De cap al Brexit (VII): Lliçons sobre referèndums

Escric aquestes línies el mateix dia en què, teòricament, el Regne Unit havia de deixar de formar part de la Unió Europea. No serà així. Serà més endavant. O no serà. Sembla que la incògnita s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Amb un govern desballestat i una Theresa May que ni tan sols oferint el seu cap com a cirereta ha aconseguit convèncer els més radicals del seu propi partit d’aprovar l’acord que ella ha negociat, el Parlament ha mirat de prendre el control de la situació (“take control back”, curiosament l’eslògan del Brexit), de moment sense resultats. Tot i això, les votacions orientatives de dimecres sí que van apuntar en la direcció d’una possible solució: sortida de la UE però no del mercat comú, amb la possibilitat que fos ratificada via un segon referèndum.

Com ja he apuntat algun altre cop, la mirada catalana sobre el Brexit sempre està contaminada pel “nostre” tema. Així, des d’una determinada òptica, el Brexit i l’independentisme comparteixen un suposat caràcter tribal i són, tots dos, moviments bàsicament reaccionaris. Personalment, aquesta equiparació –que, per exemple, ha fet sovint el ministre Josep Borrell- em sembla, com a mínim, poc afinada. Més interessant em sembla la teoria que el Brexit demostra com de perillosos són els referèndums, ja que són terreny abonat per als populismes i contribueixen a dividir la societat.

Sobre la primera qüestió, tot i que l’experiència ens demostra que, efectivament, els referèndums els carrega el diable, és un discurs que denota una desconfiança en la capacitat dels ciutadans de decidir sàviament que és poc compatible amb l’esperit democràtic. Si no estan preparats per votar en un referèndum, per què ho haurien d’estar en unes eleccions ordinàries? D’altra banda, que el referèndum sobre el Brexit ha crispat i dividit la societat britànica és evident. No són poques les persones que m’han reconegut que, arran del mateix, van estar setmanes o mesos sense parlar-se amb familiars que havien votat el contrari. Ara bé, part del problema en el cas britànic ha estat que, en realitat, no hi havia una forta demanda social per un referèndum com aquest. Podríem dir que el referèndum va crear, en bona mesura, la divisió. En canvi, la divisió entorn la relació Catalunya-Espanya és anterior, no la provoca la demanda de referèndum que, en tot cas, seria una possible fórmula per arbitrar aquesta divisió.

Ara bé, l’exemple britànic també, al meu entendre, posa en qüestió certes visions idealitzades del referèndum com una mena de solució màgica del tipus “votem i ja està, s’accepta el resultat”. Com estem veient, no és tan senzill, especialment si el que se sotmet a referèndum no és un text tancat sinó un desideratum. Fins i tot els partidaris del Brexit discuteixen encara avui què volien realment els que hi van votar a favor: Brexit tou? Brexit dur? Noruega Plus? La famosa “claredat” canadenca sembla imprescindible: qui vota, què es vota, què implica el “sí” i que implica el “no”. La cosa es complica encara més si hi entra en joc la demanda d’un segon referèndum. És legítima? Ho és perquè la campanya del “sí” va mentir descaradament? O perquè, tres anys després, el poble ara té més elements de judici? O, senzillament, no té dret la gent a canviar d’opinió, com canvia el vot als partits d’unes eleccions a unes altres? El mandat del poble queda fixat en pedra a les taules de la llei, o el mateix poble té dret a revisar-lo? I, d’altra banda, podem estar fent referèndums cada tres anys?

El caos i la divisió que el Brexit han portat al seu país no pot servir per desacreditar els referèndums en genèric, quan en bona mesura els problemes que ha provocat tenen causes específiques i lligades a una convocatòria oportunista i segurament irresponsable. Però si els catalans volem extreure alguna lliçó del Brexit (i a fe de Déu que ens convindria tenir algunes guies per sortir del nostre laberint) és que el referèndum no necessàriament és, per ell mateix, la solució. Un resultat ajustat com el britànic és un mal resultat fins i tot per als guanyadors. Un resultat amb significat ambigu no resol res. I un resultat que no hagi previst prèviament un procediment de revisió o ratificació acceptat per tothom també aboca a l’agonia.

Referèndum? Sí, però. Un referèndum no hauria de ser una moneda llençada a l’aire, a veure què surt. Però, sobretot, un referèndum no pot ser una abdicació de la feina que els correspon als diferents actors polítics, que no és altra que (atenció, sorpresa!) fer política. I per mi fer política consisteix en bona mesura en teixir els consensos el més amplis possibles. De cara a un referèndum, consensos en primer lloc sobre la necessitat del mateix i sobre el format. En segon lloc, consensos que facilitin un resultat clar, sigui en una direcció o en l’altra. I en tercer lloc, consensos que facilitin que la part perdedora acceptarà el resultat democràticament. D’exemples de bones pràctiques n’hi ha, aparentment. Aquí al Regne Unit alguns esmenten la gestió irlandesa del referèndum d’una qüestió tan sensible en aquell país com la despenalització de l’avortament. Que tots plegats n’aprenem.