dimarts, 12 de novembre del 2019

L’empoderament: que els castells siguin el que vulguin els castellers

[Article originalment publicat a la revista "Castells" el dia 5 de novembre i signat amb Miquel Botella]

La temporada vinent es compliran 50 anys de dues decisions del Patronat Municipal de Castells de Tarragona que són ben expressives del canvi en positiu que ha viscut el món casteller en aquest darrer mig segle. La primera d’aquestes decisions, i probablement la més cridanera en la perspectiva actual, va ser la d’unificar les dues colles locals, una decisió que l’Ajuntament va prendre sense ni tan sols consultar als castellers implicats. Que es fes així no resultava, en aquell moment, estrany: simplement era la certificació de fins a quin punt arribava la influència del poder polític en els castells i la falta de poder dels protagonistes principals, els castellers.

Després de la Guerra Civil, els castells van estar protegits i controlats per uns alcaldes que presidien les actuacions, negociaven les participacions en les festes majors i els exhibien davant dels visitants il·lustres, en inauguracions i actes similars. Però, tot i la protecció dispensada per les autoritats, en arribar als anys seixanta del segle passat els castells es trobaven en una situació preagònica que feia témer el pitjor. Només cal dir que, com a mitjana, només es feien cinc actuacions a l’any amb més d’una colla. El 2de7 i el 4de8, els màxims exponents del moment, s’intentaven molt de tant en tant i normalment acabaven caient. Tan sols un de cada tres 2de7 i un de cada quatre 4de8 portats a plaça aconseguien descarregar-se. En resum, l’activitat castellera estava sota mínims i el futur es veia molt negre.

La mitja dotzena de colles castelleres que existien eren grups reduïts, tancats, formats exclusivament per homes d’extracció social més aviat baixa. Uns caps de colla quasi vitalicis exercien com a veritables patrons i decidien sobre les admissions, les alineacions, les actuacions, les retribucions; és a dir, sobre gairebé tot el que afectava la vida de la colla. La situació dels castellers era assimilable a la dels jugadors en l’esport espectacle actual: rebien una remuneració –en aquest cas de tercera divisió– per la seva activitat, però no tenien, com tampoc tenen els jugadors actuals, cap influència sobre les condicions en què es practicava l’activitat de la qual n’eren protagonistes (especialment pel que fa al model de joc, calendari de competició i, no cal dir, l’elecció de directius i de tècnics). I, potser encara més important que les magres retribucions i la manca de poder, era el desprestigi social que els acompanyava. Eren considerats gent de pet i rot o uns poca roba en els argots de les poblacions castelleres de l’època.

En aquells moments, el diagnòstic majoritari de les causes del mal moment que travessaven els castells s’atribuïen a les millores salarials d’aquells anys de desarrollismo intensiu. Es considerava que, en el context d’expansió econòmica que es vivia, les retribucions castelleres havien quedat desfasades i eren insuficients tenint en compte la duresa i el risc de l’activitat. També es creia que convenia incentivar l’interès del públic en l’espectacle casteller mitjançant la competició formal que signifiquen els concursos. Així, entre 1962 i 1973, se’n van celebrar onze, a Vilafranca, Barcelona i Tarragona. De fet, la segona decisió del Patronat Municipal de Castells de Tarragona a la qual ens referíem a l’inici va ser justament recuperar el Concurs que ja s’havia celebrat a la plaça de braus als anys trenta i cinquanta.

Però aquest diagnòstic era equivocat. La crisi castellera venia de molt més enrere i havia estat emmascarada per la protecció rebuda. Els castells havien crescut durant el segle XIX com un espectacle “de masses” que depenia del favor d’un públic que esperava el plat fort de la festa major per veure en acció aquells herois populars. Però ja des de finals del segle XIX —amb l’aparició de la indústria de l’espectacle popular (el cabaret, la màgia, el circ, els espectacles òptics, la sarsuela, els toros…) i l’arribada del ferrocarril —la diversió, que de sempre havia estat un acte excepcional, es va anar convertint en un fet habitual. Les festes majors del Camp de Tarragona i el Penedès, en les quals els castells havien aconseguit inscriure’s, van continuar celebrant-se però cada cop van quedar més difuminades. L’arribada de l’esport a començament del segle XX va complicar encara més el panorama i va acabar d’empetitir uns castells incapaços de captar l’atenció davant la competència cada cop més gran d’uns espectacles professionals que evolucionaven constantment per no perdre el tren de les tendències i les preferències dels públics.

Per això, en contra de l’opinió predominant, la solució de la gran crisi castellera dels seixanta no va venir per la millora de les retribucions ni a través de la celebració de més concursos. No va venir tampoc del paternalisme institucional. Va venir per on menys se l’esperava. Cap a finals de la dècada van aparèixer al Vendrell els castellers de corbata, que feien castells només per afició, i amb ells es va iniciar un procés de transformació que, en dues dècades, faria emergir un nou model de colla. L’èxit va començar per la implantació de l’amateurisme i va ser seguit per la incorporació de la dona. La possibilitat de compromís flexible que les noves colles oferien, la democràcia interna que practicaven i la possibilitat de participar de les vivències d’esforç, emoció i risc que els castells proporcionaven van demostrar una capacitat d’atracció inesperada[1].

Vista en perspectiva, la transformació que van experimentar les colles i que ha estat la clau del ressorgiment casteller ha constituït un veritable procés d’empoderament[2] dels castellers. Els castells van deixar de ser una activitat orientada cap als espectadors i controlada pels alcaldes i els caps de colla i es van convertir en una activitat menada per uns castellers amateurs que van acabar per fer-se els amos de la seva activitat i escollir els seus dirigents.

Avui resulta obvi que el progrés de les colles depèn de la seva capacitat de generar l’entusiasme dels seus components, de milers de decisions quotidianes com anar a l’assaig del divendres o a l’actuació del diumenge. En aquest sentit –fent un petit homenatge a Renan–, es pot afirmar que una colla castellera és un plebiscit permanent. Els castellers són sobirans dins la seva colla i, com a col·lectiu, estan decidint el futur de l’activitat castellera. Avui és més clar que mai que els castells seran allò que els castellers i les castelleres vulguin que siguin.

I els resultats d’aquest procés d’empoderament han estat extraordinaris. Si els castells han passat de les nou a les deu alçades o si han aparegut noves estructures no ha estat per la demanda dels espectadors i les audiències sinó pel desig dels mateixos castellers d’autosuperar-se i de sobrepassar els registres de les altres colles. I el mateix es pot dir del calendari i el format de les actuacions, que han seguit els interessos dels practicants i no les del públic i les audiències, o de l’adopció del casc per a la canalla com a mesura de protecció autoimposada pel propi col·lectiu. La gran paradoxa –el miracle casteller– ha estat que el pas a l’amateurisme hagi provocat el ressorgiment de l’activitat. Un fet del tot excepcional en l’àmbit de les manifestacions espectaculars, perquè normalment és el símptoma que acompanya la decadència.

La mateixa evolució del Concurs de Tarragona és un excel·lent exponent d’aquesta transformació. Perquè en contra de l’opinió dels experts, de les preferències del públic i els mitjans, aquell dia –formalment competitiu i excepcional– els castellers també han imposat els seus criteris i han defugit les normes que haurien fet del Concurs un espectacle menys previsible, més emocionant, més curt i més atractiu per al públic i les audiències. En el fons, el primer objectiu de les normes actuals del Concurs és facilitar la presència del màxim nombre de colles i crear les condicions perquè puguin demostrar el que saben fer i classificar-se en el lloc que els pertoca. Cosa que, com l’estadística demostra, aconsegueixen en un percentatge altíssim. Per això es pot dir que, tot i la seva aparença, el Concurs de Tarragona ha evolucionat en la direcció de convertir-se en la Gran Festa dels Castells i la gran majoria de colles en surten satisfetes d’haver-hi participat.

I també ha estat l’empoderament dels castellers el que ha fet possible que els castells estiguin vivint el seu millor moment. Es fan més castells que mai (uns 12.000 cada any), a càrrec de més colles que mai (a l’entorn del centenar), i són més alts i difícils que mai. Tampoc hi ha dubtes pel que fa a l’extensió geogràfica del fenomen. De les comarques on eren tradicionals s’han estès per tot el Principat, per altres àrees de parla catalana i fins i tot comencen a ser una realitat digna de consideració les colles aparegudes a diverses capitals europees. I el millor moment no ho és només pel nombre, el nivell i l’extensió geogràfica aconseguida sinó també perquè l’empoderament ha convertit les colles en entitats econòmicament sostenibles i integradores en el seu entorn social.

Igualment, la fotografia de la situació actual del món casteller ens presenta una activitat amb una notable presència mediàtica i un prestigi social i cultural creixent, que ja el 2007 era coneguda i apreciada per la majoria dels catalans en la rigorosa enquesta encarregada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (el 98,3% dels enquestats sabien què eren els castells i el 93,6% els valoraven de forma positiva o molt positiva).

En aquest sentit, també es pot dir que la incorporació dels castells a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010, significa alguna cosa més que una distinció internacional i un motiu d’orgull legítim per als castellers. Avui podem dir que els castells, o més aviat aquests castellers empoderats, són un magnífic exemple del que la UNESCO defensa en la seva Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un document que posa l’accent justament en el paper protagonista que correspon a les comunitats i especialment als executants en la continuïtat i l’evolució de les tradicions. El que la UNESCO defensa és que siguin els castellers –com qualsevol altre col·lectiu portador d’un patrimoni immaterial– els qui determinin l’evolució futura d’aquest patrimoni, inclosa la salvaguarda, la promoció i la difusió externa. I val la pena recordar també que la Convenció no és una declaració de bones intencions, sinó un tractat internacional legalment vinculant per les administracions.

Per això no es pot baixar la guàrdia, perquè el perill sempre existeix. Fa uns anys, ja en vam tenir un primer tast amb la possibilitat d’incorporar publicitat a la camisa, que va ser rebutjada per la pràctica totalitat de colles a l’assemblea de la CCCC. I enguany, hem pogut veure com altres agents externs, en aquest cas operadors televisius o ajuntaments, intentaven alterar aquest model i fer-nos retrocedir als escenaris del passat. Una preocupació encara més intensa quan algunes colles semblen acceptar aquestes interferències que comportarien una limitació greu de l’autonomia i el protagonisme que correspon, i s’ha guanyat després de decennis, el col·lectiu casteller.

[1] El lector que vulgui trobar una descripció més detallada del procés de decadència dels castells com a espectacle, així com el canvi de model de colla castellera i les seves conseqüències, ho pot fer al llibre Castells: una història d’èxit de Miquel Botella Pahissa (2018, Galaxia Gutenberg).

[2] Empoderament és un concepte de moda del que s’ha abusat en els darrers temps, però considerem que sí que és útil en aquest cas.