La vida de Rod l'afortunat

La lògica romàntica indica que, quan un viatja, hauria de llegir llibres relacionats amb les terres que visita, per fusionar els dos plaers. A l'hora de la veritat, però, no sempre és així. Per exemple, en el meu periple pel nord del Marroc d'aquest estiu, que vaig explicar en el darrer post, vaig estar llegint un llibre a priori tan poc adequat com l'autobiografia de Rod Stewart.

Defensar l'interès d'una lectura com aquesta a la gent de la meva generació -no diguem als més joves- segurament seria difícil. Al cap i a la fi, jo mateix vaig conèixer Rod als anys 80 a través de cançons horribles com "Every beat of my heart" (power ballad amb gaites escocesses) i el veia com el típic veterà que mirava de mantenir-se adaptat als nous temps amb resultats sovint vergonyants (com el seu amic Elton John). Per això, quan vaig llegir per primer cop la famosa definició que en va fer Greil Marcus ("Poques vegades un cantant ha tingut un talent tant ple i únic com Rod Stewart; poques vegades algú ha traït el seu talent tant completament") el que vam sorprendre era sentir que, de fet, hagués tingut mai talent.

I, efectivament, Rod Stewart va ser un dels grans. Tothom coincideix que ho va ser durant la primera meitat dels 70, quan de fet gaudia d'una doble carrera. D'una banda, era el cantant dels Faces, els germans petits -però infinitament més autèntics, gamberros i adorables- dels Rolling Stones. De l'altra, els seus discos en solitari per Mercury eren una estranya fusió de rock, soul i folk. En aquella època, Rod era un excel·lent intèrpret de repertoris aliens i un ocasional però molt efectiu compositor. Una mostra en el següent vídeo, interpretant al "Top of the Pops" un dels seus primers èxits en solitari, però amb els altres Faces de banda d'acompanyament (i repassant la lletra en un full imprès).



També hi ha cert consens que la cosa va canviar quan Rod -reconegut garrepa- va decidir instal·lar-se als Estats Units per estalviar-se impostos. I és cert que a partir d'Atlantic Crossing (75) Rod encara editava algunes grans cançons, però el seu so havia perdut la rusticitat que el feia tan atractiu. La confirmació de la traició va arribar amb el superèxit "Da ya think I'm sexy". Val a dir que, tot i que puc entendre la reacció que va suscitar llavors, amb la distància del temps em sembla un temasso, i una de les millors mostres del subgènere disco-rock, en el que hi va caure pràcticament tothom (els Stones, els Beach Boys... fins i tot Grateful Dead!). En tot cas, durant els 80s Rod va mantenir un nivell important d'èxit comercial si bé artísticament era intranscendent, i durant els 90s pràcticament va desaparèixer. El nou mil·leni la cosa va ser encara pitjor, ja que va aconseguir les seves màximes vendes amb una sèrie de discos dedicats al cançoner nord-americà clàssic (Gershwin, Porter...) francament odiosos. El punt més baix va ser editar un disc de nadales. En els darrers anys, però, Rod s'ha redimit una mica amb l'edició d'un inesperat disc de temes propis (Time) que representava un cert retorn a les arrels.

Rod i la seva autobiografia, titulada, precisament, "Rod. The Authobiography". 

Va ser justament en aquest moment àlgid -quan Rod per fi va poder combinar l'èxit comercial, una recuperació del respect crític i estabilitat en allò personal-, que va publicar la seva autobiografia. Com és lògic, repassa els moments més importants de la seva carrera, tot i que en aquest sentit no hi ha grans revelacions. Fent honor al personatge, es tracta d'un text amable, en el què hi ha nombroses mostres d'agraïment als qui li van donar les primeres oportunitats (Long John Baldry), d'estimació cap als col·legues més pròxims (Ronnie Wood) i pràcticament cap retret o voluntat de polemitzar, i sí elogis, cap a aquells amb qui en algun moment va topar (Jeff Beck o Ronnie Lane -que mereix alguna entrada en aquest blog). És clar que ser, en definitiva, el triomfador de la història permet ser generós.

No tot és música en la seva autobiografia. Rod dedica capítols a les seves passions -els cotxes, el futbol o les maquetes de trens-, al seu cabell i, per suposat, a la seva intesa i complicada vida amorosa. De fet, a mida que avança el llibre, el relat adopta un to de culebrot glamurós, amb la successió de diferents dones / mullers, totes models, rosses i cada cop amb més diferència d'edat respecte el protagonista, que, immadur, sempre acaba enganyant amb la següent candidata. Tot, en un entorn de luxe i despesa absurda. Que, malgrat això, acabem el llibre sense odiar l'autor ni considerar-lo un imbècil total es deu, crec jo, a dos factors: que Rod -o el seu negre- adopta en molts moments un to autoparòdic que el fa més pròxim -gairebé convencent-nos que malgrat les models, els cotxes esportius i les mansions a LA continua sent "un de nosaltres"-, i que a més no té cap problema en admetre que, al marge del seu talent, ha estat, sobretot, una persona absolutament afortunada.