S'acaba el 2010. Us deixo amb el muntatge que el menda ha fet de l'XIè Festival aMt, celebrat el passat mes d'agost. Sí, lamentable que hagi trigat tant de temps a acabar-lo, però és que tampoc no sóc un expert i el final cut era "prestat" (gràcies, Marta!). En fi, un bon record d'una gran nit i un recordatori de la capacitat que té l'aMt de fer feina impressionant. Quan ens hi posem... L'any vinent, més. Prepareu-vos que anem forts!
divendres, 31 de desembre del 2010
dimecres, 29 de desembre del 2010
'The Wire': potser sí, que és la millor sèrie de la història
No sé si m'atreviria a dir, com molts ho han fet, que The Wire sigui la millor sèrie de TV de la història. Però tampoc no em sembla un despropòsit. En un dels primers posts d'aquest blog us en vaig parlar, de la sèrie, i de com estava pendent que s'edités, d'una punyetera vegada, la cinquena temporada. Ja està. Editada, adquirida legalment i visionada. Deu capítols que posaven punt i final a la sèrie. Un final excel·lent, gens acomodatici, coherent... Un final modèlic. A diferència d'altres que hem patit aquest any, i suposo que no cal donar noms.
The Wire és, formalment, una sèrie policíaca que vol i aconsegueix ser molt més: un gran retrat de la vida a la ciutat fet, a més, des d'una premisa ideològica crítica amb el sistema actual. El seu creador, David Simon, va treballar de periodista durant molts anys i la sèrie es basa, en bona mesura, en la seva pròpia experiència com a reporter de successos: els personatges, problemes i situacions que va conèixer llavors. Resulta coherent, doncs, que després que en temporades anteriors The Wire hagués visitat el món polític o el de l'ensenyament, en la seva darrera temporada el nou element incorporat fos el del periodisme.
Així, mentre McNulty i companyia continuen investigant el tràfic de drogues i l'alcalde Carcetti comprova que no és fàcil complir les promeses electorals, assistim al dia a dia de la secció local de The Baltimore Sun. La sèrie planteja algunes de les crisis actuals de la premsa: el canvi de propietat cap a grans corporacions; la substitució dels redactors experimentats per joves més "productius", la banalització dels continguts... I, més enllà de la cojuntura actual, una qüestió de fons: com es construeix la informació? Fins a quin punt es pot construir?
Tot i que sovint tinc la sensació de predicar en el desert, insisteixo a recomanar The Wire, una sèrie que al principi demana paciència però que després es torna adictiva, que suposa un esforç però que el compensa àmpliament. I si, com jo, quan l'acabeu no n'heu tingut prou, sempre us quedarà el consol de llegir The Wire: Diez dosis de la mejor serie de televisión, un volum editat per Errata Naturae. Inclou deu aproximacions a la sèrie, començant per la del propi David Simon. Per mi, especialment interessants les de Rodrigo Fresán i Marc Pastor. Aquest darrer, escriptor i membre dels Mossos d'Esquadra, ho és perquè ens explica com els policies "veuen" les sèries de policies. I apunto que també esmenta amb elogis The Shield, l'altra sèrie que, per la meva desesperació, encara no s'han dignat a editar la darrera temporada.
The Wire és, formalment, una sèrie policíaca que vol i aconsegueix ser molt més: un gran retrat de la vida a la ciutat fet, a més, des d'una premisa ideològica crítica amb el sistema actual. El seu creador, David Simon, va treballar de periodista durant molts anys i la sèrie es basa, en bona mesura, en la seva pròpia experiència com a reporter de successos: els personatges, problemes i situacions que va conèixer llavors. Resulta coherent, doncs, que després que en temporades anteriors The Wire hagués visitat el món polític o el de l'ensenyament, en la seva darrera temporada el nou element incorporat fos el del periodisme.
Poques vegades una redacció de ficció ha semblat tan real.
Així, mentre McNulty i companyia continuen investigant el tràfic de drogues i l'alcalde Carcetti comprova que no és fàcil complir les promeses electorals, assistim al dia a dia de la secció local de The Baltimore Sun. La sèrie planteja algunes de les crisis actuals de la premsa: el canvi de propietat cap a grans corporacions; la substitució dels redactors experimentats per joves més "productius", la banalització dels continguts... I, més enllà de la cojuntura actual, una qüestió de fons: com es construeix la informació? Fins a quin punt es pot construir?
Tot i que sovint tinc la sensació de predicar en el desert, insisteixo a recomanar The Wire, una sèrie que al principi demana paciència però que després es torna adictiva, que suposa un esforç però que el compensa àmpliament. I si, com jo, quan l'acabeu no n'heu tingut prou, sempre us quedarà el consol de llegir The Wire: Diez dosis de la mejor serie de televisión, un volum editat per Errata Naturae. Inclou deu aproximacions a la sèrie, començant per la del propi David Simon. Per mi, especialment interessants les de Rodrigo Fresán i Marc Pastor. Aquest darrer, escriptor i membre dels Mossos d'Esquadra, ho és perquè ens explica com els policies "veuen" les sèries de policies. I apunto que també esmenta amb elogis The Shield, l'altra sèrie que, per la meva desesperació, encara no s'han dignat a editar la darrera temporada.
Etiquetes de comentaris:
LLIBRES,
PERIODISME,
TELEVISIÓ
dimecres, 22 de desembre del 2010
Música: el millor de 2010?
L'Isaac Albesa, del Diari de Tarragona, em va trucar divendres per demanar-me si podia respondre una petita enquesta, d'aquestes tipus "El millor de 2010", que estava fent a diverses persones del mundillo musical de la demarcació. Tot i que pràcticament no tenia temps de respondre, que la meva visió de l'escena local és força parcial i que potser tampoc sóc la persona més al dia, ja que la major part de la música que consumeixo és "antiga", finalment vaig accedir a respondre. Ja ho sabeu, l'ego. No sé finalment l'Isaac va publicar les respostes de cadascun dels enquestats o si simplement va fer-ne un tema genèric. En tot cas, aquí van les meves respostes una mica més desenvolupades:
1. Disc d'un music o artista de les comarques tarragonines:
Febrero, tant per la seva música com per la repercussió.
Va ser una de les eleccions més fàcils. El grup realment m'agrada i em sembla que tenen el mèrit afegit de, fent pop més o menys indie, no anar cap a l'anglès, que és el recurs fàcil, i arriscar-se amb lletres en llengua "comprensible", en aquest cas el castellà. I està molt bé que se'ls vagi reconeixent fora.
2. Disc català:
Roger Mas "A la casa d'enlloc"
En part per eliminació, en part perquè altres grups que fan bona pinta la veritat és que no els he sentit prou (pe Mine!). En tot cas, em sembla que Roger Mas és molt bo.
3. Disc internacional:
Robert Plant - "Band of Joy"
Aquí era un dels punts més compromesos, on s'ha de quedar bé i optar per discos com el d'Arcade Fire per semblar "moderno". La meva elecció, en canvi, va per tot un veterà, una vaca sagrada. Tot i això, tal i com vaig destacar en una entrada anterior, ara mateix Robert Plant està vivint un període d'enorme creativitat. De fet -anatema!-, fins i tot em semblen més interessants aquests darrers discos de Plant que Led Zeppelin.
4. Descobriment musical del 2010:
The Duke & The King i Rumer.
Aquí calia lluir-se i compensar l'elecció anterior. The Duke & The King és el nou projecte d'un dels membres de The Felice Brothers, un grup que a priori m'hauria d'encantar però que no m'ha acabat d'enganxar mai. El segon disc de TD&TK, en canvi, sí que m'ha cridat més l'atenció, una mena de soul hippie còsmic. Pel que fa a Rumer, es tracta d'una cantant estil Dusty Springfield que ha rebut el suport ni més ni menys que de Burt Bacharach. El disc acaba de sortir i només l'he escoltat un parell de cops, però és un encant.
5. Millor concert o esdeveniment musical a les comarques de Tarragona:
XI Festival aMt
És cert que aquí tiro cap a casa, però no ho és menys que va ser un gran festival, amb el mèrit afegit que va ser possible gràcies a la feina desinteressada de moltíssims músics de l'entitat. Músics que, al mateix temps, van poder compartir cartell amb noms tan potents com Quimi Portet o Love of Lesbian, mantenint perfectament el nivell.
6. Millor concert o esdeveniment musical català o internacional:
Solomon Burke a l'Apolo de Barcelona
L'elecció més fàcil: un gran concert d'un dels grans, amb l'afegit que ens va deixar només uns mesos després. També us en havia parlat en aquest blog.
7. Què espera del 2011 a nivell musical:
Un miracle: Que Rod Stewart deixi de fer de Michael Bolton.
Una conya, evidentment, però no del tot: encara que avui en dia sembli mentida, hi va haver una època que Rod Stewart era un gran artista. Reformar els Faces sense Ronnie Lane potser no era la millor idea possible, però renunciar-hi per continuar gravant els terribles discos d'estàndards que està perpetrant els darrers anys és terrible. Segur que n'acabem parlant un altre dia...
1. Disc d'un music o artista de les comarques tarragonines:
Febrero, tant per la seva música com per la repercussió.
Va ser una de les eleccions més fàcils. El grup realment m'agrada i em sembla que tenen el mèrit afegit de, fent pop més o menys indie, no anar cap a l'anglès, que és el recurs fàcil, i arriscar-se amb lletres en llengua "comprensible", en aquest cas el castellà. I està molt bé que se'ls vagi reconeixent fora.
2. Disc català:
Roger Mas "A la casa d'enlloc"
En part per eliminació, en part perquè altres grups que fan bona pinta la veritat és que no els he sentit prou (pe Mine!). En tot cas, em sembla que Roger Mas és molt bo.
3. Disc internacional:
Robert Plant - "Band of Joy"
Aquí era un dels punts més compromesos, on s'ha de quedar bé i optar per discos com el d'Arcade Fire per semblar "moderno". La meva elecció, en canvi, va per tot un veterà, una vaca sagrada. Tot i això, tal i com vaig destacar en una entrada anterior, ara mateix Robert Plant està vivint un període d'enorme creativitat. De fet -anatema!-, fins i tot em semblen més interessants aquests darrers discos de Plant que Led Zeppelin.
4. Descobriment musical del 2010:
The Duke & The King i Rumer.
Aquí calia lluir-se i compensar l'elecció anterior. The Duke & The King és el nou projecte d'un dels membres de The Felice Brothers, un grup que a priori m'hauria d'encantar però que no m'ha acabat d'enganxar mai. El segon disc de TD&TK, en canvi, sí que m'ha cridat més l'atenció, una mena de soul hippie còsmic. Pel que fa a Rumer, es tracta d'una cantant estil Dusty Springfield que ha rebut el suport ni més ni menys que de Burt Bacharach. El disc acaba de sortir i només l'he escoltat un parell de cops, però és un encant.
5. Millor concert o esdeveniment musical a les comarques de Tarragona:
XI Festival aMt
És cert que aquí tiro cap a casa, però no ho és menys que va ser un gran festival, amb el mèrit afegit que va ser possible gràcies a la feina desinteressada de moltíssims músics de l'entitat. Músics que, al mateix temps, van poder compartir cartell amb noms tan potents com Quimi Portet o Love of Lesbian, mantenint perfectament el nivell.
6. Millor concert o esdeveniment musical català o internacional:
Solomon Burke a l'Apolo de Barcelona
L'elecció més fàcil: un gran concert d'un dels grans, amb l'afegit que ens va deixar només uns mesos després. També us en havia parlat en aquest blog.
7. Què espera del 2011 a nivell musical:
Un miracle: Que Rod Stewart deixi de fer de Michael Bolton.
Una conya, evidentment, però no del tot: encara que avui en dia sembli mentida, hi va haver una època que Rod Stewart era un gran artista. Reformar els Faces sense Ronnie Lane potser no era la millor idea possible, però renunciar-hi per continuar gravant els terribles discos d'estàndards que està perpetrant els darrers anys és terrible. Segur que n'acabem parlant un altre dia...
divendres, 17 de desembre del 2010
London Calling
Sempre cal fer-se les fotos-topicasso.
Viatjar és, una mica, com col·leccionar cromos: "tengui, tengui, falti". Generalment viatgem a llocs nous que ens "faltin". Però també hi ha llocs "tengui" que, curiosament, no et sap greu repetir. Per mi, un d'aquests llocs és Londres. Finalment, ni el mal temps, que va tancar aeroports a Anglaterra, ni la vaga de controladors, que va provocar el caos aquí, ens va impedir de viatjar a Londres. Per mi, feia set anys des del darrer cop, i feia temps que tenia ganes de tornar-hi.
Londres m'agrada. M'agrada la ciutat i em fascina que una passejada curta ens pugui portar a llocs tan emblemàtics (i diferents) com el Palau de Buckingham, les Cases del Parlament o Piccadilly Circus. Disfruto amb les úniques contribucions britàniques a la gastronomia mundial: el full english breakfast i el pastís de poma amb custard. I encara que hi hagis anat moltes vegades, sempre et queda alguan cosa per veure. En aquest cas, la Torre de Londres: fins ara, l'elevat preu de l'entrada havia estat dissuassori, però realment valia la pena. Especialment, la visita guiada amb el beefeater, que pel que vam veure són militars reconvertits en comediant amb força èxit.
Però a més, no ho hem de negar, Londres és una ciutat per comprar. I no deixa de ser curiós que sent una ciutat extraordinàriament cara en un país més car que el nostre, comprar cultura (llibres, música, DVDs) sigui més econòmic que a casa. Més econòmic i més productiu, ja que hi ha molta més varietat i qualitat que aquí. En aquest sentit, però, ha estat alarmant comprovar en aquest viatge que el nombre de botigues de discos ha baixat de forma dràstica, desaparegudes la Tower Records de Piccadilly i tots els Virgin Megastore. Afortunadament, les llibreries de Charing Cross continuen sent un paradís. Respecte les possibilitats de trobar DVDs inimaginables a casa, només us diré que la Marta va embogir comprant documentals d'autores de noms impronunciables. I, si sou viciosos de les sèries de TV, les tenen totes, i totes completes. Això sí, sense subtítols en castellà, llàstima.
D'algunes de les adquisicions de la darrera setmana, segur que n'anirem parlant en aquest blog... La vida des del sofà és més interessant després de passar per Londres.
Etiquetes de comentaris:
COSES DE LA (MEVA) VIDA,
VIATGES
dijous, 2 de desembre del 2010
Adéu a una icona: Leslie Nielsen
Quan vaig fer el meu coast to coast als EUA -a aquestes alçades ja haureu notat que és un capítol fonamental de la meva mitologia personal- l'estança a Los Angeles va ser massa breu com per poder anar a la platja a Santa Monica, però sí que vaig poder, almenys, passejar pel Hollywood Walk of Fame. Òbviament, calia fer-se la foto corresponent al costat de l'estrella d'algun dels artistes reconeguts: De Niro? Monroe? Holden? No, la meva foto -que encapçala aquest article- va ser amb l'estrella de Leslie Nielsen.
Boutade? Friquisme? Sí, és clar. Però també reconeixement a un dels homes que més m'ha fet riure. Nielsen, mort aquesta setmana, tenia un talent innegable per l'humor. Era totalment apte per l'slapstick (el gag visual, a l'estil dibuix animat), però probablement el seu fort era la capacitat per dir veritables xorrades amb el posat més seriós, solemne i trascendent, com si no fos conscient del que realment estava passant al seu voltant. Nielsen va demostrar aquesta habilitat per primer cop com el metge d'Aterriza como puedas, i l'explotaria ja com a actor principal fent del tinent Frank Debrin a les tres parts de la sèrie Agárralo como puedas (atenció al repartiment: l'acompanyen Priscilla Presley -és a dir, la vídua d'Elvis- i OJ Simpson -protagonista d'un dels judicis per homicidi més sonats-).
Aquestes quatre pel·lícules formen la crema del gènere anomenat spoof (paròdia), juntament amb Top Secret -en la què, malauradament, no hi ha Nielsen- i, potser, Hot Shots II. Totes elles, no per casualitat, sorgides de la factor Zucker-Abrahams-Zucker. Desafortunadament, el gènere ha quedat posteriorment en mans menys hàbils, i hem patit infinitat de pel·lícules titulades "... como puedas" o "... movie" molt pobres. Nielsen, pel seu caràcter de pura icona, hi apareixia en moltes d'elles, i habitualment era del poc que se'n podia salvar.
Quedem-nos, per tant, amb els primers títols assenyalats, que no només van obrir en bona mesura el camí sinó que a més contenen, a més d'escatologia, jocs de paraules sexuals i trompades, moltes més mostres d'humor intel·ligent del què sovint se'ls reconeix. I, si parlem, de Nielsen, em queda amb la tercera pel·lícula de la sèrie de Debrin, plena de moments antològics: des de la paròdia de Los Intocables de Eliott Ness que l'obre als desastres que Nielsen provoca en la cerimònia dels Oscar. Us deixo el tràiler perquè en tingueu un tastet. En versió original, és clar. Com ha de ser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)