L'aficionada castellera tarragonina

Fa un parell de dies va morir l'Eulàlia, l'Eulàlia de la plaça de la Font (la veritat és que mai n'he sabut el cognom). L'Eulàlia era un personatge peculiar i entranyable, que sentia una veritable passió pels castells. Era allò que en diríem una aficionada, un d'aquells especímens humans que a Barcelona i més enllà em costa d'explicar-los que existeixen. Però a Tarragona sí que en tenim, d'aficionats als castells: persones que mai han militat en una colla però que segueixen amb interès les actuacions, en saben els resultats i fins i tot n'estudien la història. L'Eulàlia era una d'aquestes. Fins i tot explicava que un cop que l'havien portat a l'hospital a fer-li unes proves va veure que allà, casualment, també hi havia un cap de colla històric d'una colla forana, pendent d'algun casteller lesionat, i havia aprofitat l'ocasió per fer-li totes aquelles preguntes que li rondaven pel cap!

L'any 2003 vaig començar, gairebé sense adonar-me, una sèrie de cròniques diàries de les festes de Santa Tecla al diari El Punt. La que va aparèixer publicada el 22 de setembre estava dedicada a la sortida a l'antiga que van fer els Xiquets de Tarragona, i en el text hi feia aparèixer l'Eulàlia, amb qui havia fet bona part del recorregut. L'Eulàlia es va enfadar molt, perquè segons ella la feia quedar malament amb els comerciants de la plaça de la Font, on ella vivia (ja veureu més endavant per què). També n'hi va haver que em van dir que d'enfadada gens, que en el fons estava encantada d'haver sortit al diari. Fos com fos, un parell de dies més tard, la Jove -que era la "seva" colla- va tenir una mala diada de la Mercè, caient del cinc i el quatre de vuit. L'Eulàlia, que patia moltíssim -"com pot ser que una cosa que m'agrada tant també em faci patir tant!", deia sempre-, i més encara quan coneixi els que hi pujaven, s'ho mirava des del carrer Major, i quan em va veure em va dir que l'important era que ningú hagués pres mal, que el seu emprenyament era una tonteria, i ens vam fondre, reconciliats, en una abraçada.

Això sí, des de llavors, cada cop que parlàvem, indefectiblement, mentre s'allunyava, em deia: "Ep, això no m'ho publiquis, eh?". I jo, rient, li deia que no patís, que no en publicaria res.

 Amb l'Eulàlia i el Xavier Brotons, refugiant-nos d'un xàfec per Sant Magí.

Ara que ens ha deixat i que no ha de patir pel que pensin els amos dels bars de la plaça de la Font, em ve de gust de recuperar aquell article titulat "Encant, virtut i defecte" que era un homenatge als Xiquets de Tarragona i que, en bona mesura, també ho era a la Tarragona castellera en general, de la qual l'Eulàlia en formava part:

El setè dia de festa major és el primer que s’aixeca amb una veritable amenaça de pluja. No tothom ho troba malament: «Li he demanat a sant Magí que hi hagi un bon aiguat cada nit que hi ha revetlla a la plaça de la Font, però de moment no m’escolta. A veure avui», diu l’Eulàlia, esperançada. L’Eulàlia és veïna d’aquesta plaça i pateix el fet que sigui un dels epicentres de la festa, però sobretot és una gran aficionada als castells, de les de veritat. Tot i queles seves simpaties ara es decanten més aviat per l’altra colla local, no per això ha volgut perdre’s la sortida a l’antiga dels Xiquets de Tarragona. Camises blaves, com les de l’antiga Colla Vella dels Xiquets de Tarragona —algunes d’autèntiques—, i calcilles per a la canalla i els castellers de tronc; armilles i gorres per a la gent de la pinya. La caracterització és força bona, només trencada per algun mòbil que sona i les rastes d’alguna castellera, impensables als anys 30.

A Tarragona, el tòpic situa la Jove com la colla moderna i els Xiquets com la tradicional. Darrere els tòpics sempre hi ha una base real, de manera que no és casual que siguin els matalassers els que s’hagin animat els darrers anys a incloure aquest singular acte dins el programa de festes. La principal particularitat és que no es realitza una actuació estàtica a plaça, com en l’actualitat, sinó que es fa una cercavila al llarg de la qual s’aixequen diversos pilars —fins a onze ahir— i castells, seguint una geografia ciutadana que ja no existeix, amb aturades a les cases més notables. Del local de la colla al Cós del Bou i la plaça de la Font, i d’aquí fins a la Rambla per tornar a pujar a la Part Alta. A mig carrer Major, Víctor Pomerol para a segons un pilar de quatre davant la casa on va viure el seu avi, Victorí Pomerol. L’espadat el corona l’incombustible Pepe, que avui se’n fa un fart. En carregar els pilars, però, no aixeca el braç dret sinó que els col·loca fent nanses, com es feia abans de la guerra. La seva germana, l’Àngela, m’insisteix que recordi els de Més TV que aquest any torna a baixar el pilar caminant de la Mercè, perquè ho diguin a la retransmissió. I és un plaer tornar a veure la Xusco pujar a un castell, encara que sigui de sis pisos. El recorregut finalitza a la plaça del Fòrum, on la colla fa el pilar caminant (amb el Quico a segons, és clar!) fins a les portes del bar Tòful. 

A Tarragona el tòpic diu que la Jove és moderna i els Xiquets, tradicionals. Uns fan planes web i els altres arxius històrics. I els Xiquets, efectivament, tenen alguna cosa de colla «a l’antiga», també quan van de ratllat. Aquest és el seu encant, la seva virtut i, alguns cops, el seu defecte. L’Eulàlia, mentrestant, espera que sant Magí li faci cas quan demana bons castells per a la Jove. Però ella mateixa em recorda que el rector de Sant Magí és mossèn Gallart, i que mossèn Gallart és matalasser. I nostro Senyor?