El primer d'aquests llibres, i segurament el primer clàssic d'urgència dedicat al procès, és La confabulació dels irresponsables, de l'historiador i filòleg Jordi Amat, editat ja al novembre. Dic que n'és el primer clàssic perquè ja ha esdevingut una referència d'articulistes i tertulians, que el citen sovint, potser perquè el seu títol provocador ja conté la tesi de fons. "Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, enlloc d'ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos." Aquesta cita de la pàgina 35 es refereix en realitat a la negociació i tramitació del nou Estatut, però es podria extrapolar segurament a la idea que Amat té de tot el procés. De fet, el seu text, que ell mateix descriu sense problemes des de la primera frase com a "pamflet", mira d'establir l'arrel del problema força abans de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2010, i planteja que les irresponsabilitats (d'uns i altres) vénen de força enrere. Tot i això, no treu importància a la decisió del TC com a element determinant: "Ha estat la més gran irresponsabilitat política d'aquest cicle." (60) Necessàriament incomplert i insuficient (només són 100 pàgines de petit tamany), el relat d'Amat, molt ben escrit, malgrat tot esmenta bona part de les claus i s'accelera (i al mateix temps es personalitza) en referir-se al setembre i l'octubre de 2017, per tancar amb un funest: "No importen les raons. Només, abans que res i per sobre de tot, importa la victòria. És el fracàs de la política. El fracàs és colossal."
També ha tingut un notable ressó mediàtic D'herois i traïdors, cosa lògica donat que el seu autor, l'exconseller Santi Vila, ha estat testimoni i protagonista destacat del procés. El títol també deixa clara de què va la cosa: Vila ha estat assenyalat per bona part de l'independentisme com el traïdor oficial -ell mateix recorda amargament en diverses ocasions que la seva fiança no va sortir de cap caixa de resistència-, però no és menys cert que, des d'altres sectors, se l'ha venut sovint, i no de forma innocent, com l'heroi del moderantisme i el seny. No amagaré que a mi em cau simpàtic, però justament per això no m'ha acabat d'agradar el to excessivament victimista que en alguns moments té el llibre. Tot i que l'autor mira d'afegir anàlisi i plantejaments propositius de futur al relat, realment el més interessant és la part testimonial i el que s'hi intueix de la dimensió humana dels protagonistes. Si anem directament al morbo, és molt crític amb Junqueras i fins i tot cruel amb Marta Rovira, mentre elogia Carles Mundó i és molt respectuós amb Carles Puigdemont. I, no cal dir-ho, com a gairebé darrer representant de la CDC de tota la vida, marca distàncies amb la CUP sempre que pot. Però, en tot cas, ell té clar què l'ha convertit en traïdor: "Que el rei va despullat ho sap tothom. El que és inadmissible és confessar-ho" (p. 20). I, efectivament, penso que aquest va ser el seu gran pecat: ser el primer a dir que les coses s'havien fet malament, fos per honestedat o per un cínic error de càlcul en les seves ambicions. O per totes dues coses.
En canvi, un llibre que ha passat força desapercebut és "Tumulto". Meditacions sobre l'octubre català, signat a sis mans pels historiadors Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal i el periodista Plàcid Garcia-Planas. Té la virtut que conté anotacions fetes sobre la marxa, és a dir, mentre els esdeveniments s'anaven produïnt, bàsicament al llarg del mes d'octubre. El pes del llibre el porta Gonzàlez Vilalta (historiador amb grenyes tertulià ocasional al Més 3/24), des d'una posició clarament independentista però alhora allunyat del nacionalisme romàntic. Renan, insisteix un i altre cop: "Per al nacionalisme d'Estat espanyol, no hi ha possibilitat de ser espanyol per voluntat pròpia. No hi ha llocs per pensadors com el francès Ernest Renan. El que Renan va dir en els anys 80 del segle XIX: 'hi ha arrels històriques, lingüístiques i culturals que conformen una comunitat nacional'. Però encara hi ha un altre factor bàsic, axiomàtic, que no és altre que la voluntat individual de cada un d'ells per formar part d'aquesta comunitat nacional." (268) Totalment d'acord. A més, Gonzàlez Vilalta convida altres historiadors, tant espanyols com catalans, a pronunciar-se sobre la qüestió i també apunta interessants reflexions sobre la dificultat de fer història del present.
Ucelay-da Cal, amb una visió que en bona mesura és forana (va crèixer als Estats Units), és molt contundent i implacable en les seves crítiques tant a l'independentisme com a la reacció de l'Estat. Parla d'uns i altres gairebé en termes de rebequeries infantils. I en aquest sentit apunta un concepte ("to blandiblú preescolar") que ell associa especialment a una part de l'independentisme i que, d'alguna manera, podria ser l'altra cara de la moneda de la "revolució dels somriures": "El to blandiblú preescolar m'enerva (...). Hi ha una tonadeta preescolar, amb llenguatge infantil, que obvia les moltes crueltats normatives de l'existència i les converteix en grotesca mentida. Avui, 'La Caputxeta Vermella' acaba amb l'àvia, el caçador i el llop, a més de la nena, tots al voltant de la taula." (112) Finalment, les intervencions de Garcia-Planas, excorresponsal de guerra de La Vanguardia i director del Memorial Democràtic, són més escases, però inquietants pel rerefons de la seva experiència balcànica.
Els tres llibres esmentats comparteixen una perspectiva catalana del conflicte, la qual cosa fa encara més interessant La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, d'Ignacio Sánchez Cuenca, el llibre que -tan de bo!- s'hauria de llegir a Madrid. La tesi del professor de Polítiques de la Carlos III de Madrid és que Espanya ha sabut construir un sistema raonablement democràtic, excepte davant una crisi territorial / nacional. Així, davant la crisi catalana s'ha donat una fallida sistèmica de la democràcia, ja que han fallat el Govern espanyol, l'Estat de Dret -atorga una gran importància a la "guerra bruta" contra l'independentisme desenvolupada des del ministeri d'Interior-, el sistema judicial, la monarquia, els grans grups mediàtics i els mateixos basaments de la democràcia. Poca broma.
Lògicament, dels quatre llibres és el de to més acadèmic i també el que, en alguns moments, es distancia més de les circumstàncies concretes del cas català per buscar una reflexió més global. Així, s'enfronta a la qüestió de fons que, com ell mateix reconeix, ha estat poc treballada des dels teòrics de la democràcia liberal: "Qué hacer en una democracia cuando un grupo no se reconoce como parte del demos y quiere construir una comunidad política en torno a un demos alternativo. Si ese demos alternativo está territorialmente concentrado y tiene viabilidad estatal, ¿sobre qué base se puede negar su pretensión?" (94). Les regles democràtiques habituals no serveixen en aquest cas, perquè el que s'està posant en qüestió és justament el demos. "La única forma de avanzar en esta cuestión es a tientas, tratando de inspirarse en valores democráticos de tolerancia y autogobierno, justo lo que, en mi opinión, no se ha hecho en España." (96) No s'ha fet, en bona mesura, per la incapacitat de la democràcia espanyola de reconèixer que hi ha un nacionalisme d'Estat, un nacionalisme espanyol, i per un excès de "legalisme" que és característic de la democràcia espanyola.
La solució que proposa Sánchez Cuenca és, en el fons, força semblant a la que plantegen Iceta i el PSC: una reforma de l'status quo espanyol en el sentit federalitzant i plurinacional, una consulta sobre aquesta reforma a nivell de tot l'Estat i, en cas que la reforma fos rebutjada totalment i/o a Catalunya, ara sí, una consulta directament sobre la independència. L'autor apunta que només la seguretat d'aquesta segona consulta específica -i, per tant, la possibilitat d'una independència catalana- arrossegaria el PP i C's a acceptar una reforma en el sentit apuntat. Tot i això, considera que el més probable és que s'imposi la intransigència, i que aquesta tingui èxit en desactivar, almenys temporalment, l'independentisme: "La recuperación de la normalidad se logrará a costa de un empobrecimiento de la democracia. Para el nacionalismo español, no obstante, ese parece ser un coste asumible" (197). La conclusió no és més optimista que la d'Amat.