diumenge, 17 de març de 2019

De cap al Brexit (V): A les urnes, camarades!

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, tretze dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. O no. Perquè ara ja no està tan clar que el 29 de març sigui la data límit. Com segurament ja saben si han estat mínimament atents, aquesta setmana el Parlament britànic, en votacions successives de dimarts a dijous –vés per on, contraprogramant les sessions del judici del Suprem-, ha rebutjat tant l’acord “millorat” negociat per la primera ministra Theresa May com l’opció de deixar la UE sense cap acord i, finalment, ha aprovat de demanar una pròrroga de l’article 50, és a dir, més temps per prendre una decisió.

Tot això està molt bé i sona prou prudent, però, en el fons, no resol res. En primer lloc, perquè la pròrroga l’han d’aprovar també els altres 26 estats membres de la UE, on es detecta ja un esgotament i desconcert pel Brexit que supera el de la majoria de fans de la sèrie Lost a mitjans de la sisena temporada: que s’acabi ja, si us plau, encara que el final no tingui ni cap ni peus. Segon, perquè està molt bé demanar més temps, però no hi ha consens sobre quant hauria de durar aquesta extensió i, menys encara, per a què s’hauria de fer servir (noves negociacions? eleccions? un segon referèndum?). I, per molt que digui el Parlament britànic, la sortida sense acord –l’escenari apocalipsi- és la resolució per defecte si no se’n concreta cap altra abans del 29.

A tot això, expats hispans que no podrem tornar a casa pel 28 d’abril ens toca buscar-nos la manera de votar a les Generals des d’aquí. Una sol•licitud que cal fer personalment a l’ambaixada a Londres, no fos cas que tot això de la signatura digital servís per alguna cosa. Per als brummies com nosaltres això de baixar a la capital és tota una aventura. Per això ens hem apanyat per poder fer-hi nit a casa d’un reusenc (com ens hem de veure). La idea és poder presentar-nos així a primera hora del matí a l’ambaixada, però l’hospitalitat del Lluís i la seva companya inclou croissants per esmorzar, de manera que quan arribem al número 39 de Chesham Place ja són quarts d’onze i hi ha una cua d’una vintena de persones, totes força joves. (Després de mesos de ser el iaio del meu màster universitari, ara sóc el iaio de la cua per demanar vot. I aquesta estada al Regne Unit havia de ser una experiència rejovenidora!)


Finalment entrem a l’ambaixada –poc més o menys que per la porta de servei- i passem a una sala on una funcionària d’Avilés determina si som CERA o ERTA, ens dóna els papers i instruccions corresponents i fins i tot ja ens avisa de quins errors cometrem en omplir els formularis. Tota l’operació (cua més paperam) ha durat poc més d’una hora. Prou bé. Això sí, no ens deixen fer servir els lavabos de l’ambaixada. Em sento un ciutadà desposseït dels drets més elementals.

Teòricament ja només hem d’esperar que ens arribin les paperetes a casa. A veure com va: els mitjans i xarxes van plens de testimonis de gent que mai les va rebre o van arribar massa tard. El fet és que el vot des de l’estranger ha caigut espectacularment amb el nou sistema implementat el 2011. I si les paperetes arriben bé i a temps, queda el més difícil: decidir el vot. Servidor, que clarament té una visió de la política passada de moda on prima la responsabilitat, votaria el lehendakari Urkullu com a president del govern espanyol. Desafortunadament, no és una opció.

Però, és clar, jo sóc un paio estrany que també pensa que Donald Tusk seria ara mateix el millor primer ministre pel Regne Unit. Dijous el president del Consell Europeu va aportar un element de sensatesa suggerint que l’extensió de l’article 50 fos prou llarga com perquè els britànics tinguessin temps de pensar què volen ser de grans. Els leavers més radicals li tenen jurada al polític polonès des que va dir que esperava que hi hagués un lloc reservat a l’infern per aquells que van prometre el Brexit sense tenir ni idea de com executar-lo.

Urnes, també, a la Gran Bretanya? És evident que el govern actual és un zombie inoperant, però no tinc clar si unes eleccions generals resoldrien res, amb els laboristes igualment dividits i amb un lideratge ambigu sobre aquesta qüestió. Un segon referèndum? Hi ha qui diu que el poble ja va parlar clarament i qualsevol cosa que no sigui respectar la seva decisió és una estafa a la democràcia. Donald Tusk (intueixo) i jo pensem que hi ha prous elements per defensar el segon referèndum: l’ajustat resultat del primer; les evidències que la campanya del Leave va fer joc brut; la possibilitat d’oferir, ara, una elecció entre alternatives concretes que faci més fàcil entendre les conseqüències del vot als participants; la lògica que les decisions de més importància se sotmetin a un segon mecanisme de ratificació; o la incorporació, des del 2016, de noves generacions amb dret a vot que són majoritàriament favorables a quedar-se a la UE. I és que ja han passat gairebé tres anys des del referèndum, força més del que darrerament ens duren les legislatures a Catalunya i Espanya. A votar, doncs.

Queden... no sé quants dies queden pel Brexit.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)