dimarts, 26 d’agost del 2014

"The Wild Bunch" i Sam Peckinpah, encara

A l'inici de Pat Garrett & Billy The Kid (1973), el primer visita al segon per anunciar-li que ha acceptat la feina de sheriff, que a la pràctica vol dir que treballarà pels terratinents i potentats que els dos amics havien combatut. Quan Billy (Kris Kristofferson) li pregunta què com se sent, Garrett (James Coburn) li respon: "Sento que els temps han canviat." I Billy tanca la conversa: "Potser els temps han canviat, però jo no." Aquest diàleg sintetitza algunes de les temàtiques bàsiques de la filmografia de Sam Peckinpah (1925-84), especialment els seus westerns: d'una banda, l'heroi (o antiheroi) incapaç d'adaptar-se als nous temps; de l'altra, l'enfrontament entre vells amics.

Aquest estiu ha caigut a les meves mans Sam Peckinpah. Vida salvaje, de Garner Simmons, biografia del cineasta californià que ja des del títol apunta a un relat ple de rodatges impossibles, enfrontaments constants amb les productores, adicció a l'alcohol i manipul·lació dels seus col·laboradors. El retrat final que n'apareix és que Peckinpah va ser un geni, però alhora un fill de puta. O si ho voleu, un fill de puta, però genial. Això explica que, de la mateixa manera que van ser molts, moltíssims, els que no van voler treballar mai més amb ell, altres noms siguin reincidents constants a molts seus films, com el director de fotografia Lucien Ballard, el compositor Jerry Fielding i tota una sèrie d'actors, sobretot en papers secundaris, que sovint omplen la pantalla tant com les estrelles: Warren Oates, Ben Johnson, LQ Jones, Slim Pickens, R.G. Armstrong...

Peckinpah amb William Holden al rodatge de The Wild Bunch.

La lectura de la biografia m'ha portat a mirar de completar la meva filmografia peckinpaniana en DVD, afegint dos nous títol: Los aristócratas del crimen (1975), més aviat discreta; i Junior Bonner (1971), molt més interessant, i que no havia vist des d'un cicle dedicat al director a La 2 ja deu fer uns vint anys. Així, només em falten La huída, Quiero la cabeza de Alfredo Garcia i Convoy, l'única que no he vista mai. Lògicament, també he aprofitat per revisitar alguns dels títols que ja tenia a casa, sobretot els seus westerns, imprescindibles tots ells.

I, és clar, l'enèssima revisió de Grupo Salvaje o The Wild Bunch (1969), una d'aquelles pel·lícules que mai em canso de mirar i remirar i que molt probablement sigui l'obra mestra del director. De la pel·lícula, i de Peckinpah en general, se n'ha destacat sobretot la violència explícita, gairebé exasperant. I és cert que el film arrenca i acaba amb dues llargues seqüències que són veritables matances irracionals, amb nombroses morts "civils", que deixen l'espectador impactat. Si mostrar la violència de forma tan crua busca recrear-s'hi morbosament o bé, com deia el propi director, contraposar-ho a l'habitual glamourització que se'n fa en el cinema, és una discusió que pot quedar oberta. Però la virtut de The Wild Bunch és que ens aporta molt més: magníficament planificada, filmada i editada, amb un repartiment en estat de gràcia i cuidada en tots els detalls per aconseguir una fisicitat pocs cops vista. Ja fa temps que vaig llegir algú -crec que era el crític Quim Casas- que la definia com un "duel de mirades tristes", i és ben cert.

Potser l'escena que més m'agrada del film és pràcticament al final, quan els membres del grup decideixen exigir al general Mapache que alliberi el seu company Ángel, l'únic personatge "idealista" de la pel·lícula. Primer, com es pren la decisió, sense discussió, pràcticament sense conversa ("Let's go!" "Why not?"). Altre cop són les mirades les que parlen. Després, el grup (d'esquerra a dreta, Ben Johnson, Warren Oates, William Holden i Ernst Borgnine), armats fins les dents, caminen pel campament, en una imatge icònica, envoltats de centenars de soldats mexicans.


Aquí teniu l'escena, tot i que malauradament, al minut i escaig desapareix el so. No hi ha diàlegs però sí us perdreu la banda sonora, que en aquell moment combina una cançó mexicana amb uns timbals marcials que fan pujar la tensió. Després, l'apocalipsi.

divendres, 15 d’agost del 2014

Jukebox audiovisual d'estiu

Recupero un vell costum d'aquest blog, el de recopilar en una entrada alguns dels discos / artistes que darrerament he estat escoltant, però ara ho faig insertant "youtubazos", de manera que hagueu de llegir menys i anar directament a la música, que és el que interessa. És una jukebox d'estiu, de manera que no us estranyi si hi ha una certa tendència cap al pop assoleiat.

Com el de la californiana Jenny Lewis, que va ser un dels motius pels que vaig comprar-me una entrada de dia al Primavera Sound, tot i que finalment el seu concert es va cancel·lar. Com a consolació fa uns dies ha aparegut el seu tercer LP en solitari, The Voyager (en té quatre més amb la seva antiga banda Rilo Kiley), que em sembla especialment adequat per aquestes dates. Sempre ben acompanyada (d'Elvis Costello a M. Ward) el nou disc de Jenny Lewis l'ha produït Ryan Adams, excepte un tema, el que teniu a continuació, que ho ha estat per Beck: una petita joia de pop perfecte amb lletra interessant i clip ple de cares conegudes (ja us he dit que sempre està be acompanyada).




Segurament T-Bone Burnett és un d'aquells tipus que mai ha produït un disc dolent, i certament els dos de The Secret Sisters no ho són. El primer, del 2011, més tradicional i dominat per versions de George Jones i Hank Williams. El segon, d'aquest any, suposa un salt endevant clar: temes propis, i apertura cap a un so més elèctric i variat. El que es manté inalterable són les harmonies vocals d'aquestes germanes reals, hereves dels Everly Brothers i tants altres duets fraternals del country i el bluegrass. "Rattle my bones" obre el CD, i n'és una carta de presentació excel·lent.




The Autumn Defense ja fa uns anys que van, però haig de reconèixer que no els he descobert fins fa poc, ja amb el seu cinquè disc, titulat, vés per on, Fifth. Es tracta d'un projecte paral·lel de dos dels membres de Wilco, John Stirratt (l'únic supervivent, a banda de Jeff Tweedy, de la formació original) i el multiinstrumentista Pat Sansone. Potser els seus discos no tenen profunditat dels de la banda mare, però no els cal, perquè tampoc no tenen les mateixes pretensions. En el clip que teniu sota recuperen una cançó dels Fleetwood Mac de primers dels 70.




Canvi de terç. Aquest estiu també he aprofitat per completar la discografia de Bruno Lomas, excel·lent vocalista valencià que va partir del rock més clàssic per acabar convertint-se en una mena de versió hispana de Tom Jones (llàstima que la seva mort el 1990 ocorregués abans de protagonitzar algun come back a l'estil del gal·lès). A més de les seves qualitats vocals, Lomas era capaç d'escriure les seves pròpies cançons (una rara avis als 60 a Espanya), com aquesta bomba de pop-soul. El clip està extret de la pel·lícula "Codo con codo", que també he pogut recuperar aquest estiu, i que sense ser cap meravella és del poc aprofitable del cinema ye-yé espanyol, gràcies a les bones interpretacions (musicals) de Lomas, Micky y los Tonys i l'inefable Massiel.




I acabem amb una recomanació de casa. Diumenge passat per fi vaig poder veure en directe Oslo, i la veritat és que em van encantar. "Només són cançons pop", em va explicar en acabar el Joan Rafael, però ja m'agradaria a mi ser capaç d'escriure una cançó pop com "L'invisible", que els darrers dies m'he trobat sovint tal·larejant. Oslo tenen editats dos EPs i espero que ens regalin molta més música.