Toots & The Maytals: Va servir per donar-li la benvinguda a la Marta, que tot just el dia abans havia aterrat a Brum. Toots va exhibir un look potser innecessàriament macarra però unes dosis d'energia i una veu notables. Ambient de festa a mida que anaven caient els clàssics que tots havíem vingut a escoltar "Monkey man", "Pressure Drop", "54-46 was my number"... Premi especial per les coristes i la seva impostada indiferència i per al cartell en una columna de la sala que prohibia el crowd surfing.
Kacey Musgraves: Un d'aquells concerts que difícilment es podrien veure a casa, on el country és encara bàsicament un estil ignorat (quan no vist amb prejudicis). Musgraves és un dels valors més sòlids del nou country (amb un pòsit femení important) amb quatre discos publicats, el darrer dels quals, Golden hour, és un primer intent de transcendir els límits del gènere. Públic entregat que se sabia totes les lletres, una banda de multiinstrumentistes excel·lent i versàtil -hi va haver també un intèrval acústic-, una escenografia senzilla però resultona, i la veu i les lletres de la Musgraves al centre. Gran espectacle. Premi especial pels teloners, Soccer Mommy, que són els únics artistes que he vist a Birmingham i que també seran a la pròxima edició del Primavera Sound i, per tant, em donen un mínim barnís de modernitat snob.
Gruff Rhys: El darrer disc de l'excantant dels Super Furry Animals, Babelsberg, es caracteritza pels arranjaments orquestrals, però en canvi en directe aposta (segurament a la força) per la proximitat dels clubs i un format de banda mínima, gairebé acústic. Rhys va començar repassant el disc sencer i en l'ordre original, i després va oferir una selecció d'altres temes seus en solitari i alguns dels SFA (sense hits). Proximitat i dosis importants d'humor surrealista, amb el cantant adreçant-se a l'audiència via cartells tipus regidor televisiu. Premi especial per al clàssic "un, dos, tres, quatre" amb que el bateria arrencava les cançons, però dit en gaèlic.
The Manfreds & Georgie Fame: Feia temps que tenia ganes de veure Georgie Fame en directe. A priori, fer-ho en un context tan clarament nostàlgic i com segon cap de cartell no semblava la millor opció i per això vaig estar dubtant fins que es van esgotar les entrades. El dia abans del concert, però, vaig tornar a mirar el web del Birmingham Town Hall i n'hi havia unes poques a la venda (suposo que retornades). Una d'elles, a la primera fila: massa temptador. La vaig comprar i finalment va ser un encert. Fins i tot el format (amb Georgie Fame no fent ben bé de teloner, sinó de "convidat especial" per al qual els Manfreds feien de banda d'acompanyament) em va semblar molt enriquidor. I el "format nostàlgic" va garantir una pluja de grans èxits d'uns i altre, sense que anés en detriment de la qualitat i la classe. Per si algú s'ho demana, The Manfreds és la unió de diversos components de Manfred Mann (la banda), amb l'absència notable de Manfred Mann (la persona) i la peculiaritat de sumar els dos cantants que va tenir el grup durant els 60 (i que llavors novan coincidir): Paul Jones (excel·lent com a vocalista i també a l'harmònica) i Mike D'Abo (més cascadet). El premi especial va aquest cop per la interpretació de "Watermelon man" a càrrec dels Manfreds amb cameo, a mitja cançó, de Georgie Fame, que d'alguna manera simbolitzava la proposta.
Ocean Colour Scene: El concert que va tancar el primer trimestre del curs -poques hores abans d'agafar l'avió de tornada- em feia gràcia també per motius de nostàlgia, aquest cop íntima: els OCS els vaig veure en directe per primer cop la tardor del 1995, a la universitat de Loughborough on estava d'Erasmus, uns mesos abans que publiquessin Moseley Shoals, el disc que els va llençar. A més, els OCS són una banda local (Moseley, justament, és un dels barris / poble de Birmingham). El concert el van començar a tot drap ("The riverboat song" de segon tema), van allargar massa l'inevitable interludi de mitjos temps i van acabar altre cop dalt. Pel mig presentar algun tema nou (es veu que darrerament han publicat un EP), però res revolucionari: la seva aposta és molt clara, t'agradi o no. A mi m'agrada prou. A més, de teloners tenien ni més ni menys que Martha & the Vandellas, que ja justificaven per elles mateixes el preu de l'entrada. Tota una demostració d'espectacle old school ben portat. Premi especial per a Steve Craddock, geni i figura, que continua sent un dels guitarristes que és més entretingut mirar (a banda d'escoltar), ja que se sap tots els trucs de Pete Townsend i companyia. I, a més, es conserva molt més jove que el cantant, que havia estat el clàssic guaperas brit pop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada