Jukebox de febrer

Aquest és un blog heterogeni, potser massa, en què es mesclen diferents temes, sense gaire ordre i sovint en un mateix post. Tot i això, l'etiqueta que incorpora més posts és la de "música". Per això he pensat que podria tenir cert sentit mirar d'anar aplegant en posts mensuals els discos que en les setmanes anteriors han sonat més a casa, al cotxe i a la feina. Serà la jukebox del mes (si aconsegueixo que la sèrie tingui continuïtat) i arrenco, encara que hagin passat uns dies, amb la selecció corresponent al febrer.

Val a dir, també, que aquest ha estat un mes una mica estrany, amb tota una setmana fora (i, per tant, "off music") i força energies dedicades a completar els forats pendents a la meva discografia lligada als Byrds, cosa que em sembla que mereix un post apart. Però, en tot cas, aquí van alguns dels discos que he estat escoltant darrerament.

Si parlem de novetats estrictes, no n'hi ha hagut tantes (sí, potser escolto massa música "antiga"), però sí que un parell de prou recomanables. La primera és Bella, el nou disc de Teddy Thompson. Si ja coneixeu l'artista, no cal que us en digui gaire cosa, ja que manté el mateix nivell de qualitat que els discos anteriors. Si no, sapigueu que és una de les millors veus masculines del moment, a més d'un hàbil compositor que és capaç d'ajuntar el millor del pop i la cançó d'autor.

La segona és el nou de Bright Eyes, The People's Key. Aquí sí que hi ha una mica més de marge per la sorpresa, ja que aquest cop no hi ha rastre del country-rock que havia caracteritzat les darreres obres de Conor Oberst (ja fossin signades en solitari o com a Bright Eyes), sinó un so més èpic i elèctric, amb alguns tocs 80 que poden recordar fins i tot New Order. Com més l'escolto, més m'agrada.

Rock'n'roll party. Honoring Les Paul també és, estrictament parlant, una novetat, tot i que en clau descaradament revival. El disc, enregistrat en directe, està acreditat a Jeff Beck, però bona part del protagonisme recau en Imelda May: canta la meitat dels temes inclosos i és la seva banda la que acompanya el guitarrista britànic. Repertori extret dels anys 50, cameos de Brian Setzer i Gary US Bonds i objectiu de celebrar una festa rock acomplert. Val la pena, però el que sí són imprescindibles són els dos àlbums oficials de la May.

Aquest febrer també he descobert l'existència de Me First & The Gimme Gimmes, una mena de supergrup punk (punk a l'estil Green Day, no Sex Pistols) especialitzada en versions. La gràcia està en què agafen cançons d'autors com Neil Diamond o Elton John i les converteixen en píndoles hipervitaminades de velocitat i melodia. La cosa té força gràcia i, de pas, trenca prejudicis. Ja tenen uns quants discos, alguns d'ells temàtics (èxits dels 60, cançons de musicals, country, etc.), que estic investigant de mica en mica.

Anant una mica més cap enrere, m'he fet amb els dos únics LPs de Lone Justice, la banda que a mitjans dels 80 encapçalava Maria McKee. Des de Los Angeles, una mescla de country, pop i punk que va durar ben poc -de fet, la formació original només va aguantar el primer disc- però que val la pena recuperar. "Dixie storms" és un temasso.

El racó soul de la meva discoteca ha crescut amb dues adquisicions de pes. En primer lloc, per fi he aconseguit trobar una recopilació com Déu mana de Bobby "Blue" Bland, un The Anthology que en dos CDs recull el millor del cantant des del 1952 al 1982. Un nom capital de la música negra, i una de les principals influència de Van Morrison, que l'ha versionat amb freqüència. A més, un CD que aplega The Ice Man Cometh i Ice on Ice, els dos LPs que, a finals dels 60, Jerry Butler va enregistrar produits per Gamble & Huff, els principals exponents del "so Filadèlfia": elegància màxima.

Hi ha hagut temps també per fer deures pendents, repassant el més destacat de Manfred Mann, grup britànic dels 60 al què, fins ara, havia dedicat poca atenció. Una ullada a la seva mutació setentera en la Manfred Mann's Earth Band per comprovar que el millor d'aquest període és la versió que van fer "Blinded By The Light" de Bruce Springsteen. I tornant a la primera etapa del grup (63-66), m'encanta una cançó que ja coneixia: "If you gotta go, go now", de Dylan.

Ja us aviso que el març ha arrencat amb Marianne Faithfull, entre d'altres. Ja us ho explicaré.