De cap al Brexit (VI): Pancartes, humor i música pop

El pròxim divendres és el dia en què, teòricament, el Regne Unit hauria de deixar la Unió Europea, però sembla que ja no és una data vàlida. En cas que el Parlament britànic aprovi aquesta setmana l’acord proposat per la primera ministra Theresa May, la sortida seria el 22 de maig, just abans de les eleccions europees. Si no s’aprova l’acord (que ja ha estat rebutjat de forma contundent en dues ocasions), llavors la UE ha donat un termini curt, fins al 12 d’abril, perquè el Regne Unit decideixi què vol ser de gran. Un parell de setmanes que deixen oberta la porta a una extensió més llarga però que s’hauria de fonamentar amb algun argument de pes. Com, per exemple, un segon referèndum. Aquest és l’escenari, el People’s Vote, que han reclamat aquest dissabte més d’un milió de persones manifestant-se pel centre de Londres. Contra els que diuen, començant per May, que el poble ja va parlar el 2016, l’argument és clar: si el Parlament té dret a votar una i altra vegada sobre el tema, perquè la gent no pot tenir l’oportunitat d’una segona votació?

He quedat amb Lluís, reusenc instal•lat a Londres, a Marble Arch. L’horari i previsible durada de la manifestació fan que l’assimilem a una diada castellera, de manera que el que toca és un esmorzar de forquilla per aguantar la jornada. Lògicament, correspondria un full English breakfast. Tot i això, en aquesta zona de Londres, on tot són restaurants internacionals i cafeteries de franquícia, no és fàcil fer un d’aquests esmorzars tradicionals hipercalòrics. La qual cosa, paradoxalment, es podria considerar un argument a favor del Brexit (no és conya: una de les professores del meu màster està investigant la relació entre el bacon i el nacionalisme anglès). Ens conformem, però, amb un entrepà i baixem per Park Lane, zona de concentració dels manifestants.

Hi ha molta gent. Força gent jove però també -en contra de la lectura del Brexit en clau de fractura generacional- molta gent gran. Hi ha punks amb cresta d’aquells que pensaves que s’havien extingit i noies gòtiques amb la cara pintada de blanc. Predominen les banderes de la UE, però també n’hi ha de britàniques, escoceses i moltes gal•leses (també una valenciana i una altra d’Astúries). I hi som, junts, un tio de Tarragona i un altre de Reus. Diversitat exemplar.

Donat que, per sort o per desgràcia, Catalunya s’ha convertit en potència mundial en manifestacions, tenim diversos elements de comparació. La “mani” britànica està clarament per sota en unanimitat cromàtica i uniformitat, però a mi això ja m’està bé. Tampoc no compleix els estàndards catalans d’interactivitat, coreografia i performance. I si, per mi, les manis catalanes es passen de frenada en aquest aspecte, la londinenca fa molt, molt curt. Pràcticament ni tan sols hi ha crits de guerra, cançons o slogans corejats. Es tracta, senzillament, de caminar (molt lentament) i més aviat en silenci. Certament, per la propera potser els val la pena contractar algun tècnic d’ANC o Òmnium per animar la cosa (amb l’avantatge evident que aquí sembla improbable que els promotors d’una protesta es passin més de 500 dies presó provisional injustificable i siguin jutjats en base a una violència inexistent).

Ara bé, on la mani-brit supera clarament la versió catalana és en el nivell de les pancartes personals (és a dir, no institucionals). Potser justament perquè caminen bàsicament en silenci, expressen els seus missatges per escrit i amb sentit de l’humor. Crítiques àcides a la classe política: rep especialment May i alguns dels brexiters més notables, com Boris Johnson i Nigel Farage; però també hi ha qui acusa Jeremy Corbyn de “traïdor”. Ús d’icones de la comèdia britànica, de l’Escurçó Negre (“Fins i tot Baldric tindria un pla”) als Monty Phyton, passant per Alan Partridge. I excel•lents jocs de paraules, aprofitant la flexibilitat fonètica de la llengua anglesa. Una variant que m’agrada especialment són les apropiacions de cançons per la via de substituir “you” per “EU” (es pronuncien igual): el catàleg inclou els Beatles (“Won’t EU please, please help me”), ABBA (“Knowing me, knowing EU”), Nilsson (“I can’t live if living is without EU”) o Rick Astley (“Never gonna give EU up”). Però la pancarta definitiva potser és el missatge d’una adolescent: “La meva vida ja és prou miserable sense aquesta merda”. Inapelable.

Després de més de tres hores caminant amb prou feines hem fet un parell de quilòmetres i no hem arribat ni a la meitat del recorregut oficial. Se suposa que els parlaments oficials davant el Parlament ja s’han acabat, de manera que també donem per finalitzada la nostra participació, raonablement satisfets. Tant de bo que la manifestació serveixi d’alguna cosa. No només pels britànics. També per la resta d’europeus que creiem que el projecte comú ho serà menys sense ells i que no pensem renunciar a totes les aportacions britàniques: del parlamentarisme a la música pop o l’humor.

Jo, personalment, tampoc renunciaré al full English breakfast.

(Publicat originalment al Diari de Tarragona)