Els que (segurament) vénen i els que (segurament) se'n van

Em considero una persona força interessada en la política (per això compro cada dia un diari), però no gaire ideologitzat. Voto, més o menys, a cada elecció, tot i que de forma més aviat desapassionada. En política, sóc més espectador que actor. Probablement el moment en què m'he sentit més il·lusionat políticament va ser amb la creació del primer govern tripartit encapçalat per Pasqual Maragall: hi havia, d'entrada, la pura novetat, després de 23 anys de pujolisme; els efectes sempre positius de l'alternància en l'administració; la possibilitat que s'establís una nova manera d'entendre i construir el país no basada en el nacionalisme romàntic; i també les virtuts que, intuïa, tindria un govern plural, no monopartidista. Ja us ho imagineu: les grans il·lusions generen grans decepcions, i així ha estat, almenys en el meu cas.

Set anys després, el(s) tripartit(s) han deixat mig país alèrgic als governs de coalició i demanant-nos si ha valgut la pena el viatge. No deu ser casualitat que entre les principals víctimes del període hi hagi els seus principals líders: Maragall -que, si més no, a nivell personal encara en va sortir prou dignament, justament perquè li van clavar el punyal per l'esquena-, Carod Rovira -que s'ha arrossegat tota aquesta legislatura com una mena de cadàver en vida- i Saura -l'únic que en va sortir reforçat del primer tripartit, però que ha dilapidat tot el seu crèdit des de la conselleria d'Interior-.Tots ells van cometre errors de calaix, però tinc dubtes que els seus respectius substituts suposin una millora. Del primer tripartit se'n va dir el Dragon Khan, però almenys hi havia la sensació que es provaven coses noves. El segon, en canvi, ha estat com una mena d'epíleg sense gaire sentit, una pròrroga innecessària. El millor, que la Generalitat la presidís una persona nascuda a Andalusia i de nom José, cosa que molta gent de fora d'aquest país no creia possible. (Sóc conscient que aquest anàlisis general és injust amb molts aspectes concrets de l'acció governamental d'aquests set anys, però no és d'això del que parlem.)

Set anys després, segurament tornen els altres. "Más de lo mismo" era l'eslògan antiCiU que proposava el PSC, sense adonar-se que, ara mateix, els anys del pujolisme ens els mirem amb una certa nostàlgia simpàtica, de manera que "más de lo mismo" potser no és tan mala opció. De fet, l'Artur Mas ja no fa la ràbia de fa set anys, quan el véiem com una mena d'hereu arrogant. Ha madurat, ha sobreviscut a la travessa del desert i s'ha guanyat per dret propi pretendre ser president. Hi ha, a més, aquella creença que no sé si té fonament o no, però que existeix fins i tot a la resta d'Espanya: els que realment en saben, d'economia, són els de CiU. De manera que als pròxims governants simplement els demanem que s'hi posin en sèrio a arreglar la crisi i, si pot ser, que ens estalviïn les extravagàncies durant uns anys. I el tema del concert econòmic, tant de bo, però si hi hem de perdre gaire temps per no res, tampoc no cal que ens hi matem.