diumenge, 24 de febrer de 2019

De cap al Brexit (II): Sempre ens quedarà París

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 36 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Si tenen una sensació de deja vu en llegir aquestes línies és perquè, efectivament, fa una setmana vaig començar la crònica amb la mateixa formulació. De fet, podria repetir-ne la resta i continuaria sent vigent. És a dir, que han passat set dies i no ha canviat res. La primera ministra Theresa May ha mantingut reunions diverses amb els responsables de la UE sense que això hagi produït cap canvi en les condicions per l’acord de sortida. Sense aquests canvis, la posició del Parlament britànic continua sent de no aprovar l’acord aconseguit per May. I si el Parlament no aprova cap acord per al 29 de març, l’alternativa és el col•lapse i l’hecatombe. O sigui que bàsicament hem perdut set dies més d’aquest compte enrere angoixant. Tic-tac, tic-tac. Cable vermell o cable blau?

Val a dir, però, que sí que hi ha hagut alguna (petita) novetat. Fa set dies ja els vaig apuntar que la situació era tan extrema que podia trencar tant el partit conservador al govern com l’oposició laborista. Modestament, la vaig clavar. Aquesta setmana s’ha anunciat la creació de l’anomenat Grup Independent, format per parlamentaris remainers rebotats d’ambdós partits. De moment són poquets (vuit laboristes, que van ser els qui van prendre la iniciativa, i tres tories), però les esquerdes podrien ampliar-se en les pròximes setmanes. I recordem que aquest és un país i un Parlament on la disciplina de vot no és una dictadura com la que vivim a casa.

Solucions per aquest bloqueig? El més sensat que he pogut llegir és la proposta que mouen alguns diputats i que consistiria en una moció mitjançant la qual el Parlament aprova l’acord de May amb la condició que, seguidament, hauria de ser ratificat en un nou referèndum. Si el resultat fos “no” a l’acord, el Regne Unit es quedaria a la UE. Aquest segon referèndum tindria una virtut clara respecte el primer: s’estaria votant sobre una proposta concreta i no sobre una aspiració. (Entre nosaltres, ja deuen intuir que quan un català reflexiona sobre el referèndum del Brexit, en el fons no pot evitar de pensar en el referèndum d’”allò nostre”, però d’això si de cas en parlarem un altre dia.)

Aquesta setmana tocava viatge d’estudis a París, agafant per primer cop a la vida l’Eurostar. L’estació de St. Pancras de Londres està plena d’infants britànics amb ulls plens d’il•lusió i orelles de ratolí al cap: hi ha trens que viatgen directament a Eurodisney. Per un moment penso que el meu deure cívic és dir-los que a) Mickey Mouse té un senyor normal a dins; i b) més val que aprofitin el viatge perquè d’aquí a poc igual ja no els resulta tan fàcil fer-lo. Però llavors recordo aquell company de classe insensible que em va dir que els Reis d’Orient no eren -com pensava jo- empleats municipals i decideixo que, en tot cas, hauran de ser els seus pares qui els expliquin aquestes veritats i els llevin la innocència per sempre. Al cap i a la fi, molts d’aquests pares devien votar Brexit.

L’Eurostar m’acaba decebent. Per suposat, el túnel sota el canal de la Mànega és una gran obra d’enginyeria, però viatjar-hi no té gaire gràcia. Estàs circulant pels camps d’Anglaterra, amb les seves ovelletes i tot, i de sobte, sense cap avís previ, el tren entra en un túnel aparentment com qualsevol altre i en surt vint minuts després ja a l’interior de França. Com qui no vol la cosa. Res d’allò tan romàntic de veure els penya-segats blancs de Dover i acomiadar-se de la pàtria. I absolutament incomparable a enfilar Dunkerke amb el teu iot esportiu per tal de rescatar uns quants tommies assetjats pels nazis. És potser aquesta manca d’èpica, aquesta banalització del viatge, que fa que no valorem suficientment què significa poder passar d’un país en un tres i no res i, sobretot, fer-ho lliurement.

Un català, una holandesa i una hongaresa, tots tres actualment residents a la Gran Bretanya, sopem en una pizzeria napolitana de París. Sembla l’inici d’un acudit dolent, però la conversa, és clar, deriva cap al Brexit. L’holandesa té previst de volar al seu país el mateix 29 de març, cosa que ara mateix es podria catalogar com a esport de risc. L’hongaresa treballa per una agència de la UE que canviarà la seu precisament de Londres a París, però encara no sap si ella també s’hi traslladarà. Al català (subespècie tarragonina), el Brexit, si més no, li ofereix el consol de comprovar que la frivolitat i la incompetència política no és exclusiva del seu país, i que afecta també democràcies molt més consolidades. El diagnòstic del Brexit de tots tres -amb l’alleujament que dóna saber que no en quedarem atrapats si van mal dades- coincideix en una conclusió rotunda, oportú homenatge al gal més popular de tots els temps: estan bojos, aquests britànics. Per Tutatis.

Queden 36 dies.

(Article publicat original al Diari de Tarragona)