Títol impactant, però tècnicament inexacte: en realitat vaig acabar la llicenciatura d'Antropologia l'any 2000, de manera que serien "només" divuit anys. I després encara vaig flirtejar amb un fallit doctorat, o sigui que, si fos honest del tot, potser hauria de titular "quinze anys després". Però no ho faré, i no només per allò de no deixar que la realitat no t'espatlli un bon titular, sinó també perquè també és cert que si la referència no és quan vaig deixar la universitat, sinó quan vaig començar-la (1992), llavors serien 26 anys!!!! I si em fixo en l'altre cop que vaig estudiar a la universitat britànica (un trimestre d'Erasmus a Loughborough), llavors encara són 23 anys. Depriment? Segurament.
Situem-nos: quan vaig fer l'Erasmus la Gran Bretanya estava en plena guerra Oasis-Blur i l'euroescepticisme era, en bona mesura, folklòric (poca broma, ara, amb el Brexit!). La jove promesa del laborisme era un tal Tony Blair. I un cop a Loughborough em van assignar la meva primera adreça de correu electrònic i vaig descobrir que existia una cosa anomenada internet. Sí, sona a prehistòria... El segle passat.
Total, que vint anys després (arrodonim-ho així) torno a la universitat. Amb companys d'estudis als que doblo l'edat. Sóc el iaio de la classe. Clar que només som cinc, al màster. Però en l'assignatura que compartim amb un altre màster pugem fins a 30 alumnes, i continuo sent el iaio de la classe. No crec que hi hagi cap que superi els 25. No problem. M'agradaria dir que és rejovenidor, però tampoc no seria del tot cert. Ja he dit algun cop que, en general, els britànics no són els més sociables del món, i a més la convivència és limitada perquè hi ha poques hores de classe.
La teoria en aquest país (ja ho era quan vaig ser a Loughborough) és que més que omplir-te d'hores de lectures (atenció! és un false friend), ets tu qui t'has de buscar la vida, sobretot llegint, llegint molt. No és un mal concepte, ja que a més, dins una assignatura, pots concentrar-te en allò que més t'interessa. Per exemple, després d'anys de citar per fer-me l'erudit la "nació com a plebiscit permanent" de Renan o la "invenció de la tradició" de Hobsbawn, aquests dies finalment he llegit els textos originals. Aquesta és la diferència: els havia estudiat, però no els havia llegit (o potser sí, i ja no ho recordo).
Lògicament, algunes coses han canviat en 20 anys. Les mítiques cues a la copisteria per comprar el dossier de l'assignatura han desaparegut. Avui encara pots treure un llibre físic de la biblioteca, però el més fàcil és llegir-lo online o baixar-te el pdf. Legalment, eh? De fet, en tota la ciutat no hi ha cap lllibreria universitària, i molt poques llibreries (dues que mereixin el nom, i són franquícies). De la mateixa manera, tot i que és un màster presencial, en bona mesura ho és virtual: via la teva àrea privada tens accès als continguts de les classes, has de fer nombroses gestions i tests, etc. Per cert (i així ja m'avanço a les vostres brometes sobre màsters regalats), no sé si aquí saben qui és Pablo Casado, la Cifuentes o Pedro Sánchez , però estan obsessionats amb el plagi. Fins i tot amb l'autoplagi.
Això sí, hi ha coses que m'emprenyen profundament. Per exemple: aquí divideixen el curs en tres trimestres. Fins aquí bé. El problema és els noms que els hi posen. El primer (d'octubre a desembre) és l'autumn term. D'acord. Però el segon (de gener al març) li diuen spring term. Primavera sota zero? Però a qui coi pretenen enganyar?
dimarts, 20 de novembre del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)