diumenge, 14 de novembre de 2010

No me la puc treure del cap / Cançons que no necessito tornar a sentir

El Miniput és una mena de festival / marató d'un sol dia dedicat a nous formats televisius que se celebra al desembre al CCCB. Del que hi vaig poder veure l'any passat, el que més em va agradar va ser un programa suec que es dedicava a analitzar l'atractiu de certes cançons extremadament populars. Aquest format l'ha comprat TVC i l'ha convertit en el programa "No me la puc treure del cap". Vaig veure el primer episodi, dedicat a "L'Empordà" de Sopa de Cabra, i em va agradar força. Val la pena assenyalar, però, que el programa de TVC segueix fil per randa l'original suec, des del presentadors histriònic als diferents elements que fa servir: opinió d'experts, entrevista als autors / intèrprets, participació de gent del carrer, etc.

Les versions amb instruments freaks és del més destacat del programa.

El que em sembla força discutible és el criteri de selecció de les cançons analitzades. D'entrada, no entenc perquè hem de limitar la música catalana a la cantada en català. Els suecs, que no tenen tants complexos, van dedicar el primer capítol de la sèrie -el que vam poder veure al miniput- a la immortal "Take on me", d'A-ha, i que, com tothom sap, és en anglès. Però tornem a confondre desitjos (absurds) amb la realitat i obviem que bona part de la música popular que s'ha fet a aquest país ha estat en castellà. Perquè, insisteixo, som uns acomplexats.

Suposo que és en part per aquesta mateixa premisa que la llista de cançons sel·leccionades s'ha hagut d'omplir amb peces tan impactants com "Puff era un drac màgic" (que, per cert, no és una cançó catalana) o l'himne del Barça. Davant aquesta collita tan excel·lent, algú haurà d'explicar-me com és que el programa va tan sobrat com per no incloure cap cançó de Serrat. Igualment, no acabo d'entrendre quin criteri s'ha seguit per escollir determinades cançons que, definitivament, me les puc treure del cap molt fàcilment: acceptem Lluís Llach com una aposta segura en una llista com aquesta, però realment és "Viatge a Ítaca" la seva cançó més popular? De veritat s'ho creu algú?

Una de les cançons que si més no, està perfectament justificada en un programa d'aquestes característiques és l'inevitable "Boig per tu" de Sau, que va centrar el darrer programa. De fet, és el paradigma de cançó que s'ha fet odiosa per la seva ubicuïtat. Després de la darrera Santa Tecla, amb la conseqüent dosi de revetlles, m'havia plantejat encetar una sèrie de posts titulada "Cançons que no necessito tornar a sentir", i que hagués encapçalat precisament "Boig per tu".

A principis dels 90, Sau feien ràbia perquè practicaven un pop sintètic molt professional. Però, sobretot, Carles Sabater feia ràbia perquè era actor, guapo i anava d'ídol, i li agradava a les nenes. Amb una mica de perspectiva, però, ha acabat fent més ràbia Pep Sala -el Brian May català-, amb el seu posat pseudorocker: el pèl del pit sortint per sobre del coll de la samarreta de Deep Purple. Aaargh! Almenys Sabater no anava d'autèntic. Entenc que en aquell moment i per una determinada generació aconseguís la categoria d'himne però, gairebé vint anys més tard, el que m'impacta és que "Boig per tu" continuï sonant a totes i cadascuna de les revetlles -fins i tot les orquestres de fora de Catalunya la incorporen al seu repertori si tenen força bolos al Principat-. I, sobretot, que nanos que van nèixer més tard que la cançó entrin en èxtasi quan sona...


Freddie Mercury i Brian May, versió catalana

De manera que vaig mirar-me el "No me la puc treure del cap" d'aquest dijous amb una mescla de fascinació, rebuig i ganes d'entendre. Primera constatació: a algú més li va semblar que el Carles Sabater cantava absolutament desafinat en les imatges del famós concert al Sant Jordi. En tot cas, la veritat és que el programa va donar amb algunes claus de la pervivència de la cançó: el fet de ser una balada però amb un ritme fort; una lletra prou ambígua; l'elevació a mite de Carles Sabater per la via de la mort jove... Potser tot és tan senzill com el que deia Jordi Turtós a l'inici del capítol: que era una molt bona cançó pop. Però em quedo a una de les poques coses que se li va entendre a Pep Sala / Brian May, aparentment incapaç de vocalitzar: que Serrat li havia donat les gràcies perquè amb "Boig per tu" havien enterrat "Paraules d'amor" com a love song en català per excel·lència. Vint anys després, potser estaria bé que alguna nova cançó fes el mateix amb "Boig per tu". Amen.