diumenge, 24 de febrer del 2019

De cap al Brexit (II): Sempre ens quedarà París

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 36 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Si tenen una sensació de deja vu en llegir aquestes línies és perquè, efectivament, fa una setmana vaig començar la crònica amb la mateixa formulació. De fet, podria repetir-ne la resta i continuaria sent vigent. És a dir, que han passat set dies i no ha canviat res. La primera ministra Theresa May ha mantingut reunions diverses amb els responsables de la UE sense que això hagi produït cap canvi en les condicions per l’acord de sortida. Sense aquests canvis, la posició del Parlament britànic continua sent de no aprovar l’acord aconseguit per May. I si el Parlament no aprova cap acord per al 29 de març, l’alternativa és el col•lapse i l’hecatombe. O sigui que bàsicament hem perdut set dies més d’aquest compte enrere angoixant. Tic-tac, tic-tac. Cable vermell o cable blau?

Val a dir, però, que sí que hi ha hagut alguna (petita) novetat. Fa set dies ja els vaig apuntar que la situació era tan extrema que podia trencar tant el partit conservador al govern com l’oposició laborista. Modestament, la vaig clavar. Aquesta setmana s’ha anunciat la creació de l’anomenat Grup Independent, format per parlamentaris remainers rebotats d’ambdós partits. De moment són poquets (vuit laboristes, que van ser els qui van prendre la iniciativa, i tres tories), però les esquerdes podrien ampliar-se en les pròximes setmanes. I recordem que aquest és un país i un Parlament on la disciplina de vot no és una dictadura com la que vivim a casa.

Solucions per aquest bloqueig? El més sensat que he pogut llegir és la proposta que mouen alguns diputats i que consistiria en una moció mitjançant la qual el Parlament aprova l’acord de May amb la condició que, seguidament, hauria de ser ratificat en un nou referèndum. Si el resultat fos “no” a l’acord, el Regne Unit es quedaria a la UE. Aquest segon referèndum tindria una virtut clara respecte el primer: s’estaria votant sobre una proposta concreta i no sobre una aspiració. (Entre nosaltres, ja deuen intuir que quan un català reflexiona sobre el referèndum del Brexit, en el fons no pot evitar de pensar en el referèndum d’”allò nostre”, però d’això si de cas en parlarem un altre dia.)

Aquesta setmana tocava viatge d’estudis a París, agafant per primer cop a la vida l’Eurostar. L’estació de St. Pancras de Londres està plena d’infants britànics amb ulls plens d’il•lusió i orelles de ratolí al cap: hi ha trens que viatgen directament a Eurodisney. Per un moment penso que el meu deure cívic és dir-los que a) Mickey Mouse té un senyor normal a dins; i b) més val que aprofitin el viatge perquè d’aquí a poc igual ja no els resulta tan fàcil fer-lo. Però llavors recordo aquell company de classe insensible que em va dir que els Reis d’Orient no eren -com pensava jo- empleats municipals i decideixo que, en tot cas, hauran de ser els seus pares qui els expliquin aquestes veritats i els llevin la innocència per sempre. Al cap i a la fi, molts d’aquests pares devien votar Brexit.

L’Eurostar m’acaba decebent. Per suposat, el túnel sota el canal de la Mànega és una gran obra d’enginyeria, però viatjar-hi no té gaire gràcia. Estàs circulant pels camps d’Anglaterra, amb les seves ovelletes i tot, i de sobte, sense cap avís previ, el tren entra en un túnel aparentment com qualsevol altre i en surt vint minuts després ja a l’interior de França. Com qui no vol la cosa. Res d’allò tan romàntic de veure els penya-segats blancs de Dover i acomiadar-se de la pàtria. I absolutament incomparable a enfilar Dunkerke amb el teu iot esportiu per tal de rescatar uns quants tommies assetjats pels nazis. És potser aquesta manca d’èpica, aquesta banalització del viatge, que fa que no valorem suficientment què significa poder passar d’un país en un tres i no res i, sobretot, fer-ho lliurement.

Un català, una holandesa i una hongaresa, tots tres actualment residents a la Gran Bretanya, sopem en una pizzeria napolitana de París. Sembla l’inici d’un acudit dolent, però la conversa, és clar, deriva cap al Brexit. L’holandesa té previst de volar al seu país el mateix 29 de març, cosa que ara mateix es podria catalogar com a esport de risc. L’hongaresa treballa per una agència de la UE que canviarà la seu precisament de Londres a París, però encara no sap si ella també s’hi traslladarà. Al català (subespècie tarragonina), el Brexit, si més no, li ofereix el consol de comprovar que la frivolitat i la incompetència política no és exclusiva del seu país, i que afecta també democràcies molt més consolidades. El diagnòstic del Brexit de tots tres -amb l’alleujament que dóna saber que no en quedarem atrapats si van mal dades- coincideix en una conclusió rotunda, oportú homenatge al gal més popular de tots els temps: estan bojos, aquests britànics. Per Tutatis.

Queden 36 dies.

(Article publicat original al Diari de Tarragona)

diumenge, 17 de febrer del 2019

De cap al Brexit (I): Quan cal escollir: dolent, horrible i encara pitjor

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 43 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, la possibilitat del “no acord” –que ningú no vol excepte un grup de diputats brexiters radicals, però és el resultat per defecte si el Parlament no és capaç de prendre una decisió- sembla cada cop més plausible.

Dijous Theresa May va tornar a perdre una altra votació en una moció que donava suport a la seva proposta d’acord. Per aquí ningú no recorda cap primer ministre que hagi perdut tantes votacions en temes clau. Un terç del seu partit s’ha aficionat a fer-li el llit sistemàticament. Però cada cop està més clar que l’únic pla que contempla May és guanyar temps. Guanyar temps (o, més aviat, perdre’l) i aconseguir que, en el darrer moment i davant l’abisme, el Parlament voti la seva proposta per evitar el “no acord”. Mentrestant, el seu govern i el seu partit es dessagnen i no es descarta que ambdós acabin trencant-se.

La situació no és gaire millor pel principal partit de l’oposició, els laboristes. El seu líder Jeremy Corbyn manté una ambigüitat que molts interpreten com que, en el fons, està a favor del Brexit, tot i que no gosa dir-ho, ja que la majoria dels diputats i membres del seu partit s’hi oposen. Dijous més de 40 diputats van trencar la disciplina de vot (i què exòtic ens sembla, a nosaltres, un Parlament on els seus membres tenen pensament i posicionaments propis al marge del que mani el partit). Tampoc ningú no descarta que la rebel•lió vagi a més i el Partit Laborista acabi trencant-se.

Amb aquest panorama polític, el reguitzell d’anuncis que dibuixen un escenari apocalíptic per les primeres setmanes després del “no acord” i la certesa que, sigui quina sigui la fórmula final de Brexit, l’economia se’n ressentirà greument, la sensació és que es tracta d’escollir entre dolent, horrible i encara pitjor. I servidor, que ja fa anys va fer un Erasmus (aquí, a les West Midlands) i encara es creu això d’Europa, no pot evitar de simpatitzar instintivament amb els que diuen que si la classe política és incapaç de solucionar un desgavell que, en bona mesura, han creat els mateixos, es retorni la paraula, altre cop, al poble. Tot i que tampoc no hi ha garanties que un segon referèndum doni un resultat significativament diferent o més clarificador. Podria significar, simplement, allargar l’agonia.

Catifes a Kidderminster 
 Cedric parla del teler que té al darrere amb un punt d’orgull, descrivint-ne el funcionament. “Ara quan l’engegui farà una mica de soroll”, adverteix, prudent, perquè en l’audiència hi ha alguns infants i no vol que s’espantin. I sí, quan la vella màquina del 1880 arrenca, el soroll és considerable, com si ella mateixa també volgués reivindicar-se. Però el teler, que durant dècades va funcionar 24 hores al dia set dies a la setmana (excepte els dissabtes a la tarda, quan els tècnics la revisaven), ara ja només s’engega de tant per alguna demostració a càrrec de jubilats voluntaris com Cedric davant un públic més aviat escàs. L’Stuart Vale Millo va ser una fàbrica de catifes des del 1855 fins que el 2007 va tancar, i ara el que queda de l’edifici acull un museu dedicat a aquesta indústria i, ja posats, un hipermercat Morrisons.

Kidderminster, una petita ciutat a 25 quilòmetres de Birmingham, es va especialitzar en la fabricació de catifes des del segle XVIII. A la dècada dels 50 del segle passat hi havia més de 25 fàbriques amb 15.000 empleats, en una ciutat d’uns 50.000 habitants. Ara hi ha, si fa no fa, la mateixa població, però el sector catifaire només dóna feina a 500 persones i no ha aparegut cap sector econòmic alternatiu rellevant. Facin números. L’atur és baix, però també ho són els salaris (per sota de la mitjana nacional), i molts han de treballar fora, desplaçant-se a Birmingham.

Desapareixen les fàbriques i en queda un museu. Desapareixen les formes de vida i mirem de conservar-ne alguna cosa en forma de patrimoni. Encara que ja no doni de menjar, ens aferrem al que donava sentit a la comunitat, perquè el problema no és només econòmic. Lògicament, el museu de Kidderminster es concentra en els anys d’auge de la indústria catifaire local i no n’explica gaire cosa de la decadència. Només alguna referència a la globalització i a països on els costos són més baixos. A Kidderminster, el “sí” al Brexit va ser rotund: deu punts per sobre del resultat global.

Pot ser resignació, pot ser cansament o pot ser la suposada flegma britànica, però si la gent està angoixada pel futur, la processó va per dins. Només els polítics i els mitjans semblen al límit de la histèria. Aquesta setmana Birmingham ha celebrat el Nou Any Xinés i Sant Valentí: la gran decepció ha estat que Barry the Pug (un d’aquests gossets amb el cap gros i les orelles cap avall), amb més de 60.000 seguidors a Instagram, finalment ha suspès la seva anunciada aparició al Bullring, el gran centre comercial, per celebrar el dia dels enamorats. Això és un drama i no el Brexit. (Consti que jo sóc molt fan dels pugs, però s’ha de reconèixer que tots fan la mateixa cara. Hauré de seguir a Barry a Instagram per saber què té d’especial.)

O potser és fe. L’altre dia al súper de sota de casa, fent cua per guanyar, un bon home amb aspecte força demacrat, la roba desgastada i que va pagar amb tot de monedes petites (feia tota la pinta de ser un dels molts homeless, educadíssims, d’aquesta ciutat), no va poder estar-se de dir-me, en veure que comprava el diari: “Ep, company, no pateixis, que això del Brexit es resoldrà d’una manera o altra.” I se’n van anar tot somrient. Potser sóc jo que pateixo per res.

Queden 43 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona. Sí, algunes frases estan reciclades de l'entrada anterior al blog.)

dijous, 7 de febrer del 2019

Brexit: compte enrere

Queden, teòricament, 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, l’escenari del “no acord” sembla cada cop més plausible. Els britànics es desperten cada matí amb els diaris anunciant un veritable apocalipsi en aquest cas: de la manca de subministres de verdures fresques les primeres setmanes (conseqüentment, increment de malalties coronàries) a les tones de brossa i residus que actualment s’envien a la resta d’Europa i que caldrà cremar quan comencin a podrir-se (conseqüentment, augment de la pol·lució). Un informe intern del departament de Governació fins i tot deia que l’exemple més pròxim d’un escenari similar a un Brexit sense acord seria el de l’emergència nacional que va viure Islàndia el 2010 arran dels núvols de cendra provocats per una erupció volcànica. El Brexit com a desastre natural.

Un catàleg aparentment infinit de desgràcies que els partidaris a ultrança del Brexit consideren un pur “discurs de la por” sense gaire fonaments. El cert és que encara fa més por la mescla de frivolitat i arrogància amb què alguns brexiters despatxen aquestes qüestions. Davant l’advertiment del director d’Airbus que l’empresa (14.000 llocs de treball directes al país) podia acabar marxant, el diputat tory Mark Francois va invocar la figura del seu pare, veterà del desembarcament de Normandia: “Jo tampoc no em deixaré intimidar per cap alemany.”

La confluència de New Street i High Street amb l’enorme centre comercial, el Bullring, forma una placeta sense nom que ben bé podria considerar-se el quilòmetre zero del Birmingham contemporani. Cap a dos quarts de set de la tarda m’hi trobo una concentració d’End Deportations, un col·lectiu aparegut a la ciutat a finals de l’any passat per rebutjar les polítiques d’expulsió de persones d’origen immigrant. L’ambient hauria de ser de celebració: aquest matí s’ha sabut que els anomenats “15 d’Stansted” -condemnats en amb càrrecs de terrorisme (!?) per una acció desenvolupada en aquest aeroport per denunciar un vol xàrter de deportació- finalment no aniran a presó. Però la notícia ha coincidit amb la sortida, també avui al matí, d’un altre d’aquests vols, aquest cop des de l’aeroport de Birmingham. Les activistes –una dotzena, la majoria són noies- despleguen una pancarta rosa que diu: “L’aeroport de Birmingham, còmplice en deportacions violentes i racistes."



Els vianants s’ho miren amb curiositat, però només alguns s’aturen. Als que pregunten, una de les activistes explica que el vol transportava unes 40 persones cap a Jamaica: “Alguns eren veïns de Birmingham, i havien viscut aquí durant dècades. Un fins i tot havia servit a l’exèrcit britànic.” El xàrter, a més, ha estat el primer cap a Jamaica des que a l’abril de l’any passat va esclatar l’”escandol Windrush”, quan es va descobrir que el Govern havia deportat erròniament ciutadans britànics d’origen caribeny. La ministra d’Interior, Amber Rudd, va haver de dimitir. Les activistes canten la consigna “No borders, no nations, stop deportations” i el nombre de curiosos augmenta. Alguns fan fotos amb els seus mòbils. N’hi ha un que em dóna el seu perquè el fotografiï darrera la pancarta. Les activistes aprofiten per repartir flyers amb les dades de les companyies que participen en aquests vols xàrter per tal que qui vulgui hi faci arribar la seva protesta.

Les armilles roses d’End Deportation no són les úniques aquest vespre a la placeta sense nom. Ben a prop, altres voluntaris, aquests amb armilles grogues, ofereixen una mica de sopar calent als sense sostre, que al centre de Birmingham són moltíssims (i que rarament pertanyen a cap de les minories ètniques). Entre els dos grups hi ha, com cada vespre, una paradeta informativa de “Muslims Love Jesus” amb una megafonia prou potent que emet pregàries en àrab. I una mica més enllà uns joves youtubers de raça negra estan enregistrant un vídeo per als seus followers. A l’entrada del Bullring, l’estàtua del brau que identifica el centre comercial té el cap cobert amb una màscara de drac: anuncia la celebració de l’Any Nou Xinés. El Brexit, en el fons, no és sobre la Unió Europea, aquest ens abstracte que la majoria de britànics identifiquen amb Brussel·les i no saben exactament què fa. És sobre immigració i identitat. És sobre qui som i qui volem ser.


Passades les set els vianants cada cop són menys i les activistes d’End Deportation decideixen plegar la pancarta. La temperatura és francament baixa i el millor que podem fer tots és anar cap a casa. O al pub. 

Queden 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.