dimecres, 15 de novembre del 2017

Dues cançons a Londres

"On érets el dia que (no) es va proclamar la República Catalana?", em pregunteu. I jo us responc: doncs estava a Londres. Una escapada que podia haver estat de desconnexió però que no ho va ser tant perquè amb la desaparició del roaming un ja pot consultar compulsivament premsa i rebre comentaris de watsapp mentre passeja per Russell Square... La distància, si de cas, afegeix surrealisme i, en alguns moments, un punt d'angoixa.

"Oh, where have you been, my blue eyed son?" arrenca -i repeteix insistentment- "A hard rain's a-gonna fall", una de les cançons incloses al segon disc de Bob Dylan. És també una de les cançons versionades per Willie Nile a Positively Bob, el seu darrer disc i dedicat íntegrament a versions dylanianes, i una de les cançons que Nile interpreta, precisament la nit del 27 d'octubre, al concert a què assisteixo a The Borderline, al Soho. L'interpreta apassionadament, i amb la participació entusiasta del públic. El significat exacte de la cançó no està clar, però és evident que te un to ominós, d'amenaça latent. I jo no puc evitar pensar que la forta pluja que ens caurà a sobre és el 155, i experimento emocions contradictòries i dures.

Willie Nile (a l'esquerra).

Per qui no el conegui, Willie Nile és un rocker novaiorquès que va treure un parell d'àlbums el 80-81, va desparèixer durant la resta de la dècada i a partir dels 90 ha retornat amb un cert prestigi de músic de culte. Rock clàssic amb un punt del punk escola CBGB. A Londres actua en un curiós acústic, acompanyat només del seu baixista (una màquina!), però això no li treu un mínim d'energia. A més, en el tram final pugen a l'escenari un bateria i un guitarrista que han conduït des d'Edinburgh per tocar unes poques cançons, com havien fet allà. Màgic! El format, això sí, facilita llargues parrafades entre cançó i cançó, entre d'altres per justificar per què publicar ara un disc de versions de Bob Dylan i per què, a més, escollir-ne algunes de les composicions més conegudes. I sí, no nega que són cançons versionades mil i un cops, però argumenta que "avui en dia no sonen per la ràdio". I com a prova de la validesa del seu plantejament explica que ara les coneixen els seus nets. A mi, però, després del meu moment transcendent amb "A hard rain's a-gonna fall", no cal que em convenci de la vigència d'aquestes composicions.

El concert de Willie Nile ja el tenia previst, però ja a Londres m'animo per anar-hi a un segon: Fairport Convention al Nell's Jazz & Blues, diumenge 29, en el concert que tanca la gira de celebració dels 50 anys del grup, tota una institució del folk-rock britànic. Poca broma. Evidentment que ja no són la banda mutant dels cinc primers discos, que és la que sobretot m'interessa, però encara hi ha un dels fundadors, el guitarrista Simon Nicol, i un que gairebé ho és, el baixista Dave Pegg (els altres tres membres de la formació actual hi porten almenys vint anys). Coherents amb el tarannà de celebració de la gira, interpreten cançons de totes les èpoques, inclós un bon nombre de composicions de Richard Thompson ("Genesis Hall", "Crazy Man Michael", "Farewell, Farewell", "Now Be Thankful") i fins i tot s'atreveixen amb una de Sandy Denny ("Fotheringay").

Fairport Convention

A la mitja part (el concert dura més de mitja hora), m'acosto a la paradeta, compro el CD commemoratiu i Dave Pegg me'l signa. Llàstima que el dedica a un tal "Didier" en lloc de "Guille". Què hi farem. Acaba el concert i el grup torna a l'escenari per un únic bis. No podia ser una altra, "Meet On The Ledge", l'himne oficiós de la banda i que ja estava al seu segon disc -llavors amb les veus combinades d'Ian Matthews i Sandy Denny; l'heu d'escoltar!-. Altre cop una cançó amb un significat obert a interpretacions, però allà on "Hard Rain" era apocalíptica, "Meet On The Ledge" té un aire d'esperança, un cant al retrobament. I cantant la tornada amb tot el públic em sento una mica més reconfortat. Ho necessitava.