"Cisne negro": una gran peli... de por

La història de l'estrella emergent que desplaça la més veterana i, al seu torn, es veu amenaçada per una altra de més novetosa s'ha explicat mil cops. Des d'aquest punt de vista, Cisne Negro, la pel·lícula de Darren Aronofsky protagonitzada per Natalie Portman, no deixa de ser-ne una variació més. Des d'aquest punt de vista, té punts en comú amb moltes altres pel·lícules: fins i tot se'n podria establir un paral·lelisme freak amb Showgirls, el monument al kitsch que ja fa anys va signar Paul Verhoeven. De fet, tant Verhoeven com Aranofsky tenen tendència a anar-se'n cap a l'excès.

De manera que Cisne negro pot ser, almenys en part, la mateixa vella història, però la diferència és com ens l'expliquen aquest cop. Perquè el relat de l'ascens (i la caiguda?) d'una ballarina de ballet clàssic que s'enfronta al seu primer paper protagonista és, en realitat, una pel·lícula de por. Tot i la bellesa de les imatges, de la música i de la pròpia Portman, ja des de l'inici se'ns va generant una sensació d'angoixa, d'ofegament, de perill, que és la que en realitat viu el personatge central.

Terror sense fenòmens sobrenaturals ni assassins psicòpates. Aquí l'horror sorgeix de la vida de Nina: la pressió de la responsabilitat davant una oportunitat única; la recerca impossible de la perfecció; l'exigència de forçar el cos més enllà dels seus límits; la presència castrant d'una mare que busca que la filla tingui l'èxit que ella no va aconseguir... en definitiva, els dubtes de la protagonista sobre la seva pròpia capacitat. El context del ballet i, en concret, de la producció d'"El ball dels cignes" permet Aronofsky jugar amb una imagineria onírica, amb tocs gòtics, que accentua els perfils terrorífics de la història. De pas, el director proposa interessants reflexions sobre la naturalesa dual de les persones o sobre la disjuntiva entre tècnica i instint per als artistes...

Tot això fins que, en el tram final, Aranofsky aposta per un terror literal, a base de cops d'efecte i tocs gore que, la veritat, no li fan cap favor a la pel·lícula. Llàstima, el que deia de la tendència a l'excés. Però fins i tot amb aquests defectes, la pel·lícula és d'aquelles que val la pena veure, d'aquelles que no deixen indiferents. A mi m'ha agradat molt. Per suposat, molt més que telefilmes de qualitat com El discurso del rey.