divendres, 9 de setembre del 2016

La vida de Rod l'afortunat

La lògica romàntica indica que, quan un viatja, hauria de llegir llibres relacionats amb les terres que visita, per fusionar els dos plaers. A l'hora de la veritat, però, no sempre és així. Per exemple, en el meu periple pel nord del Marroc d'aquest estiu, que vaig explicar en el darrer post, vaig estar llegint un llibre a priori tan poc adequat com l'autobiografia de Rod Stewart.

Defensar l'interès d'una lectura com aquesta a la gent de la meva generació -no diguem als més joves- segurament seria difícil. Al cap i a la fi, jo mateix vaig conèixer Rod als anys 80 a través de cançons horribles com "Every beat of my heart" (power ballad amb gaites escocesses) i el veia com el típic veterà que mirava de mantenir-se adaptat als nous temps amb resultats sovint vergonyants (com el seu amic Elton John). Per això, quan vaig llegir per primer cop la famosa definició que en va fer Greil Marcus ("Poques vegades un cantant ha tingut un talent tant ple i únic com Rod Stewart; poques vegades algú ha traït el seu talent tant completament") el que vam sorprendre era sentir que, de fet, hagués tingut mai talent.

I, efectivament, Rod Stewart va ser un dels grans. Tothom coincideix que ho va ser durant la primera meitat dels 70, quan de fet gaudia d'una doble carrera. D'una banda, era el cantant dels Faces, els germans petits -però infinitament més autèntics, gamberros i adorables- dels Rolling Stones. De l'altra, els seus discos en solitari per Mercury eren una estranya fusió de rock, soul i folk. En aquella època, Rod era un excel·lent intèrpret de repertoris aliens i un ocasional però molt efectiu compositor. Una mostra en el següent vídeo, interpretant al "Top of the Pops" un dels seus primers èxits en solitari, però amb els altres Faces de banda d'acompanyament (i repassant la lletra en un full imprès).



També hi ha cert consens que la cosa va canviar quan Rod -reconegut garrepa- va decidir instal·lar-se als Estats Units per estalviar-se impostos. I és cert que a partir d'Atlantic Crossing (75) Rod encara editava algunes grans cançons, però el seu so havia perdut la rusticitat que el feia tan atractiu. La confirmació de la traició va arribar amb el superèxit "Da ya think I'm sexy". Val a dir que, tot i que puc entendre la reacció que va suscitar llavors, amb la distància del temps em sembla un temasso, i una de les millors mostres del subgènere disco-rock, en el que hi va caure pràcticament tothom (els Stones, els Beach Boys... fins i tot Grateful Dead!). En tot cas, durant els 80s Rod va mantenir un nivell important d'èxit comercial si bé artísticament era intranscendent, i durant els 90s pràcticament va desaparèixer. El nou mil·leni la cosa va ser encara pitjor, ja que va aconseguir les seves màximes vendes amb una sèrie de discos dedicats al cançoner nord-americà clàssic (Gershwin, Porter...) francament odiosos. El punt més baix va ser editar un disc de nadales. En els darrers anys, però, Rod s'ha redimit una mica amb l'edició d'un inesperat disc de temes propis (Time) que representava un cert retorn a les arrels.

Rod i la seva autobiografia, titulada, precisament, "Rod. The Authobiography". 

Va ser justament en aquest moment àlgid -quan Rod per fi va poder combinar l'èxit comercial, una recuperació del respect crític i estabilitat en allò personal-, que va publicar la seva autobiografia. Com és lògic, repassa els moments més importants de la seva carrera, tot i que en aquest sentit no hi ha grans revelacions. Fent honor al personatge, es tracta d'un text amable, en el què hi ha nombroses mostres d'agraïment als qui li van donar les primeres oportunitats (Long John Baldry), d'estimació cap als col·legues més pròxims (Ronnie Wood) i pràcticament cap retret o voluntat de polemitzar, i sí elogis, cap a aquells amb qui en algun moment va topar (Jeff Beck o Ronnie Lane -que mereix alguna entrada en aquest blog). És clar que ser, en definitiva, el triomfador de la història permet ser generós.

No tot és música en la seva autobiografia. Rod dedica capítols a les seves passions -els cotxes, el futbol o les maquetes de trens-, al seu cabell i, per suposat, a la seva intesa i complicada vida amorosa. De fet, a mida que avança el llibre, el relat adopta un to de culebrot glamurós, amb la successió de diferents dones / mullers, totes models, rosses i cada cop amb més diferència d'edat respecte el protagonista, que, immadur, sempre acaba enganyant amb la següent candidata. Tot, en un entorn de luxe i despesa absurda. Que, malgrat això, acabem el llibre sense odiar l'autor ni considerar-lo un imbècil total es deu, crec jo, a dos factors: que Rod -o el seu negre- adopta en molts moments un to autoparòdic que el fa més pròxim -gairebé convencent-nos que malgrat les models, els cotxes esportius i les mansions a LA continua sent "un de nosaltres"-, i que a més no té cap problema en admetre que, al marge del seu talent, ha estat, sobretot, una persona absolutament afortunada.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Dues setmanes pel nord del Marroc

Contràriament al què és habitual, aquest any la Marta i servidor hem tingut clara la destinació de les vacances des de mesos abans: el Marroc, país on la Marta no hi havia estat mai i que jo només n'havia fet dos tastets que m'havien deixat amb ganes de més. Val a dir que el mèrit d'aquesta planificació avançada no és nostre, sinó del fet que es va plantejar la possibilitat de viatjar -finalment només van ser els primers dies- amb dues amigues de la Marta, i això ens va impedir optar pel nostre clàssic viatge "last minute".

Finalment van ser dues setmanes llargues -disset dies- pel nord del país. Vam volar a Tànger i des d'allà directes a Asilah, una bonica població costanera de la que ja m'havia enamorat en una brevíssima visita, fa anys, amb el "Quarts de Nou" i els Xicots de Vilafranca. Aquí ens hi vam estar cinc dies en una casa de la medina amb vistes al mar, combinant dies de platja amb excursions a Larache (especialment bonic el barri de l'Alcassaba dins la medina) i Tànger (que em va semblar força millorat respecte la visita anterior). A més, també vam compartir algunes estones amb la família política de l'Ariadna, cosa que va ser especialment interessant perquè no sempre és fàcil relacionar-te amb els locals sense que hi hagi interessos (lògics) pel mig.

A Chaouen, amb el gorro rifeny que malauradament, vaig deixar-me uns dies després en un hotel. 

Passats aquests primers cinc dies en format de quartet, la Marta i jo començàvem la nostra ruta en solitari (bé, en duet... bé, en parella), movent-nos sense excessius problemes amb transport públic -autobusos i taxis compartits- i aplicant, aquí sí, un punt d'improvisació quant a la ruta a seguir. Primer ens vam desplaçar a Tetuan, que per mi va acabar sent una de les ciutats més interessants, en bona mesura per la contraposició entre la seva medina -Patrimoni de la Humanitat i de les més "autèntiques" que vam veure- i la ciutat "espanyola", amb edificis dels anys 30-50, força ben conservats. I, a més, pràcticament sense turistes. Des d'allà també vam fer una escapada a la platja, a Ued Lau, petit poble pescador que segons la guia "està a punt d'esclatar" i que vam poder comprovar com en el temps transcorregut des de la redacció de la mateixa ja s'havia transformat en una mena de Salou sense gràcia.

El següent punt de la ruta va ser l'inevitable Chaouen: la seva plaça principal és com una Rambla de motxil·lers, però realment és un indret molt maco i val la pena anar-hi. Vam travessar la cordillera del Riff en un viatge que semblava inacabable en bus per arribar a Alhucemas (o Al Hozaima). Aquesta ciutat nova -fundada als anys 20 pels espanyols- no té cap mena de gràcia en ella mateixa, i segurament per té més sentit anar-hi quan es disposa de transport propi, més temps i/o millors condicions físiques que les nostres, per tal de passar uns dies pel Parc Natural adjacent, explorant la costa. Nosaltres ens vam haver de conformar amb l'excel·lent platja Sfiha, que semblava interminable i a més comptava amb l'atractiu singular de tenir, a pocs metres dins el mar, el penyal de sobirania espanyola. A més, vam gaudir d'un concert de pop bereber. I jo em vaig fotre un plat de pasta frutti di mare versió marroquina que va ser del millor del viatge, culinàriament.

Una nova tirada llarga de bus -agreujada pel fet que va sortir amb una hora i mitja de retard- ens va portar a Meknès, la menys coneguda de les quatre ciutats imperials marroquines, però la que té una porta més gran, Bab-el Mansour, i davant una plaça que se suposa que és la versió petita de Jmaa El Fnaa de Marraqueix. Des d'allà vam fer una excursió a les runes rumanes de Volúbilis -va bé un canvi "cultural" després de tanta medina- i al poble-mausoleu de Mulai Idris.

La medina de Fez

La darrera etapa del viatge ens va portar a Fez, des d'on teníem el vol de tornada, i potser ens va agafar un pèl cansats i saturats, justament en el punt del viatge on segurament hi havia més "pressió al turista". Entre d'altres, en un dia vam viure el contrast entre contractar un guia professional i ser acompanyat -vulguis o no- per un "estudiant" que poc més o menys ens va acabar declarant la guerra santa.

En tot cas, el balanç final no pot ser sinó excel·lent. Sobretot penso que va ser un encert poder ser un pèl més "intensiu" i no limitar-se als punts més turístics. Un viatge més d'observar la gent, potser, que de veure "monuments", moments memorables, preus generalment raonables, gastronomia interessant -tot i que un pèl repetitiva i amb alguns perills amagats- i, encara que no ens cregui ningú, menys calor que a casa.

Hi tornarem.