Jukebox audiovisual d'estiu

Recupero un vell costum d'aquest blog, el de recopilar en una entrada alguns dels discos / artistes que darrerament he estat escoltant, però ara ho faig insertant "youtubazos", de manera que hagueu de llegir menys i anar directament a la música, que és el que interessa. És una jukebox d'estiu, de manera que no us estranyi si hi ha una certa tendència cap al pop assoleiat.

Com el de la californiana Jenny Lewis, que va ser un dels motius pels que vaig comprar-me una entrada de dia al Primavera Sound, tot i que finalment el seu concert es va cancel·lar. Com a consolació fa uns dies ha aparegut el seu tercer LP en solitari, The Voyager (en té quatre més amb la seva antiga banda Rilo Kiley), que em sembla especialment adequat per aquestes dates. Sempre ben acompanyada (d'Elvis Costello a M. Ward) el nou disc de Jenny Lewis l'ha produït Ryan Adams, excepte un tema, el que teniu a continuació, que ho ha estat per Beck: una petita joia de pop perfecte amb lletra interessant i clip ple de cares conegudes (ja us he dit que sempre està be acompanyada).




Segurament T-Bone Burnett és un d'aquells tipus que mai ha produït un disc dolent, i certament els dos de The Secret Sisters no ho són. El primer, del 2011, més tradicional i dominat per versions de George Jones i Hank Williams. El segon, d'aquest any, suposa un salt endevant clar: temes propis, i apertura cap a un so més elèctric i variat. El que es manté inalterable són les harmonies vocals d'aquestes germanes reals, hereves dels Everly Brothers i tants altres duets fraternals del country i el bluegrass. "Rattle my bones" obre el CD, i n'és una carta de presentació excel·lent.




The Autumn Defense ja fa uns anys que van, però haig de reconèixer que no els he descobert fins fa poc, ja amb el seu cinquè disc, titulat, vés per on, Fifth. Es tracta d'un projecte paral·lel de dos dels membres de Wilco, John Stirratt (l'únic supervivent, a banda de Jeff Tweedy, de la formació original) i el multiinstrumentista Pat Sansone. Potser els seus discos no tenen profunditat dels de la banda mare, però no els cal, perquè tampoc no tenen les mateixes pretensions. En el clip que teniu sota recuperen una cançó dels Fleetwood Mac de primers dels 70.




Canvi de terç. Aquest estiu també he aprofitat per completar la discografia de Bruno Lomas, excel·lent vocalista valencià que va partir del rock més clàssic per acabar convertint-se en una mena de versió hispana de Tom Jones (llàstima que la seva mort el 1990 ocorregués abans de protagonitzar algun come back a l'estil del gal·lès). A més de les seves qualitats vocals, Lomas era capaç d'escriure les seves pròpies cançons (una rara avis als 60 a Espanya), com aquesta bomba de pop-soul. El clip està extret de la pel·lícula "Codo con codo", que també he pogut recuperar aquest estiu, i que sense ser cap meravella és del poc aprofitable del cinema ye-yé espanyol, gràcies a les bones interpretacions (musicals) de Lomas, Micky y los Tonys i l'inefable Massiel.




I acabem amb una recomanació de casa. Diumenge passat per fi vaig poder veure en directe Oslo, i la veritat és que em van encantar. "Només són cançons pop", em va explicar en acabar el Joan Rafael, però ja m'agradaria a mi ser capaç d'escriure una cançó pop com "L'invisible", que els darrers dies m'he trobat sovint tal·larejant. Oslo tenen editats dos EPs i espero que ens regalin molta més música.