La catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) de la Unesco ha finalitzat aquest dissabte a Bogotà. El seu llegat més visible són els 35 nous elements que s’han incorporat a la Llista Representativa del PCI. Entre les novetats hi ha l’arpa irlandesa, el massatge tradicional tailandès o l’alpinisme. Però potser la decisió més transcendental ha estat la d’extreure un element de la llista. Primer, perquè és el primer cop que es fa des que van començar les inscripcions el 2009. I segon, pels motius que han provocat la decisió.
El carnaval d’Aalst, a Bèlgica, va entrar a la Llista Representativa el 2010 –el mateix any que els castells- i s’ha caracteritzat sempre pel seu caràcter transgressor. Per dir-ho clarament, es riuen del mort i de qui el vetlla. El 2018, per exemple, una de les comparses va escollir com a tema el procés català, amb un Puigdemont de pega. Arran de les protestes rebudes en diverses ocasions, la Unesco ha acabat valorant que el Carnaval havia acollit “representacions racistes i antisemites de forma recurrent”. Per aquest motiu, el Comitè Intergovernamental de la Convenció del PCI –integrat per 24 estats d’arreu del món- va aprovar divendres retirar el carnaval de la llista, en considerar que aquestes manifestacions són incompatibles amb els principis de la UNESCO i amb la pròpia Convenció, que estableix que el patrimoni que reconegui ha de promoure “el respecte mutu entre comunitats, grups i individus”.
La decisió va ser unànime i no hi va haver debat. Tot i això, diversos estats van voler expressar públicament el seu suport a la mesura. La intervenció més emocionant i contundent segurament va ser la de l’ambaixadora austríaca: “Siguem clars, hem vist imatges que estan extretes directament del manual de l’antisemitisme. Això no és una qüestió ni de llibertat d’expressió ni d’humor.” I encara, amb referències explícites a Auschwitz i al passat col•laboracionista del seu país en l’Holocaust: “Fa 80 anys els austríacs vam fer ulls grossos al que van patir milers de conciutadans nostres. No ho tornarem a fer mai més.” Inapel•lable. Fins i tot la mateixa Bèlgica ja havia demanat uns dies abans la retirada del carnaval de la llista, i durant la sessió la posició oficial de la seva delegació va ser de silenci, tot desitjant que l’afer passés el més ràpid possible.
I, malgrat tot, als passadissos, en converses reduïdes, es podien sentir comentaris més matisats sobre un afer amb moltes arestes. En primer lloc, sobre la necessitat d’un anàlisi més fi: un dels casos denunciats era d’una comparsa formada per soldats amb uniforme nazi, però que, en realitat, era una crítica a un polític d’extrema dreta local. En d’altres, però, sembla clar que hi havia un rerefons innegable d’estereotips racistes que mereixen rebuig. I, tot i això, s’ha de condemnar tota una festa com a “racista” perquè, puntualment, alguns dels participants puguin exhibir aquesta mena d’actituds? I un carnaval no pot i ha de ser, per definició, ofensiu i, fins i tot, de mal gust? Aquesta és la posició de les autoritats i la comunitat d’Aalst, que han preferit sortir de la llista abans que incorporar mesures que ells consideren censura.
Però el problema no és el carnaval d’Aalst. El problema és que el patrimoni immaterial, el folklore i la cultura popular sovint són una representació del “nosaltres” enfront un “ells”. I clar, nosaltres som els bons i als altres els toca el paper que els toca. Si algú fes l’exercici de repassar la Llista Representativa del PCI de la Unesco, de ben segur que trobarà altres exemples d’elements que poden ser considerats ofensius per comunitats determinades o que exhibeixen un respecte als drets humans dubtós. Ja posats, parlem de gènere? Parlem d’homofòbia?
Si pensem en el patrimoni immaterial de casa nostra equiparable, alguns versots del Ball de Diables o del Ball de Dames i Vells poden posar els pèls de punta. En canvi, els seus destinataris o “víctimes” locals, els qui són objecte de burla, saben que el millor que poden fer és encaixar-ho rient. Perquè coneixen els codis i saben que han d’acceptar el joc, que és el de la comunitat a què pertanyen. Però què passa quan algú s’ho mira des de fora? [Ho he pogut comprovar personalment: després de presentar, en un simposi internacional, un exemple d’un versot crític amb l’alcalde Ballesteros, una assistent va deduir –i tuitar- que jo estava defensant l’humor sobre violacions en grup com a forma vàlida de patrimoni immaterial.]
Evidentment, no dic que valgui tot. Hi ha expressions i actituds que s’han d’evitar i rebutjar. Però quin és el límit? On el posem? Jo l’únic que m’atreveixo a suggerir és que la pròxima vegada que ens sentim atacats –per una chirigota de Cadis o l’afusellament d’un ninot, per exemple- tinguem en compte que allò no s’adreça a nosaltres i, potser, en el fons, ni tan sols parla de nosaltres. Però, sobretot, que és més fàcil reconèixer l’ofensa quan ens la fan que quan la fem.
[Article publicat originalment al Diari de Tarragona el 16-12-19)
dimarts, 17 de desembre del 2019
La cultura de l'ofensa
dissabte, 14 de desembre del 2019
Diplomàcia immaterial (2)
“Volem expressar la nostra sincera felicitació”, arrenquen moltes de les intervencions a la catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que al llarg de tota la setmana s’ha celebrat a Bogotà. Felicitats a Colòmbia per l’organització de l’event. Felicitats als altres estats per les seves propostes per incloure nous elements a les llistes de l’UNESCO. Felicitats a l’Organisme Avaluador pels informes realitzats sobre les candidatures. Això és territori UNESCO: diplomàcia i correcció absoluta en les formes: “estimats col•legues”, “apreciats companys”. Però no ens enganyem, la cortesia i fins i tot la felicitació pot ser, perfectament, el preludi per expressar-hi a continuació el més absolut desacord.
[Nota aclaratòria: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]
La reunió consisteix en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà, els que tenen la decisió final. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder efectiu en la geopolítica global. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple.
Les primeres jornades s’esgoten bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... Però dimecres i dijous es dediquen a la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells catalans. I de seguida es fa palès que el model Eurovisió funciona també a la UNESCO: Azerbaidjan i Kazakhstan, membres del Comitè, són les primeres a sortir al rescat quan l’Òrgan Avaluador –format per experts independents- planteja reserves a candidatures de les companyes repúbliques exsoviètiques Bielorússia i Takijistan. També Colòmbia, Guatemala i Cuba donen suport a la voluntat d’Espanya d’intervenir en el debat sobre una candidatura multinacional de la transhumància, de la que s’ha sentit exclosa (en aquest cas, però, seria efecte OTI). Igualment es fan notar les males relacions històriques entre veïns: Turquia critica el llenguatge d’una candidatura de Grècia i Xipre; i la Xina lamenta que s’inscrigui, per part de l’Índia, una medicina tradicional present en territoris en disputa entre els dos estats.
Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming. I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.
La dinàmica general és cada cop més clara: els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-. Dins el Comitè, Àustria i Holanda sovint es queden soles demanant que es respectin les recomanacions de l’Òrgan Avaluador, però la majoria del Comitè prefereix que s’aprovi el màxim nombre de candidatures. Avui per tu i demà per mi. La delegació austríaca està especialment dolguda perquè tenen la sensació que els toca fer el paper de “policia dolent”. Una de les topades més fortes ha estat, precisament, arran de la candidatura conjunta d’Espanya i Mèxic per les ceràmiques talaveranes. L’ambaixador espanyol davant la UNESCO, el valencià Juan Carlos Perelló, ha estat contundent en la defensa de la proposta, finalment aprovada.
I aquesta és l’altra cara de la moneda: l’emoció sincera dels representants de les tradicions que reben el reconeixement, que fa que tot plegat tingui sentit. En molts casos, aquesta emoció queda tapada per més discursos protocolaris dels representants de l’estat “premiat”, però en d’altres es dóna la veu als veritables protagonistes, encara que sigui via vídeo. I, ocasionalment, moments de màgia i surrealisme: aprovada la candidatura de la bachata, el delegat de la República Dominicana davant la UNESCO s’aixeca i comença a cantar ell mateix, introduint una miniactuació, en un petit escenari lateral, del guanyador de tres Grammy llatins Vicente García.
[Article publicat al Diari de Tarragona el 14-12-19. És un "remake" actualitzat de l'anteriorment publicat en aquest blog amb el mateix títol]
[Nota aclaratòria: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]
La reunió consisteix en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà, els que tenen la decisió final. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder efectiu en la geopolítica global. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple.
Les primeres jornades s’esgoten bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... Però dimecres i dijous es dediquen a la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells catalans. I de seguida es fa palès que el model Eurovisió funciona també a la UNESCO: Azerbaidjan i Kazakhstan, membres del Comitè, són les primeres a sortir al rescat quan l’Òrgan Avaluador –format per experts independents- planteja reserves a candidatures de les companyes repúbliques exsoviètiques Bielorússia i Takijistan. També Colòmbia, Guatemala i Cuba donen suport a la voluntat d’Espanya d’intervenir en el debat sobre una candidatura multinacional de la transhumància, de la que s’ha sentit exclosa (en aquest cas, però, seria efecte OTI). Igualment es fan notar les males relacions històriques entre veïns: Turquia critica el llenguatge d’una candidatura de Grècia i Xipre; i la Xina lamenta que s’inscrigui, per part de l’Índia, una medicina tradicional present en territoris en disputa entre els dos estats.
Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming. I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.
La dinàmica general és cada cop més clara: els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-. Dins el Comitè, Àustria i Holanda sovint es queden soles demanant que es respectin les recomanacions de l’Òrgan Avaluador, però la majoria del Comitè prefereix que s’aprovi el màxim nombre de candidatures. Avui per tu i demà per mi. La delegació austríaca està especialment dolguda perquè tenen la sensació que els toca fer el paper de “policia dolent”. Una de les topades més fortes ha estat, precisament, arran de la candidatura conjunta d’Espanya i Mèxic per les ceràmiques talaveranes. L’ambaixador espanyol davant la UNESCO, el valencià Juan Carlos Perelló, ha estat contundent en la defensa de la proposta, finalment aprovada.
I aquesta és l’altra cara de la moneda: l’emoció sincera dels representants de les tradicions que reben el reconeixement, que fa que tot plegat tingui sentit. En molts casos, aquesta emoció queda tapada per més discursos protocolaris dels representants de l’estat “premiat”, però en d’altres es dóna la veu als veritables protagonistes, encara que sigui via vídeo. I, ocasionalment, moments de màgia i surrealisme: aprovada la candidatura de la bachata, el delegat de la República Dominicana davant la UNESCO s’aixeca i comença a cantar ell mateix, introduint una miniactuació, en un petit escenari lateral, del guanyador de tres Grammy llatins Vicente García.
[Article publicat al Diari de Tarragona el 14-12-19. És un "remake" actualitzat de l'anteriorment publicat en aquest blog amb el mateix títol]
Etiquetes de comentaris:
POPULAR I TRADICIONAL,
RES PUBLICA
dimecres, 11 de desembre del 2019
Diplomàcia immaterial
“Donat que és el primer cop que prenc la paraula, permetin-me en primer lloc agrair al govern i a les gents de Colòmbia la seva reconeguda hospitalitat.” Aquesta frase –o variacions de la mateixa- ha estat la més pronunciada durant els dos primers dies de la catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que des de dilluns se celebra a Bogotà. Això és territori UNESCO: diplomàcia i correcció absoluta en les formes, fins i tot per acabar divergint. Arrencar amb un “vull felicitar-los per aquesta proposta” pot ser, perfectament, el preludi per expressar-hi a continuació el més absolut desacord.
[Aclariment: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]
La reunió se celebra en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder real. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple. Per cert, les llengües oficials són l’anglès i el francès, però també es pot fer servir el castellà, com a llengua del país amfitrió i perquè Espanya ha pagat la traducció simultània, com fa habitualment.
Les dues primeres jornades s’han esgotat bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... A partir del tercer dia arrencarà la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells. De moment, les primeres candidatures avaluades a la Llista de Salvaguarda Urgent –és a dir, aquelles pràctiques que es considera que necessiten una cura especial per evitar la seva desaparició- ha permès comprovar que el model Eurovisió també funciona a la UNESCO: quan l’Òrgan Avaluador –composat per experts independents- ha emès un informe negatiu a una candidatura bielorussa, els primers a sortir en defensa seva han estat les companyes exsoviètiques Azerbaidjan i Kazakhstan. Molts creuen que els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-.
Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming (o us pensàveu que això s’ho havia inventat el Tribunal Suprem pel judici del procés?). I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.
I política, també, n’hi va haver a l’acte oficial d’inauguració, dilluns a la nit, entre representacions d’algunes mostres destacades del PCI local. La directora general de la UNESCO, Audrey Azoulay, va insistir com a missatge central del seu discurs en la idea que la cultura ha de ser una via per aconseguir la pau. I va posar precisament Colòmbia com exemple d’un país “que pot fer servir la seva cultura per a construir unió on hi havia divisió”. Seguidament, el president colombià Iván Duque –en el seu moment més baix de popularitat- va fer un llarg discurs ple d’autobombo però en el que no va esmentar ni un sol cop la paraula “pau”. Ni tan sols tenint en compte que Colòmbia, precisament, presenta aquesta any una candidatura al registre de bones pràctiques sota el títol d’”Estratègia de salvaguarda d’artesanies tradicionals per la construcció de la pau”. Però clar, Duque forma part del sector uribista contrari al procés de pau amb les FARC desenvolupat pel president anterior, Juan Manuel Santos. De manera que va preferir parlar d’economia taronja i la promoció de les indústries creatives.
L’endemà al matí el “diuen, diuen, diuen” era que a la UNESCO no havia agradat massa el contingut del discurs de Duque. Tampoc devia ajudar l’escenografia: Duque es va reservar el centre de l’escenari, mentre que Azoulay va haver de fer el seu discurs des d’una cantonada. I menys encara que, al llarg de la seva intervenció, el president s’adrecés repetidament a la directora general amb un “querida Aubrey” que, intencionadament o no, produïa més sensació de manca de respecte que d’expressió d’afecte.
[Aclariment: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]
La reunió se celebra en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder real. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple. Per cert, les llengües oficials són l’anglès i el francès, però també es pot fer servir el castellà, com a llengua del país amfitrió i perquè Espanya ha pagat la traducció simultània, com fa habitualment.
Les dues primeres jornades s’han esgotat bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... A partir del tercer dia arrencarà la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells. De moment, les primeres candidatures avaluades a la Llista de Salvaguarda Urgent –és a dir, aquelles pràctiques que es considera que necessiten una cura especial per evitar la seva desaparició- ha permès comprovar que el model Eurovisió també funciona a la UNESCO: quan l’Òrgan Avaluador –composat per experts independents- ha emès un informe negatiu a una candidatura bielorussa, els primers a sortir en defensa seva han estat les companyes exsoviètiques Azerbaidjan i Kazakhstan. Molts creuen que els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-.
Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming (o us pensàveu que això s’ho havia inventat el Tribunal Suprem pel judici del procés?). I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.
I política, també, n’hi va haver a l’acte oficial d’inauguració, dilluns a la nit, entre representacions d’algunes mostres destacades del PCI local. La directora general de la UNESCO, Audrey Azoulay, va insistir com a missatge central del seu discurs en la idea que la cultura ha de ser una via per aconseguir la pau. I va posar precisament Colòmbia com exemple d’un país “que pot fer servir la seva cultura per a construir unió on hi havia divisió”. Seguidament, el president colombià Iván Duque –en el seu moment més baix de popularitat- va fer un llarg discurs ple d’autobombo però en el que no va esmentar ni un sol cop la paraula “pau”. Ni tan sols tenint en compte que Colòmbia, precisament, presenta aquesta any una candidatura al registre de bones pràctiques sota el títol d’”Estratègia de salvaguarda d’artesanies tradicionals per la construcció de la pau”. Però clar, Duque forma part del sector uribista contrari al procés de pau amb les FARC desenvolupat pel president anterior, Juan Manuel Santos. De manera que va preferir parlar d’economia taronja i la promoció de les indústries creatives.
L’endemà al matí el “diuen, diuen, diuen” era que a la UNESCO no havia agradat massa el contingut del discurs de Duque. Tampoc devia ajudar l’escenografia: Duque es va reservar el centre de l’escenari, mentre que Azoulay va haver de fer el seu discurs des d’una cantonada. I menys encara que, al llarg de la seva intervenció, el president s’adrecés repetidament a la directora general amb un “querida Aubrey” que, intencionadament o no, produïa més sensació de manca de respecte que d’expressió d’afecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)