"L'any de la plaga": ciència-ficció a Barcelona

El temps passa volant... Si et distreus una mica i de sobre ha passat mitja vida i ja tens 37 anys, tampoc no és estrany que de sobte hagi passat un mes sense actualitzar el blog... Problema cojuntural o estructural? Ho anirem veient... De moment, anem per feina...

Marc Pastor és un escriptor que, a més, és Mosso d'Esquadra, la qual cosa potser el singularitza. La prova és que jo mateix, sense haver-lo llegit, sabia de la seva existència. Després d'haver devorat L'any de la plaga, la seva tercera novel·la, que sigui mosso em sembla purament anecdòtic: Marc Pastor és un autor recomanable, un teixidor d'històries interessants narrades de forma interessant. Entenem-nos: no parlem de literatura en majúscules,. I què?

Parafrasejant el clàssic, podríem dir que L'any de la plaga és la història d'una invasió subtil: alguna cosa passa a la ciutat, la gent està canviant. És evident que Pastor prén inspiració de la pel·lícula La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel el 1956 i objecte d'un remake -protagonitzat per Donald Sutherland i amb un final que encara em posa els pèls de punta- dues dècades més tard. No és que sigui evident, sinó que és una inspiració explícita: no només ho reconeix Pastor als agraïments sinó que fins i tot el personatge principal de la novel·la, en un moment de la trama, veu la pel·lícula i se n'adona dels paral·lelismes amb el què està vivint. Podríem dir, en aquest sentit, que el llibre de Pastor d'alguna manera és un altre remake de la història original.

I què ens aporta, aquest remake? En primer lloc, i principalment, un nou escenari, un nou setting. Estem acostumats a què les invasions i les catàstrofes afectin primordialment Nova York i Los Angeles, o bé alguna petita població de l'interior dels EUA. Però a L'any de la plaga l'horror té lloc molt més a prop: a Barcelona. Pastor demostra que coneix bé la ciutat, i aconsegueix que la traslació no sembli impostada; ben al contrari, la història resulta més creïble i, per tant, més inquietant, més angoixant. Des d'aquesta perspectiva, podem dir que l'experiment és reeixit.

Una novel·la de ciència-ficció, per tant, amb ritme de thriller. Però també -durant bona part de la narració- una novel·la sobre la quotidianitat urbana, resseguint la vida i fracassos de Víctor Negro, un protagonista dibuixat a l'estil Nick Hornby -esmentat també als agraïments-: mascle desubicat, superada la trentena, amb importants dosis de friquisme cultural... Les peripècies de Negro, tant si prova d'iniciar una nova relació sentimental com si mira de descobrir què s'amaga darrera el suïcidi de diversos ancians dels serveis socials en els què treballa, estan explicades amb abundants referències a la cultura pop. Referències, en bona mesura, generacionals, i, per tant, especialment disfrutables pels què, com Víctor Negro, Marc Pastor i jo mateix, vam nèixer a mitjans dels 70.

I, de fons, com en tota bona història de ciència-ficció, reflexió: qui som? Qui sóc jo realment?