La història de l'estrella emergent que desplaça la més veterana i, al seu torn, es veu amenaçada per una altra de més novetosa s'ha explicat mil cops. Des d'aquest punt de vista, Cisne Negro, la pel·lícula de Darren Aronofsky protagonitzada per Natalie Portman, no deixa de ser-ne una variació més. Des d'aquest punt de vista, té punts en comú amb moltes altres pel·lícules: fins i tot se'n podria establir un paral·lelisme freak amb Showgirls, el monument al kitsch que ja fa anys va signar Paul Verhoeven. De fet, tant Verhoeven com Aranofsky tenen tendència a anar-se'n cap a l'excès.
De manera que Cisne negro pot ser, almenys en part, la mateixa vella història, però la diferència és com ens l'expliquen aquest cop. Perquè el relat de l'ascens (i la caiguda?) d'una ballarina de ballet clàssic que s'enfronta al seu primer paper protagonista és, en realitat, una pel·lícula de por. Tot i la bellesa de les imatges, de la música i de la pròpia Portman, ja des de l'inici se'ns va generant una sensació d'angoixa, d'ofegament, de perill, que és la que en realitat viu el personatge central.
Terror sense fenòmens sobrenaturals ni assassins psicòpates. Aquí l'horror sorgeix de la vida de Nina: la pressió de la responsabilitat davant una oportunitat única; la recerca impossible de la perfecció; l'exigència de forçar el cos més enllà dels seus límits; la presència castrant d'una mare que busca que la filla tingui l'èxit que ella no va aconseguir... en definitiva, els dubtes de la protagonista sobre la seva pròpia capacitat. El context del ballet i, en concret, de la producció d'"El ball dels cignes" permet Aronofsky jugar amb una imagineria onírica, amb tocs gòtics, que accentua els perfils terrorífics de la història. De pas, el director proposa interessants reflexions sobre la naturalesa dual de les persones o sobre la disjuntiva entre tècnica i instint per als artistes...
Tot això fins que, en el tram final, Aranofsky aposta per un terror literal, a base de cops d'efecte i tocs gore que, la veritat, no li fan cap favor a la pel·lícula. Llàstima, el que deia de la tendència a l'excés. Però fins i tot amb aquests defectes, la pel·lícula és d'aquelles que val la pena veure, d'aquelles que no deixen indiferents. A mi m'ha agradat molt. Per suposat, molt més que telefilmes de qualitat com El discurso del rey.
dimarts, 29 de març del 2011
"Cisne negro": una gran peli... de por
dilluns, 21 de març del 2011
Drets d'autor
He publicat diversos llibres, ja sigui de forma col·lectiva, a quatre mans o individualment. En cap cas la motivació principal per buscar la publicació ha estat l'econòmica, sinó més aviat la satisfacció personal. L'esforç d'hores davant l'ordinador, més les que s'hi hagin dedicat a la recerca, es veu recompensat justament en tenir a les mans el producte final i el nom propi escrit a la portada. Però, guanyar-hi diners? Home, en algun cas sí que m'ha reportat un bon ingrés, quan la publicació ha estat el resultat de guanyar un premi o bé si es tractava d'un encàrrec. En d'altres m'he espavilat per, si més no, trobar finançament per la recerca. Però la tònica general és que en treus quatre duros.
Curiosament, només en un dels llibres que he publicat la meva recompensa econòmica arriba pel procediment estrictament legal, és a dir, en forma de drets d'autor. Cada any rebo una carta en què m'informa del número d'exemplars venuts al llarg de l'exercici anterior i de la quantitat que em correspon com a autor. La vaig rebre fa un parell de dies. Com que el llibre es va publicar ja fa anys, les vendres ara mateix ja són residuals.
Però al llarg dels darrers quatre anys se n'han venut 474 exemplars, d'aquest llibre. Coi, no està malament. D'entrada, són més que no els amics que tinc al facebook, la qual cosa em satisfà: no només l'han comprat amics i coneguts. De fet, com que és un llibre de temàtica especialitzada, estic bastant segur que els compradors als què conec personalment són minoria. 474 exemplars... No està gens malament...
Doncs bé, la carta no només m'informa de les vendes acumulades, sinó dels meus benificis acumulats gràcies a l'èxit comercial del meu llibre. D'aquests 474 llibres venuts, a un preu que si no recordo malament era era de divuit euros l'exemplar, em correspon la fastuosa quantitat de... 136,71 euros!!!! No està malament... L'altre dia va venir l'electricista a casa i per cinc minuts de mirar-se uns endolls em va cascar més o menys la meitat. Per cert, aquests 136,71 euros són bruts: cal aplicar-hi, lògicament, una retenció del 15%. O què us pensaveu?
Val a dir que no em puc queixar, ja que les condicions quedaven ben estipulades al contracte que vaig signar: el que em correspon en concepte de drets d'autor és un 2% del PVP. Potser sí que vaig ser una mica pardillo: després he sabut que potser podria haver aspirat a un 4% o fins i tot un 6%. Amb aquest 6%, per exemple, em sortiria més o menys a euro per exemplar venut, cosa que podríem plantejar com una mena de "llindar de la dignitat". I que consti, també, que no explico tot això com una crítica a l'editorial en qüestió (ja veieu que no en dono el nom). Els percentatges són aquests, al marge d'editorials, i almenys aquests m'informen de com van les vendes, que sempre fa il·lusió.
Òbviament, parlo del meu cas personal, i no puc fer-ne una extrapolació general. No sé si en la música o els DVDs els percentatges són força superiors, però en tot cas sembla que en els llibres no hi ha gaire més marge, excepte si es tracta d'autors molt consolidats. Davant aquest panorama, la meva pregunta de bon rollo és si podem presentar la pirateria bàsicament com un problema de drets d'autor. Si algú copia un producte cultural, realment el principal perjudicat n'és l'autor?
Jo ja us aviso que si me n'entero que algú de vosaltres s'ha fotocopiat el meu llibre no el demandaré per reclamar els estratosfèrics 0,3 euros que em corresponen... Si, a canvi, algun dia em convideu a una birra surto guanyant de llarg.
Curiosament, només en un dels llibres que he publicat la meva recompensa econòmica arriba pel procediment estrictament legal, és a dir, en forma de drets d'autor. Cada any rebo una carta en què m'informa del número d'exemplars venuts al llarg de l'exercici anterior i de la quantitat que em correspon com a autor. La vaig rebre fa un parell de dies. Com que el llibre es va publicar ja fa anys, les vendres ara mateix ja són residuals.
Però al llarg dels darrers quatre anys se n'han venut 474 exemplars, d'aquest llibre. Coi, no està malament. D'entrada, són més que no els amics que tinc al facebook, la qual cosa em satisfà: no només l'han comprat amics i coneguts. De fet, com que és un llibre de temàtica especialitzada, estic bastant segur que els compradors als què conec personalment són minoria. 474 exemplars... No està gens malament...
Presentant el meu llibre sobre The Byrds a l'FNAC Triangle (glups, veig que estava més prim!)
Doncs bé, la carta no només m'informa de les vendes acumulades, sinó dels meus benificis acumulats gràcies a l'èxit comercial del meu llibre. D'aquests 474 llibres venuts, a un preu que si no recordo malament era era de divuit euros l'exemplar, em correspon la fastuosa quantitat de... 136,71 euros!!!! No està malament... L'altre dia va venir l'electricista a casa i per cinc minuts de mirar-se uns endolls em va cascar més o menys la meitat. Per cert, aquests 136,71 euros són bruts: cal aplicar-hi, lògicament, una retenció del 15%. O què us pensaveu?
Val a dir que no em puc queixar, ja que les condicions quedaven ben estipulades al contracte que vaig signar: el que em correspon en concepte de drets d'autor és un 2% del PVP. Potser sí que vaig ser una mica pardillo: després he sabut que potser podria haver aspirat a un 4% o fins i tot un 6%. Amb aquest 6%, per exemple, em sortiria més o menys a euro per exemplar venut, cosa que podríem plantejar com una mena de "llindar de la dignitat". I que consti, també, que no explico tot això com una crítica a l'editorial en qüestió (ja veieu que no en dono el nom). Els percentatges són aquests, al marge d'editorials, i almenys aquests m'informen de com van les vendes, que sempre fa il·lusió.
Òbviament, parlo del meu cas personal, i no puc fer-ne una extrapolació general. No sé si en la música o els DVDs els percentatges són força superiors, però en tot cas sembla que en els llibres no hi ha gaire més marge, excepte si es tracta d'autors molt consolidats. Davant aquest panorama, la meva pregunta de bon rollo és si podem presentar la pirateria bàsicament com un problema de drets d'autor. Si algú copia un producte cultural, realment el principal perjudicat n'és l'autor?
Jo ja us aviso que si me n'entero que algú de vosaltres s'ha fotocopiat el meu llibre no el demandaré per reclamar els estratosfèrics 0,3 euros que em corresponen... Si, a canvi, algun dia em convideu a una birra surto guanyant de llarg.
Etiquetes de comentaris:
COSES DE LA (MEVA) VIDA,
LLIBRES
dimecres, 16 de març del 2011
"Sons of Anarchy": matriarcat sobre rodes
He acabat la segona temporada de Sons Of Anarchy, sèrie que -diria- no s'ha vist, almenys en obert, per aquí, però que sembla que pot anar a Cuatro. Val la pena que n'estigueu pendents. En tot cas, el principal estímul que vaig tenir per acostar-me a la sèrie va ser saber que el seu creador, Kurt Sutter, havia estat un dels guionistes de The Shield, a la què vaig dedicar una de les primeres entrades d'aquest blog.
[Incís 1: Continuo pendent de què s'editi en DVD la darrera temporada de The Shield. Dec ser l'únic fan de la sèrie que no sap com s'acaba l'aventura de Vic Mackey.]
[Incís 2: Diferències entre la ficció televisiva ianqui i la hispana? Moltes, moltíssimes. Però una de les claus és que en les primeres podem parlar de "creadors" -Sorkin, Abrams, Simon, etc.- i que, no per casualitat, aquests creadors són guionistes. Podeu dir algun cas similar local? I no val Benet i Jornet...]
En tot cas, tornem a Sons Of Anarchy. El títol de la sèrie és també el nom de la banda de motoristes protagonista, dedicats a "protegir" el poble californià on resideixen mentre trafiquen amb armes. Només dient això segurament ja us imagineu que hi deu haver dosis abundants de tensió, violència, tatuatges, una miqueta de sexe i rock & roll. I sí, a Sons Of Anarchy trobareu tot això. També, com The Shield, juga a què l'espectador s'identifiqui amb uns personatges de certa ambigüitat moral (ens cauen bé, però no deixen de ser delinqüents violents). Però potser és més sorprenent que sigui una sèrie que té com a temàtica central la família. Sí, la família.
El triangle protagonista forma una família real, de reminiscències hamletianes. Clay és un dels fundadors del club i l'actual president, mentre què Jax, fill de l'altre fundador n'és el vicepresident. Però a més són padrastre i fillastre, ja que Gemma, la mare de Jax, està casada amb Clay, després que el seu primer marit -i pare de Jax- morís fa anys. Una família feliç? No del tot, perquè Jax descobreix una mena de diari del seu pare que el porta a qüestionar-se si el rumb que ha adoptat el club sota la direcció de Clay és l'adequat. El referent familiar s'estén més enllà dels principals protagonistes, ja què el club és presentat sovint com una família: els que hi pertanyen són "germans", i els llaços que els uneixen són fins i tot més importants que els de sang.
Però el més interessant és que, en un context atapeït de testosterona -recordeu: són motoristes!- el personatge central d'aquesta família -tant si parlem dels tres protagonistes com del club en general- és una dona, Gemma. Ella és, paradoxalment, la més forta de tots. A l'inici de la segona temporada ho fa explícit un dels supremacistes blancs que s'enfronten al club, quan decideix que ella ha de ser l'objectiu principal: "Sense la matriarca, la resta són com nens petits."
Lògicament, un personatge com aquest no funcionaria sense una interpretació d'alçada, que és la que ofereix Katey Sagal, construint una Gemma que és alhora tendra i manipuladora i implacable a l'hora de defensar el que creu que és millor per als seus. Potser reconeixereu a Segal: ja era la mare de Love & Marriage ("Matrimonio con hijos"). Curiosament, un altre retrat de la família nord-americana, en aquell cas en clau d'humor càustic. Sagal no és l'excepció, ja que el repartiment és excel·lent, encapçalat per un icònic Ron Perlman com Clay.
Val a dir que el final de la segona temporada no m'ha acabat de convèncer... Però ja estic neguitós per veure'n la tercera!
[Incís 1: Continuo pendent de què s'editi en DVD la darrera temporada de The Shield. Dec ser l'únic fan de la sèrie que no sap com s'acaba l'aventura de Vic Mackey.]
[Incís 2: Diferències entre la ficció televisiva ianqui i la hispana? Moltes, moltíssimes. Però una de les claus és que en les primeres podem parlar de "creadors" -Sorkin, Abrams, Simon, etc.- i que, no per casualitat, aquests creadors són guionistes. Podeu dir algun cas similar local? I no val Benet i Jornet...]
En tot cas, tornem a Sons Of Anarchy. El títol de la sèrie és també el nom de la banda de motoristes protagonista, dedicats a "protegir" el poble californià on resideixen mentre trafiquen amb armes. Només dient això segurament ja us imagineu que hi deu haver dosis abundants de tensió, violència, tatuatges, una miqueta de sexe i rock & roll. I sí, a Sons Of Anarchy trobareu tot això. També, com The Shield, juga a què l'espectador s'identifiqui amb uns personatges de certa ambigüitat moral (ens cauen bé, però no deixen de ser delinqüents violents). Però potser és més sorprenent que sigui una sèrie que té com a temàtica central la família. Sí, la família.
El triangle protagonista forma una família real, de reminiscències hamletianes. Clay és un dels fundadors del club i l'actual president, mentre què Jax, fill de l'altre fundador n'és el vicepresident. Però a més són padrastre i fillastre, ja que Gemma, la mare de Jax, està casada amb Clay, després que el seu primer marit -i pare de Jax- morís fa anys. Una família feliç? No del tot, perquè Jax descobreix una mena de diari del seu pare que el porta a qüestionar-se si el rumb que ha adoptat el club sota la direcció de Clay és l'adequat. El referent familiar s'estén més enllà dels principals protagonistes, ja què el club és presentat sovint com una família: els que hi pertanyen són "germans", i els llaços que els uneixen són fins i tot més importants que els de sang.
Però el més interessant és que, en un context atapeït de testosterona -recordeu: són motoristes!- el personatge central d'aquesta família -tant si parlem dels tres protagonistes com del club en general- és una dona, Gemma. Ella és, paradoxalment, la més forta de tots. A l'inici de la segona temporada ho fa explícit un dels supremacistes blancs que s'enfronten al club, quan decideix que ella ha de ser l'objectiu principal: "Sense la matriarca, la resta són com nens petits."
Katey Sagal i Ron Perlman, parella protagonista.
Lògicament, un personatge com aquest no funcionaria sense una interpretació d'alçada, que és la que ofereix Katey Sagal, construint una Gemma que és alhora tendra i manipuladora i implacable a l'hora de defensar el que creu que és millor per als seus. Potser reconeixereu a Segal: ja era la mare de Love & Marriage ("Matrimonio con hijos"). Curiosament, un altre retrat de la família nord-americana, en aquell cas en clau d'humor càustic. Sagal no és l'excepció, ja que el repartiment és excel·lent, encapçalat per un icònic Ron Perlman com Clay.
Val a dir que el final de la segona temporada no m'ha acabat de convèncer... Però ja estic neguitós per veure'n la tercera!
dimarts, 8 de març del 2011
Jukebox de febrer
Aquest és un blog heterogeni, potser massa, en què es mesclen diferents temes, sense gaire ordre i sovint en un mateix post. Tot i això, l'etiqueta que incorpora més posts és la de "música". Per això he pensat que podria tenir cert sentit mirar d'anar aplegant en posts mensuals els discos que en les setmanes anteriors han sonat més a casa, al cotxe i a la feina. Serà la jukebox del mes (si aconsegueixo que la sèrie tingui continuïtat) i arrenco, encara que hagin passat uns dies, amb la selecció corresponent al febrer.
Val a dir, també, que aquest ha estat un mes una mica estrany, amb tota una setmana fora (i, per tant, "off music") i força energies dedicades a completar els forats pendents a la meva discografia lligada als Byrds, cosa que em sembla que mereix un post apart. Però, en tot cas, aquí van alguns dels discos que he estat escoltant darrerament.
Si parlem de novetats estrictes, no n'hi ha hagut tantes (sí, potser escolto massa música "antiga"), però sí que un parell de prou recomanables. La primera és Bella, el nou disc de Teddy Thompson. Si ja coneixeu l'artista, no cal que us en digui gaire cosa, ja que manté el mateix nivell de qualitat que els discos anteriors. Si no, sapigueu que és una de les millors veus masculines del moment, a més d'un hàbil compositor que és capaç d'ajuntar el millor del pop i la cançó d'autor.
La segona és el nou de Bright Eyes, The People's Key. Aquí sí que hi ha una mica més de marge per la sorpresa, ja que aquest cop no hi ha rastre del country-rock que havia caracteritzat les darreres obres de Conor Oberst (ja fossin signades en solitari o com a Bright Eyes), sinó un so més èpic i elèctric, amb alguns tocs 80 que poden recordar fins i tot New Order. Com més l'escolto, més m'agrada.
Rock'n'roll party. Honoring Les Paul també és, estrictament parlant, una novetat, tot i que en clau descaradament revival. El disc, enregistrat en directe, està acreditat a Jeff Beck, però bona part del protagonisme recau en Imelda May: canta la meitat dels temes inclosos i és la seva banda la que acompanya el guitarrista britànic. Repertori extret dels anys 50, cameos de Brian Setzer i Gary US Bonds i objectiu de celebrar una festa rock acomplert. Val la pena, però el que sí són imprescindibles són els dos àlbums oficials de la May.
Aquest febrer també he descobert l'existència de Me First & The Gimme Gimmes, una mena de supergrup punk (punk a l'estil Green Day, no Sex Pistols) especialitzada en versions. La gràcia està en què agafen cançons d'autors com Neil Diamond o Elton John i les converteixen en píndoles hipervitaminades de velocitat i melodia. La cosa té força gràcia i, de pas, trenca prejudicis. Ja tenen uns quants discos, alguns d'ells temàtics (èxits dels 60, cançons de musicals, country, etc.), que estic investigant de mica en mica.
Anant una mica més cap enrere, m'he fet amb els dos únics LPs de Lone Justice, la banda que a mitjans dels 80 encapçalava Maria McKee. Des de Los Angeles, una mescla de country, pop i punk que va durar ben poc -de fet, la formació original només va aguantar el primer disc- però que val la pena recuperar. "Dixie storms" és un temasso.
El racó soul de la meva discoteca ha crescut amb dues adquisicions de pes. En primer lloc, per fi he aconseguit trobar una recopilació com Déu mana de Bobby "Blue" Bland, un The Anthology que en dos CDs recull el millor del cantant des del 1952 al 1982. Un nom capital de la música negra, i una de les principals influència de Van Morrison, que l'ha versionat amb freqüència. A més, un CD que aplega The Ice Man Cometh i Ice on Ice, els dos LPs que, a finals dels 60, Jerry Butler va enregistrar produits per Gamble & Huff, els principals exponents del "so Filadèlfia": elegància màxima.
Hi ha hagut temps també per fer deures pendents, repassant el més destacat de Manfred Mann, grup britànic dels 60 al què, fins ara, havia dedicat poca atenció. Una ullada a la seva mutació setentera en la Manfred Mann's Earth Band per comprovar que el millor d'aquest període és la versió que van fer "Blinded By The Light" de Bruce Springsteen. I tornant a la primera etapa del grup (63-66), m'encanta una cançó que ja coneixia: "If you gotta go, go now", de Dylan.
Ja us aviso que el març ha arrencat amb Marianne Faithfull, entre d'altres. Ja us ho explicaré.
Val a dir, també, que aquest ha estat un mes una mica estrany, amb tota una setmana fora (i, per tant, "off music") i força energies dedicades a completar els forats pendents a la meva discografia lligada als Byrds, cosa que em sembla que mereix un post apart. Però, en tot cas, aquí van alguns dels discos que he estat escoltant darrerament.
Si parlem de novetats estrictes, no n'hi ha hagut tantes (sí, potser escolto massa música "antiga"), però sí que un parell de prou recomanables. La primera és Bella, el nou disc de Teddy Thompson. Si ja coneixeu l'artista, no cal que us en digui gaire cosa, ja que manté el mateix nivell de qualitat que els discos anteriors. Si no, sapigueu que és una de les millors veus masculines del moment, a més d'un hàbil compositor que és capaç d'ajuntar el millor del pop i la cançó d'autor.
La segona és el nou de Bright Eyes, The People's Key. Aquí sí que hi ha una mica més de marge per la sorpresa, ja que aquest cop no hi ha rastre del country-rock que havia caracteritzat les darreres obres de Conor Oberst (ja fossin signades en solitari o com a Bright Eyes), sinó un so més èpic i elèctric, amb alguns tocs 80 que poden recordar fins i tot New Order. Com més l'escolto, més m'agrada.
Rock'n'roll party. Honoring Les Paul també és, estrictament parlant, una novetat, tot i que en clau descaradament revival. El disc, enregistrat en directe, està acreditat a Jeff Beck, però bona part del protagonisme recau en Imelda May: canta la meitat dels temes inclosos i és la seva banda la que acompanya el guitarrista britànic. Repertori extret dels anys 50, cameos de Brian Setzer i Gary US Bonds i objectiu de celebrar una festa rock acomplert. Val la pena, però el que sí són imprescindibles són els dos àlbums oficials de la May.
Aquest febrer també he descobert l'existència de Me First & The Gimme Gimmes, una mena de supergrup punk (punk a l'estil Green Day, no Sex Pistols) especialitzada en versions. La gràcia està en què agafen cançons d'autors com Neil Diamond o Elton John i les converteixen en píndoles hipervitaminades de velocitat i melodia. La cosa té força gràcia i, de pas, trenca prejudicis. Ja tenen uns quants discos, alguns d'ells temàtics (èxits dels 60, cançons de musicals, country, etc.), que estic investigant de mica en mica.
Anant una mica més cap enrere, m'he fet amb els dos únics LPs de Lone Justice, la banda que a mitjans dels 80 encapçalava Maria McKee. Des de Los Angeles, una mescla de country, pop i punk que va durar ben poc -de fet, la formació original només va aguantar el primer disc- però que val la pena recuperar. "Dixie storms" és un temasso.
El racó soul de la meva discoteca ha crescut amb dues adquisicions de pes. En primer lloc, per fi he aconseguit trobar una recopilació com Déu mana de Bobby "Blue" Bland, un The Anthology que en dos CDs recull el millor del cantant des del 1952 al 1982. Un nom capital de la música negra, i una de les principals influència de Van Morrison, que l'ha versionat amb freqüència. A més, un CD que aplega The Ice Man Cometh i Ice on Ice, els dos LPs que, a finals dels 60, Jerry Butler va enregistrar produits per Gamble & Huff, els principals exponents del "so Filadèlfia": elegància màxima.
Hi ha hagut temps també per fer deures pendents, repassant el més destacat de Manfred Mann, grup britànic dels 60 al què, fins ara, havia dedicat poca atenció. Una ullada a la seva mutació setentera en la Manfred Mann's Earth Band per comprovar que el millor d'aquest període és la versió que van fer "Blinded By The Light" de Bruce Springsteen. I tornant a la primera etapa del grup (63-66), m'encanta una cançó que ja coneixia: "If you gotta go, go now", de Dylan.
Ja us aviso que el març ha arrencat amb Marianne Faithfull, entre d'altres. Ja us ho explicaré.
dijous, 3 de març del 2011
"La Vanguardia" en català
Queda clar que sóc una mena de dinosaure, que en aquests temps d'internet i canals informatius de televisió les 24 hores no només continua pensant que el diari de paper és la millor opció informativa sinó que, a més, el paga diàriament (algun dia desenvoluparé més aquest fet). En el meu cas, aquest diari de paper és La Vanguardia, en part perquè és el que he vist tot el dia a casa (això, suposo, també ho explicaré amb més detall en un futur). Però avui el que vull comentar és l'anunci que La Vanguardia apareixerà al maig també en català.
Dimarts van fer la presentació a Tarragona, i hi vaig assistir. Per dir-ho exactament, m'hi vaig colar. Resulta que la convocatòria l'havia fet la Diputació, restringida mitjançant invitació, i molts lectors del diari es van quedar fora. Després, com acostuma a passar en aquests casos (Déu existeix, i castiga als pecadors), hi havia molt seient buit al pati de la Diputació, i el Josep Poblet va mirar de justificar-se dient que sí, que el dia abans hi havia hagut moltíssima més gent a Vic, però que els assistents a Tarragona eren tots "càrrecs". I ho va dir d'una manera poc afortunada, com insinuant que a Vic hi havia molta "xusma".
En l'acte hi van intervenir el director, José Antich, el cap de política, Jordi Barbeta, i l'articulista Pilar Rahola. Antich va semblar una mica germà del Montilla de Polònia (dicció espessa, català manifestament millorable), Barbeta va començar dient que no sabia fer discursos i a continuació ho va demostrar i la Rahola pot agradar o no, però després d'aquell parell de ploms va lluir-se amb una intervenció simpàtica, emotiva i trascendent. De les intervencions, el més destacable va ser la idea que la decisió del Grup Godó de treure l'edició en català del diari més emblemàtic del país precisament ara -amb el context de la sentència de l'Estatut i l'ofensiva recentralitzadora en marxa- no podia ser considerada simplement empresarial, sinó també un gest d'afirmació cap a la identitat pròpia de Catalunya. Poca broma. I una altra idea, més simple però igualment de fons: La Vanguardia és un diari que al llarg de 130 anys d'història -per cert, excel·lent l'audiovisual que ho repassava- s'ha pensat en català i en castellà, i que ara també podrà llegir-se en català i en castellà.
De com es farà aquesta doble versió, la veritat és que no en van donar cap explicació concreta, però sí va quedar clar que el sistema no serà una simple traducció automàtica, sinó que es cuidarà al màxim detall (ja ho veurem). I també es va entendre que els articulistes (els redactors també?) tindrien llibertat per escriure en la llengua que vulguessin.
Com a vanguardista que sóc, comprendreu que estic més que satisfet de la notícia, no tant pel que pugui tenir de fita extraordinària -que segurament ho és- com pel que té de normalitat. I que una aposta en principi arriscada com aquesta es doni en un context de crisi també em sembla motiu d'alegria. Tot i que fa anys que es parla de la premsa escrita com un condemnat a mort, la cosa es mou, almenys aquí: Vanguardia en català, aparició de l'Ara, pseudofusió de l'Avui i El Punt... A veure com queda el panorama d'aquí a un any...
Dimarts van fer la presentació a Tarragona, i hi vaig assistir. Per dir-ho exactament, m'hi vaig colar. Resulta que la convocatòria l'havia fet la Diputació, restringida mitjançant invitació, i molts lectors del diari es van quedar fora. Després, com acostuma a passar en aquests casos (Déu existeix, i castiga als pecadors), hi havia molt seient buit al pati de la Diputació, i el Josep Poblet va mirar de justificar-se dient que sí, que el dia abans hi havia hagut moltíssima més gent a Vic, però que els assistents a Tarragona eren tots "càrrecs". I ho va dir d'una manera poc afortunada, com insinuant que a Vic hi havia molta "xusma".
En l'acte hi van intervenir el director, José Antich, el cap de política, Jordi Barbeta, i l'articulista Pilar Rahola. Antich va semblar una mica germà del Montilla de Polònia (dicció espessa, català manifestament millorable), Barbeta va començar dient que no sabia fer discursos i a continuació ho va demostrar i la Rahola pot agradar o no, però després d'aquell parell de ploms va lluir-se amb una intervenció simpàtica, emotiva i trascendent. De les intervencions, el més destacable va ser la idea que la decisió del Grup Godó de treure l'edició en català del diari més emblemàtic del país precisament ara -amb el context de la sentència de l'Estatut i l'ofensiva recentralitzadora en marxa- no podia ser considerada simplement empresarial, sinó també un gest d'afirmació cap a la identitat pròpia de Catalunya. Poca broma. I una altra idea, més simple però igualment de fons: La Vanguardia és un diari que al llarg de 130 anys d'història -per cert, excel·lent l'audiovisual que ho repassava- s'ha pensat en català i en castellà, i que ara també podrà llegir-se en català i en castellà.
De com es farà aquesta doble versió, la veritat és que no en van donar cap explicació concreta, però sí va quedar clar que el sistema no serà una simple traducció automàtica, sinó que es cuidarà al màxim detall (ja ho veurem). I també es va entendre que els articulistes (els redactors també?) tindrien llibertat per escriure en la llengua que vulguessin.
Com a vanguardista que sóc, comprendreu que estic més que satisfet de la notícia, no tant pel que pugui tenir de fita extraordinària -que segurament ho és- com pel que té de normalitat. I que una aposta en principi arriscada com aquesta es doni en un context de crisi també em sembla motiu d'alegria. Tot i que fa anys que es parla de la premsa escrita com un condemnat a mort, la cosa es mou, almenys aquí: Vanguardia en català, aparició de l'Ara, pseudofusió de l'Avui i El Punt... A veure com queda el panorama d'aquí a un any...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)