunt. Tallen la circulació, aturant també el tramvia. Corredisses. Els curiosos s’hi acosten. Jo també (un periodista és, de fet, un curiós amb coartada, fins i tot quan no està “de servei”). Els policies estableixen amb una cinta un perímetre de seguretat entorn de la botiga de “Heart of England” -una mena de Càritas local- de Bull Street. Molts consultem el mòbil buscant respostes. De moment res. Passen uns minuts. Un home, al meu costat, li pregunta al policia més pròxim: “Què ha passat?” “No li puc dir”, respon. Finalment, els paramèdics treuen de la botiga un noi en llitera. Sembla que està conscient. L’ambulància se’n va, els policies es queden i els curiosos ens dissolem. Poc després arriba la confirmació via xarxes socials: la Policia de West Midlands informa que un noi de setze anys ha estat apunyalat a la cama i estan buscant-ne els sospitosos i l’arma.

 Des que vam arribar a Birmingham a la tardor, les notícies sobre un increment de “crims amb navalla” arreu del país, i especialment a Londres, han estat un rerefons constant al què no havia parat gaire atenció. Evidentment, no me n’havia topat amb cap fins ara. Encara menys t’esperes trobar-t’ho al centre de la ciutat, en plena zona comercial, per la que passo sovint i on mai he tingut cap sensació d’inseguretat.

Ara descobreixo que aquesta és una realitat tràgicament habitual en alguns barris de la ciutat. En els dos primers mesos de l’any la xifra total de ferits per navalla a Birmingham ha estat de 99. Pitjor encara, en els darrers quinze dies hi ha hagut tres morts per apunyalament. Tots eren nois adolescents, entre 16 i 17 anys. La majoria de casos sembla que són producte de les guerres de bandes. La policia parla d’”emergència nacional”, demana més inversió econòmica per combatre-la i anuncia que reforçarà les pràctiques d’”aturar i registrar” joves de forma indiscriminada. I discriminadora, em temo.

La darrera víctima mortal era nebot polític d’un destacat advocat i activista de la comunitat paquistanesa. A twitter, Nazir Afzal ha escrit: “Amb el Brexit, algú està pendent de les xifres de crims a Birmingham? La tragèdia de la meva família es repetirà arreu del país un i altre cop. Fins que encarem el problema. Fins que invertim en serveis d’infància i joventut. Fins que respectem totes i cadascuna de les vides.” Segurament, els “crims amb navalla” també tenen a veure amb qüestions com la manca d’oportunitats pels més joves, l’empobriment d’una part important de la població, el trencament de les comunitats i els debats entorn la identitat britànica contemporània. La mena de qüestions que també expliquen el resultat del referèndum del Brexit. Potser dir que la Gran Bretanya del Brexit es dessagna no és només una metàfora.

Queden 29 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona)