De cap al Brexit (VIII): De l'èpica als hòbbits

El mes d’abril arrenca amb molta expectació, ja que hi ha anunciats els capítols finals de tres sagues èpiques de llarga durada, d’aquelles que mantenen tothom amb l’ai al cor de saber com acabaran. Les incògnites estan a punt de resoldre’s: en ordre cronològic invers, el 25 d’abril s’estrena Avengers: Endgame, que culmina un cicle de 23 pel•lícules protagonitzades pels superherois de Marvel; el 14 arrenca la vuitena i darrera temporada de Joc de Trons; i el 12, si no hi ha solució de darrera hora, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea, amb força números ara mateix de fer-ho sense acord. Les tres sagues comparteixen conflictes de dimensió còsmica, repartiments inabastables i arguments complexos i plens de girs de guió. Si et perds un sol lliurament ja no saps d’on ha sortit aquell nou personatge, qui ha traït qui o perquè es planteja aquella nova situació.

Ja sento els que es queixen que aquesta comparació és un recurs fàcil, indigna d’un cronista de la meva categoria. Potser sí, però després que la sessió parlamentària de dijous a Westminster s’hagués de suspendre per l’entrada d’aigua per unes goteres al sostre tindria a l’abast metàfores encara més òbvies que m’estic reprimint de fer servir. També és discutible si el Brexit és una saga èpica, un culebrot o un reality. El que, en tot cas, és evident és que s’està convertint en un producte mediàtic addictiu. BBC Parliament, el canal de televisió encarregat de retransmetre les sessions parlamentàries, ha tingut més de 3,5 milions d’espectadors cada mes des del gener. També han crescut notablement els que segueixen les sessions en directe per Youtube, i els assajos dedicats al tema omplen les llibreries. Però, a més, el Brexit està entrant amb força al món de la ficció: ja hi ha novel•les (fa unes setmanes els en vaig parlar d’una, Middle England de Jonathan Coe), obres de teatre i fins i tot una pel•lícula, protagonitzada, per cert, per Benedict Cumberbatch, que també fa de Dr. Strange a les pelis de Marvel.

Al maig hi ha prevista una altra estrena interessant, un biopic sobre la joventut de l’escriptor J.R. Tolkien (1892-1973) i la seva influència a l’hora d’imaginar la Terra Mitjana i l’univers d’El senyor dels anells, saga èpica per excel•lència. Es dóna la circumstància que Tolkien va viure dels quatre als dinou anys a Birmingham. Fins i tot, durant un temps ho va fer al barri on jo m’estic, Edgbaston. Al meu mateix carrer hi ha l’oratori catòlic on assistia a missa. Des de la finestra de la meva cuina puc veure, a uns 500 metres, un parell de torres (la popularment anomenada “bogeria de Perrott”, d’estètica gòtica, i la d’abastiment d’aigua de la zona) que es considera que podrien haver suggerit les “dues torres” de Gondor.

Més clar és que Tolkien es va inspirar en l’entorn del poble de Moseley –ara part de Birmingham, però llavors plenament rural- per crear la Comarca, la regió on viuen els hòbbits. I aquí és on la cosa es posa interessant: la comarca i els hòbbits són, segons tots els entesos, una evocació idealitzada que Tolkien fa de l’Anglaterra preindustrial. En aquest sentit, la Comarca es correspondria amb la Merrie England, el mite nostàlgic de l’Anglaterra feliç i pastoral, que vivia en pau i tranquil•litat, quan tothom es coneixia i no hi havia estranys que vinguessin de fora a alterar les formes de vida senzilles que ens eren pròpies. Evidentment, aquest mite va ser un dels motors ideològics i culturals que van posar en marxa el Brexit. No és casualitat que el vot favorable a la sortida de la UE fos majoritari en aquelles zones del país que més s’acosten a la il•lusió de la Merrie England. Del que podem deduir, en un pensament inquietant, que els hòbbits serien furibunds brexiters, potser amb l’excepció de Bilbo i Frodo Saquet, que no per res eren les ovelles negres de la Comarca i es van deixar entabanar per Gandalf, que no deixava de ser un foraster inquietant.

(Una altra connexió Brexit-Tolkien: a Youtube poden trobar encara un meravellós clip en què l’acord Andy Serkis interpreta a una Theresa May / Gollum que defineix el seu pla de sortida de la UE com el seu “preciós”: “El volem, el necessitem, el tindrem!”)

Però tornem a l’actualitat: hem arribat, doncs, al final del camí pel Brexit? Tothom sap que les franquícies s’allarguen tant com calgui mentre tinguin èxit. Per molt que la nova pel•lícula dels Venjadors es tituli “final del joc”, és evident que Marvel en llençarà més. Sembla que Joc de Trons sí s’acaba, però ja hi ha en marxa una preqüela. I pel que fa a les obres de Tolkien, si no n’havíem tingut prou amb les dues trilogies de Peter Jackson es prepara un nou Senyor dels anells en format sèrie televisiva. Per tant, hi ha moltes opcions perquè la UE aprovi una nova extensió per al Brexit –es parla fins i tot d’un any- que garanteixi noves emocions fortes. I fins i tot encara que no fos així, la saga del Brexit segur que continua, ja sigui en forma de nova temporada, de seqüela, d’spin-off o de remake.