“Volem expressar la nostra sincera felicitació”, arrenquen moltes de les intervencions a la catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que al llarg de tota la setmana s’ha celebrat a Bogotà. Felicitats a Colòmbia per l’organització de l’event. Felicitats als altres estats per les seves propostes per incloure nous elements a les llistes de l’UNESCO. Felicitats a l’Organisme Avaluador pels informes realitzats sobre les candidatures. Això és territori UNESCO: diplomàcia i correcció absoluta en les formes: “estimats col•legues”, “apreciats companys”. Però no ens enganyem, la cortesia i fins i tot la felicitació pot ser, perfectament, el preludi per expressar-hi a continuació el més absolut desacord.
[Nota aclaratòria: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]
La reunió consisteix en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà, els que tenen la decisió final. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder efectiu en la geopolítica global. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple.
Les primeres jornades s’esgoten bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... Però dimecres i dijous es dediquen a la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells catalans. I de seguida es fa palès que el model Eurovisió funciona també a la UNESCO: Azerbaidjan i Kazakhstan, membres del Comitè, són les primeres a sortir al rescat quan l’Òrgan Avaluador –format per experts independents- planteja reserves a candidatures de les companyes repúbliques exsoviètiques Bielorússia i Takijistan. També Colòmbia, Guatemala i Cuba donen suport a la voluntat d’Espanya d’intervenir en el debat sobre una candidatura multinacional de la transhumància, de la que s’ha sentit exclosa (en aquest cas, però, seria efecte OTI). Igualment es fan notar les males relacions històriques entre veïns: Turquia critica el llenguatge d’una candidatura de Grècia i Xipre; i la Xina lamenta que s’inscrigui, per part de l’Índia, una medicina tradicional present en territoris en disputa entre els dos estats.
Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming. I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.
La dinàmica general és cada cop més clara: els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-. Dins el Comitè, Àustria i Holanda sovint es queden soles demanant que es respectin les recomanacions de l’Òrgan Avaluador, però la majoria del Comitè prefereix que s’aprovi el màxim nombre de candidatures. Avui per tu i demà per mi. La delegació austríaca està especialment dolguda perquè tenen la sensació que els toca fer el paper de “policia dolent”. Una de les topades més fortes ha estat, precisament, arran de la candidatura conjunta d’Espanya i Mèxic per les ceràmiques talaveranes. L’ambaixador espanyol davant la UNESCO, el valencià Juan Carlos Perelló, ha estat contundent en la defensa de la proposta, finalment aprovada.
I aquesta és l’altra cara de la moneda: l’emoció sincera dels representants de les tradicions que reben el reconeixement, que fa que tot plegat tingui sentit. En molts casos, aquesta emoció queda tapada per més discursos protocolaris dels representants de l’estat “premiat”, però en d’altres es dóna la veu als veritables protagonistes, encara que sigui via vídeo. I, ocasionalment, moments de màgia i surrealisme: aprovada la candidatura de la bachata, el delegat de la República Dominicana davant la UNESCO s’aixeca i comença a cantar ell mateix, introduint una miniactuació, en un petit escenari lateral, del guanyador de tres Grammy llatins Vicente García.
[Article publicat al Diari de Tarragona el 14-12-19. És un "remake"
actualitzat de l'anteriorment publicat en aquest blog amb el mateix
títol]
dissabte, 14 de desembre del 2019
Diplomàcia immaterial (2)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada