Brexit: compte enrere

Queden, teòricament, 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, l’escenari del “no acord” sembla cada cop més plausible. Els britànics es desperten cada matí amb els diaris anunciant un veritable apocalipsi en aquest cas: de la manca de subministres de verdures fresques les primeres setmanes (conseqüentment, increment de malalties coronàries) a les tones de brossa i residus que actualment s’envien a la resta d’Europa i que caldrà cremar quan comencin a podrir-se (conseqüentment, augment de la pol·lució). Un informe intern del departament de Governació fins i tot deia que l’exemple més pròxim d’un escenari similar a un Brexit sense acord seria el de l’emergència nacional que va viure Islàndia el 2010 arran dels núvols de cendra provocats per una erupció volcànica. El Brexit com a desastre natural.

Un catàleg aparentment infinit de desgràcies que els partidaris a ultrança del Brexit consideren un pur “discurs de la por” sense gaire fonaments. El cert és que encara fa més por la mescla de frivolitat i arrogància amb què alguns brexiters despatxen aquestes qüestions. Davant l’advertiment del director d’Airbus que l’empresa (14.000 llocs de treball directes al país) podia acabar marxant, el diputat tory Mark Francois va invocar la figura del seu pare, veterà del desembarcament de Normandia: “Jo tampoc no em deixaré intimidar per cap alemany.”

La confluència de New Street i High Street amb l’enorme centre comercial, el Bullring, forma una placeta sense nom que ben bé podria considerar-se el quilòmetre zero del Birmingham contemporani. Cap a dos quarts de set de la tarda m’hi trobo una concentració d’End Deportations, un col·lectiu aparegut a la ciutat a finals de l’any passat per rebutjar les polítiques d’expulsió de persones d’origen immigrant. L’ambient hauria de ser de celebració: aquest matí s’ha sabut que els anomenats “15 d’Stansted” -condemnats en amb càrrecs de terrorisme (!?) per una acció desenvolupada en aquest aeroport per denunciar un vol xàrter de deportació- finalment no aniran a presó. Però la notícia ha coincidit amb la sortida, també avui al matí, d’un altre d’aquests vols, aquest cop des de l’aeroport de Birmingham. Les activistes –una dotzena, la majoria són noies- despleguen una pancarta rosa que diu: “L’aeroport de Birmingham, còmplice en deportacions violentes i racistes."

Els vianants s’ho miren amb curiositat, però només alguns s’aturen. Als que pregunten, una de les activistes explica que el vol transportava unes 40 persones cap a Jamaica: “Alguns eren veïns de Birmingham, i havien viscut aquí durant dècades. Un fins i tot havia servit a l’exèrcit britànic.” El xàrter, a més, ha estat el primer cap a Jamaica des que a l’abril de l’any passat va esclatar l’”escandol Windrush”, quan es va descobrir que el Govern havia deportat erròniament ciutadans britànics d’origen caribeny. La ministra d’Interior, Amber Rudd, va haver de dimitir. Les activistes canten la consigna “No borders, no nations, stop deportations” i el nombre de curiosos augmenta. Alguns fan fotos amb els seus mòbils. N’hi ha un que em dóna el seu perquè el fotografiï darrera la pancarta. Les activistes aprofiten per repartir flyers amb les dades de les companyies que participen en aquests vols xàrter per tal que qui vulgui hi faci arribar la seva protesta.

Les armilles roses d’End Deportation no són les úniques aquest vespre a la placeta sense nom. Ben a prop, altres voluntaris, aquests amb armilles grogues, ofereixen una mica de sopar calent als sense sostre, que al centre de Birmingham són moltíssims (i que rarament pertanyen a cap de les minories ètniques). Entre els dos grups hi ha, com cada vespre, una paradeta informativa de “Muslims Love Jesus” amb una megafonia prou potent que emet pregàries en àrab. I una mica més enllà uns joves youtubers de raça negra estan enregistrant un vídeo per als seus followers. A l’entrada del Bullring, l’estàtua del brau que identifica el centre comercial té el cap cobert amb una màscara de drac: anuncia la celebració de l’Any Nou Xinés. El Brexit, en el fons, no és sobre la Unió Europea, aquest ens abstracte que la majoria de britànics identifiquen amb Brussel·les i no saben exactament què fa. És sobre immigració i identitat. És sobre qui som i qui volem ser.

Passades les set els vianants cada cop són menys i les activistes d’End Deportation decideixen plegar la pancarta. La temperatura és francament baixa i el millor que podem fer tots és anar cap a casa. O al pub. 

Queden 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.