dilluns, 22 d’abril de 2019

De cap al Brexit (X): La passió anglesa

Serà per la Setmana Santa o per l’extensió de sis mesos aprovada per la Unió Europea, però fa la sensació que la Gran Bretanya s’ha pres unes petites vacances de Brexit. Després de la trepidant successió d’esdeveniments del darrer mes –esdeveniments que, en tot cas, no han dut enlloc i no han introduït cap novetat significativa respecte el possible resultat final-, tothom necessitava un descans per evitar la saturació. El Parlament s’ha agafat vacances, els informatius obren amb les protestes contra el canvi climàtic i l’atenció europea s’ha dirigit cap a França amb l’incendi de Notre Dame. Bé, Nigel Farage ha presentat el seu partit, anomenat originalment el Partit del Brexit, i podria ser que guanyés les eleccions europees que teòricament no vol que se celebrin. Si finalment algun dia el Regne Unit deixa la UE, Farage haurà de buscar-se feina per primer cop en molt de temps.

El Divendres Sant a Birmingham coincideix amb un dels primers dies veritablement primaverals, superant els 20 graus. Això ajuda a que el centre s’ompli de gent amb ganes de comprar. Al carrer em trobo, successivament, un imitador de Michael Jackson força dolent, un jove amb túnica carregant una creu a l’espatlla mentre crida per megafonia que Jesús ens estima i el clàssic combo de música andina, amb flautes tradicionals sobre una base programada. Poc a veure amb l’ambient que, a aquesta hora, hi deu haver a Tarragona, amb els misteris concentrant-se a la plaça del Rei. Després de comprar un llibre –avançant feina per un Sant Jordi que també serà diferent-, agafo el bus a la plaça de la Catedral, però aquí l’ambient tampoc és gaire solemne: els brummies aprofiten per prendre el sol i improvisen pícnics a la gespa al voltant de St. Phillips. No sembla Divendres Sant. De fet, tampoc sembla Anglaterra, almenys la que he viscut (patit) els darrers mesos. Curiosament, no sé per què, el Divendres Sant a Tarragona sempre me l’imagino amb pluja.

A Anglaterra el calendari de Setmana Santa és, diguem-ne, a la catalana, és a dir, que els festius oficials (bank holidays) són Divendres Sant i Dilluns de Pàsqua, de la mateixa manera que també coincidim a fer festa l’endemà de Nadal. Tres festius, això sí, que els anglesos dediquen en bona mesura a una de les coses que per ells és més sagrada: anar al futbol. Tant avui divendres com dilluns són jornades oficials de Lliga de Segona en avall, i pel Boxing Day (el seu Sant Esteve) s’hi afegeix la Premier. De manera que avui l’Aston Villa ha guanyat per 0-2 els Boston Wanderers, consolidant-se en posicions de play-off a manca de només tres partits pel final de la temporada regular.


L’Aston Villa és un dels dos grans clubs locals, juntament amb el Birmingham City, tot i que l’Albion, de la veïna West Bromwich, també té força seguidors aquí. Curiosament tots tres estan ara mateix a Segona. El Villa hi porta tres temporades consecutives, massa temps per un dels clubs més antics del país, fundat el 1874, i guanyador de la Copa d’Europa el 1982 i de set lligues angleses. En una temporada irregular, els “lleons” l’estan acabant amb una sèrie espectacular de victòries consecutives i amb una sensació creixent que aquest cop sí poden tornar a la Premier.

Ho vaig poder viure en directe el cap de setmana passat en un Villa Park que va esgotar entrades en la visita del Bristol City, rival directe per l’ascens: més de 40.000 espectadors, inclòs servidor, convenientment abillat amb una bufanda amb els colors de l’equip. Ambient de les grans ocasions i impecable selecció musical per escalfar abans de l’inici: Dexy’s Midnight Runners, Black Sabbath (uns altres herois locals), Jeff Beck... Tot i això, sembla que hem anat a parar a un sector força tribunero: només un noi jove, dos seients més enllà, es passa la major part del partit esgargamellant-se amb els càntics. En canvi, el senyor gran de darrera deixa anar un “bloody hell”, entre resignat i frustrat, a cada bona ocasió perduda, perquè el Villa domina però no marca.

Arribem a la mitja part amb 0-0 i els aficionats aprofiten per comprar cervesa (sorprèn veure ampolles de vidre), tot i que la parella de l’esquerra opta per una xocolata desfeta. En el segon temps el domini del Villa és encara més clar i ara sí es concreta. Primer, Tammy Abraham transforma un penal. L’estadi ho celebra amb una tonada dedicada al pitxitxi de l’equip: “Ta-Ta-Tammy!”. Quan Connor Hourihane marca el segon sembla que la victòria està assegurada, però a quinze minuts del final Diedhiou escurça diferències amb una espectacular xilena. A patir. Tornen els “bloody hell” del veí del darrera. El Villa té més ocasions però no sentencia, i la intranquil•litat no s’esvaeix fins el xiulet final. Tot l’estadi canta “Don’t look back in anger” d’Oasis, els tres punts es queden a casa i l’equip suma vuit victòries consecutives, cosa que no aconseguia des del 1975.

Avui, Divendres Sant, han ampliat la ratxa a nou. Feia ni més ni menys 109 anys que l’equip no guanyava tants partits oficials seguits. Sí, fa olor d’ascens.