A voltes amb les CUP, el procés i el plebiscit

El passat mes de setembre fins i tot aquest blog es va veure arrossegat pel caràcter agònic de les eleccions autonòmico-plebiscitàries, de manera que vaig dedicar un parell d'entrades als meus apunts sobre la campanya, amb l'esperança que m'ajudessin a aclarir-me respecte el vot, i una darrera justificant aquest mateix. L'endemà de les eleccions vaig escriure això a facebook: "Ahir, just quan tancaven els col·legis el·lectorals, vaig penjar al bloc l'argumentació del meu vot. Vistos els resultats -que, d'altra banda, tampoc m'han sorprés-, me'n reafirmo, tant en el vot com en l'argumentació. És a dir, espero que des de l'independentisme se sapigui llegir el resultat com el que és: com una victòria insuficient. En cap cas es pot parlar de fracàs, com diuen alguns, sobretot perquè el resultat d'ahir enterra la presumpta majoria silenciosa que deixava governar el catalanisme per desídia i apunta que, si no hi ha cap oferta, l'independentisme continuarà creixent. Però tampoc no se n'ha de fer una lectura triomfalista en termes maximalistes, perquè el cert és que el plebiscit, com a tal, no s'ha guanyat. No ens discutim pels vots en blanc, pels del Pacma o pels de Catalunya Sí Que Es Pot. Acceptem que ara mateix Catalunya està dividida al 50% en dues opcions, i això vol dir que cap de les dues pot imposar el seu criteri sobre l'altra. Per tant, no independència (almenys de moment) però tampoc es sostenible mantenir l'statu quo. De fet, l'immobilisme, representat per PP i C's (i potser PSC, ja veurem) és el gran perdedor. Per tant, caldrà moure fitxes. Segurament tothom." I, encara en un comentari, vaig afegir: "Ah, i tot i que suposo que la majoria no hi estareu d'acord, per mi no és una bona notícia que la CUP sigui la 'guardiana de les essències' del procés..."

Val a dir que les meves reticències cap a la CUP venien donades perquè a) sóc un ingenu que encara creu en la democràcia parlamentària liberal; i b) perquè ja intuïa que la governabilitat amb la CUP no seria fàcil. Tres mesos després, de fet no hi ha ni govern. Pronòstics acomplerts (en versió extrema). Aplaudiments al pitonís. Gràcies, companys, altre cop féu-me més cas i us estalviareu disgustos. 

Ara el meu entorn digital està ple de persones indignades amb les CUP, però jo no he estic. Penso sincerament que les CUP no van enganyar ningú durant la campanya. Crec que el seu programa era prou clar i, per tant, les diferències respecte el de Junts per Sí també. Jo sempre he dit que, malgrat que potser no els agradi de reconèixer-ho, ERC està molt més a prop de CDC que de les CUP (en tot: en ideologia, en programa, en la manera d'entendre la política...). Ara s'està visualitzant i molts s'estiren els cabells. Però si algú se sent estafat per les CUP, no crec que hagi de queixar-se a elles. Potser s'hauria de queixar a qui li va vendre que el vot de les CUP es podia sumar automàticament a JXS. Com si fossin el mateix. No senyor, no ho eren i segurament no ho seran mai. 

Però a més tot el cul·lebró sobre les CUP i la investidura de Mas estan servint de cortina de fum sobre el realment important, que ja vaig apuntar l'endemà de les eleccions: el plebiscit no es va guanyar. S'ha de dir així de clar. Per molt que Mas ho proclamés en anglès i francès la nit electoral. Sense arribar al 50% dels vots no es pot tirar endevant el procés d'independència (i amb el 51% ja veuríem). El sobiranisme (o l'independentisme) van aconseguir una victòria enorme, que podia donar molts fruits ben gestionada (i més després dels resultats de les generals), però, en canvi, ha preferit negar la realitat i, tal i com han explicat en articles brillants analistes com Rafael Nadal o Josep Ramoneda (gens sospitosos d'unionisme), malbaratar aquest capital. 

El cert és que Mas, Junqueras, Romeva i les CUP han de ser perfectament conscients que el resultat i la conjuntura no permeten arribar a la independència en divuit mesos. El que passa és que ningú té collons de ser el primer a reconèixer-ho i aparèixer davant el sector més #tenimpressa com un botifler o un covard (Quico Homs va treure la poteta a l'inici de campanya). De manera que s'ha optat per tirar endavant amb l'esperança que sigui algú altre qui la cagui i carregui el mort. En aquest sentit, les CUP tenen totes les cartes per acabar sent el cap de turc i els "responsables de la pèrdua d'una oportunitat històrica", quan responsables ho serien tots ells. 

Ep, les CUP també! Jo encara no he entès perquè, després que Baños reconegués la nit electoral que el plebiscit no s'havia guanyat, han actuat com si no se n'haguessin adonat, inclosa la famosa (i cutre) declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Potser ha estat per bona fe, potser ha estat perquè -com diuen alguns- volien desenmascarar Mas, o potser ha estat simplement per carregar-se Mas. En tot cas, han entrat al joc -tres mesos de negociacions!- i segurament en sortiran malparats. 

Encara podria ser que s'investís Mas (potser al preu que les CUP seguissin el PSC i CiU en la llista de víctimes del procés; paradoxal!). A aquestes alçades, a mi personalment m'és ben igual: en sortiria un govern dèbil i incapaç de complir amb els seus compromisos. Em temo que només afegiria frustració.

Es mor el procés, com ja posen per escrit alguns dels seus propagandistes mediàtics? No, el procés no es morirà mentre no se solucioni el problema real, que és l'encaix o no de Catalunya a Espanya. O, potser, sí mori el procés tal i com s'ha entès fins ara. Potser tenen raó els que, davant l'oferta de referèndum de Podemos, diuen que és una pantalla superada, però en realitat la pantalla superada és la de la suposada victòria a les plebiscitàries. 

[Per deixar les coses clares, jo el 27S vaig votar JxS i a les generals, En Comú Podem. La idea inicial d'aquesta entrada era justament explicar aquest darrer vot i el per què penso que cal apostar per la via del referèndum, però la darrera actualitat ha fet que me'n desviés. En tot cas, si tinc temps i ganes, queda pendent.]