Adéu a una icona: Leslie Nielsen

Quan vaig fer el meu coast to coast als EUA -a aquestes alçades ja haureu notat que és un capítol fonamental de la meva mitologia personal- l'estança a Los Angeles va ser massa breu com per poder anar a la platja a Santa Monica, però sí que vaig poder, almenys, passejar pel Hollywood Walk of Fame. Òbviament, calia fer-se la foto corresponent al costat de l'estrella d'algun dels artistes reconeguts: De Niro? Monroe? Holden? No, la meva foto -que encapçala aquest article- va ser amb l'estrella de Leslie Nielsen.

Boutade? Friquisme? Sí, és clar. Però també reconeixement a un dels homes que més m'ha fet riure. Nielsen, mort aquesta setmana, tenia un talent innegable per l'humor. Era totalment apte per l'slapstick (el gag visual, a l'estil dibuix animat), però probablement el seu fort era la capacitat per dir veritables xorrades amb el posat més seriós, solemne i trascendent, com si no fos conscient del que realment estava passant al seu voltant. Nielsen va demostrar aquesta habilitat per primer cop com el metge d'Aterriza como puedas, i l'explotaria ja com a actor principal fent del tinent Frank Debrin a les tres parts de la sèrie Agárralo como puedas (atenció al repartiment: l'acompanyen Priscilla Presley -és a dir, la vídua d'Elvis- i OJ Simpson -protagonista d'un dels judicis per homicidi més sonats-).

Aquestes quatre pel·lícules formen la crema del gènere anomenat spoof (paròdia), juntament amb Top Secret -en la què, malauradament, no hi ha Nielsen- i, potser, Hot Shots II. Totes elles, no per casualitat, sorgides de la factor Zucker-Abrahams-Zucker. Desafortunadament, el gènere ha quedat posteriorment en mans menys hàbils, i hem patit infinitat de pel·lícules titulades "... como puedas" o "... movie" molt pobres. Nielsen, pel seu caràcter de pura icona, hi apareixia en moltes d'elles, i habitualment era del poc que se'n podia salvar.

Quedem-nos, per tant, amb els primers títols assenyalats, que no només van obrir en bona mesura el camí sinó que a més contenen, a més d'escatologia, jocs de paraules sexuals i trompades, moltes més mostres d'humor intel·ligent del què sovint se'ls reconeix. I, si parlem, de Nielsen, em queda amb la tercera pel·lícula de la sèrie de Debrin, plena de moments antològics: des de la paròdia de Los Intocables de Eliott Ness que l'obre als desastres que Nielsen provoca en la cerimònia dels Oscar. Us deixo el tràiler perquè en tingueu un tastet. En versió original, és clar. Com ha de ser.