I, en aquest sentit, el primer que cal dir és que una bona part del mèrit d'aquest documental correspon directament a la colla. Des del primer moment van tenir molt clar que volien anar més enllà de la pura crònica del seu viatge (que hagués estat una opció legítima) i reflectir, en canvi, una història més universal, en què el protagonisme estigués repartit entre castellers i govindes. A més, la colla va tenir el coratge d'assumir la tasca de productora, buscant els recursos per finançar un projecte low cost però buscant al mateix temps una qualitat professional. Finalment, també cal atribuir-lis el mèrit que Melting Pot sigui la història sobre el diàleg cultural perquè aquest va ser, efectivament, l'esperit amb què van plantejar el viatge a l'Índia: enlloc de competir, compartir.
En aquest sentit, podem dir que hem tingut la sort de comptar amb una matèria prima excel·lent (l'espectacularitat intrínseca dels castells i govindes, aquest discurs real de diàleg cultural) i que només calia amanir-ho amb certa gràcia. També és cert que, potser encoratjats per aquestes circumstàncies, vam assumir algunes decisions un pèl arriscades (res d'offs omniscients; res d'entrevistes formals; buscar la màxima naturalitat, també lingüísticament...) que, juntament amb les dificultats de la producció (al cap i a la fi no vam estar ni deu dies a Thane, i hi vam arribar sense pràcticament saber què podríem gravar i què no) ens haurien pogut portar al fiasco. Sembla que ens n'hem sortit.
La Marta i el menda, travessant la plaça Openhouse de Thane amb l'ajut d'un anònim escorta.
Personalment, ha estat un plaer treballar amb un equip heterogeni que ha aplegat vells col·legues d'anteriors aventures professionals (el Capde, el Serra...), noves coneixences que han esdevingut amics (el Pere, el Pau, l'Esther...) i amics procedents d'altres àmbits que també hi han ficat el seu granet de sorra (el Fer, que va acceptar el repte de fer una mescla d'àudio contrarellotge). I, és clar, la Marta, que com a "jefa" m'ha esbroncat pocs cops (i generalment amb raó) i a més m'ha demostrat (a mí, que sóc més aviat enemic del perfeccionisme) que sí, que a base de donar-li voltes i més voltes a les coses el resultat final acaba sent molt millor.
Penso, també, que no agrairem mai prou la feina feta al Pratik Hedulkar, protagonista / productor / traductor i, en general còmplice, fins i tot quan li demanàvem coses que no devia entendre per què volíem. Sincerament, a banda de la Marta, si hi ha una persona de la qual es podria dir que sense ell el documental no existiria és el Pratik.
Punt i apart també per la banda sonora original, composada (també contrarellotge) per Gerard Alís i interpertrada fonamentalment per ell mateix i Manu Sabaté a la gralla. Penso sincerament que aquesta música mereix tenir vida més enllà de la pel·lícula, i més en un món casteller que, tocs tradicionals a banda, necessita una banda sonora més rica que l'odiosa Polca d'Ours o les cançonetes mestisso-postisses que parlen de "tocar el cel amb la mà" i que darrerament ens estan envaïnt...
Queda lleig dir-ho, però l'estrena va ser un èxit. Sí, podem pensar que era públic "captiu", composat fonamentalment membres de la colla i mecenes del documental, i és així. Però també és cert que justament per això podien ser molt exigents i crítics si el resultat no hagués correspost a les seves expectatives (per cert, teniu l'opinió d'un dels assistents, l'amic Xavier Brotons, aquí). Pels que no vau poder (o no vau voler) assistir-hi, sembla que hi haurà més ocasions. Cal veure quina és la vida posterior que li sabem donar al documental, però jo sóc bastant optimista en aquest sentit i penso que tenim Melting Pot per estona.