Aquest estiu ha caigut a les meves mans Sam Peckinpah. Vida salvaje, de Garner Simmons, biografia del cineasta californià que ja des del títol apunta a un relat ple de rodatges impossibles, enfrontaments constants amb les productores, adicció a l'alcohol i manipul·lació dels seus col·laboradors. El retrat final que n'apareix és que Peckinpah va ser un geni, però alhora un fill de puta. O si ho voleu, un fill de puta, però genial. Això explica que, de la mateixa manera que van ser molts, moltíssims, els que no van voler treballar mai més amb ell, altres noms siguin reincidents constants a molts seus films, com el director de fotografia Lucien Ballard, el compositor Jerry Fielding i tota una sèrie d'actors, sobretot en papers secundaris, que sovint omplen la pantalla tant com les estrelles: Warren Oates, Ben Johnson, LQ Jones, Slim Pickens, R.G. Armstrong...
Peckinpah amb William Holden al rodatge de The Wild Bunch.
La lectura de la biografia m'ha portat a mirar de completar la meva filmografia peckinpaniana en DVD, afegint dos nous títol: Los aristócratas del crimen (1975), més aviat discreta; i Junior Bonner (1971), molt més interessant, i que no havia vist des d'un cicle dedicat al director a La 2 ja deu fer uns vint anys. Així, només em falten La huída, Quiero la cabeza de Alfredo Garcia i Convoy, l'única que no he vista mai. Lògicament, també he aprofitat per revisitar alguns dels títols que ja tenia a casa, sobretot els seus westerns, imprescindibles tots ells.
I, és clar, l'enèssima revisió de Grupo Salvaje o The Wild Bunch (1969), una d'aquelles pel·lícules que mai em canso de mirar i remirar i que molt probablement sigui l'obra mestra del director. De la pel·lícula, i de Peckinpah en general, se n'ha destacat sobretot la violència explícita, gairebé exasperant. I és cert que el film arrenca i acaba amb dues llargues seqüències que són veritables matances irracionals, amb nombroses morts "civils", que deixen l'espectador impactat. Si mostrar la violència de forma tan crua busca recrear-s'hi morbosament o bé, com deia el propi director, contraposar-ho a l'habitual glamourització que se'n fa en el cinema, és una discusió que pot quedar oberta. Però la virtut de The Wild Bunch és que ens aporta molt més: magníficament planificada, filmada i editada, amb un repartiment en estat de gràcia i cuidada en tots els detalls per aconseguir una fisicitat pocs cops vista. Ja fa temps que vaig llegir algú -crec que era el crític Quim Casas- que la definia com un "duel de mirades tristes", i és ben cert.
Potser l'escena que més m'agrada del film és pràcticament al final, quan els membres del grup decideixen exigir al general Mapache que alliberi el seu company Ángel, l'únic personatge "idealista" de la pel·lícula. Primer, com es pren la decisió, sense discussió, pràcticament sense conversa ("Let's go!" "Why not?"). Altre cop són les mirades les que parlen. Després, el grup (d'esquerra a dreta, Ben Johnson, Warren Oates, William Holden i Ernst Borgnine), armats fins les dents, caminen pel campament, en una imatge icònica, envoltats de centenars de soldats mexicans.
Aquí teniu l'escena, tot i que malauradament, al minut i escaig desapareix el so. No hi ha diàlegs però sí us perdreu la banda sonora, que en aquell moment combina una cançó mexicana amb uns timbals marcials que fan pujar la tensió. Després, l'apocalipsi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada