dilluns, 21 de novembre del 2016

Donald Trump, Randy Newman i els 'rednecks'

El triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials nord-americanes ha sacsejat periodistes, politòlegs, tertulians i, aquest cop sí, al simple ciutadà. Tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible? Com és possible que un individu ric, hortera, masclista, racista, mentider i mal pentinat hagi aconseguit prou vots com per guanyar l'elecció? Després de les primeres reaccions d'incredulitat, a mida que passen els dies han anat apareixent aportacions interessants que ajudin a respondre la pregunta. Evidentment, no hi ha una sola resposta, perquè és una qüestió complexa. La vida és complexa.

Si mirem d'extrapolar la victòria de Trump al nostre entorn més immediat, això donaria lloc a diverses lectures. En primer lloc, hi ha en el vot a Trump molta por a allò que ha de venir (sobretot de fora), a un futur desconegut, al canvi social, i aquí el paralel·lisme és amb el vot al PP (paral·lelisme clar si prenem com a referència qüestions com l'edat, nivell d'educació, o entorn rural vs urbà). Però al mateix temps, hi ha també un vot Trump que és antiestablishment, que és un cop de puny damunt la taula, i que vol criticar les elits (per molt que el propi Trump en formi part) i la classe política en general. En aquest cas, vindria a dir un "no nos representan" que l'emparentaria amb Podemos. I finalment hi ha també un vot a Trump té a veure amb un moviment també global de recuperació del poder a nivells locals i que, fins a cert punt, podríem emparentar amb el procés català. I no estic dient, de cap manera, que Rajoy, Iglesias o Puigdemont siguin Trump. Complicat, tot plegat? Sí, clar.

La cosa encara es complica més per a nosaltres, els europeus, que sempre ens mirem els nord-americans amb una cert sentiment de superioritat. Ja se sap que els gringos són superficials, infantils i cridaners. Res a veure amb la nostra sofisticació. Aquesta sensació de superioritat (i per tant, dificultat per entendre) té molt a veure també amb que tendim a privilegiar, en el retrat que fem dels EUA, les visions d'aquells pocs nord-americans que considerem "nostres", de Noam Chomsky a Woody Allen, arribant com a molt a Bruce Springsteen. I és aquí on penso que la meva humil aportació a la trumpologia pot ser vàlida, perquè proposa escoltar menys a Chomsky i més a Randy Newman. És a dir, qui vulgui entendre per què ha guanyat Trump (o per què ha perdut Hillary), farà d'escoltar amb atenció la cançó "Rednecks". Patapam!

Randy Newman ha guanyat sis Grammys, tres Emmys i dos Òscars, però potser les seves dues cançons més recordades avui en dia siguin "You can leave your hat on" (sí, la de l'striptease de Kim Basinger) i "You've got a friend in me" (l'himne a l'amistat de "Toy Story"). Dues cançons que no permeten fer-se la idea de la profunditat del catàleg de Newman, i que tampoc no llueixen gaire una de les característiques principals del Newman lletrista: la seva mordacitat.

Randy Newman en l'època que va editar "Good Old Boys"

El 1974, Newman va editar el seu cinquè àlbum, titulat Good Old Boys, i que venia a ser la seva crítica / homenatge al Sud dels EUA. Crítica perquè Newman, nascut a Los Angeles i d'origen jueu, era òbviament crític amb la realitat d'aquesta part del seu país. Però alhora homenatge perquè havia passat bona part de la seva infantesa a Nova Orleans, i sentia simpatia -o si més no empatitzava- amb aquesta part del país, sovint oblidada, sovint marginada. Aquesta dualitat quedava clara ja des de la cançó que obria el disc, "Rednecks". "Rednecks" (literalment, "colls vermells") és una de denominacions, més aviat despectives, per referir-se als "paletos", als blancs de classe baixa, rurals, dels EUA.

Doncs bé, "Rednecks" (aquí en teniu tota la lletra) és, aparentment, un himne en primera persona que exalta aquesta realitat. "Som rednecks, som rednecks", canta orgullosament Newman en la tornada de la cançó, que, atenció, tot seguit especifica: "no sabem distingir el nostre cul d'un forat al terra". I conclou: "Som rednecks i mantenim als negres sota." De fet, fa servir niggers, terme tabú i denigrant. No cal, doncs, ser gaire espavilat per adonar-se que en realitat Newman està criticant aquesta realitat. De fet, la cançó recull alguns dels tòpics sobre els rednecks: des de l'accent peculiar, al fet de passar la vida "emborratxant-se cada cap de setmana a la barbacoa" o el fet que ni tan sols passar per la universitat els canvia ("hi van entrar tontos, i en van sortir també tontos").

Però la cosa canvia després en la segona part de la cançó: "Aquí sota som massa ignorants per adonar-nos / que el Nord ha alliberat el nigger." I a partir d'aquí, va esmentant alguns dels guetos de les grans ciutats on el negre "és lliure perquè el posin en una gàbia". La conclusió: "Els estan aplegant de molts quilòmetres a la rodona / mantenint els negres sota." És a dir, que la situació real dels negres al Nord liberal no és gaire diferent a la del Sud racista. Que els ianquis (i ho podem fer extensiu als liberals, en terminologia americana, o els progres, en la nostra), en definitiva, són hipòcrites. Que per ells és més fàcil criticar els (evidents) defectes dels altres, que solucionar de veritat els problemes.



De fet la introducció a la cançó descriu literalment l'incident que va provocar que Randy Newman l'escrivís: el governador de Georgia, Lester Maddox -personatge sinistre i racista- havia estat convidat per ser entrevistat en un talk show televisiu, però a l'hora de la veritat el presentador i la resta de convidats simplement van dedicar-se a burlar-se'n, sense ni tan sols donar-li opció de rèplica. A Randy Newman -per molt que odiés el que representava Maddox- no li va fer gràcia que el tractessin així en públic. Al cap i a la fi, milions de persones l'havien escollit governador. I a ells també se'ls estava insultant.

Tot i que han passat més de 40 anys des que Newman va escriure i enregistrar la cançó, la imatge mainstream dels rednecks com uns intolerants ignorants continua ben present. No puc estendre'm sobre aquesta qüestió, però sí us recomano aquest interessantíssim article d'Antoni Trobat sobre la dreta nord-americana -publicat abans de la victòria de Trump però, d'alguna mena, avançant-la- que, entre d'altres, aborda aquesta qüestió. I inclou una cita contundent d'un "periodista espanyol" que, malauradament, no identifica: "En un país on l'escarni i l'insult a les minories ètniques és immediatament censurat, fer-ho amb els 'rednecks' és quasi benvist." I encara un altre article de Sarah Smarsh en què denuncia com els mitjans "liberals" (és a dir, progres) s'han quedat en el tòpic de descriure els potencials votants de Trump com white trash (Tots dos articles em van arribar via Roger Vilalta i immediatament em van remetre a Randy Newman).

És clar: continuen vigents els prejudicis i també la sensació -per part de qui els pateix- que molts progres en tenen prou amb la sensació de superioritat que els proporcionen els mateixos prejudicis, de manera que, a l'hora de la veritat, fan ben poc per corregir allò que suposadament critiquen (la desigualtat, la pobresa o el mateix racisme). Saber que hi ha uns altres que són uns veritables fatxes sempre és tranquilitzador per les nostres consciències.

Un dels milions de memes apareguts els darrers mesos enfotent-se dels votants de Trump... abans que guanyés les eleccions. 

De fet, molt possiblement Hillary va perdre les eleccions el dia que va dir la meitat dels seguidors de Trump se'ls havia de posar "a la cistella dels deplorables". És cert que després va afegir que l'altra meitat venien a ser bona gent prou que se sentia prou desesperada com per aferrar-se a un discurs demagògic, però en definitiva no deixava d'acusar-los igualment de ser uns pobres ignorants. És probable que, en sentir això, més d'un d'aquests rednecks, potencial votant de Trump, es demanés si en el fons el que pensava Hillary era que tots ells -els pobres blancs del sud- eren "deplorables". I molt probablement això el devia fer decidir el seu suport actiu a Trump.

Potser Hillary i l'star system liberal haurien d'haver escoltat "Rednecks" de Randy Newman a l'hora d'enfocar la seva campanya contra Trump. Perquè el compositor i cantant també la va encertar a l'hora d'entendre que les crítiques, i més encara les burles, no sempre destrueixen aquesta mena de personatges sinó que, al contrari, els poden reforçar. Segur que, sentint des de Robert de Niro a Lady Gaga criticar Trump, més d'un redneck ha pensat el mateix que diu el protagonista de la cançó de Newman davant les burles a Lester Maddox: "Bé, potser és un imbècil, però és el nostre imbècil. / I si es pensen que són millors que ell, estan equivocats."