dilluns, 13 de maig del 2019

De cap al Brexit (XII): Amb un parell

Sovint s’acusa al món polític d’abusar d’eufemismes, fer servir un llenguatge massa tècnic i de no expressar mai de forma clara quines són les veritables intencions. Els Demòcrates Liberals britànics (coneguts com Lib Dems) han decidit que davant situacions extraordinàries el que cal és ser tan explícit com sigui possible: el seu eslògan per les pròximes eleccions europees és “Bollocks to Brexit”, que es podria traduir lliurement com “a la merda el Brexit”. Bollocks es fa servir habitualment per referir-se a alguna cosa que no té sentit, que és dolenta o falsa. Ara bé, com molts lectors ja sabran, els bollocks literalment són els testicles i per tant equivaldrien als “collons” nostrats. És per tant, una paraula malsonant, considerada ofensiva. Se suposa, per exemple, que no s’hauria d’escoltar a la televisió fins la nit.

De fet, l’eslògan Bollocks to Brexit ja fa temps que es fa servir en els entorns contraris a la sortida del Regne Unit de la UE. Va ser una de les consignes que vaig sentir a Londres a la massiva manifestació en favor d’un segon referèndum de fa un parell de mesos. Al meu entorn, els qui la corejaven amb més força era un grup de nens que semblaven entusiasmats davant la possibilitat de poder cridar bollocks en públic, la qual cosa indicaria que, avui en dia, fer-ho potser és més semblant a una entremaliadura infantil que a una veritable voluntat ofensiva com ho era quan els Sex Pistols van titular el seu LP Never mind the bollocks. Ara bé, no és el mateix que es converteixi en eslògan oficial, escrit amb totes les lletres en la portada d’un programa electoral. I encara és més sorprenent quan això ho fa un partit seriós.

Els Lib Dems sovint han estat una mica els pupes de la política britànica. Sorgits a principis dels 80 de la fusió del Partit Liberal de tota la vida i una escissió dels laboristes, representen el centre ideològic en un país que acostuma a considerar-se moderat. Tot i això, el sistema majoritari que regeix les eleccions al Regne Unit, pensat per l’alternança de dos grans partits, fa que els escons que obtenen sempre quedin molt per sota dels vots. El seu gran moment va ser el 2010, sota el lideratge de Nick Clegg, quan van aconseguir una força notable i van formar el govern de coalició amb els conservadors de David Cameron. Cinc anys d’austeritat més tard el partit gairebé va quedar esborrat, i el prometedor Clegg ha acabat fitxat per Zuckerberg per mirar de netejar els escàndols de Facebook.


Ara, els Lib Dems veuen les eleccions europees que la Gran Bretanya no volia celebrar com una oportunitat per recuperar-se, en la línia dels excel•lents resultats que ja van apuntar els comicis locals de fa una setmana. En aquests, els conservadors van patir les majors pèrdues en vint anys. Els qui en principi haurien d’haver-ho capitalitzat, els laboristes, també van empitjorar resultats. El seu líder, Jeremy Corbyn, manté una posició ambigua sobre el Brexit i sembla que pretengui passar la campanya de les europees parlant el mínim sobre el tema. En unes eleccions europees! Davant això, els Lib Dems volen presentar-se com aquells que tenen una posició més clara i aglutinar al màxim el vot remainer, tot i que hauran de competir en aquest àmbit amb els Verds (l’altre partit que va créixer a les locals) i amb Change UK, la nova oferta centrista formada per escindits tant dels tories com dels laboristes.

Ara bé, han anat massa lluny els Lib Dems amb els seus bollocks? El Daily Express, un dels diaris amb una posició més radicalment favorable al Brexit, parlava dijous de “vergonya”: “L’ús d’un terme sexual ofensiu com a missatge polític aparentment clau ha deixat els votants britànics horroritzats davant una nova mostra de fins a quin extrem els polítics de la nació estan fora de contacte amb la gent decent.” D’altres, però, han aplaudit l’atreviment. El líder Lib Dem, sir Vince Cable, un respectable economista de 76 anys a qui en principi un no s’imaginaria fent servir aquesta mena de llenguatge, ho ha defensat: “No som ambigus, argumentem que hem d’aturar el Brexit, no ens disculpem per això. A alguna gent no li agradarà, però penso que d’altres admiren l’honestedat i claredat de la nostra posició.” Cable també ha dit que ara mateix el país necessita més sentit de l’humor.

A l’altra banda de l’espectre, Nigel Farage buscarà a les europees els vots dels qui volen un Brexit sense excuses ni més dilacions, i hi ha qui creu que podria ser fins i tot el guanyador de les eleccions davant l’ensorrament tory. El seu nou partit l’ha anomenat directament Partit del Brexit. El nivell de subtilitat no està gaire per sobre dels bollocks demòcrata-liberals. De fet, el discurs brexiter mai ha estat subtil, més aviat el contrari. Potser per això va triomfar mentre els remainers, en canvi, s’enredaven amb un llenguatge tecnòcrata i desapassionat. Fins ara. Fins que han arribat els Lib Dems a reivindicar l’europeïsme sense complexos. Amb un parell.